.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 20 de juliol de 2011

Anar a Ikea

No sóc una persona a qui li agradi anar a comprar. Més aviat el contrari, si m’ho puc estalviar m’ho estalvio. Només hi vaig quan toca fer-ho, quan no hi ha més remei, i si ho puc enllestir en tres minuts no me n’hi estic cinc. A més a més, no m’agraden gens les cues ni les aglomeracions. Si haig de fer cua, simplement ho deixo córrer, sigui un botiga, un restaurant, un museu o un espectacle. Aquest és el motiu que m’ha impedit visitar, per exemple, la Capella Sixtina d’El Vaticà. Sempre hi he trobat cues quilomètriques. Visc a Barcelona, a la part baixa de Sarrià. És a dir, visc a cinc minuts a peu d’El Corte Inglés i de L’illa Diagonal, els dos grans temples del consum de la part alta de la ciutat. No hi vaig gairebé mai, només si haig de comprar quelcom molt concret que sé que si vaig allà ho trobaré sense problemes. Però conec gent que s’acosta a aquests temples laics simplement per anar-hi, per badar, sense un objectiu de compra concret. Van a L’illa a fer un tomb, com qui va a passejar pel Parc de la Quinta Amèlia. Hi ha gent per tot.

Ahir em va tocar anar a Ikea d’acompanyant, bàsicament a fer de camàlic. Havíem de comprar un sofà-llit i ja havíem decidit el model que ens interessava. Abans d’anar-hi confirmem per internet la disponibilitat del producte però, arribats a la secció corresponent, ens fan esperar una bona estona. Sembla que hi ha algun problema. Després d’unes telefonades al magatzem finalment ens diuen que sí, que els en queda un però que l’embalatge està una mica malmès. Bé, si només és l’embalatge... Fem tota l’excursió pel laberint de passadissos per on has de passar vulguis o no vulguis, per tal que vegis tota la seva extensa oferta i si piques amb alguna cosa més... piques. Finalment arribem a la caixa, paguem trinco-trinco el que ens demanen i anem al magatzem a recollir la peça.

Allà hi ha un munt de gent esperant com nosaltres, però els van despatxant a tots fins que quedem pràcticament sols. Ikea ens amenitza l’espera amb una gran tele penjada a la paret. Quin canal tenen sintonitzat? Intereconomia. Coi de suecs! Després de més de vint minuts d’espera pregunto si és veritat el cartell que tenen a la paret on s’indica que el temps d’espera no passarà mai de set minuts, i que si passa et conviden a dinar. És evident que a nosaltres ens hi han de convidar. Bé, finalment surt la peça i comprovem que no només l’embalatge està malmès sinó que la peça també ho està. Res de l’altre món, només una rascada sense més importància. Ens ofereixen anular l’operació i esperar uns dies fins que els arribi una peça nova. Això voldria dir tornar un altre dia i tota la pesca. De cap manera.

Alternativament ens ofereixen un descompte. Per demanar que no quedi, demano un cinquanta per cent de descompte per quedar-nos amb la peça defectuosa, pensant que si hem de rebaixar les nostres pretensions sempre hi serem a temps. Ho consulten i finalment ens ofereixen un trenta. Començo a trobar-m’hi bé, tot i que això de regatejar com si fóssim al Gran Basar d’Istambul o el Khan El Khalili d’El Caire ho trobo una mica extravagant tractant-se d’una empresa sueca com Ikea. Intento tancar-ho amb un quaranta i que no se’n parli més, però ells no es mouen de lloc: o el trenta per cent de descompte o s’anul·la l’operació i ens tornen els diners. I com que la rascadeta tampoc és tan important ho tanquem amb el trenta i sortim d’aquell temple del consum. Ens oblidem de reclamar el val per anar a dinar, un val que, la veritat, tampoc haguéssim aprofitat. Això és Ikea, i em diuen que sempre hi ha tanta gent que sembla que ho regalin. Cada dia ho veig més clar: Ikea no és per mi.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Ui, jo he de fer com aquells que duen una carta als casinos dient que no els deixin entrar. Em moc entre dos móns, no m'agrada anar a comprar, però m'encanten els gadgets (sóc fan de perdre el temps al Servei Estació). O sigui que Ikea no, però si, però vaja ... ai, què difícil. Un trenta? caram! a la propera em busco una cosa ratllada! :)

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Però per que et facin un trenta d’entrada hauries de demanar un cinquanta. Si no només et faran un vint, que és la norma que tenen en aquests casos. O almenys això és el que em van dir a mi.