.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Participar en política

El bust reproduït a la dreta és el de Tucídides, un historiador grec del segle V abans de Crist que entre moltes altres coses va dir que Un home que no s’interessi activament per la política no mereix ser considerat ciutadà plàcid i tranquil, sinó un autèntic inútil. Tucídides potser va exagerar una mica doncs si l’haguéssim d’agafar al peu de la lletra arribaríem a la conclusió que vivim en un país d’inútils, i la cosa està malament però tampoc és això.

No diré res de nou si afirmo que m’interessa molt la política, tot i que sempre m’he mostrat en contra de tot el que representi qualsevol compromís de militància. No he militat mai en un partit polític, ni ara per ara tinc cap previsió de fer-ho doncs no n’hi ha cap que em faci el pes, tots coixegen per un lloc o un altre. Segurament sóc massa exigent i individualista per acceptar segons quines coses, entre elles l’obediència al cap que sempre tens per sobre teu i l’obligació de dir amén a les decisions de les cúpules. Jo vaig més aviat per lliure.

Però aquesta independència personal no m’ha impedit, en els últims anys, ser candidat a diputat tant del Congreso de los Diputados de España com del Parlament de Catalunya. També he estat candidat a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Sempre, això sí, des de la meva més absoluta independència política i sempre, també, com ja podeu suposar, assolint uns resultats electorals més aviat discrets, uns resultats que sempre m’han deixat molt lluny de poder accedir a l’escó. Però si més no per a un profà en política com jo fa il·lusió veure el seu nom escrit a les paperetes electorals. Petites vanitats!

El meu interès per la política també m’ha portat a fer un seguiment de les activitats més o menys internes dels partits polítics. Així, he assistit com a convidat als congressos de diversos partits. S’ha de dir que en algunes ocasions, tot i haver-ho demanat expressament, alguns partits han declinat deixar-m’hi anar. I és que no tots els partits tenen el mateix grau d’obertura a la societat civil.

Però si darrerament hi ha hagut un acte polític que em va saber molt greu perdre’m és el que va tenir lloc al Palau de Congressos de Barcelona el passat dia 3: l’assemblea fundacional de Reagrupament. Aquell dia jo era fora del país i per això no hi vaig poder anar. Així com la recent enquesta d’Arenys de Munt estic convençut que marcarà un abans i un després a la política catalana, l'entrada d’aquesta nova opció a l’escenari de la política catalana també pot marcar un abans i un després. Crec que val la pena fer un seguiment exhaustiu de les noves opcions polítiques que se’ns presenten als catalans. Ho dic també per la que aviat ens pugui presentar la Montse Nebrera ara que sembla que per fi ha vist la llum.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

D'entrada felicitats per seguir els consells de Tucídides, jo també els segueixo, malgrat que ell, en dir-ho, no pensés en les femelles de l'espècie.

D'altra banda no sé pas jo si en Carretero i la Nebrera tenen prou entitat per a injectar una mica de diferència de classe a la política catalana, malgrat que són dues persones que cal escoltar (i no sóc del seu braç en totes les coses que diuen).

Pel que veig, les màquines de destrossar persones, que són els periodistes d'avui dia (no mossegaran pas la mà que els alimenta) ja estan triturant de mala manera ambdós personatges i en Laporta de passada (prescindint-ne de si ens cau bé o no, que jo sempre em pregunto: em cau malament perquè s'ho mereix o per tot allò que em vénen els periodistes? que només cal escoltar-los per tenir ganes de bufetejar el personatge i, diga'm malfiada, em fa tot l'efecte que no n'eren tants de llops, Caputxeta).

O sigui que ja cal que anem amb compte, perquè amb els que hi ha no n'hi ha prou i si se'n presenta algun altre, amb una mica de cara i ulls dubto molt que cap medi de comunicació li doni ni la més mínima opció a sobresortir. A defenestrar-lo, malparlar-ne i dubtar de tot allò que digui o faci això segur. Perquè mai ho fan amb els "seus"?

Perdó per l'excés :)

Miquel ha dit...

Per una banda crec que a aquestes alçades intentar anar per lliure en política, tot i ser una aposta personal valenta, és més aviat poc efectiu. Però per l'altra banda aquest fet també diu molt de l'establishment polític que existeix avui en dia al nostre país.

Llavors com s'ho ha de fer una persona amb idees diferents però igualement vàlides? Entrar en una formació i intentar cambiar-la des de dins o començar de zero? M'agradaria saber si en comptes de Carretero una persona sense passat polític hagués impulsat Reagrupament fins a quin punt la massa independentista catalana s'hagués alineat amb un projecte de les mateixes característiques.

Clidice ha dit...

jo m'ho miro així: estic en una formació política amb la que comparteixo algunes de les idees essencials de la mateixa i que em permet dur-ne a terme una part. L'altra va a compte meu si puc forçar la jugada, sabent sempre quina força tinc i fins on puc arribar. Política realista? pragmàtica? diga'm dona, però és el que em sembla que és el que més s'adiu amb les meves capacitats. Força minses d'altra banda :)

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Cap excés, els teus comentaris i reflexions sempre són molt benvinguts i donen prestigi a aquest blog.
El nostre sistema polític està podrit, o ferit greu, i s’ha de regenerar. El divorci de la classe política amb la societat és de jutjat de guàrdia.
Entenc, però, la teva posició, molt més pragmàtica que la meva, però és que a mi, veure com al Parlament, a l’hora de votar, un senyor aixeca la mà de determinada manera i "els seus" voten seguint les seves ordres és una cosa que "me revuelve los higadillos". Per fer això no fa cap falta anar a votar a l’hemicicle: amb una reunió dels sis representants dels partits i el vot ponderat segons la representació de cadascú n’hi hauria prou. Espero que algú dels nous regeneri una mica la política amb unes poques però molt efectives mesures:
-llei electoral ja, no cal inventar res, es tracta de copiar el millor de les lleis electorals ja existents,
-eleccions primàries als partits, desaparició efectiva de “les cuines”,
-llistes obertes (que l’elector pugui realment “triar” les persones que vol que el representin, en comptes de “votar” la llista que ens ha fet el pepe zaragoza de torn),
-diputats que responguin davant dels seus electors directes, com al Regne Unit,
-limitació de mandats (màxim dos de seguits) per a tot càrrec públic, sense excepcions (vull dir cap d’estat inclòs, i si d’això se n’ha de dir república, doncs se’n diu república i no passa res),
-respecte absolut pels que voten en blanc i, per tant, representació parlamentària del vot en blanc, deixant sense ocupar els escons corresponents a aquesta opció. Per exemple, 5% de vot en blanc = 7 escons sense ocupar al Parlament, que funcionaria durant tota la legislatura amb 128 diputats en comptes de 135.
I no em vull allargar més per no avorrir-vos.

Miquel (l’altre),
Jo ja he intentat ser diputado a Madrid, diputat al Parlament i regidor a Barcelona, i com que no me’n vaig sortir ara opto per fer pedagogia a qui em vulgui escoltar.

Clidice ha dit...

Home Miquel (Saumell) si el que vols és dedicar-te a humorista no et dic pas jo que no estan malament les teves idees, però d'entrada ... bé, ets un idealista :) tinc un post programat sobre Balzac que crec que reflecteix una mica tot això ;P

Anònim ha dit...

És il·luminador seguirvos i gairabé sempre puc coincidir. Jo, com que ja tinc una edat, he escollit anar pel pedregar, i per això segueixo sól, però millor que mal acompanyat. No discuteixo amb ningú.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
El més fotut de tot és que els que de tant en tant intentem aportar una mica d’idealisme a la política (el que no necessàriament està renyit amb el necessari pragmatisme) som mal vistos per la majoria de polítics que semblen tenir com a únic objectiu que tot segueixi igual.

Ramon,
Sempre es agradable rebre els comentaris d’una persona amb molta experiència vital com tu.