.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 29 d’octubre de 2009

El veritable problema de fons

Encara que el President de la Generalitat aparegui voluntariós al Parlament i ens demani amb tota solemnitat que no perdem la confiança en els polítics, perquè no tots són uns lladres i uns corruptes sinó només uns quants, ja poca gent dubta que la corrupció entre la classe política del nostre país forma part del sistema. És una pràctica tan generalitzada i assumida pels líders polítics que tot un expresident de la Generalitat com el senyor Pujol l’altre dia també es va permetre el luxe d’amenaçar amb tirar de la manta. Una prova més que... l’expresident se’ns fa gran.

Hi ha a la nostra societat una sensació molt estesa, també entre els gestors polítics, que el diner públic no és de ningú i, com que no té amo, el gestor polític de torn pot fer i desfer a caprici amb total impunitat. Des del govern es subvencionen fundacions lligades als partits polítics amb representació parlamentària. Aquestes ajudes evidentment no es donen a canvi de res sinó com a contrapartida de rebre determinats favors. Reben també subvenció les fundacions culturals a canvi d’un percentatge de retorn al partit via conveni, o allò que convingui en cada moment i circumstància. Una de les coses que he aprés aquests dies amb el cas Millet és que d’aquest percentatge de retorn en diuen conveni.

Des que el món és món la condició humana és la que és. Vivim rodejats de bandarres i de bona gent, tot i que estic convençut que dels últims n’hi ha molts més que dels primers. Encara que lògicament els primers, quan els enxampen, fan més soroll mediàtic que la bona gent que sol passar per la vida de manera més discreta.

Per tant, que els gestors del diner públic caiguin en la temptació de desviar-lo per a fins que els beneficien personalment, ja sigui directament a ells o a l’empresa del cunyat o a la seva colla política, a mi tampoc em sorprèn gaire. En tot cas em sorprèn la manca de controls efectius que evitin aquesta mena de delinqüència. No és cap secret que només amb les irrisòries quotes de la militància i la subvenció per vot rebut a les eleccions els partits polítics no poden funcionar amb l’exagerat ritme de despesa que porten. I a partir d’aquesta realitat és lògic pensar que els partits s’hagin de buscar la vida. I se la busquen, i tant que se la busquen!

El problema de fons és que ens hem acostumat a viure en una societat subvencionada, i amb la decisió de donar-te o de retirar-te la subvenció el gestor polític de torn disposa d’una possibilitat real de fer-te xantatge que evidentment no hauria de tenir, i alhora qui rep la subvenció farà el que sigui per tal de no perdre-la. I mentrestant els dos principals partits que tenen a les seves mans l’elaboració d’una normativa legal que reguli el finançament dels partits polítics, una assignatura pendent des de fa més de trenta anys, segueixen actuant amb aquella màxima que diu que qui dia passa any empeny, és a dir, sense fer absolutament res al respecte. I anem tirant d’escàndol en escàndol fins al punt que dissortadament ja ens hi comencem a acostumar.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

la novetat és que en aquest cas no és diner públic, sinó diner privat (i molt abundant) el que es blanqueja. I el greu és que s'ha aconseguit fer emprant responsables polítics. Aquest és el drama, que la gent treu els diners del país per enriquiment, per evitar impostos, i després pretén tornar-los a casa per fer més diners. Crec que veure el tema amb tota la seva profunditat ens permet diferenciar la corrupció política (entesa de forma restrictiva com l'ús indegut de mitjans públics), i la qüestió que s'acaba de conèixer.
Per altra banda, una matisació, gestor públic per mi no és un polític, ho són els gerents municipals i sectorials que estan a l'administració i que, per cert, molt poc sovint són inculpats. No sempre són càrrecs de confiança, i de fet ja va bé que no ho siguin.

Clidice ha dit...

Curiosa aquesta apreciació: quan n'hi ha molt de diner i poc control, hom tendeix a creure que no és "ben bé de ningú". Recordo que quan col·laborava amb una associació de persones amb problemes d'integració social (si treiem l'eufemisme: lladres, drogaaddictes, etc.), el primer que ens van avisar era que, un cop dins l'edifici, havia de quedar molt clar que els nostres objectes eren nostres, així no hi hauria mai cap "distracció". Perquè per la mentalitat dels pispes més senzills, allò que no té amo declarat és de ningú, i si és de ningú s'ho poden quedar.

O sigui que, per molt que visquin a Sant Gervasi, Sarrià, Pedralbes o on visqui aquest personal: tan lladres són els uns, com els altres.

minimontse ha dit...

Clídice, tens tota la raó. Sempre he pensat que la diferència entre el Millet de torn i la senyora que es posa dos formatges sota la faldilla al súper és només una: el valor d'allò al que tenen accès per robar.
I un altre comentari. Sovint tinc converses amb una amiga que confia menys que jo en la condició humana. Solem acabar així:
Jo: Per sort, de fills de puta integrals n'hi ha molt pocs, en el món.
Ella: Doncs Deu n'hi do, la feina que fan!

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Tu et refereixes a un cas concret que per prudència haurem d’esperar a veure com acaba, però el meu comentari era més general i intemporal, i evidentment em referia -també i molt especialment- al diner públic, el diner de tots. És per això que en aquests casos en faig responsable al "gestor públic" de torn.
Per mi tant "gestor públic" és el president Montilla o el conseller Maragall com un dels molts gerents municipals "de confiança" que el senyor Hereu ens ha anat col•locant als districtes i barris de Barcelona o el director del poliesportiu municipal d’un petit poble.
Per mi un “gestor” és una persona que gestiona, i la primera accepció del mot que trobo al diccionari de l'Enciclopèdia Catalana veig que també ho defineix així. I seguint amb el mateix diccionari, es defineix el mot "públic" com "Relatiu o pertanyent a la societat, a la comunitat (per oposició a privat)."
Per tant i seguint amb el meu punt de vista, un "gestor públic" pot ser tant un polític com un tècnic, al marge que aquest últim pugui ser un càrrec de confiança o un funcionari de carrera, o una combinació de cada cosa, que també passa.
I sobre la teva última frase, 100% d’acord. Jo sóc dels que sempre dic que en aquest país sobren molts funcionaris, però encara tinc més clar que de càrrecs de confiança encara en sobren més. Un polític que aterri en un càrrec “ics” rodejat de molts càrrecs de confiança només està demostrant per la via dels fets que no confia en els funcionaris adscrits al seu departament.

Clidice,
Evidentment, i com a veí del districte en puc donar fe.

Minimontse,
Molt oportú l’exemple que poses de la senyora que roba els formatges. Si la mateixa senyora tingués la possibilitat de fer-se amb les claus de la caixa de l’ajuntament, de ben segur que també "distrauria" el que hi trobés.