.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 30 de novembre del 2011

Iceta i el futur del socialisme català

Ara mateix em vénen al cap els noms d’alguns polítics socialistes que en un moment determinat van acabar abandonant el partit de forma més o menys traumàtica. Podríem parlar des d’un president de la Generalitat foragitat pels seus propis companys de partit, de males maneres i sense cap consideració personal ni institucional, fins a regidors de petits ajuntaments i passant per militants de base sense rellevància pública. Però per evitar qualsevol interpretació errònia vull aclarir que aquest no és el meu cas. No sóc ni he estat mai socialista i, per tant, no sóc tampoc el típic exmilitant o exsimpatitzant ressentit amb el seu antic partit i que, un cop fora, es proposa passar comptes amb els seus excompanys de militància. De fet no m’he plantejat mai l’opció de donar suport a aquesta opció política, entre altres motius perquè no voto mai partits que decideixen lluny d’aquí. I tinc molt clar que el PSOE -encara que a Catalunya es presenti amb una marca pròpia- és un partit forà que, com a tal, defensa lògicament interessos forans.

Per altra banda té tota la lògica que després dels seus recents desastres electorals els socialistes espanyols s’enfrontin a greus problemes. Això inclou els problemes de les seves franquícies perifèriques, també els de la franquícia catalana. Durant els set anys dels governs tripartits la greu crisi socialista, que ja s’estava coent a foc lent, va quedar mig dissimulada. Però amb el fracàs electoral de fa un any, quan van perdre la Generalitat, combinat amb els minsos resultats obtinguts en les eleccions municipals de fa mig any i les estatals de fa deu dies, el problema ja no s’ha pogut amagar més i ha acabat sortint a la llum amb tota la seva intensitat i cruesa.

I insisteixo, ja ho sé que formalment el PSC és un partit diferent del PSOE. Però en l'àmbit estatal ambdós partits són tan iguals que sempre han actuat plegats, com si fossin germans siamesos. La prova del cotó: a Madrid no han votat MAI diferent l’un de l’altre, fins al punt que sovint a Catalunya han votat blanc i, per no discrepar amb l’amo, l’endemà a Madrid han votat negre, tan campantes. Alguns potser ho troben normal però no n’és gens, de normal, és mes aviat esquizofrènic. Però per entendre-ho millor no s’ha d’oblidar que aquesta senyora que el 20-N va perdre les eleccions a la franquícia catalana fa carrera política a Madrid, i ja fa anys que va aprendre que quien se mueva no sale en la foto. Així, sense posar-se vermella, Chacón ens explica sovint que a Madrid uns i altres sempre voten igual perquè no hi ha hagut MAI cap motiu per votar diferent. Doncs ja està tot dit! Però recordem que ella aspira a presidir la foto socialista estatal que, lògicament, no vol que surti moguda. Per a ella Catalunya només és un esglaó regional més de la gran escala espanyola.

Fetes aquestes consideracions semblaria de sentit comú que ara caldria renovar a fons la cúpula directiva dels socialistes catalans. Si pretenen recuperar el protagonisme polític que havien tingut aquest partit necessita un gir radical, una bona sacsejada d’aquelles que fan història. Sembla evident, per tant, que no n’hi hauria d’haver prou amb el simple maquillatge superficial que pretenen alguns. Per fer-se amb el càrrec de primer secretari del partit hi havia fins ara tres persones disposades a participar en unes eleccions primàries. Es tracta dels alcaldes de Lleida i Terrassa i de l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú. Per cert, tots tres són membres de la comissió executiva del partit, és a dir, corresponsables dels desastres electorals que dèiem abans.

Doncs bé, per si això no era suficient, dijous passat va sortir al faristol el senyor Miquel Iceta dient que ell està disposat a encapçalar el partit sempre que... només hi hagi una candidatura d’unitat, la seva. Iceta pretén encapçalar una candidatura única i guanyar el congrés del seu partit per aclamació, a la búlgara, sense competència. És a dir, que se vayan todos que me pongo yo. Cal recordar que ara mateix Iceta és la viva imatge del polític perdedor. Renovació? Iceta ha format part de la comissió executiva del seu partit, un partit que ha perdut per golejada les tres últimes eleccions, des de temps immemorials (1984). Iceta és renovació? Doncs visca la renovació!

5 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Partint de la base que m'és força igual com se'n surti el PSC, del seu moment actual, que Iceta fos escollit nou líder em semblaria un punt i final patètic al socialisme català.

Clar que, partint de la base que m'és força igual com se'n surti el PSC...

Galderich ha dit...

Crec que hauries d'actualitzar aquest apunt amb el que diuen els incombustibles Guerra i Bono sobre el PSC... Per Madrid es veu que són uns independentistes que no mereixen res!

Clidice ha dit...

Caram i què desconegut que està aquest partit des d'en Raventós! La veritat és que no m'interessen gaire, però no deixa de ser un culebrot curiós.

Miquel Saumell ha dit...

Ferran,
Si es tira endavant el que va proposar Iceta, aquest senyor no serà escollit com dius sinó només aclamat.

Galderich,
Des del seu particular punt de vista Guerra i Bono, que en aquest aspecte concret coincideix de ple amb la línea editorial d’Intereconomia, tenen tota la raó. Los extremos se tocan.

Clidice,
Curiós ho és, sí, i una mica patètic també.

Unknown ha dit...

El principal drama del PSC és que segueixen parlant de projectes i no d'idees. Un partit sense idees seguirà sense reaccionar davant els estímuls que li dóna el seu entorn: incapaç de respondre a la qüestió de per què els joves no els voten i per què el PP ha penetrat en barris tradicionalment molt "obrers".