.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 28 de juliol de 2011

La comèdia dels papers de Salamanca

Aquesta història és molt semblant a altres episodis que han tingut lloc en altres indrets i en circumstàncies similars. En el cas dels papers de Salamanca, les autoritats nomenades pels guanyadors de la guerra (in)civil se’t presenten a casa o a la fàbrica o a l’ajuntament del teu poble i et roben impunement uns papers que són teus i se’ls emporten. Primer els passen per l’escàner polític de la policia, en busca de qualsevol cosa que els pugui interessar, i després els arxiven. Ara aquests documents es troben dipositats a Salamanca, al Archivo General de la Guerra Civil. Una ciutat, Salamanca, que, per cert, recomano visitar; és allò que els britànics en diuen a must. Bé, no ens perdem. Estem parlant, per tant, d’un arxiu-museu que s’ha anat nodrint, com tants d’altres que et trobes anant pel món, d’objectes robats. Van passant els anys (d’aquells robatoris ja en fa setanta), arriba la democràcia, si més no formalment (d’això ja en fa més de trenta) i ja es veu que justificar aquell robatori no s’aguanta ni amb pinces. Però quan els reclames que et tornin els teus papers d’entrada s’hi neguen, al·legant que hi ha una llei que els empara. Això és cert, els lladres ben organitzats sempre es fan les lleis a mida per justificar els seus robatoris, i aquests acaben sent legals. Fins que arriba un moment que els governants democràtics se n’adonen que del retorn dels papers de Salamanca als seus legítims propietaris també en poden treure un profit, un rèdit polític. Així que canvien radicalment de postura i prometen tornar-los tots. Ho prometen però... no els tornen. Més ben dit, els van començar a tornar fa uns pocs anys, però sempre amb comptagotes. Ara una caixeta, ara una carpeta, ara una furgoneta. I sempre amb la foto de la ministra de cultura (aquesta vegada compartida sarcàsticament amb la ministra de la guerra, que diuen que és catalana i no ho hem pas de dubtar) combinat amb articles laudatoris a la premsa per la seva gran generositat envers els catalans. Normalment aquestes operacions d’imatge es reactiven quan s’acosten eleccions (és el cas de les actuals remeses) i s’alenteixen un cop hem anat a votar. Casualitat? M’abstindré de fer un judici d’intencions, però el fet és que van passant els anys i aquests papers mai ens els acaben de tornar del tot.