.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 8 d’octubre de 2009

Catalunya des de lluny

De vegades és bo mirar-se els assumptes en general -i els problemes en particular- des d'una certa perspectiva, des d'una certa distància. A aquestes alçades ja pocs negaran que des de fa un temps a Catalunya ha ressorgit amb força un greu problema d'encaix polític. Estem parlant d'un conflicte latent des de fa segles i, segons pretenen interessadament alguns, sense una solució alternativa que no sigui mantenir l'estatus actual. També ens trobem amb aquells que, confonent els seus desitjos amb la realitat intenten, al meu entendre sense massa èxit, negar les evidències, negar el conflicte i, per tant, negar la peremptòria necessitat de trobar-hi una solució que sigui vàlida per a la majoria dels catalans. I com a resultat de tot això, a mesura que passa el temps i políticament es va deixant podrir el problema, augmenta la gent descontenta amb els polítics. No hem d'oblidar que és bàsicament aquest col·lectiu, els polítics, el que hauria de presentar propostes engrescadores a la societat. Per això els paguem i per això cobren, i no pas un sou qualsevol. Bàsicament fruit d'aquest divorci generalitzat entre la ciutadania i la classe política sorgeixen com a alternatives exitoses iniciatives populars com la consulta d'Arenys de Munt, i actes similars que s'estan coent en altres indrets de la nostra geografia. Una altra conseqüència del progressiu allunyament entre la classe política de sempre i el poble que els paga el sou és l'aparició de moviments polítics alternatius que busquen aglutinar una clientela políticament transversal amb un objectiu prioritari: resoldre d'una vegada per totes l'encaix de Catalunya en el seu context geopolític europeu. El fenomen Reagrupament en podria ser l'últim exemple, tot i que encara s'ha de veure si això de la transversalitat que tant prediquen s'acaba confirmant per la via dels fets.

Des dels més de mil quilòmetres de distància on em trobo aquests dies veig algunes coses clares:
1/ Catalunya es pot considerar una democràcia, tot i que de vegades alguns en dubtem.
2/ En una democràcia els conflictes es resolen votant. Tots, sense excepció. L'article vuitè de la Constitución Española, aquell que contempla la intervenció violenta dels militars per carregar-se en determinats casos la voluntat de les institucions civils, constitueix en aquest sentit una clara anomalia democràtica.
3/ Aquells que estan tan segurs i dia sí i dia també repeteixen com a lloros que el moviment independentista és molt minoritari a Catalunya (sempre ens parlen d'unes suposades enquestes oficials que el redueixen al vint per cent de l'electorat, com si s'hagués de donar per bo que en una democràcia es governa a base d'enquestes i no mitjançant els vots dels ciutadans), precisament ells haurien de ser els primers interessats en sotmetre el tema a votació. Segons la seva particular teoria guanyarien per un 80/20 i ja no se'n parlaria més. Per tant, si tan convençuts n'estan, a què vénen aquestes reticències?
4/ És per això que la seva continuada negativa a votar i a deixar votar a alguns ens fa sospitar que les enquestes a les que fan referència no se les creuen ni farts de Tio Pepe. I és que per la mateixa regla del tres, jo podria dir que el moviment independentista a Catalunya és vist amb simpatia per quatre de cada cinc catalans. Dues afirmacions agosarades, dues boutades que només resoldrem el dia que anem tots a votar.

5 comentaris:

MSS-2 ha dit...

Però per adonar-se de tot això no cal ni marxar de Catalunya ni mirar-s'ho des de més de 1000 quilòmetres lluny, no?

Clidice ha dit...

La distància et permet no estar immergit les 24 hores en les nostres misèries i imagino que ajuda a rumiar amb més fredor. Estic d'acord amb tu gairebé en tot, excepte en què estem en una democràcia. En tot cas podríem dir que la nostra és una democràcia tutelada, sota sospita. L'únic exemple que se m'acut és el Quebec. No veig els canadencs tallant-se les venes perquè any rere any intentin independitzar-se mitjançant un referèndum. El resultat? tan li fa, el que importa és el dret a expressar allò que et sembla millor per la teva comunitat. I, ara com ara, encara no el tenim.
Ta bo el bacallà?

Miquel Saumell ha dit...

MSS-2,
Potser no cal però ajuda, i especialment si t'ho mires des de Portugal, que a la península ibérica vindria a ser un bon exemple del tipus d'autonomia que ens convindria tenir a Catalunya.

Clidice,
Per no discutir ho podriem matar dient que "gaudim" d'una democràcia excessivament tutelada, i no només per l'exèrcit.
El bacalhau com natas ta... exquisitu!

Marc D ha dit...

Del moment que la expressió democràtica està condicionada per una constitució elaborada sota tutela franquista, deixa de ser una democràcia.

Però be, al sistema que tenim li diuen democràcia, als independentistes ens diuen radicals, i a l'espanyolisme li diuen seny. Crec que ja va sent hora de revisar el diccionari i canviar les definicions de moltes paraules que pel que es veu ja no volen dir el mateix que volien dir abans.

Miquel Saumell ha dit...

Marc,

Això de revisar el diccionari em sembla una molt bona idea. Una nova entrada podria ser aviat:

Catalunya (any 20XX) = estat número 2XX de l'ONU; estat número 2Xè de l'UE.