És lícit boicotejar una empresa?

I tant que sí! Quan considero que el boicot està justificat el practico sense cap remordiment. Si una empresa em tracta malament, no només no hi torno a posar els peus sinó que ho explico per si altres persones es volen solidaritzar amb mi i segueixen els meus passos. Crec que és una pràctica totalment legítima; és l’única manera que tenim per intentar defensar els nostres drets. Si vas a una botiga i et contesten, imperativament, amb aquella fórmula colonial d’“en castellano, que no te entiendo”, ho tinc clar: giro cua i al carrer, i a buscar una botiga de la competència on em respectin. Els directius de les empreses tenen tot el dret a decidir com les volen gestionar, però els clients també podem decidir on comprem i on fem boicot. Tenim la paella pel mànec.

Importants empreses catalanes estan decidint treure la seva seu social de Catalunya. Com a client, i també accionista d’alguna d’aquestes entitats, em sento maltractat i menystingut, i considero que, a partir d’ara, el meu boicot estarà plenament justificat. Si ells han perdut la confiança en el meu país, jo, com a reacció, deixo de tenir confiança en ells. Els botiguers, banquers, etc., saben que el client no sempre té raó, però saben també que el client, quan s’enfada, té l’opció d’anar-se’n a la competència. I no ignoren que fer un nou client costa molt més que perdre’l. Així és el lliure mercat. La pela és la pela, sí, però, si més no per a alguns, la dignitat està molt per sobre de la pela. En canvi, aquests dies alguns consells d’administració estan demostrant que, per a determinades empreses, la dignitat no és un valor sinó una nosa.

En absència de violència, tampoc

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.828 de La Veu de l'Anoia)

En absència de violència es pot parlar de tot. Segur que des de la mort de Franco aquesta frase l’heu sentit moltes vegades en boca de dirigents polítics espanyols. Alguns els van fer confiança i se la ven creure, o ho feien veure. Però quan es tracta del tema català altres sempre hem dubtat de les bones intencions dels governants espanyols, siguin d’esquerres o de dretes, i hi hem mostrat públicament les nostres reticències. No anàvem gens desencaminats. Ara ja podem confirmar que estem davant d’una altra falsedat, la del relat ensucrat de la transició. Espanya ens ha estat enredant i caldria que tothom en fos conscient.

S’ha acabat d’enfonsar el gran mite de la presumptament exemplar transició espanyola que han estat predicant durant quatre dècades. Ara s’està posant en evidència que tot aquest procés polític que s’ha venut arreu del món com una gran fita espanyola era una enganyifa. En quaranta anys s’ha passat del franquisme a una cosa molt llunyana a una democràcia amb tots els ets i uts. I no només això sinó que en els últims anys estem reculant clarament. Així, ara es troben fortament qüestionades determinades llibertats individuals i col·lectives que en una democràcia haurien de ser intocables. En els últims deu anys hem pogut constatar que l’autonomia de Catalunya ha anat quedant reduïda al no-res. En les últimes setmanes ja hem perdut l’autonomia financera així com el control de la nostra policia i, el que és més greu, Espanya s’ho ha carregat prescindint de les seves pròpies lleis. No ha de sorprendre, doncs, que una part molt important dels catalans ja no confiï en Espanya.

Quan tothom tenia al cap la violència del conflicte basc ens van intentar convèncer que en absència de violència es podia parlar de tot. Però ara que ja no hi ha violència, ni a Euskadi ni enlloc, veiem que aquelles promeses eren falses. En mitja dotzena de manifestacions multitudinàries en favor de la independència no s’ha trencat ni una paperera. Però l’argument de la correcció ciutadana no sembla suficient per poder tractar el nostre conflicte de tu a tu amb el país veí. Ara el nou discurs espanyol és que en absència de violència es pot parlar de tot... menys d’allò que interessa a la majoria dels catalans, que no és altra cosa que decidir democràticament el seu futur. El resultat és que molts catalans mentalment ja han desconnectat d’Espanya. Ja no hi ha marxa enrere, això s’acabarà traduint en una separació que a tots ens aniria bé que fos amistosa i ordenada. I diumenge, a votar!

Després del discurs de Borbón

Si algú encara confiava que el discurs que Borbón va perpetrar ahir al vespre calmaria els ànims, faria una crida al diàleg, mostraria solidaritat amb els nou-cents ferits de Catalunya o intentaria apagar aquest incendi anava totalment errat. Ahir, Borbón, amb un discurs casernari que hauria pogut pronunciar el seu avi polític, el dictador Franco, es va comportar com un piròman polític. Ell sabrà els motius que el van portar a actuar així. Però a ningú se li escapa que un incendi mai es pot apagar afegint-hi gasolina, així que les seves intencions, si algú encara tenia dubtes, ara estan claríssimes. A partir d’aquest discurs ja no cal esperar res més d’Espanya. La pilota és al terreny de Catalunya, i cal esperar que les nostres autoritats polítiques sabran gestionar aquest assumpte amb tota la intel·ligència que el nostre futur i la nostra dignitat es mereixen.

El meu 1 d’octubre particular

Les forces d’ocupació espanyoles (Policía Nacional i Guardia Civil) volien que diumenge a Catalunya hi hagués sang, i van fer tot el possible per assolir l’objectiu. Les cròniques parlen de gairebé 900 ferits de diversa consideració, bastants de greus, i un mort per infart. La violència policial estava perfectament programada. Venien a fer mal. No actuaven en defensa pròpia sinó que l’objectiu era atacar la gent corrent que només feia cua per votar i protegia els col·legis electorals amb les mans obertes. Però sembla que a Madrid encara no en tenen prou. En volen més.

Buscaven la provocació gratuïta per encendre la metxa definitiva. El seu cervellet colonial els diu que com més merder hi hagi a Catalunya més possibilitats que la gent acabi agafant por de veritat i el procés es desinfli. A Madrid no entenen res, i si no ho han entès fins ara, difícilment ho entendran mai. Tenen un sentiment equivocat de propietat sobre Catalunya i els catalans i no estan disposats a perdre’n aquesta suposada propietat. España antes roja que rota, aquesta és la seva filosofia política. Veient els vídeos de les violentíssimes agressions policials m’han vingut al cap escenes d’una pel·lícula que en el seu dia em va impactar fortament: “La batalla de Argel”.

Em vaig passar dotze hores del diumenge al meu col·legi electoral, situat en un barri benestant de Barcelona. No hauria dit mai que passés un dia així, però em va semblar que era una obligació ciutadana i un requeriment democràtic. No va ser un dia perdut sinó una jornada ben utilitzada. Primer, tot el matí sota la pluja i hores de cua per poder votar. Després, hores d’espera fins que es va acabar el recompte de vots. Encara que abans he parlat de violència en el nostre col·legi no n’hi va haver, tot i que via xarxes anàvem seguint les agressions policials que tenien lloc en altres col·legis de la zona. La gent concentrada allà era perfectament conscient que corria el risc de rebre visites poc amistoses que sortosament no es van produir.

L’anècdota va ser l’acompanyament musical d’uns veïns del col·legi electoral que des de la seva finestra engalanada per l’ocasió ens posaven el seu himno nacional a tota castanya, i altres músiques patriòtiques i crits d’altres èpoques que pensava superades. Però es veu que encara no ho estan. Després ens van fer una exhibició de les seves banderes per davant del col·legi, i cada vegada que acabaven una de les seves cançons la gent aplaudia i els en demanava “otra, otra”. I de vegades ens oferien un bis.

Important jornada de reflexió

Avui un missatge curt i obvi. Diumenge els catalans estem cridats a votar. Només es comptaran els vots que a les vuit del vespre estiguin dipositats a les urnes (com la de la foto). La voluntat dels abstencionistes no es tindrà en compte, com sempre. Després no surtis dient “oh, és que jo em pensava que...”. Queda tothom avisat. D’opcions n’hi ha tres: sí, no i el vot en blanc de l’equidistància colauista (ni sí ni no sinó tot el contrari).

Les garanties del referèndum

És cert, el de diumenge no serà el referèndum amb totes les garanties que a molts ens agradaria. De fet, de garanties n’hi haurà tantes com ho permetin les especials circumstàncies d’aquesta votació. Precisament mancaran les garanties que s’han eliminat des de les institucions de l’estat, és a dir, aquelles garanties que els de la coalició del no (PP PSOE Cs) reclamen amb tanta insistència.

És trampós, per tant, l’argument de la manca de garanties utilitzat per la coalició del no, quan han estat aquests partits, amb l’ajut inestimable de les institucions de l’estat, els que han procurat que desapareguin les garanties que ara troben tant a faltar. S’ha de ser molt cínic per exigir unes garanties que els de la coalició del no s’han carregat impunement.

Amb l’ús de la violència, diumenge, els milers de piolindos i companyia potser impediran que en alguns llocs de Catalunya es pugui votar, però la prova més evident que Espanya haurà perdut seran precisament les imatges de la violència policial per impedir que es voti, unes imatges que cap país del món endreçat es podria permetre. Però ja sabem que Spain is different.

El podi dels farsants

A mesura que s’acosta l’1 d’octubre cada dia va quedant més definit com s’acabarà configurant el pòdium dels farsants. Els farsants són els del sí però no, els del no però sí, i els d’avui no i demà ja ho veurem. Dilluns, dimecres i divendres intenten donar a entendre que són partidaris de donar suport al referèndum, mirant d’esgarrapar vots en aquest sector de la societat. Dimarts, dijous i dissabte prediquen exactament el contrari, fent la competència directa a Cs, PSOE i PP. No cal dir que es tracta d’una competència deslleial perquè els tres partits espanyolistes sempre s’han posicionat molt clarament per impedir el vot als catalans. Els farsants, actuant així, sigui quina sigui l’opció que guanyi el referèndum sempre podran dir que han guanyat. Però seguiran sent uns farsants.

Comuns i colauistes segueixen fent molts mèrits per ocupar el lloc d’honor del podi. Colau menysté el seu electorat dient un dia blanc i l’endemà negre, i fent veure que està a favor d’una “mobilització ciutadana” —aquesta política té una al·lèrgia malaltissa a parlar de “referèndum”— però, alhora, donant instruccions als seus guàrdies urbans perquè arrenquin cartells proreferèndum i identifiquin els culpables d’haver-los enganxat. Potser pensa que així recollirà vots de totes bandes, però també podria ser que els perdés a tot arreu. El votant potser es deixa enganyar una vegada però a la segona ja va més amb compte. És d’esperar que quan hi tornin a haver eleccions tota aquesta colla de farsants paguin el preu electoral que es mereixen, ja que la seva farsa no hauria de quedar sense conseqüències polítiques.

No votar resoldria el conflicte?

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.826 de La Veu de l'Anoia)

Diguin el que diguin les constitucions, els governs i els tribunals, en democràcia el fet de votar mai pot ser un acte delictiu. Una altra cosa és la conseqüència de votar, és a dir, com s’han d’implementar els resultats d’una votació. Però centrem-nos en el fet de votar. Les relacions entre Catalunya i Espanya són molt més tibants ara que fa deu anys, i que en fa un. Cada dia que passa la tensió augmenta. La conclusió que se’n podria treure és que els conflictes polítics no es resolen sols, fent veure que no existeixen. Aquesta seria la recepta Rajoy, però ja s’ha demostrat que en lloc de disminuir el problema només l’agreuja.

Els conflictes territorials es poden resoldre de dues maneres: a bufetades o negociant i votant democràticament. No n’hi ha d’altra. Sempre he estat partidari de la via democràtica, i l’u d’octubre tinc previst anar a votar. I, com la majoria dels catalans, espero poder-ho fer sense tensions i amb la necessària normalitat ciutadana. Cal no oblidar que la reivindicació de la majoria dels catalans no és la independència de Catalunya sinó poder-la sotmetre a la consideració democràtica dels catalans. L’objectiu és que tothom pugui escollir lliurement l’opció que li sembli millor, i les amenaces d’aquells que pretenen que no es voti són sobreres.

Alguns no tenen sentit del ridícul. No hi ha imatge més ridícula, patètica i antidemocràtica que veure com la policia espanyola es dedica a buscar paperetes de vot per les impremtes del país, com si encara fóssim en plena dictadura franquista. Però, i si els partidaris d’anul·lar la votació se sortissin amb la seva? De què els serviria? Quina seria l’alternativa? Algú que toqui de peus a terra pot creure que els catalans ens oblidaríem del problema si mitjançant la violència de l’estat l’u d’octubre no poguéssim votar? Tan baix és el nivell intel·lectual dels nostres adversaris?

Es van anunciar maniobres militars a Catalunya per part de l’exèrcit espanyol, i s’han començat a mostrar imatges d’un cos policial patrullant amb armes llargues per poblets de la Catalunya interior, en una clara provocació ciutadana, o potser buscant generar por entre la ciutadania. Les institucions espanyoles no poden dissimular els nervis perquè veuen que l’u d’octubre no serà una costellada com la de fa tres anys. Però, insisteixo, si finalment se’ns impedís votar, algú pensa que el problema català quedaria automàticament resolt, i que els catalans ens oblidaríem de la legítima reivindicació de decidir el nostre futur?

Catalans presumptament delinqüents

Si votar és delicte, aniré a votar. I si ho és fer propaganda del referèndum, en seguiré fent. Així, resulta que per defensar el vot i la propaganda alguns consideren que sóc un presumpte delinqüent. A Catalunya hi ha gent convençuda que un país com Espanya, que ara pretén criminalitzar el vot, pot ser el seu país. Hi ha persones amb un nivell d’autoexigència democràtica tan minso que, la veritat, prefereixo quedar-ne al marge i anar per lliure. No cal dir que estic pensant en els votants del PP, PSOE, Cs i una part de l’esquerra. Però almenys en una cosa coincidim. Tots ells tenen molt clar que el seu país no és el meu. Tan clar com ho tinc jo.

Ens roben la democràcia!

D’aquella frase tan criticada per alguns, també per mi, que diu “Espanya ens roba”, hem passat a constatar que ens roben la democràcia. Qui roba és un lladre però, parlant de lladres, cal fer un petit aclariment. Espanya, com a país, ni ens robava abans ni ens roba la democràcia ara. Són els poders de l’estat —todos a una— els que ens roben la democràcia. Als catalans se’ns està aplicant l’estat d’excepció de manera encoberta però igualment efectiva. Ho fan sense declarar-ho oficialment perquè no ignoren que des de fora els vigilen. Com si Espanya fos la Xina, les operadores telefòniques ja ens deneguen l’accés a determinades pàgines d’Internet. Se’ns persegueix per delictes inexistents, i aquí potser cal recordar, un cop més que, en el nostre ordenament jurídic, convocar un referèndum no és delicte.

Des d’Espanya ens apliquen decisions arbitràries, injustes i, presumptament, delictives; això es veurà quan els tribunals europeus hi diguin la seva. Ens anul·len algunes de les nostres llibertats bàsiques (de reunió, d’expressió, d’associació, etc.). Ara ja no cal anar a buscar exemples d’actituds antidemocràtiques a les democràcies low cost de Turquia o Veneçuela, els tenim molt més a prop. Hi ha una part d’Espanya que no ha cregut mai en una democràcia comme il faut. Fins ara s’han guardat més o menys les aparences però ara ja no, ara val tot. Els hereus polítics del franquisme ja no s’amaguen, ara actuen a cara descoberta amb total impunitat.

Ens queden tretze dies fins a la data del referèndum, dues setmanes que se’ns faran llargues. De males jugades i maltractaments per part de les institucions espanyoles se n’han d’esperar més, tenen tot el catàleg preparat per aplicar-lo quan els convingui. Per altra banda, d’Europa no podem esperar complicitats fins després d’haver votat. Però no hem de caure en provocacions. I, sobretot, hem d’anar a votar el dia 1 d’octubre, no perquè estem abduïts per ningú com ha dit algun poca-solta amb càrrec institucional sinó perquè votar, un dret bàsic de la democràcia, no pot ser mai un acte delictiu.

+ + + + +

El 18 de setembre del 2007 vaig obrir aquest blog. Avui fa deu anys.

Colau, entre la contradicció i la mentida

Les persones que parlen molt de pressa corren el risc de no rumiar prou què han de dir, i que s’acabin contradient amb afirmacions recents que deien exactament el contrari. Ada Colau és un bon exemple d’aquesta mena de gent. Em vaig adonar de qui era Colau el dia que es va ficar en política —candidata a alcaldessa de Barcelona— pocs dies més tard d’haver assegurat pel dret i pel revés que ella mai no entraria en política. Dedicar-se a la política no és pas dolent però, per dedicar-se a la política, mentir hauria de ser una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar mai.

Els polítics que juguen amb la mentida tenen un problema, i és que la gent té memòria. Colau, alcaldessa de Barcelona, va accedir al càrrec gràcies a una prima immerescuda de vots per haver-se afegit a la caverna mediàtica espanyola en les seves fastigoses denúncies falses sobre un compte inventat a Suïssa del seu contrincant Trias. Passats tres anys Colau encara no és capaç d’admetre que va guanyar les eleccions fent trampa, ni de disculpar-se públicament amb Trias. Dimecres a RAC-1 va tornar a tenir una oportunitat de fer-ho i ho va rebutjar fent-se l’ofesa.

Un ego desmesurat combinat amb una gran prepotència i la convicció d’una superioritat moral inexistent defineixen Colau. La gent normal, quan s’equivoca, es disculpa, però Colau no només no ho fa sinó que ni tan sols està disposada a admetre l’equivocació. En fi, Colau és d’aquesta mena d’individus que de tant en tant aterren a la política. Però, dit tot això, qui té l’última paraula és l’elector, i cada votant decideix a quina alçada s’ha de situar el llistó de la integritat moral del seu candidat. En aquest sentit, els electors de Colau potser són poc exigents; si més no, tindran oportunitat de demostrar-ho a les pròximes eleccions.

La decisió final de l’alcaldessa Colau respecte a les facilitats o dificultats que posarà sobre la celebració del referèndum a la ciutat de Barcelona, no és res més que el penúltim episodi de la seva permanent contradicció. Avui blanc, demà negre, i el dia u d’octubre ja ho veurem. I no parlo de si Colau votarà o en quin sentit ho farà, sinó de si facilitarà el vot als barcelonins o farà costat a aquells que no volen que es voti.

Doncs no, el soufflé no ha baixat

Els altaveus mediàtics de l’unionisme (mitjans digitals, diaris de paper, tertulians de tota mena i condició, ràdios i teles) han anat predicant insistentment durant les darreres setmanes la idea que el suflé independentista català anava de baixa, és a dir, que el suport a la independència de Catalunya s’estava desinflant. Suposadament, la prova del cotó per demostrar-ho seria la manifestació de l’onze de setembre. Doncs bé, feta la manifestació d’ahir a Barcelona resulta que no, resulta que està passant just el contrari, i només cal observar les imatges per constatar-ho. No cal dir que per mesurar el suport a la independència no es comptaran manifestants sinó vots, i per això ens haurem d’esperar a l’u d’octubre al vespre. Per tant, ara resulta sobrer fer càlculs i especular sobre la xifra de manifestants que ahir van sortir al carrer. El fet evident és que, un cop més, una gentada va ocupar els carrers de Barcelona. I per cert, un cop més ni una paperera trencada.

Ahir va ser el preludi del referèndum que celebrarem d’aquí a tres setmanes. Agradi o no, ja són sis onzes de setembre que el suflé català no baixa sinó que segueix pujant amb força. El mèrit de l’èxit independentista està molt repartit, sense oblidar la col·laboració, que els catalans mai agrairem prou, dels estaments de l’estat que, amb les seves decisions forassenyades en contra de la voluntat majoritària dels catalans de poder votar el nostre futur, semblen voler fer costat als partidaris de la independència de Catalunya. Espanya, un país estrany. Amb cada nova agressió de l’estat augmenta l’independentisme a Catalunya. I això ho veu tothom menys les institucions de l’estat.

La manifestació de Barcelona

(L’article original en versió paper es va publicar l'1 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.824 de La Veu de l'Anoia)

Dissabte passat va tenir lloc a Barcelona la manifestació en contra del terrorisme convocada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. No sóc gaire partidari de les manifestacions multitudinàries i, sempre que puc, intento fugir de les grans concentracions humanes, siguin del caire que siguin. Però que a mi no m’agradin les manifestacions no va més enllà d’una opció personal sense cap relació amb una opció política. En democràcia, sortosament, cadascú va allà on vol.

Un cop convocada la manifestació de seguida es va veure que la protesta en contra del terrorisme quedaria en un segon terme, i que entitats de tota mena i càrrecs polítics de Catalunya i de l’estat intentarien aprofitar l’acte per fer propaganda en favor dels seus interessos polítics. Així, uns es posicionaven a favor de la unitat d’Espanya, uns altres a favor de l’opció independentista de Catalunya, i fins i tot alguns, aprofitant la presència del rei espanyol, pretenien defensar la institució monàrquica.

El resultat d’aquesta evident barreja d’interessos al marge d’un posicionament comú en contra del terrorisme es va traduir en la diversitat dels símbols externs que portaven els manifestants. Així, es van veure pancartes amb tota mena de lemes, no necessàriament relacionats amb el terrorisme islamista. Es van veure també banderes diverses, d’Espanya (algunes), de Catalunya (algunes més), estelades (la gran majoria) i unes quantes més d’altres països.

Al meu entendre algú es va equivocar en els seus càlculs, en el sentit d’esperar que es respectés l’objectiu de la manifestació sense barrejar-n’hi d’altres. Però amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació l’ambient ja s’escalfava en els dies previs a la manifestació. Els participants de bona fe que només anaven a una manifestació en contra del terrorisme es van veure d’alguna manera utilitzats per aquells que defensaven la independència de Catalunya, la unitat d’Espanya o la institució monàrquica.

No podem dir que aquestes coses no s’esperessin, i els dirigents polítics que van venir des de Madrid sabien perfectament a què s’exposaven, des d’una escridassada fins a haver d’escoltar insults en contra de la seva presència. L’exagerat desembarcament d’autoritats espanyoles a Barcelona va produir els efectes contraris que es buscaven. Les imatges del monarca espanyol rodejat d’estelades, com si fos ell mateix qui presidís una manifestació independentista, quedaran en el record de molta gent, i alguns suposo que n’hauran de treure conclusions.

Ahir al Parlament

El que va passar ahir al Parlament era del tot previsible. Així, l’aprovació de la llei i convocatòria del referèndum per part del Govern, amb el filibusterisme parlamentari de les colles del no com a únic recurs de qui sap que té la partida perduda, estava en el programa i no crec que sorprengués ningú. I a Madrid, la reacció enfurismada del Gobierno —de moment, només de paraula— també estava en el guió.

La notícia d’ahir va ser, al meu entendre, el trencament de Catalunya Sí Que Es Pot i els comuns (o, per ser més precisos, alguns comuns), aquesta amalgama de comunistes declarats i no declarats que, com la senyora Colau, no saps mai si pugen o baixen. Perquè una cosa és que no siguin independentistes, que evidentment no ho són i tenen tot el dret a defensar el seu dependentisme, i una altra és que s’afegeixen al búnquer del no, no a votar no sinó a prohibir votar, fent pinya amb la coalició PP-PSOE-Cs.

L’acudit de la jornada va ser l’anunci de Ciudadanos de presentar una moció de censura contra Puigdemont. Com era d’esperar, PSOE, PP i CSQEP no van tardar gaire a dir que no hi donarien suport, però després d’un dia tan llarg i amb tanta tensió no criticaré pas que la diputada Arrimadas intentés acabar la històrica jornada amb un acudit que, per altra banda, només li van riure els seus, i no tots.

Desobeir esdevé una obligació democràtica

Els anglesos diuen que “forecasts are unpredictable”, és a dir, les previsions són imprevisibles. Els catalans —no tots, però sí una amplíssima majoria— volem votar sobre quin ha de ser el nostre futur, i fer-ho amb la màxima normalitat democràtica, però es fa difícil assegurar que aquests desitjos no xocaran amb els entrebancs de tota mena anunciats per la metròpoli. Ara estem en això, volem que el referèndum de l’1 d’octubre es desenvolupi amb tota normalitat, però no hem d’oblidar que altres faran tot el que estigui a les seves mans per impedir-ho, i incrementaran la violència de les seves mesures antidemocràtiques. Però, per més que ho diguin a Madrid, a ningú se li escapa que el fet de votar no pot ser mai un acte antidemocràtic.

A Catalunya tothom sabia que per tirar endavant el procés arribaria un moment que s’haurien de desobeir determinades lleis espanyoles. A Espanya tothom és conscient que sense aquesta desobediència no podrem exercir mai el dret a decidir el nostre futur. Tot indica que el moment de la desobediència ja és a tocar. Tothom sap que l’objectiu d’Espanya és que els catalans no votin, i intentaran impedir-ho per terra, mar i aire, però els governants espanyols saben també que els catalans desobeiran les lleis que facin falta per poder votar amb normalitat. No és que els catalans tinguin un interès especial en desobeir, però tothom és perfectament conscient que sense desobediència no es podrà votar, ni ara ni mai. Desobeir esdevé, per tant, una obligació democràtica.

Trenta dies d’infart

Des d’ara fins a l’u d’octubre a Catalunya ens esperen trenta dies d’infart, trenta dies no aptes per a cardíacs. Els poders espanyols units (executiu, legislatiu i judicial i els seus auxiliars policials, militars, diplomàtics, el món inversor del Palco del Bernabeu, el Foro Puente Aereo i assimilats) faran tot el que estigui a les seves mans, i no necessàriament utilitzant sempre la legalitat, una curiosa legalitat que no permet votar segons què, per intentar aturar el referèndum de Catalunya. Fixeu-vos que d’un temps ençà l’executiu espanyol ja ens diu per avançat què dirà el seu tribunal constitucional sobre temes que encara ni tan sols s’hi han presentat. Separació de poders a Espanya? Connais pas. No semblen ser conscients, però, que amb les seves actuacions anticatalanes no només perjudiquen els independentistes sinó l’espanyolisme català que, tot i ser minoritari, també existeix.

La jugada bruta d’ahir del TBO i el seu director en contra del govern català en general i dels Mossos en particular és només un episodi més de la guerra bruta que ens espera. Espanya atacarà no només des de Madrid sinó també des de Barcelona, amb l’ajut de La Vanguardia i el TBO. Espanya sap que s’hi juga molt, i aniran a totes contra els dirigents polítics catalans, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació de dretes i d’esquerres, progressistes i conservadors. En aquests trenta dies encara veurem més unitat d’acció entre La Sexta i La Razón, entre Cuatro i 13TV. Quan el tema és Catalunya, els Lara i companyia van de bracet amb els de Prisa. El Mundo i El País ja fa temps que intercanvien portades i editorials. Todos a una contra Catalunya. En aquests trenta dies d’infart tota la premsa de l’estat es convertirà en un gran Marhuenda a les ordres de La Moncloa.

Estem tots avisats. Ara ens cal resistir l’embat espanyol i arribar a l’u d’octubre com més sencers millor. Els catalans juguem, però, amb un petit avantatge, i és que des de fora observen el nostre procés amb interès, i això significa que Espanya és perfectament conscient que no té carta blanca per fer qualsevol disbarat en contra de la voluntat majoritària dels catalans: votar què volem ser de grans.

I els que perdin?

L’u d’octubre els catalans que vulguin aniran a votar i, òbviament, l’opinió dels que decideixin no anar-hi no serà tinguda en compte. Així és la democràcia. És d’esperar que molta gent exercirà el dret democràtic de votar, i com més persones ho facin, millor. Després poden passar dues coses: que guanyin o que perdin. Si guanyen, perfecte, i si perden, també perfecte. En qualsevol dels casos el procés conclourà de forma democràtica. Els catalans que surtin guanyadors (tant se val que siguin partidaris del sí com del no) hauran guanyat democràticament, i els que perdin, també hauran perdut de forma democràtica. Tinc clara quina és la meva opció, i accepto el risc de perdre si la posició contrària obté més vots que la meva. No tinc tant clar, però, que qui té l’opció contrària a la meva es conformi amb el resultat de la votació si la seva opció surt perdedora. Encara m’atreviria a anar més lluny. Qui no vol que es voti és perquè intueix que la seva opció és la minoritària, i no vol que això es posi en evidència en una votació democràtica. I no cal donar-hi més voltes.

L’u per mil

Sovint hem d’escoltar declaracions de dirigents populares i ciudadanos que es permeten parlar en nom de la majoria de catalans. A la manifestació de Barcelona de dissabte ho vam tornar a veure. Així, si repassem els pobles i ciutats de Catalunya veurem que aquests dos partits s’atribueixen falsament una representació que no tenen. A Catalunya hi ha 948 ajuntaments i, per tant, 948 alcaldes. Els alcaldes populares i ciudadanos sumen un, que és l’alcalde popular d’un poblet que amb prou feines arriba als cinc-cents habitants. D’alcaldes ciudadanos a Catalunya no n’hi ha cap. La quota d’alcaldes d’aquests dos partits —només un alcalde— representa l’u per mil dels alcaldes catalans. Aquesta és la realitat, i a partir d’aquí podem parlar del que sigui.

Després hi ha la peculiaritat de l’àrea metropolitana castellanoparlant de Barcelona, on aquests partits tenen alguns regidors. Però, tot i això, tampoc disposen de cap alcalde. Així que amb les seves declaracions públiques seria recomanable una mica de prudència i, sobretot, menys prepotència. Més que res perquè, tot sovint, populares i ciudadanos presumeixen d’una representació que no tenen.

La trampa de l’aeroport

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'agost de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.822 de La Veu de l'Anoia)

Es veia venir que el govern espanyol ens n’organitzaria una altra, però com que des d’un bon principi això es veia venir, de sorpresa tampoc n’hi ha hagut tanta. Ara només ens cal esperar que escampi, i només escamparà quan els governants espanyols vulguin que escampi. Recordem que la gestió de l’aeroport de Barcelona, com la de tots els aeroports espanyols, està centralitzada i depèn de Madrid, cosa que a Europa només passa a Espanya i a Romania, que no són precisament uns grans referents de la modernitat de la gestió aeroportuària. Aquesta fal·lera de la centralització ens segueix mantenint a la cua d’Europa, també en gestió aeroportuària.

Després de permetre tenir mig paralitzat l’aeroport del Prat durant setmanes i perjudicar centenars de milers de passatgers, sense fer res i com si els governants de Madrid sentissin ploure, el ministre espanyol de torn es va dignar a venir i amb cara molt seriosa, com si estigués emprenyat amb la seva pròpia incompetència, ens va donar la solució màgica, és a dir, que la Guardia Civil s’ocuparà del control de passatgers que l’empresa adjudicatària del servei no fa i que, per cert, no deixa de ser una tasca pròpia de la Guardia Civil. Mentre Catalunya pertanyi a Espanya això funcionarà així.

Què busca Espanya amb aquesta sortida? No pas, com seria la seva obligació, millorar el funcionament d’una instal·lació de l’estat sinó mirar de posar-se una medalla i que hi hagi qui pensi “mira, sort en tenim d’Espanya que ve a resoldre els nostres problemes”. I com que a Catalunya també hi ha gent que no rumia gaire, a Madrid deuen pensar que tota aquesta comèdia potser es traduirà en un vot independentista menys l’1 d’octubre. Aquest numeret del ministre espanyol només té un objectiu: fer veure que Espanya vol resoldre els problemes que hi ha a Catalunya (després de setmanes de no fer-hi res), i de passada intentar transmetre el missatge que els catalans no tenen la capacitat per resoldre els seus problemes.

Insisteixo, aquest problema ens afecta a nosaltres i als nostres visitants però és un problema de l’estat que només el pot resoldre Madrid. Fins que no fem efectiva la nostra independència haurem d’anar aguantant aquestes malifetes de l’estat amb paciència franciscana. Des de fa uns mesos a Espanya només s’actua pensant a rebentar el referèndum de l’1 d’octubre, i no dubtaran a utilitzar tots els mitjans que tenen al seu abast, que són molts. Que els serveis de l’estat a Catalunya funcionin bé o malament els importa molt menys.

La CUP, 10 de 135

Resulta irrellevant que la CUP participi dissabte en la manifestació convocada a Barcelona. Acabi com acabi aquest serial, si hi són, bé, i si no hi van, cap problema. Ara mateix la CUP ajuda a conformar una majoria absoluta al Parlament i, a manca d’una altra alternativa independentista, aquest fet té la seva rellevància. Però al meu entendre seria millor que per conformar una majoria parlamentària independentista els cupaires no fossin necessaris. Representen el que representen, més aviat poc, 10 diputats de 135, tot i que escoltant les seves arengues semblaria que la de la CUP és la veu de tot un poble. L’objectiu prioritari de la CUP no és fer una Catalunya independent sinó conformar una Catalunya d’extrema esquerra anticapitalista. Per això insisteixen més en el seu model de societat que en la independència, com si el model de societat no s’anés configurant cada quatre anys per mitjà de les eleccions. És ben lícit aspirar, mitjançant la independència, a una Catalunya com la que vol la CUP. Però la gran majoria del poble català —vots canten— té clar que, si una cosa no li convé, és, precisament, un model de societat com el que vol la CUP. Si la condició per ser independents hagués de passar per admetre un model de societat com la que vol la CUP molts aparcaríem provisionalment el nostre independentisme, i més endavant ja ho podríem tornar a provar amb uns altres.

Esquirols uniformats

La setmana passada vaig passar dues vegades per l’aeroport de Barcelona, i allò dels controls anava com una seda. En el seu paperot sindical d’esquirols els guàrdies espanyols han solucionat, ni que sigui provisionalment, un problema que ja feia massa temps que durava. No nego a ningú el dret a fer vaga, i els treballadors d’Eulen tenen tot el dret a queixar-se, però s’hauria d’articular un sistema perquè el dret de vaga no entrés en conflicte amb el dret bàsic dels ciutadans a ser tractats amb un mínim de respecte i consideració. Dit això, deixem constància dels principals responsables d’aquest desgavell. En primer lloc, el govern espanyol i l’empresa Aena, de qui depèn directament el funcionament d’aquella instal·lació. En segon lloc, l’empresa Eulen, adjudicatària del servei. Sense oblidar, però, que els treballadors d’Eulen, promovent i buscant les llargues cues dels viatgers (admès per ells mateixos) tampoc són innocents. Dret a reivindicar els seus drets, tot. Dret a fer-ho buscant expressament el perjudici dels viatgers, cap.

La crisi i els galtes que ens governen

S’han fet públics els fantàstics resultats empresarials d’una companyia que darrerament està en boca de tots, Eulen (l’empresa responsable del caos a l’aeroport de Barcelona), que podrà repartir uns sucosos dividends entre els seus accionistes alhora que ha escampat la misèria entre els seus treballadors. Amb la publicació d’aquesta mena de notícies alguns tenen la barra de dir que s’ha acabat la crisi, però mirat des del punt de vista del ciutadà, és evident que menteixen. I més greu encara, són perfectament conscients que menteixen. Són uns galtes. Ells —els mentiders que ens governen i ens volen convèncer que la crisi ha quedat enrere— només estan al cas de les grans xifres macroeconòmiques, i prescindeixen de com aquesta situació de crisi falsament superada està incidint molt negativament en les persones. La gent ara és més pobra i vulnerable que abans de la crisi, la majoria dels contractes laborals són d’una gran precarietat i els sous són clarament inferiors als de fa deu anys. Però als galtes que ens governen tot això no els interessa, perquè no els interessen les persones de carn i ossos sinó només la macroeconomia de les grans xifres. I sabeu què passarà quan es convoquin unes noves eleccions? Que la gent els tornarà a votar. La gent ho aguanta tot i té una tendència malaltissa a perdre la memòria. Sap greu haver-ho d’admetre però entre uns governants que són uns galtes i una ciutadania que els torna a votar una societat no podrà avançar mai en la direcció correcta.

Propines

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'agost de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.820 de La Veu de l'Anoia)

Potser hauríem de començar fent una diferenciació entre la propina monetària i el detall social. A un metge no seria correcte deixar-li deu euros de propina després de la visita (tot i que encara hi ha gent gran que ho fa, més als pobles que a les ciutats), però no està mal vista la gent que li deixa un fuet de Vic o una caja roja de Nestlé. A un advocat o a un assessor fiscal no se li dóna propina per la seva feina, però per Nadal no és inhabitual que el client li faci arribar una caixa de vi o un pernil. Però això no són propines que complementin els honoraris d’aquests professionals sinó simples detalls socials per deixar constància de la satisfacció del client amb la feina del professional. Establerta aquesta diferència, centrem-nos en les propines pròpiament dites.

Sempre he considerat la propina com una mala praxi de les societats poc avançades, i ara espero que ningú em retregui que en una societat tan avançada —si més no en alguns aspectes— com els Estats Units algunes propines estan tan institucionalitzades que t’afegeixen la propina a la factura. No ens enganyem, la propina no deixa de ser una correcció social més o menys institucionalitzada a uns sous de cal justet. No és cap secret que, en general, els cambrers cobren poc, i que la majoria dels clients són perfectament conscients d’aquesta precarietat. Hi ha també la tradició, i a partir d’aquí el client ni s’ho qüestiona. Deixa propina i punt. Com que s’ha fet sempre així el client deu pensar que només la tradició ja justifica la propina.

El fet és que a partir de la realitat d’uns sous extremadament baixos s’intenta apaivagar el problema amb una gratificació. És a dir, el client es fa d’alguna manera corresponsable de la precarietat salarial que ofereix l’empresariat. Parteixo de la base que una propina hauria de ser sempre opcional i, per tant, voluntària, encara que el sector dels creuers l’hagi institucionalitzat al marge que els empleats facin bé la seva feina o no. Fins i tot veig algunes ofertes de creuers on s’indica “propines incloses”, i això ja és la perversió de la voluntarietat de la propina. Em diuen que hi ha llocs on s’ha arribat a l’extrem que les propines es divideixen per meitats entre la propietat de l’empresa i els empleats; fins aquí hem arribat. Sóc contrari a deixar propines però això no exclou que de tant en tant també en pugui deixar alguna, depenent de les circumstàncies. La meva posició contrària potser també s’explica perquè a mi mai m’han deixat una propina per fer la meva feina.

Llibertat d’horaris

És un tema recurrent. Van passant els anys i un sector de la nostra societat segueix discutint sobre la llibertat d’horaris comercials i la conveniència o no de regular-los. Però no ens enganyem; en el fons, el debat no és sobre la llibertat d’horaris sinó sobre les llibertats en general. Hi ha un col·lectiu molt ideologitzat, més aviat esquerranós, que té una tendència malaltissa a pretendre retallar les llibertats individuals del ciutadà. Diuen que estan a favor de les llibertats col·lectives (de poder votar l’1 d’octubre també?) però amaguen que estan en contra de les llibertats individuals. Potser ens volen fer creure que són llibertats incompatibles.

Sóc partidari de la llibertat total d’horaris comercials, sense cap interferència dels poders públics. Fins ara no he vist cap argument sòlid per defensar la posició contrària. Alguns parlen del dret del treballador a no haver de treballar fora de l’horari laboral normal, però això no és un argument sòlid. Perquè si anem per aquest camí, ja podem començar a tancar molts establiments, privats i també públics (comissaries de policia, hospitals, etc.) cada dia a les vuit del vespre, i així evitarem que els treballadors hagin de treballar de nit. Per cert, com que qui treballa de nit mereix una compensació extra, ja cobra més que qui treballa de dia. Això ja està regulat per llei.

Oferta i demanda

N’hi ha que semblen haver descobert la sopa d’all mostrant la seva estranyesa perquè un tal Neymar ha deixat el Barça per fitxar per un altre equip que li oferia bastant més. Són els mateixos que encara s’expressen amb una emoció gens continguda, gairebé entendridora, en termes de sentir els colors i de l’orgull de l’escut, quan tot plegat és força més senzill. Això del futbol ha passat de ser un esport amb derivacions econòmiques a ser un gran negoci amb derivacions esportives. No cal dir que el negoci és el primer, i el vessant esportiu només és l’excusa perquè el negoci funcioni. És la llei de l’oferta i la demanda. Qui paga més es fa amb el producte que hi ha al mercat, i Neymar no és res més que un producte que estava al mercat en espera de comprador. Llavors ve la negociació, l’estira-i-arronsa, i l’emoció dels colors passa de seguida a un segon terme. El resultat final és que l’escut del Barça ha quedat substituït, sense cap problema, per l’escut d’un equip francès ben finançat amb capital provinent de les dictadures del golf. Els diners foscos de Qatar van ajudar a fer que Neymar pogués jugar al Barça i ara serviran perquè jugui a París. Qui paga, mana, i qui té com a objectiu fer-se ric jugant a pilota va allà on ensuma que en traurà més diners. L’esport només és l’excusa. És així de senzill, oferta i demanda. No cal donar-hi més voltes.

Autors materials vs. autors intel·lectuals

Sóc un perjudicat directe de l’acte vandàlic contra el bus turístic de Barcelona reivindicat per l’organització Arran. Resulta que, com a barceloní, comparteixo la propietat del bus, i la reparació anirà, per tant, a càrrec meu. No sóc usuari directe del bus turístic però els diners necessaris per reparar-lo els trauran d’una altra partida que m’afectarà més directament, i és per això que dic que tots els barcelonins som els perjudicats per les malifetes turismefòbiques d’Arran. Però sense perdre de vista que l’alcaldessa de Barcelona és autora intel·lectual d’aquests atacs.

CUP/Arran, potser inconscientment, estan fent la feina bruta d’Ada Colau, i amb els seus actes delictius ens estan perjudicant a tots. Colau s’ha passat més de dos anys criminalitzant el turisme, i al final un grupet de persones que no deuen tenir per costum rumiar gaire abans de passar a l’acció han llegit un discurs turismebòbic irresponsable com una invitació a actuar amb violència contra uns béns que són de tots. S’han de denunciar els autors materials de l’atemptat però, si volem ser justos, també s’han de denunciar els seus autors intel·lectuals.

La declaració judicial de Rajoy

Des de les institucions governamentals de Madrid i des del Partido Popular en particular ens han volgut fer creure que la declaració de Rajoy davant del jutge ha sigut una demostració clara que a Espanya la justícia és igual per a tothom i que, per tant, no existeixen diferències de tracte judicial entre espanyols. Doncs bé, la meva impressió és justament la contrària. Veient el tracte personalíssim que se li ha concedit a Rajoy (des del lloc privilegiat destinat a la seva declaració fins a un jutge que més que presidir i moderar la sessió semblava que actués com l’advocat defensor de Rajoy), m’ha tornat a quedar molt clar que la justícia espanyola no és igual per a tothom. Que a Espanya no hi ha una separació clara de poders ja ho tenim bastant assumit, però que aquesta vegada els poders executiu i judicial no hagin estat capaços de dissimular-ho una mica és una burla a la ciutadania.

La dictadura del funcionariat

(L’article original en versió paper es va publicar el 21 de juliol de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.818 de La Veu de l'Anoia)

Per evitar malentesos vull aclarir que escric aquest article pensant en alguns funcionaris públics, segurament una minoria, i no en el conjunt del funcionariat. Després d’haver estat tota la vida relacionat amb el món de l’empresa privada i gairebé desconnectat de la cosa pública, d’uns anys ençà em trobo que, per motius diversos, haig de parlar sovint amb personatges que des de les institucions públiques es dediquen a la política. El contacte amb aquesta petita part de la nostra societat, un grup de persones que s’acostumen a moure sota uns paràmetres de conducta professional força diferents dels meus és, per a mi, un fenomen nou, i el meu desconeixement del medi sovint m’ha deparat sorpreses de tota mena, agradables i no tan agradables.

Em refereixo tant als polítics elegits democràticament a les urnes (diputats i regidors) com a les persones agraciades digitalment per la seva formació política per ocupar un càrrec públic. D’aquests últims, els consellers de les empreses públiques, els diputats de la Diputació i els consellers dels districtes de Barcelona en serien tres bons exemples. Alguns d’aquests personatges t’asseguren que es dediquen a la cosa pública de manera temporal; d’altres veus de seguida que tenen per objectiu fer de la política la seva professió, i confien en mantenir-s’hi fins a la jubilació.

Deixant de banda les diferències d’accés a les institucions públiques que dèiem abans, en una cosa coincideixen gairebé tots, i és en la queixa gairebé unànime d’una realitat poc edificant i que jo anomeno la dictadura del funcionariat. Jo, il·lús de mi, sempre havia pensat que el polític, elegit democràticament pels ciutadans o designat digitalment pels dirigents del seu partit, era la persona que prenia les decisions, i el funcionari qui les havia de portar a terme. Dit en altres paraules, el polític dóna una ordre i el funcionari l’ha d’obeir.

Doncs bé, amb excuses burocràtiques de qui coneix tota la lletra petita de les institucions públiques, sovint constatem que no és així, amb totes les distorsions que aquest estrany fenomen comporta. Els funcionaris no tenen dret a posar pals a les rodes ni impediments burocràtics a les decisions que prenen els polítics, siguin encertades o no ho siguin. Al meu entendre, aprofitar-se del millor coneixement que tenen els funcionaris sobre la burocràcia interna de les institucions per buscar problemes allà on haurien d’oferir solucions excedeix les seves funcions, i d’això alguns en diem la dictadura del funcionariat.

Salut!, com a fórmula d’acomiadar-se

Excepte els que volien deixar constància pública que eren uns camarades molt esquerranosos, abans gairebé ningú s’acomiadava per escrit amb la paraula “salut”. D’uns anys ençà, però, molta gent acaba els seus escrits (cartes, mails, etc.) utilitzant la fórmula “salut”. Jo no ho he fet mai. De fet, quan la veig escrita encara em crida l’atenció. Però tot i que se’m fa estranya, és una fórmula social d’acomiadar-se que no em sembla pas forassenyada. Escriuen “salut” per abreujar, com una expressió de desig cap al seu interlocutor. Ens volen dir “que tinguis salut”, “que la salut t’acompanyi”. És, en definitiva, una manera simpàtica d’acabar un escrit amb la que dubto que algú hi pugui estar en desacord. A més a més surt de franc, així que la dono per bona, encara que jo no l’utilitzi ni formi part de cap colla left. Per cert, un dia haurem de parlar seriosament sobre què entén per ser d’esquerres la gent que es proclama d’esquerres, i segur que ens portarem més d’una sorpresa. L’amo de Mediapro, Jaume Roures, és d’esquerres? Però avui això no toca.

També hi ha qui s’acomiada amb “una abraçada”, “una forta abraçada”, “un petó”, “un petó molt fort” i altres fórmules per l’estil. Aquí ja dubto sobre les veritables intencions. Què ens volen dir quan escriuen “una abraçada”? A veure, una abraçada o la fas o te la fan, però si no hi ha la possibilitat d’un contacte físic entre els interlocutors, no entenc què ens volen dir quan escriuen “un petó”. Petons i abraçades no es fan per escrit, suposo que en això tots hi estem d’acord. No seria millor que en absència de coincidència física amb el teu interlocutor acabessis l’escrit dient, per exemple, “salutacions”, “cordialment”, “salutacions cordials”, etc., unes fórmules que no pressuposen la necessitat d’un contacte físic entre els interlocutors? Pensem-hi. Mentrestant, una salutació ben cordial als lectors que hagin tingut la paciència d’arribar fins aquí. I per una vegada i sense que serveixi de precedent, Salut!

Morán, censurat a La Vanguardia

No em va estranyar gaire quan dissabte al matí em vaig assabentar per la xarxa que el director de La Vanguardia, Màrius Carol, i el seu amo, el Conde de Godó, havien censurat la sabatina de Gregorio Morán que portava per títol “Los medios del Movimiento Nacional”, un article que podeu llegir aquí. I no em va estranyar perquè és un episodi més de la censura que exerceixen els mitjans de comunicació, cosa que, per altra banda, tampoc ens hauria de sorprendre tant.

A La Vanguardia s’exerceix la censura, és clar que sí, com a tots els mitjans de comunicació. Aquesta és precisament una de les tasques de la direcció dels diaris, la qual ha de vigilar que el diari no s’allunyi gaire de la línia editorial marcada per la propietat, sigui aquesta de titularitat pública o privada. Si la propietat és privada, i aquest és el cas de La Vanguardia, d’argument només n’hi ha un, i ben contundent: a casa meva mano jo.

Ara podríem debatre la censura en els mitjans públics. Però, abans de fer aquest debat, potser caldria anar una mica més enllà i plantejar-nos la necessitat o no d’uns mitjans públics sota control polític, és a dir, com passa aquí i no passa a, posem per cas, la BBC. La meva postura és prou coneguda: accepto uns mitjans públics amb la gestió professional independent de la BBC però rebutjo uns mitjans públics (TV3 i CatRàdio) sota la gestió política que patim a casa nostra.

Fa poc més de dos anys els mateixos personatges de can Godó van censurar un article d’Albert Sánchez Piñol que portava per títol “Zarzalejos, lejos, lejos” (el podeu llegir aquí). A rel d’aquell episodi Sánchez Piñol va deixar de ser articulista del diari comtal, i les vendes, els subscriptors i els lectors de La Vanguardia han continuat la seva davallada, sense que d’això se’n pugui deduir que la censura hi ha tingut alguna cosa a veure.

Fetes aquestes consideracions, estic a favor que Morán segueixi publicant els seus pamflets favorables al “dependentisme” allà on els vulguin publicar, fins i tot al TBO, com va passar dissabte. Morán pensa el que pensa i exerceix la llibertat d’expressió. Per acabar, cal dir també que intentar exercir la censura en l’època d’internet és tan ridícul que, amb episodis com aquest, ja no saps si riure o plorar. El fet és que, gràcies a la censura, l’article censurat haurà estat un dels més llegits del senyor Morán.

Els senglars són un problema?

Vaig anar a una xerrada sobre els senglars que es va convocar recentment a Sarrià. Em va semblar que aprendria coses sobre un tema del qual, excepte els efectes negatius més visibles, ho desconec gairebé tot. Hi anava amb la ment oberta per aprendre, sense cap predisposició intel·lectual prèvia. L’auditori estava format, en bona mesura, per persones d’una alta sensibilitat ecologista, i la persona que portava la veu cantant de la trobada també tenia aquest tarannà.

Val a dir que, pels problemes evidents que generen, jo preferiria que de porcs senglars a la ciutat no n’hi hagués cap. Però el fet és que a la part alta de la ciutat de Barcelona, i especialment a Sarrià, de senglars se’n veuen cada dia més. La seva proliferació ciutadana és un problema innegable que preocupa molta gent, tant per les destrosses que fan quan busquen menjar com pel risc de provocar accidents i transmetre malalties.

Se’ns van donar dades molt interessants sobre els senglars que ara no detallaré, però en destacaré una: quan va aparèixer l’home a la terra el senglar ja hi era des de molt abans. A partir d’aquesta dada, una persona fàcilment influenciable podria treure la conclusió fàcil —i, al meu entendre, totalment equivocada— que si ara hi ha un conflicte d’interessos entre persones i senglars, que evidentment hi és, el problema són les persones, no els senglars.

Em tinc per una persona poc influenciable, m’agrada recollir informació i després treure les meves pròpies conclusions, i no que me les tregui un altre. En aquest sentit, em vaig sentir incòmode quan la persona a càrrec de la ponència va fer una associació d’idees perversa entre caçadors i assassins. Vaig pensar que era una provocació gratuïta i totalment fora de lloc.

La persona que tenia asseguda al meu costat, que portava una carpeta de la “Federació Catalana de Caça”, va intervenir amb molta educació per discrepar de la ponència, i va rebre de valent. És el que passa quan la majoria d’un auditori està formada per persones de pensament coincident, i n’hi ha una de pensament discrepant. A mi tampoc m’agrada el pensament únic.

No m’agrada la cacera, no he caçat mai res ni tinc previst fer-ho en el futur, però no vaig poder evitar sentir una certa complicitat amb aquella persona que simplement es limitava a exposar amb tota correcció el seu punt de vista discrepant amb la ponència. Com a conclusió del petit incident, gosaria dir que la intervenció del representant dels caçadors va enriquir molt una xerrada que, amb tanta coincidència de parers, sense la seva intervenció ni tan sols hagués estat un debat.

Espanya, estat autoritari

Políticament, Espanya no és una Turquia bis com pretenen alguns analistes que només demostren no estar prou ben informats sobre la realitat turca. Per motius obvis tampoc es pot dir que Espanya sigui una còpia de Veneçuela, i poso aquests dos exemples extrems de països que des de fa un temps han creuat clarament la línia vermella que separa la democràcia no ja d’uns estats més o menys autoritaris sinó d’unes dictadures sense adjectius.

Però deixant de banda Turquia i Veneçuela, alguns episodis clarament antidemocràtics que estan passant a Espanya fan pensar en fets similars vistos recentment a Polònia, un país que, com Espanya, tot i ser membre de la Unió Europea, està a la corda fluixa dels límits de la democràcia. Qualificar Polònia com un estat autoritari d’aparença democràtica no és pas una exageració, com tampoc ho és atribuir la mateixa descripció a Espanya. Quatre dècades després del fet biològic —així es definia la mort del dictador— Espanya no ha estat capaç d’abandonar determinats tics franquistes, mentre que a Polònia els tics antidemocràtics tenen l’origen en la dictadura comunista. Els extrems sovint es toquen, i les situacions d’avui són la conseqüència lògica d’unes transicions polítiques mal fetes, tal com he exposat sovint en comentaris anteriors.

Espanya ha demostrat repetidament que quan li convé actua com un estat autoritari, i no només això sinó que el govern espanyol en presumeix públicament. Espanya ha fet lleis clarament antidemocràtiques, i que molts espanyols callin, mirin cap a una altra banda i repeteixin el vot no és un atenuant. Admetre que Espanya és un estat autoritari no és incompatible amb acceptar que a Espanya hi ha jutges independents. Tenim jutges independents, però el sistema judicial espanyol d’independent no n’és.

Espanya no respecta de facto la separació de poders, i ni tan sols dissimula les formes. Posaré un exemple ben recent. El president de Catalunya es va adreçar per carta a la presidenta del Congreso de los Diputados d’Espanya, i va ser el govern espanyol qui en primera instància va contestar la carta. Curiosa manera de respectar la separació de poders. Espanya és un estat autoritari, i tant que sí. Si no ho fos, no seria condemnada tan sovint pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Hereus polítics del franquisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de juliol de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.816 de La Veu de l'Anoia)

S’han commemorat a Madrid els quaranta anys de les primeres eleccions després del franquisme definides per alguns, amb excessiu optimisme, com a democràtiques. Considerar el període actual com una democràcia amb tots els ets i uts s’ha de llegir més com un desig, encara no assolit, dels demòcrates sense adjectius que com una realitat que, es miri com es miri, resulta poc creïble. Que per què ho dic? Posaré un exemple ben proper. Les autoritats franquistes de l’època ni tan sols van permetre que el que avui és el primer partit de Catalunya —Esquerra— es pogués presentar a aquelles eleccions. I a ningú se li escapa que no va ser pel substantiu “esquerra” sinó per l’adjectiu “republicana”.

Tornant a la commemoració, alguns analistes polítics han assegurat que era la primera vegada en quaranta anys que el rei espanyol es desmarcava de la dictadura franquista. No vaig estar gaire al cas del discurs així que no ho discutiré, però quan llegia aquestes cròniques tan ensucrades no vaig poder evitar una certa incomoditat. Que el màxim representant d’una institució hereva directa del franquisme, una institució que només existeix per la decisió personal del dictador Franco, pretengui impartir lliçons de democràcia i fer advertiments a una part majoritària dels catalans sobre què es pot fer en democràcia sembla una broma de mal gust.  

Potser no és sobrer recordar que la monarquia actual és un invent que el dictador Franco es va treure de la màniga l’any 1969 per intentar perpetuar el seu règim (“lo dejo todo atado y bien atado”). Gairebé mig segle després Espanya té una monarquia que mai s’ha sotmès a una votació democràtica de la ciutadania, ni durant la dictadura franquista per motius obvis, ni ja en democràcia per motius que potser tenen a veure amb la negativa rotunda de l’establishment a córrer el risc que la ciutadania tornés a votar, com l’any 1931, en clau antimonàrquica, quan els membres de la família Borbón van haver de tocar el dos cap a l’exili.

Discrepant d’altres analistes, al meu entendre resulta positiu que el rei emèrit, col•laborador directe del règim franquista, no anés a l’acte. Ara bé, la cirereta del pastís d’aquesta gran commemoració espanyola va ser la medalla que les autoritats espanyoles actuals van entregar a un tal Rodolfo Martín Villa perseguit per la justícia internacional. En cas que els arguments anteriors no es consideressin suficients, aquesta medalla és molt indicativa que estem en una democràcia tutelada pels hereus polítics del franquisme.

Ni Espanya federal ni Catalunya nació cultural

El debat que tenen a Espanya sobre si tal territori o tal altre és o no és una nació se’m comença a fer feixuc. Dit en altres paraules, que un polític forà proclami que Catalunya és una nació mentre que un altre asseguri que no ho és em deixa indiferent. També em cansa molt quan el polític forà, sigui de dretes o d’esquerres, ens intenta imposar la seva visió particular sobre què entén ell pel terme nació i, sobretot, quan afegeix determinats adjectius al terme nació amb l’objectiu de no indisposar-se amb la seva sensibilitzada clientela i/o amb la seva trajectòria política. Per tal de no devaluar el debat sobre què comporta políticament el terme nació s’ha de ser mínimament rigorós, i si en una cosa ha destacat sempre el líder retornat del PSOE, Pedro Sánchez, és en una evident manca de rigor intel·lectual sobre aquest tema.

Sóc conscient que exigir una mínima seriositat a un polític tan poc consistent com Pedro Sánchez potser és demanar massa i, en aquest sentit, és bo recordar un episodi que aquest personatge va protagonitzar fa nou mesos. Just després de la seva defenestració del càrrec per part del politburó del seu partit, el tal Sánchez se’n va anar a xerrar amb en Jordi Évole, i sobre la seva concepció de Catalunya va dir exactament el contrari del que havia dit fins al dia abans. Per mi, a partir d’aquell dia la credibilitat política del tal Sánchez va passar de ser molt baixa a zero. Els dirigents socialistes de l’estat han demostrat repetidament ser tan ignorants sobre la realitat de Catalunya com els dirigents populares.

Pretendre resoldre el problema transformant Espanya en un estat federal (sense federalistes!), i definir Catalunya com a nació cultural, tal com està intentant fer el PSOE, és no haver entès res. És la constatació d’una gran ignorància política que posa en evidència, un cop més, en mans de quina mena de gent està Espanya. Qualsevol persona d’Espanya que s’hagi passejat per Catalunya i hagi escoltat una mica sap que el debat català no és un simple debat nominal com pretenen alguns. No estem davant d’un debat semàntic com a alguns els agradaria. Catalunya és una nació sense adjectius, i el debat actual és sobre els drets fonamentals d’un poble que vol decidir el seu futur. Per tant, no cal perdre més el temps buscant denominacions estranyes i adjectius acomodaticis, només cal preguntar als catalans si els semblaria bé començar un camí al marge d’Espanya.

Un globus tibetà

A l’autor d’aquest blog li agraden els globus aerostàtics, i vola en aquests artefactes sempre que se li presenta l’ocasió. Aquest cap de setmana n’era una, aprofitant la celebració a Igualada del 21th European Balloon Festival. Dissabte teníem previst enlairar-nos a les 7 del matí però unes condicions meteorològiques adverses ens ho van impedir. Mala sort. Per cert, s’ha de dir que el camp de vol igualadí, sembrat ara amb una gespa nova de trinca, s’ha millorat molt respecte a les edicions anteriors del festival.

Avui vull dedicar un petit comentari al globus reproduït a dalt, matriculat al Regne Unit, que reivindica un Tibet independent de la Xina. Lamento la baixa qualitat de la foto, culpa meva. Els seus propietaris simpatitzen amb la causa tibetana que des de fa anys reivindica un Tibet lliure, de la mateixa manera que un altre globus que està decorat amb la bandera estelada reivindica una Catalunya lliure i independent d’Espanya.

Aquests són dos globus que simpatitzen amb causes similars. No em consta que des d’Espanya s’hagi intentat impedir que el globus de l’estelada segueixi volant (no m’estranyaria gens que fos així però, amb tota franquesa, no ho puc assegurar), però tinc sospites raonables que les autoritats diplomàtiques xineses han intentat impedir que el globus tibetà participi en els diversos festivals que es fan per tot Europa.

Dissabte al matí, com deia al principi, la direcció del festival va decidir que no es volaria, una decisió molt encertada veient que al cap d’una estona es va posar a ploure. Però la meteorologia no va impedir que el globus tibetà s’acabés inflant, i que els monjos vestits amb les típiques túniques de color safrà i altres civils tibetans vinguts a Igualada per l’ocasió despleguessin les seves banderes tibetanes independentistes i es fotografiessin amb totes les persones que els ho demanaven.

Això no sortirà de franc

Falten menys de tres mesos per l’1 d’octubre, i això vol dir que s’acosta la data del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Aquesta vegada no serà com fa tres anys, aquesta vegada va de debò. S’acaben, doncs, els temps de les ambigüitats calculades en clau personal i/o de partit. Als polítics que encara no s’han mullat ja els queden poques setmanes per definir-se. Però no s'ha d'excloure res. Segur que en sortirà algun que emprarà aquella fórmula tan tronada de mantenir-se en la indefinició però donant llibertat de vot a la seva parròquia, com si les parròquies no fossin prou intel·ligents per exercir aquesta llibertat sense que ho hagi d’autoritzar el politburó del partit corresponent.

També acabaran passant factura les ambigüitats calculades en clau espanyola dels colauistes, comuns, podemitas i comunistes supervivents del naufragi, des dels que encara defensen posicions stalinistes fins als més moderats, suposant que el comunisme es pugui defensar des de la moderació. Ho dic perquè aquest fenomen encara no l’he constatat enlloc del món, i això que he viatjat una mica.

Les colles intransigents del no (partidàries de prohibir la votació) tenen tot el dret a criminalitzar el fet de votar, però em mereixen menys respecte —de fet no me’n mereixen cap— que els que volen votar no, que me’l mereixen tot. Els que fins fa quatre dies defensaven la política del peix al cove i el 2012, tot d’una, es van declarar independentistes, ja fa uns anys que ho estan pagant a les urnes, i de ser el primer partit de Catalunya passaran a ocupar una posició menor. En definitiva, aquest procés no sortirà de franc a ningú. Qualsevol posicionament, a favor i en contra de la independència, tindrà els seus costos. I els seus beneficis, és clar.

La Modelo, el català i més

Fa temps vaig fer una proposta lingüística per ser aplicada, sense excepció, a totes les persones que a Catalunya cobren un sou públic. Proposava que els funcionaris públics, assimilats, contractats, etc. de qualsevol administració pública com a mínim haurien d’entendre el català, i aquells que estan de cara al públic haurien de ser capaços de contestar en aquesta llengua quan el ciutadà els parli en català. Doncs bé, una proposta tan raonable com aquesta sembla que no té consens per aplicar-la. A la presó Modelo, ara sense presos, tampoc. I no és excusa que la majoria de clients d’aquella instal·lació no fossin catalanoparlants.

Un cop tancada la presó a principis de juny, ara la Generalitat permet visitar una part de les instal·lacions. Doncs bé, allà dintre els funcionaris de presons i altres persones que t’ho ensenyen parlen gairebé tots en espanyol, i en vaig trobar algun que ni tan sols era capaç d’entendre el català. No és un detall menor. És molt criticable la manca de respecte que tenen alguns cap a la llengua pròpia del país on es guanyen les garrofes, i que hagin vingut de fora no és una excusa.

Dilluns feia tres setmanes que l’últim pres havia abandonat aquelles instal·lacions, i era el primer dia que la Modelo es podia visitar. Tenia curiositat per veure la presó, de la mateixa manera que fa uns anys no vaig desaprofitar l’ocasió de visitar la presó de la Trinitat. Però no vaig sortir gaire satisfet de la Modelo. Jo pensava trobar-me amb la Modelo original, tal com estava fins fa tres setmanes quan encara estava en servei. En aquestes tres setmanes han museïtzat —alguns en diuen teatralitzat— aquell espai. I no parlo dels panells informatius en català, que fan un bon servei al visitant.

Han convertit determinades cel·les, en les que suposadament van estar-s’hi alguns personatges coneguts, en una mena de parc temàtic. Han posat músiques i sorolls de fons totalment innecessaris en diverses àrees (galeries, locutoris), quan aquesta visita s’hauria de fer en silenci, tal com els mateixos organitzadors et demanen a l’entrada. Han suprimit la majoria de les càmeres de vigilància, com volent presentar una imatge més humana d’un espai tan desagradable i deshumanitzat com aquell. Suposo que hi té a veure que el Departament de Justícia de la Generalitat, organitzadora de la visita, n’ha sigut l’organisme responsable durant molts anys, i ara que ho han de mostrar en públic els fa vergonya posar-se tant en evidència.

Zombis urbans

Quan vas pel carrer cada dia és més corrent creuar-te amb persones que van amb la vista concentrada en la pantalla del seu mòbil, persones que no se n’adonen ni tenen el més mínim interès per tot allò que passa al seu voltant. Tot sovint, com que concentren el cent per cent de l’atenció en els continguts de la seva pantalleta i no els interessa res més, si no et desviessis de la teva trajectòria, se’t tirarien a sobre. A Sarrià, un barri amb la majoria de les voreres força estretes, el problema comença a ser greu. En molts casos estem davant d’una nova patologia social que seria bo tractar-la per especialistes que en sàpiguen abans que no provoqui uns mals majors. Mentrestant, però, potser no estaria malament que l’administració dissenyés uns carrils zombi —potser de pagament, per què no?— per tenir-los a tots controlats i evitar col·lisions. De fet, tinc entès que en algun lloc ja s’han començat a posar en marxa aquesta mena de carrils zombi. Ara bé, el carril zombi només seria una solució provisional mentre el psicòleg no pogués resoldre el problema a la persona afectada per aquesta moderna patologia social.

Uns pobres arguments

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de juny de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.814 de La Veu de l'Anoia)

Parlem, per exemple, dels coneguts arguments de Millo que, com a encarregat per la metròpoli de vigilar la colònia del nord-est peninsular, fa uns papers políticament vergonyosos. Podem parlar també, per exemple, de Ros, el paer de Lleida, o de Balmón, l’alcalde de Cornellà, o de Garcia, aquell personatge impresentable que va ser alcalde de Badalona. Uns són del PP i uns altres són socialistes, però les actuacions de tots ells van sempre en el mateix sentit. De Ciudadanos no en puc posar cap exemple perquè la crossa del PP a Catalunya no té cap alcalde de color taronja.

No creuen en el divorci, i la España Una Grande y Libre és per a ells inamovible. Estan disposats a tot per imposar la seva tesi, també a boicotejar la voluntat majoritària dels catalans. Res a dir sobre els objectius unionistes, tenen tot el dret a defensar-los. No critico els objectius sinó els mètodes violents que utilitzen per assolir-los, en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Violència no és només violència física. Violència és intentar frenar amb males arts les inversions a Catalunya. També és violència col·lapsar l’aeroport de Barcelona per no enviar-hi els policies necessaris per controlar els passaports dels viatgers. Violència és boicotejar rutes aèries transoceàniques. Violència és, també, no facilitar els documents d’identitat espanyols (passaport i DNI) a aquells catalans que els necessiten. Violència és menystenir i multar a qui es dirigeixi en català a un funcionari espanyol a Catalunya. La violència espanyola contra Catalunya té moltes facetes i diferents graus d’intensitat.

L’unionisme intenta allargar la seva agonia sabent que té les de perdre perquè es troba en minoria. Ara ens parlen d’enquestes misterioses, oblidant que en democràcia compten els resultats electorals, no les enquestes. Franco també feia enquestes i tampoc deixava votar, i els unionistes semblen haver-lo agafat com a model. Els últims resultats electorals ens diuen que hi ha un 39 per cent d’unionistes contra el 48 per cent d’independentistes; projectats en una lectura plebiscitària, es tradueix en el 45 per cent contra el 55. Així, els independentistes serien un vint per cent més que els unionistes. Aquests personatges, els Millo, Ros, Balmón, García i companyia tenen una metròpoli que els facilita tota mena d’instruments —també il·legals— per sotmetre els catalans. Al final, però, s’acabarà imposant el sentit comú, que diu que una llei no pot anar mai en contra de la voluntat majoritària d’un poble.

Gestació subrogada

Dubto de moltes coses però sobre el tema de la gestació subrogada no tinc cap dubte, i el tinc tan clar que no m’hi calen matisos. Així, em manifesto totalment contrari a aquesta pràctica, sense excepcions. Al meu entendre la gestació subrogada no es justifica des de cap dels suposats arguments exposats per les persones que la defensen. Comencem per l’argument dels que defensen la gestació subrogada amb l’excusa d’ajudar a una dona amb dificultats. Si es vol ajudar econòmicament a una persona, no cal demanar-li que a canvi del teu ajut econòmic posi el seu cos a la teva disposició durant els nou mesos que dura un embaràs; si realment la vols ajudar, li dónes aquells diners sense condicions ni contrapartides. L’argument dels que pel motiu que sigui volen tenir fills però no ho poden fer de forma natural tampoc s’aguanta per enlloc. Sempre hi ha la possibilitat d’adoptar-ne un, que al món n’hi ha molts d’abandonats dels quals ningú se’n fa càrrec. I tampoc estic gens d’acord amb l’argument dels que pretenen que ser mare/pare és un dret. Tenir fills no és un dret, és una opció. Si no es poden tenir fills de forma natural i es rebutja la via de l’adopció, l’opció és no tenir fills. Ara ho volen regular per llei, però jo hi seguiré estant en contra. Ep, dit això amb tots els respectes pels partidaris de la gestació subrogada.

The New York Times influeix però no vota

Aquest cap de setmana el diari The New York Times ha dedicat el seu editorial al referèndum d’independència de Catalunya que se celebrarà el dia 1 d’octubre. Que un diari de tanta influència dediqui el seu editorial a aquest assumpte ens confirma, un cop més, que tot i els esforços ingents d’Espanya per tal d’evitar-ho, Catalunya es troba perfectament consolidada a l’agenda política internacional.

Un altre element de més importància encara és que The New York Times insta clarament Espanya a permetre la celebració del referèndum. I hi ha encara un tercer element a considerar, i és que l’editorial expressa la seva preferència per tal que els catalans votin en contra de la independència del seu país, sent aquest l’únic element de l’editorial on s’han pogut agafar les forces vives de l’unionisme espanyol. Cal recordar que als Estats Units és habitual que els mitjans de comunicació recomanin als seus lectors què s’ha de votar.

The New York Times expressa dues voluntats: que es faci el referèndum i que guanyi el no. Els independentistes celebren que el diari exigeixi la celebració del referèndum, i els unionistes expressen també la seva satisfacció perquè l’editorial es posiciona pel vot contrari a la independència. Doncs bé, el referèndum ja està convocat i, al marge de la preferència expressada pel diari novaiorquès, guanyarà l’opció que decideixi la majoria de catalans. Sortosament el dret a vot del The New York Times en el referèndum català és exactament el mateix que té Don Mariano Rajoy: inexistent.

Les verbenes no m’agraden

Em considero una persona curiosa i força sociable. M’agrada sortir a sopar amb els meus amics i amb aquelles persones que encara no ho són però ho poden ser en el futur. M’agraden els dinars amb llarga sobretaula. Sempre m’ha agradat conèixer gent nova, també gent que pensi diferent de com jo penso. M’agrada debatre, m’agrada que em portin la contrària i no cal dir que també m’agrada portar la contrària. Estic convençut que del debat educat sempre en surten conclusions interessants. Sempre, encara que els interlocutors estiguin a les meves antípodes polítiques, religioses, viatgeres, socials, gastronòmiques, etc. M’agrada conversar amb persones interessants a les quals també els agradi conversar i siguin respectuoses, com intento ser-ho jo, amb les opinions que no comparteixen. I, sobretot, m’agrada molt escoltar a les persones, que són la majoria, que sobre molts temes en saben molt més que jo. No és falsa modèstia. Sobre algunes poques coses potser en sé bastant més que la majoria però sobre la majoria dels temes no en sé gairebé res, i per això m’agrada xerrar amb experts que em poden ensenyar molt. En definitiva, em considero una persona curiosa i força sociable.

Però no m’agraden gens les verbenes en el seu sentit més clàssic. No m’han agradat mai les uniformitats, ni la diversió per decret, ni el soroll dels maleïts petards, ni els matasogres ni cap dels elements tradicionals que es consideren imprescindibles en qualsevol verbena clàssica. I sí, ja sé que en català no se’n diuen verbenes sinó revetlles, però en un dia tan verbener com avui tampoc cal ser lingüísticament massa rigorós. Que gaudiu d'una bona verbena però jo, si m'ho permeteu, me la salto. I si no m'ho permeteu, també.

Criminalitzar-ho tot

Suposo que a hores d’ara ja poca gent té dubtes que la independència judicial i la separació de poders no són una realitat en un estat autoritari com el que encara —i esperem que ja per poc temps— ens aixopluga. Perquè ningú se m’enfadi utilitzo un terme amable —aixoplugar— per definir la relació actual entre l’autoritària metròpoli espanyola i la soferta colònia catalana.

Així, llegíem ahir al diari Ara que “El TSJC admet a tràmit la querella contra la consellera Borràs per la compra de les urnes”. En un nou episodi kafkià, aquesta vegada els estaments judicials espanyols, esperonats pel govern que els controla, interpreten que tal vegada aquestes urnes es podrien utilitzar per fer una votació que a parer seu seria il·legal.

Unir votació i il·legal en una mateixa frase, un oxímoron, per a uns funcionaris d’un estat autoritari seria presumptament delictiu i objecte de querella. És de suposar que des de la Generalitat hi ha algú que s’ocupa d’anar informant als organismes internacionals sobre la situació kafkiana que està patint la majoria de catalans que vol votar sobre el seu futur i ens hi posen tantes traves antidemocràtiques.

Societat civil obedient

Un dels objectius dels gestors públics, siguin polítics o alts funcionaris, i això s’observa molt clarament a la Barcelona colauista, és governar una societat civil obedient i poc reivindicativa. L’administració pública disposa d’eines força convincents per convèncer ciutadans i entitats, i la gestió política poc reglada de les subvencions i altres modalitats de control econòmic de la societat civil (ajuts, convenis, subsidis, etc.) en són bons exemples.

Simultàniament, els governants organitzen tot allò dels processos participatius i denominacions similars per fer veure que la societat civil també té un paper important en la presa de decisions sobre determinats assumptes que des de l’administració s’intueix que poden ser conflictius. Però, en la majoria dels casos, aquests processos són pura comèdia, i des d’alguns despatxos oficials es deuen fer un tip de riure veient com els veïns s’hi apunten amb una ingenuïtat cívica entendridora.

Passats dos anys des de les eleccions municipals ara ja es pot parlar amb més claredat i coneixement de causa. El fet és que abans de preguntar a ciutadans i entitats els governants ja tenen decidit com ho gestionaran, massa sovint en contra de la voluntat popular. El projecte del tramvia per la Diagonal de Barcelona és el típic exemple de caprici ideològic de governant; governanta en aquest cas.

Tota la gestió de la superilla del Poble Nou, un projecte fallit i criticat per tothom i que només aplaudeixen els regidors —i no tots— de l’equip de govern i quatre amics n’és un altre excel·lent exemple. Sortosament els barcelonins tornarem a votar en menys de dos anys i, si ho volem, estarem en condicions de posar remei a tant desgavell. Com? Votant-ne uns altres.

Qui mana a Catalunya?

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de juny de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.812 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que qui mana realment a Catalunya no és el president de la Generalitat sinó el president de la Caixa. D’això va l’article d’avui, i vindria a ser la segona part del que vam publicar fa quinze dies amb el títol "Reflexions després de Sant Jordi". Avui relaciono aquelles reflexions amb el cas concret d’un llibre que constitueix el gran èxit de vendes de no ficció en català dels últims tres mesos, inclòs el Dia del Llibre. Si aquí hi afegim la decisió de l’autor de no donar a conèixer la seva identitat i, per tant, de no participar en els actes promocionals de Sant Jordi com, per exemple, la signatura de llibres, l’èxit encara és més meritori.

La desvirtualització del personatge era una assignatura pendent que tenia al cap des que fa tres mesos va sortir al mercat La gran teranyina, un llibre que em va captivar. Roger Vinton no és el nom real de l’autor sinó el pseudònim que des de fa cinc anys utilitza a les xarxes socials. Amb en Vinton acordem trobar-nos un divendres a la tarda al bar d’un hotel de Barcelona, quan els viatgers de negocis ja han marxat i els turistes de cap de setmana encara no han arribat. Un lloc discret per mantenir una xerrada distesa que es va allargar gairebé tres hores.

A l’obra s’expliquen, amb molt detall, els secrets del poder a Catalunya. En general el llibre ha agradat molt, tot i que en algun centre de poder potser no tant, i d’aquí el boicot que ha patit per part d’un grup de comunicació molt conegut. Tot i tractar-se d’un assaig es llegeix amb el mateix interès que si fos una novel·la però amb l’avantatge afegit que, sent com és una obra de consulta amb un completíssim índex de noms al final, es pot començar a llegir per la meitat i acabar-lo pel primer capítol. Són capítols temàtics: les famílies del ciment, les del motor, les farmacèutiques, etc., i l’ordre de lectura gairebé no altera el producte.

Estem davant d’un gran treball, amb una feinada ingent de recopilació de dades al darrere, que ajuda a entendre en quines mans ha estat i està el poder real de la Catalunya dels segles XX i XXI, amb algunes pinzellades d’èpoques anteriors. Tot i que és un llibre interessantíssim, Vinton defuig qualsevol protagonisme personal. El protagonisme només el vol per a la seva obra, i si l’autor ha optat per romandre en l’anonimat d’un pseudònim, la seva decisió s’ha de respectar. Això vol dir que la pregunta que des de fa tres mesos es fa molta gent —qui és en Vinton?— només la puc respondre dient que és l’autor de La gran teranyina, un gran llibre.

La pregunta

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” No es pregunta vol que Catalunya... o vols que Catalunya... sinó que s’utilitza la fórmula voleu que Catalunya... Com que la pregunta s’ha de respondre individualment, entenc que se’ns adrecen individualment i, per tant, ens tracten de vos. En català tenim aquests matisos del llenguatge. Algú potser pensarà que això és un detall menor però, sigui com sigui, a mi m’agrada.

El fons de la pregunta, però, només pot ser un, independència sí o no. Calia que la pregunta fos clara i concisa i si, a més a més, hagués estat més curta, encara hauria sigut millor. Però alguns polítics no han permès la versió més curta de la pregunta. Què hi farem! Deixem, però, que el debat sobre la redundància —redundància és parlar d’un estat i d’una república a la mateixa frase— el facin els lingüistes, i/o que els polítics s’hi entretinguin.

Al capdavall tot indica que, en aquest cas, parlar d’un nou estat que ha de tenir forma de república és el caprici pueril d’alguns dirigents polítics que busquen la complicitat de la seva exigent clientela. O potser només pretenen cridar l’atenció del personal, allò que alguns en diuen marcar paquet. Important és que tothom entengui la pregunta de la mateixa manera, i que ningú pugui dir després “oh, és que jo em pensava que volien dir...!”.

Encara que algunes formacions polítiques semblin opinar el contrari, utilitzar el terme república, país independent o les dues coses no té més importància. Aquesta no és la pregunta que hagués redactat jo però la faig meva sense cap problema. No ens perdem ara discutint per collonades, que d’aquí a l’1 d’octubre hi ha molta feina a fer. I, això sí, guanyarà el referèndum l’opció que obtingui la meitat més un dels vots emesos; aquí no hi caben discussions.

Guanyar perdent i perdre guanyant

De vegades les coses no són com aparenten ser ni surten com et penses que sortiran. La premsa diu que al Regne Unit Theresa May va guanyar les eleccions de dijous, i que Jeremy Corbin les va perdre. Això és cert si només ens fixem en els escons obtinguts per cadascun dels candidats però, si anem una mica més enllà, la cosa ja no està tan clara. Cal no oblidar que la guanyadora May disposava fins dijous d’una còmoda majoria absoluta que ara ja no té —el seu partit ha perdut dotze escons—, mentre que el perdedor Corbin disposa ara de 29 escons més dels que tenia. Formalment, en termes matemàtics, les eleccions les va guanyar May i les va perdre Corbin. En termes polítics, però, qui va guanyar dijous va ser Corbin, i qui va perdre, May. Els experts en política britànica diuen que tot això es podria traduir en unes noves eleccions a la tardor que podrien portar un inquilí nou, Corbin, al 10 de Downing Street. Si es complissin aquestes previsions, May s’ho tindria ben merescut per haver convocat unes eleccions sense cap necessitat.

Ciudadanos té un problema

De vegades les coses se t’acaben escapant de les mans per més interès que hi posis intentant impedir-ho, i tinc la sensació que d’un temps ençà això és el que li està passant a Ciudadanos. Però comencem pel principi. No és casualitat que aquest partit sorgís precisament a Catalunya, ja que el seu únic objectiu, o l’objectiu molt prioritari per damunt de qualsevol altre, era i segueix sent el d’afeblir políticament la Catalunya independentista utilitzant el fals debat, demagògic i populista, de la llengua, inventant-se un problema lingüístic que només existeix en la percepció equivocada d’algunes persones. 

A Catalunya la llengua espanyola no està en perill. Si algú ho dubta només cal que es passegi pel dial de la ràdio, o que faci zàping amb el comandament a distància de la tele, o que vagi al cinema, o que doni una ullada a qualsevol quiosc, o que quan vagi pel carrer o agafi un transport públic es fixi en quina llengua s’expressa majoritàriament la població. Si es vol arribar a la conclusió que a Catalunya hi ha una llengua que està en perill, aquesta no és precisament l’espanyola sinó la llengua pròpia de Catalunya, el català. I escric llengua pròpia ben conscientment, ja que així queda definit el català en una llei orgànica espanyola anomenada Estatuto de Autonomía de Cataluña. Una llei que tot i la vergonyosa esporgada que va patir al Congreso de los Diputados i, posteriorment, al Tribunal Constitucional, l’article de la llengua potser els va passar per alt, ja que els ribots esmolats del senyor Guerra àlies mienmano i dels magistrats constitucionalistes no el van tocar.

Però tornem a Ciudadanos. Tot i que s’hi han esforçat molt utilitzant tota mena d’arguments, sortosament aquest partit no ha estat capaç de vendre el seu discurs als catalans, encara que sí que els ha servit per recollir vots a Espanya. No és cap secret que l’anticatalanisme dóna vots a Espanya. La prova que a Catalunya no se n’ha sortit és que, passats més de deu anys des de la seva fundació, no hi ha cap poble ni ciutat petita, mitjana o gran que tingui un alcalde de Ciudadanos. Zero alcaldes ciudadanos de 948 alcaldes que tenim a Catalunya, de tots els colors polítics, fins i tot del PP, que en té un en un poblet petit. La dada és tan contundent que no cal entrar en més discussions. 

Quan el politburó de Ciudadanos va veure que la batalla lingüística catalana la tenien perduda va optar per anar a fer les espanyes, i avui és el quart partit del parlament espanyol. Però quin és el balanç que de l’excursió política de Ciudadanos per terres espanyoles fa la majoria de la ciutadania? La conclusió general és que Ciudadanos s’ha convertit en un escolanet del PP, com també ho és el PSOE, encara que aquests intenten dissimular-ho una mica més. No parlo de grans proclames polítiques d’uns i altres sinó d’actuacions pràctiques com, per exemple, donar suport polític a Rajoy perquè governi Espanya. El partit polític més corrupte d’Espanya no governaria sense el concurs de Ciudadanos.

Que els espanyols veuen a Ciudadanos com una segona marca dels populares és una realitat que difícilment es pot qüestionar i, repeteixo, cal fixar-se més en els fets constatats que en els grans discursos. Ciudadanos intenta ara desmarcar-se del partit més corrupte d’Europa, i l’agre debat de la setmana passada amb Cristina Cifuentes n’és una prova més. Però com deia aquell president del Barça, “al soci no se li pot enganyar”, i qui diu el soci diu el ciutadà que de tant és convocat a les urnes. Ara tothom sap que votar Ciudadanos és votar el PP. Tard o d’hora els votants conclouran que, tant per tant, millor votar l’original que la còpia.

Convergència (Partit Demòcrata) té un problema

L’exconseller de Convergència i ara diputat del Partit Demòcrata Germà Gordó és una persona innocent. Sempre he defensat la presumpció d’innocència per a qualsevol persona cridada a declarar per un jutge, sigui pel motiu que sigui. També concedeixo la presumpció d’innocència per a aquelles persones acusades de delictes lleus o greus mentre no hi hagi una confessió clara o una sentència ferma que digui el contrari. Per tant, com que no hi ha cap confessió ni sentència que el condemni, el diputat Gordó és innocent.

El problema és que degut a uns acords interns de partit dels que en desconec l’abast exacte, el partit li ha demanat públicament que plegui i que renunciï a l’escó de diputat. Però Gordó, que reivindica amb tot el dret la seva innocència, no es mostra gens disposat a ser castigat sense motiu. Ara poden passar dues coses. Que Gordó acabi plegant i deixi el seu escó al partit, o que Gordó no plegui de diputat i el partit l’expulsi com a militant. En aquest cas, encara que Gordó anés al grup mixt, l’escó continuarà sent de la seva propietat.

Quan es tracta d’un adversari polític, sigui del mateix partit o d’un altre, sempre hi ha qui intenta substituir perversament la democràtica presumpció d’innocència per l’estalinista presumpció de culpabilitat. Aquesta és, dissortadament, una pràctica política força estesa. Així que, passi el que passi, Convergència té un problema greu, sigui perquè pot perjudicar una persona innocent com Gordó, o perquè, si no actua, persones amb mentalitat estalinista diran que el partit està protegint una persona presumptament culpable.

***

Aclariment: aquest article va ser escrit el dissabte 3 de juny i es va programar per ser publicat el dimecres 7 de juny. No s’ha d’excloure que en aquests dies es produeixi alguna novetat sobre el cas, però, passi el que passi, les meves reflexions mantenen plena vigència.