En moments de grans dificultats econòmiques com els d’ara també resulta convenient transmetre notícies positives sobre activitats econòmiques que rutllen bé i donen feina a molta gent. Així, aprofitant que avui passen els Reis i que, segurament, més d’un no ha pogut evitar caure en els excessos pressupostaris d’aquests dies, penso que és un bon moment per parlar sobre el món del gran luxe, un sector de l’economia que, amb molt poques excepcions, funciona la mar de bé. Deixem-ne, doncs, deguda constància, i ja que hi som aprofitaré per comentar una particularitat d’aquest negoci que no es dóna en molts altres sectors de l’activitat econòmica.
La particularitat és que el món del gran luxe té un límit, però el límit no és el preu del producte o servei sinó la pèrdua de l’exclusivitat. Quan el gran luxe deixa de ser exclusiu i passa a ser massa compartit, deixa de ser gran luxe. Un Lamborghini deixaria de ser el cotxe exclusiu que és ara el dia que en circulessin molts. Quan molta més gent que abans es pot permetre el caprici d’adquirir un producte o un servei de gran luxe vol dir també que l’oferta s’està massificant, i llavors els clients que, prescindint del preu, busquen sempre aquella exclusivitat, acaben desertant i opten per altres alternatives més elitistes de consum. En el sector del gran luxe la sortida no és anar a vendre molt i barat sinó oferir exclusivitat i que te la vinguin a comprar a casa. I tant és que parlem d’un hotel multiestrellat, d’un perfum, d’un cotxe o d’una marca de marroquineria. Si no ets capaç de oferir aquella exclusivitat que busca el client exclusiu, la marca s’acaba degradant i pots donar per perduda la batalla.
Un dia vaig entrar en una botiga de marroquineria de gran luxe d’una capital centreeuropea, i vaig demanar un determinat model de bossa de senyora d’una gran marca internacional. El seu preu era equivalent al cost d’un cotxe de gama mitjana, més de vint-i-cinc mil euros. No tenia cap intenció de comprar-la, només volia fer una prova. Doncs bé, amb una gran amabilitat la dependenta asiàtica perfectament uniformada de negre em va contestar en un anglès impecable que la llista d’espera per fer-se amb aquella bossa era de més d’un any, i es va oferir a prendre nota del meu interès i avisar-me quan la rebessin. Llavors vaig entendre la política de màrqueting d’aquella empresa tan exclusiva. Altres, en canvi, poden caure en la temptació d’augmentar la producció per atendre la demanda, però actuant així acaben carregant-se un tipus de negoci basat en l’exclusivitat del producte.
La particularitat és que el món del gran luxe té un límit, però el límit no és el preu del producte o servei sinó la pèrdua de l’exclusivitat. Quan el gran luxe deixa de ser exclusiu i passa a ser massa compartit, deixa de ser gran luxe. Un Lamborghini deixaria de ser el cotxe exclusiu que és ara el dia que en circulessin molts. Quan molta més gent que abans es pot permetre el caprici d’adquirir un producte o un servei de gran luxe vol dir també que l’oferta s’està massificant, i llavors els clients que, prescindint del preu, busquen sempre aquella exclusivitat, acaben desertant i opten per altres alternatives més elitistes de consum. En el sector del gran luxe la sortida no és anar a vendre molt i barat sinó oferir exclusivitat i que te la vinguin a comprar a casa. I tant és que parlem d’un hotel multiestrellat, d’un perfum, d’un cotxe o d’una marca de marroquineria. Si no ets capaç de oferir aquella exclusivitat que busca el client exclusiu, la marca s’acaba degradant i pots donar per perduda la batalla.
Un dia vaig entrar en una botiga de marroquineria de gran luxe d’una capital centreeuropea, i vaig demanar un determinat model de bossa de senyora d’una gran marca internacional. El seu preu era equivalent al cost d’un cotxe de gama mitjana, més de vint-i-cinc mil euros. No tenia cap intenció de comprar-la, només volia fer una prova. Doncs bé, amb una gran amabilitat la dependenta asiàtica perfectament uniformada de negre em va contestar en un anglès impecable que la llista d’espera per fer-se amb aquella bossa era de més d’un any, i es va oferir a prendre nota del meu interès i avisar-me quan la rebessin. Llavors vaig entendre la política de màrqueting d’aquella empresa tan exclusiva. Altres, en canvi, poden caure en la temptació d’augmentar la producció per atendre la demanda, però actuant així acaben carregant-se un tipus de negoci basat en l’exclusivitat del producte.
3 comentaris:
Perfectament explicat.
Diuen que en temps de crisi val més treballar pels rics que pels pobres. En un altre nivell, però relacionat, la meva batalla amb els botiguers del meu poble que s'entesten en fer la competència a les grans superfícies i creuen que l'únic problema és que l'Ajuntament no fa prou aparcaments, i jo insistint: si veneu el mateix que la gs no podreu competir amb la seva política de preus i lleure, per tant, esteu condemnats, feu-vos més exclusius, si allò que veneu convé per la diferència amb les gs, a la gent no l'importarà aparcar a 500 metres per venir a casa vostra. Doncs no, no me'n surto, volen més ciment i alguns suggereixen que hauríem d'anar contra la llei i prohibir les gs al poble. (sospir)
no és conya, la paraula de pas "money"
Ramon,
Gràcies i bon any.
Clidice,
Coincideixo amb el teu enfocament, però el botiguer “de tota la vida” és per naturalesa molt tradicional i poc obert a innovacions, amb totes les excepcions que calguin, és clar. Per això també defensen una sèrie de restriccions horàries, rebaixes massa reglades i d’altres que, al meu entendre, estan condemnades al fracàs. El món ha canviat, però encara hi ha qui no vol acceptar-ho.
Publica un comentari a l'entrada