Tots som constitucionalistes

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.897 de La Veu de l'Anoia)

Amb l’única excepció de l’anarquisme, un model de societat utòpic que no s’ha demostrat mai enlloc que sigui viable, resulta evident que el funcionament dels estats s’ha regular d’alguna manera, ni que només sigui mínimament. Així, tots els estats tenen una llei bàsica anomenada constitució. No cal dir que Espanya també en té una, i se suposa que els espanyols s’hi senten raonablement confortables. Aquest no és el cas, però, d’una majoria de catalans els quals aspiren a tenir-ne una de pròpia.

El món unionista divideix la societat catalana entre independentistes (47,5% segons els últims resultats electorals) i constitucionalistes (que alguns, fen trampeta, xifren en el 52,5% de l’electorat català, però en realitat només és el 43,5%, sempre segons els últims resultats electorals). Al món unionista sembla que li faci vergonya utilitzar els conceptes unionisme i unionista, definicions molt entenedores i utilitzades a tot arreu on s’han produït processos polítics d’independència similars al que ara es viu a Catalunya. El fet és que el mot constitucionalista resulta, en aquest cas, equívoc. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro, alhora, independentista i constitucionalista.

La divisió política de la societat catalana s’hauria de fer entre independentistes i unionistes, perquè de constitucionalistes ho som tots. Els unionistes que es defineixen com a constitucionalistes potser ho fan perquè ells ja en tenen una de constitució, la del seu país, Espanya. Els independentistes catalans encara no en tenim cap, i no la tindrem fins que s’hagi assolit la independència. Però tan bon punt Catalunya sigui independent també tindrem una constitució, no imposada des de fora sinó elaborada pel nostre Parlament, tal com la tenen tots els països del món. Però, repeteixo, constitucionalistes ho som tots, només que uns ja tenen una constitució al seu gust i uns altres la tindrem aviat.

Per cert, per no tenir, ara mateix els catalans ni tan sols tenim un estatut d’autonomia com cal. L’actual estatut que ens ha deixat la metròpoli després d’escapçar-lo per tot arreu, tant per la via política —recordem el ribot d’Alfonso Guerra— com per la via judicial mitjançant la sentència del TC, els catalans no l’hem votat mai. I la llei, la llei espanyola, contempla que els estatuts d’autonomia només podran entrar en vigor un cop aprovats pels ciutadans a les urnes. No és el cas de Catalunya. Aquí patim una perversa peculiaritat afegida que no es dóna enlloc més de l’estat. Catalonia is different.

Pepu

El capitost d’un partit polític espanyol —tant se val de quin partit es tracta, ja que això és un detall secundari— ha designat un tal Pepu Hernández com a cap de llista per l’alcaldia de Madrid de cara a les eleccions municipals del mes de maig. Els mitjans informatius parlen amb moltes alabances de la persona ungida pel capo dei capi, el tal Pepu, dit sense connotacions mafioses. Confesso la meva més profunda ignorància però és la primera vegada que veig escrit el nom de Pepu, un nom que fins ahir no em sonava de res. I dic profunda ignorància, i segurament dic bé, perquè tots els mitjans informatius sense excepció parlen d’ell com d'una persona molt coneguda per tothom. Doncs bé, el fet és que per mi, fins ahir mateix, de personatge conegut el tal Pepu no ho era. Diuen que en Pepu és un entrenador de basquet que fa molt bé la seva feina, però com que és un esport que ni m’agrada ni segueixo tampoc ha d’estranyar la meva ignorància. Pel partit que ara l’ha fixat només es tracta que els seus provats èxits esportius s’encomanin a la seva gestió política a l’ajuntament de Madrid, sigui com a alcalde o com a regidor de l’oposició. Ho veurem aviat.

La Setmana Santa andalusa

Vox, el partit que mana sota mà a Andalusia i que representa la sectorial més dretana de la coalició PP+Cs, ha exigit a la consellera d’Igualtat, Polítiques Socials i Conciliació de la Junta d’Andalusia (Espanya), la ciudadana Rocío Ruiz, que plegui del càrrec que ocupa per un article publicat fa més de cinc anys sobre la Setmana Santa andalusa, un article que es veu que no acaba d’agradar als dirigents de l’extrema dreta.

Resulta que l’any 2013 la ciudadana Ruiz va escriure que les processons de Setmana Santa eren “desfilades de vanitat i ranci populisme cultural”, a més de considerar-les un “espectacle tenebrós que ha estat rescatat de la història medieval”. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, comparteixo fil per randa les valoracions de la consellera andalusa. Així, respectant les creences que cadascú pugui tenir, trobo que aquella definició va ser del tot encertada.

Catalan Voices

La setmana que avui acaba he estat la persona encarregada de gestionar el compte de twitter Catalan Voices, així:

Dilluns 21

* I’m Miquel Saumell from Sarrià (Barcelona). Thanks to the courtesy of CatalanVoices’ team this week I’ll be in charge of this peculiar twitter account. I’ll try to do my best but I regret that my english is not as good as I would like so I beg you pardon for eventual mistakes ;-)

* If you plan to be in Barcelona this week, please take well into account that these days we "enjoy" a new yellow taxis' strike, the second one in six months. Best alternatives are 1/ walking (if at all possible), 2/ TMB, 3/ Cabify & Uber.

Dimarts 22

* Franco died in 1975. Catalan is now official language of Catalonia along with Spanish. Can you imagine that four decades later a police officer does not allow entry to his police station to a lawyer if he does not speak Spanish? This happened once again last week in Girona.

* Some of the 28 member States of the EU (4,5 sq.km for a population of 300 milion) are now discussing their future, and British Brexit (no-one knows how it’ll end) is the best example. However, it's crystal clear that advantages of being in the interior are much more than drawbacks.

Dimecres 23

* There is a big discussion about the use of twitter, and president Trump's activity every morning is a good example of a very bad use. So it's indeed a big mistake to criminalize this interesting networking service as some people erroneously do. The culprit is Trump, not twitter.

* Catalonia has a lot of gastronomic events. Let me recommend you the “Garoinada” (garoines = urchins) in Palafrugell (Empordà). The campaign 2019 has already started, and you will be able to enjoy the urchins until end of march. Enjoy it! More details here.

Dijous 24

* Catalonia has good connections by car. Just over an hour from Barcelona you can practice skiing, you can be in Andorra, you can be in France, you can be in Spain ;-) Photo Zeger Depoorter: the moon and the lighthouse of the Medes Islands, photographed last monday from Pals.

* If I decide to live in Paris, London, Milano, Munich, etc. I know I’ll have to speak french, english, italian, german, etc. No discussion. Why the spanish public servants (judge, police, tax inspector, etc) who decide to leave in Catalonia consider unnecessary to learn catalan?

Divendres 25

* Polítics is complex. Decisions are based not on principles but on interests. 4 the left, Maduro (who destroyed Venezuela and closed the Parliament) is a democrat, and Guaidó, the president of the Parliament democratically elected, is a dictador. 4 the right, just the opposite.

* THE TRIAL against catalan independentists leaders (in jail for more than one year) will start now in Madrid. It’s the most important political/judicial operacion against catalan independence process since Franco’s dead. Here a video from Carles Lladó.

Dissabte 26

* Good morning. Today, towards Sant Antoni de Calonge (Empordanet), 115 km from Sarrià, to share a lunch chez our friends with eight doctors, friends for decades. That’s an excellent way to start the weekend!

* Nine catalans (of which not all have been born in Catalonia, coming from Madrid Menorca Murcia ...) have shared an excel·lent lunch, interesting conversations and big discussions in front of the sea. However, during six hours we did not talk of politics. Indeed very strange! ;-)

Diumenge 27

* Every morning I use to buy a newspaper. La Vanguardia is still a press reference in Catalonia, even if the sales are continuously going down. LV tries to avoid it. Today, for instance, together with LV they offer a porcelain bowl and a liter of broth for a ridiculous price.

Cada piulada anava acompanyada d’una foto, i s’ha generat també algun debat puntual. Ho trobareu tot clicant aqui.

Disciplina de partit vs. llibertat de vot

Sobre la llibertat de vot i la disciplina de partit n’he parlat sovint en els meus articles; només cal escriure aquests conceptes al buscador del blog, a dalt a l’esquerra, i en trobareu uns quants. Reconec que sóc poc disciplinat, i no només això, sinó que de vegades n’he presumit i tot. Ningú no és perfecte.

Tot el que comporta el concepte disciplina de partit em produeix urticària mental. Alguns deuen pensar que això meu és un defecte, i altres potser ho consideren positiu. El fet és que jo no em veig militant enlloc, ni partit polític, ni sindicat (de classe o interclassista). Mai ho he fet. Pel que veig al meu voltant, en nom de la disciplina de partit et poden fer callar quan voldries parlar, i de vegades et fan dir coses que no voldries dir. O has d’estar al darrere d’un polític que deixa anar la seva prèdica des d’un faristol, i simular que estàs la mar de satisfet amb tot allò que diu, fent el sí bwana amb el cap.

El concepte llibertat de vot, molt relacionat amb la disciplina de partit, encara el trobo més estrany. Dóna a entendre que si tu milites en un partit i sobre algun tema concret demanes i/o et concedeixen la gràcia de la llibertat de vot, això significa que no sempre tens aquesta llibertat. Dit en altres paraules, t’apuntes a un partit renunciant d’entrada a exercir alguna parcel·la de la teva llibertat, i a sobre et fan pagar una quota. La veritat, tot plegat ho veig una mica masoquista, però potser és que sóc massa exigent.

L’esperit comercial dels xinesos

Per motius professionals he hagut d’anar unes quantes vegades a la Xina. Quinze, per ser més precís. Tot i que el viatge es fa llarg i cansat, val molt la pena veure com funciona aquella societat, tan diferent de la nostra en tots els sentits. La primera vegada que hi vaig anar, als anys vuitanta del segle passat, recordo que encara es veien moltes americanes amb el coll rodó estil Mao convivint amb les primeres americanes occidentals i les corresponents corbates. Una de les coses que em va sorprendre és que els homes que portaven americana del tipus occidental es deixaven l’etiqueta de la marca cosida a la màniga, vull suposar que per presumir, com una mena de demostració, molt estranya als meus ulls, d’estatus social. Però en això no m’hi ficaré, cada societat té els seus estàndards; aquí, per exemple, hi ha molta gent que considera la marca del cotxe que utilitza com una mostra d’estatus social. En fi, hi ha gent per tot.

Les etiquetes de les americanes portaven totes un nom italià tot i que, òbviament, d’italiana l’americana no en tenia res, però aquells que presumien d’etiqueta a la màniga els devia semblar que eren l’enveja del barri. Si una cosa fan bé els xinesos és cosir; els sastres et prenen mides el primer dia, l’endemà et fan la primera prova i dos dies més tard ja pots recollir el vestit a mida acabat, i a un preu molt raonable. De la mateixa manera que tampoc eren suïssos els llampants rellotges copywatch de marques de gran luxe que t’oferien a la rebotiga de molts comerços. El venedor t’assegurava que la maquinària del Rolex que et volia encolomar era Seiko, i que aquell tros de rellotge d’or que t’oferia per quatre rals funcionava a la perfecció. No ho vaig comprovar mai.

El tuit de l’amic Francesc Serés reproduït a dalt no sé si descriu una situació real o és novel·lada, però podria ser perfectament cert. Sempre he pensat que en habilitats comercials i ganes de treballar de valent els xinesos ens superen de bon tros, si més no els que he tractat al llarg dels anys. Ara no entraré, però, en valoracions ètiques sobre l’activitat comercial dels xinesos, tot i que aquí sí que hi hauria molt a dir. Però això ho deixarem per un altre dia.

Quan l’oferta és complir la llei

A canvi d’aprovar-li els pressupostos, Pedro Sánchez va venir a Catalunya a fer una oferta als catalans que a ell i al seu govern potser els sembla que és tan bona que els catalans difícilment la podrem rebutjar. L’oferta consisteix, simplement, a comprometre’s a complir una clàusula d’una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, un compromís que fins ara Espanya no ha complert. Un estatut, per cert, que no està gens clar que estigui legalment vigent ja que no ha estat votat pels catalans en referèndum tal com preveu la normativa legal espanyola. Sigui com sigui, a partir de l’any 2006 l’estatut preveia que des de la metròpoli es farien determinades transferències a Catalunya, uns pagaments que, dissortadament pels catalans, no es van arribar a fer mai. No cal dir que l’oferta de Sánchez no contempla cap mesura de càstig per a ell i/o els seus ministres en el cas, més que previsible, que l’oferta segueixi sense fer-se efectiva, tal com ha passat fins ara. De la mateixa manera, l’ordenament jurídic espanyol no contempla cap mesura punitiva en el cas que no s’acabin executant les inversions que repetidament es prometen a Catalunya i figuren en els PGE. Aquesta és, dissortadament, l’experiència repetida que hem anat recollint en els nostres negocis amb Espanya. Què ens fa pensar que ara Espanya complirà aquestes promeses?

Baròmetres i enquestes

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.895 de La Veu de l'Anoia)

Cada mig any l’Ajuntament de Barcelona fa una enquesta entre els ciutadans barcelonins; en diuen baròmetre semestral. La setmana passada es va fer públic l’últim baròmetre, i ara em referiré a algunes dades que ha destacat la premsa. Augmenta la sensació d’inseguretat; sis de cada deu barcelonins consideren que la situació a la ciutat ha empitjorat l’últim any; quatre de cada deu barcelonins creuen que la gestió municipal és dolenta o molt dolenta. Podríem concloure que Barcelona està pitjor ara que quan Ada Colau es va fer càrrec de l’alcaldia, o així ho han interpretat els mitjans. La lògica ens portaria a deduir que la dirigent dels comuns i actual alcaldessa no repetirà mandat. Però en el món de la política les conclusions lògiques no sempre s’acaben imposant.

Sense pretendre discutir la fiabilitat de les dades ofertes per l’ajuntament, cal tenir present que, com és lògic, l’enquesta ha estat encarregada per l’equip de govern, i és de suposar que la “cuina” posterior habitual s’ha fet en clau diguem-ne amable pels interessos de l’equip d’Ada Colau. Sigui com sigui, la presentació pública del document per part del primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello, es va fer en clau triomfalista i sense autocrítica. Pisarello sembla estar ara més centrat en el seu futur com a diputat del Parlament Europeu que en la seva gestió a la ciutat de Barcelona. També s’ha de tenir en compte la proximitat d’unes eleccions municipals que es presenten molt més disputades que les anteriors. Però dit tot això, llegint les informacions de l’ajuntament sobre la presentació del baròmetre, el balanç de la gestió de l’alcaldessa Ada Colau seria positiu. I partint d’aquestes discrepàncies evidents, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Feta aquesta introducció voldria anar una mica més enllà i reflexionar sobre la conveniència d’elaborar aquests baròmetres institucionals pagats amb diners públics. Entenc perfectament que els partits necessitin conèixer l’opinió del ciutadà i que, amb aquest objectiu, encarreguin enquestes. Però que les paguin. El fet que els polítics s’aprofitin dels càrrecs institucionals que ocupen per fer pagar aquests estudis a les institucions que representen —és a dir, al contribuent— em sembla un abús que no s’hauria de permetre. Òbviament no incloc en aquests retrets les enquestes que fan periòdicament els instituts oficials d’opinió, el CEO a Catalunya i el CIS a Espanya, ja que es tracta d’un servei públic que al meu entendre està plenament justificat.

La novaiorquesa Ocasio-Cortez

La congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez (@AOC a twitter), de 29 anys, encara no fa un any servia copes en un bar de Manhattan, i des de fa unes setmanes és membre de la Cambra de Representants, The House tal com es coneix popularment. El seu podria ser un bon exemple que als Estats Units l’ascensor social funciona, i que la meritocràcia és un actiu social que es valora molt més que aquí. Que una persona jove, nascuda al Bronx i de família porto-riquenya, amb tota la dificultat afegida que això comporta en aquella societat, arribi on ha arribat abans de complir la trentena diu molt a favor seu. A partir d’ara caldrà seguir de prop les seves actuacions com a legisladora i, en aquest sentit, les seves primeres declaracions públiques no et deixen indiferent. Ocasio-Cortez no serà una congressista més. Segur que en sentirem a parlar.

Un bon resum de Gerard Guiu.

Subvencions municipals. El rerefons

Les entitats barcelonines es troben en plena època de presentació de la documentació requerida per demandar a l’ajuntament les subvencions corresponents als projectes de l’exercici 2019. A Sarrià el termini per presentar la paperassa s’acaba el 24 de gener, i llavors començarà la tasca fiscalitzadora dels funcionaris/tècnics municipals, els quals hauran de revisar els projectes i la documentació annexa dels expedients rebuts abans de decidir si els demandants poden accedir o no a les subvencions. En aquest context, ara podríem parlar sobre la conveniència o no de mantenir una societat civil subvencionada per l’ajuntament però, per no allargar-me, això ho deixaré per un altre article.

A Sarrià se’ns va convocar dijous passat a una sessió informativa sobre la mecànica de les subvencions. A l’entrada del Saló de Plens ens entregaven dos exemplars de la “guia d’ús no sexista del llenguatge”, un en català i l’altre en espanyol, amb un contingut que semblava més dirigit als escolars del barri que als ciutadans que érem allà. Els dirigents de l’ajuntament s’han proposat encarrilar la ciutadania i les entitats cap a una utilització que ells anomenen no sexista del llenguatge, segons el seu peculiar criteri lingüístic, un criteri que no coincideix amb el dels especialistes en la matèria. L’ajuntament ens tracta com si els contribuents, majors d’edat, fóssim incapaços d’aplicar el sentit comú.

L’esquerra extrema dels comuns que amb més pena que glòria governa la ciutat pretén controlar-ho tot, incloent-hi com s’han d’expressar els seus habitants. L’objectiu és fiscalitzar la ciutadania fins a extrems insospitats, i suggerir —perquè imposar-ho, sortosament, encara no poden fer— com s’ha de pensar, com s’ha de parlar, com s’ha d’escriure i com s’han de sol·licitar les subvencions per tal que els tècnics se les mirin amb simpatia. Hi ha qui considera, però, acceptable aquesta excessiva tutoria lingüística municipal. Altres, contraris a aquesta mena de controls ideològics que en el fons només pretenen coartar la llibertat individual de les persones, en fugen com fugirien de la pesta bubònica. Això sí, uns i altres hauran de redactar els projectes que aspiren a ser subvencionats seguint fil per randa les peculiars directrius lingüístiques de l’ajuntament.

Entre la dreta extrema i l’extrema dreta

El repte actual de les dretes espanyoles té un abast estatal. La coalició política de facto que s’està dissenyant a Espanya per aplicar-la després de les pròximes eleccions municipals i autonòmiques (26 de maig), i generals espanyoles (quan l’excel·lentissim senyor Pedro Sánchez ho decideixi), estarà integrada, exclusivament, per la dreta extrema i l’extrema dreta. A partir d’aquesta classificació, que cadascú situï els partits Cs, PP i Vox al lloc que consideri més adient.

Tot i que de moment aquesta coalició només s’implantarà a Andalusia, una región que els servirà per fer una mena d’assaig general, la voluntat és implantar aquest model allà on sigui possible, allà on els tres partits sumin els escons suficients que ho permetin. En aquest sentit, cal no perdre de vista un detall força significatiu: la negociació del nou govern d’Andalusia no s’ha fet a Andalusia sinó a Madrid, amb la participació dels màxims dirigents estatals dels tres partits, uns sortint obscenament i sense vergonya a la foto, i uns altres que, tot i que s’han negat a aparèixer a la foto de la vergonya, en són igualment responsables.

Aquest és, doncs, l’esfereïdor panorama polític que se’ns presenta si la dreta extrema, l’extrema dreta i els seus escolanets sumen les majories que ho permetin. Sobre el paper tindríem mala peça al taler, tot i que a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, sortosament, tot sembla indicar que les dretes espanyolistes difícilment sumaran. Valls, si s’acaba presentant, difícilment superarà els cinc escons, i a un tal Bou que el PP s’ha tret de la màniga no el votaran ni els seus. I si m’equivoco, cosa que tampoc s’ha d’excloure, m’ho hauré de menjar amb patates.

Interferències militars inadmissibles

Diumenge passat, el dia de Reis, durant la celebració a Barcelona de la Pasqua Militar espanyola, el tinent general inspector general de l’exèrcit Fernando Aznar va mencionar en públic el seu desig que els Mossos d’Esquadra actuïn “en perfecta sintonia amb les forces de seguretat de l’Estat, vetllant per la defensa de la llei, la seguretat i l’ordre públic a Catalunya”. Per cert, si Espanya és, d’acord amb la Constitución, un estat aconfessional, s’ha de seguir celebrant oficialment la Pasqua, més de quatre dècades després de la mort del dictador?

El cap dels Mossos d’Esquadra, Miquel Esquius, era allà i no va dir res. Significatiu. No recordo que, des de la recuperació formal de la democràcia, un capitán general de Catalunya hagi gosat interferir d’aquesta manera en la vida civil, i cal recordar que el cos dels Mossos d’Esquadra és una institució civil que depèn exclusivament del Govern de la Generalitat. Les atribucions de l’inspector general de l’exèrcit no l’habiliten per expressar en un discurs oficial la seva opinió particular sobre l’organització dels Mossos.

Durant el franquisme i en els primers anys de la democràcia, i fins i tot mentre es redactava la Constitución Española vigent, l’exèrcit era un dels tres poders fàctics de l’Estat, i la seva influència arribava a tot arreu. Els altres dos poders fàctics eren l’Església Catòlica i la banca. Però més tard, ja quan governava Felipe González, semblava que els poders fàctics de l’Espanya franquista havien quedat formalment desactivats. L’experiència passada i recent, però, ens diu que, a la pràctica, no és així. Tres exemples molt recents ho corroboren: 1/ la banca va fer modificar una sentència del Tribunal Supremo sobre la llei hipotecària; 2/ l’església està posant un munt d’impediments per treure el cadàver de Franco del Valle de los Caidos; i 3/ diumenge passat un capitán general va pretendre intervenir en la tasca civil de la policia catalana.

Els votants de Vox

Com dèiem l’altre dia, els votants espanyols d’extrema dreta ja no s’hauran d’amagar darrere de les sigles d’altres partits, com ha passat fins ara. Ara ja poden votar Vox, un partit genuí d’extrema dreta que pretén monopolitzar la representació política de tota l’extrema dreta espanyola. Els seus dirigents, encapçalats per Santiago Abascal, no se n’amaguen pas. Vox no és res més que la còpia en versió local de partits d’ideologia similar que existeixen en altres països europeus com, per exemple, el Front Nacional francès liderat per Marine Le Pen, la Lliga Nord italiana encapçalada per Matteo Salvini, o Fidesz, el partit del primer ministre hongarès Viktor Orbán.

Jo no culparia Vox de la seva irrupció a Espanya, com si, d’alguna manera, volguéssim blanquejar els seus votants. De moment només a Andalusia però, molt previsiblement, més aviat que tard, passarà el mateix a la resta d’Espanya. Vox ha vingut a ocupar un espai polític que a tot arreu té una clara demanda electoral. S’han d’acceptar les coses tal com són, encara que no ens agradin. A Espanya hi ha persones racistes, xenòfobes, masclistes i antifeministes, franquistes, supremacistes i, en definitiva, antidemocràtiques, i ara ja tenen un partit que defensa obertament aquestes posicions. La responsabilitat de l’aparició de l’extrema dreta a les institucions espanyoles és exclusivament dels seus votants. Vox només és l’instrument polític que s’està aprofitant d’aquest nínxol de l'electorat.

Una visita prescindible

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.893 de La Veu de l'Anoia)

Em proposo fer un balanç racional sobre la visita que Sánchez i els seus ministres van fer a Barcelona la setmana passada per celebrar-hi una reunió del consell de ministres. Òbviament aquest és un assumpte que té moltes lectures i, totes elles són opinables. Sigui com sigui, convindrem que les opinions no són mai objectives, per més que ens hi esforcem i ens ho sembli. Detallaré a continuació els diferents aspectes que han marcat la visita.

La decisió de venir a Barcelona. M’abstindré de fer un judici fàcil de males intencions. Estic disposat a acceptar que Sánchez tenia la voluntat de fer un gest amable cap a Catalunya. Ara bé, que a Catalunya, en general, no s’ha entès així, difícilment ho pot negar ningú. Les sensibilitats polítiques dels catalans són les que són, i els independentistes s’ho han agafat com una provocació. El 21 de desembre era el primer aniversari d’unes eleccions convocades per Rajoy amb calçador. No tenia facultats legals per fer-ho, i van ser forçades mitjançant una aplicació incorrecta de l’article 155, i guanyades, un cop més, per la suma de les opcions independentistes (47,5 per cent contra el 43,5 per cent).

Les decisions que ens toquen més de prop. A banda de l’augment del salari mínim així com del sou dels funcionaris públics, els temes estrictament catalans eren tres: el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona, una declaració sense cap efecte legal sobre l’afusellament del president Companys, i l’anunci d’unes inversions públiques. Repassem-ho punt per punt.

L’aeroport. La gestió aeroportuària espanyola és de les més centralitzades d’Europa. Això fa que en inversions, vols, passatgers i capacitat de generar negoci no creixi al ritme que ens agradaria. Doncs bé, la notícia és que, sense cap demanda social que ho justifiqués, es va decidir batejar l’aeroport amb el nom d’un polític que té molts episodis foscos en la seva biografia, com els decrets de col·lectivització de les empreses catalanes (1936), responsabilitat directa de Tarradellas. Si una cosa no genera el senyor marqués de Tarradellas a Catalunya és, precisament, consens.

Sobre Companys, el que s’ha de fer és anul·lar el consell de guerra, i va passant el temps i van passant els governs, i no es fa. Sobra xerrameca buida i manquen accions efectives. I, finalment, sobre les inversions, passarà el que passa sempre: anunciar-les surt de franc, però això no vol dir que acabin sent una realitat. A Catalunya d’això en sabem molt. Resumint, la visita de Sánchez era perfectament prescindible.

L’extrema dreta ja hi era

A Espanya l’extrema dreta no acaba d’arribar, ja hi era. De fet, hi ha sigut sempre. Per més que alguns dirigents polítics, d’aquí i d’allà, ens ho vagin repetint dia sí i dia també, l’extrema dreta no ha arribat amb Vox, de manera sobtada, per la porta andalusa. L’extrema dreta estava mig amagada a cal PP, i en part hi continua estant; Casado i el seu equip directiu en són uns bons exemples. I també hi ha extrema dreta a Ciudadanos. I al PSOE. Tots tenim al cap els noms d’alguns barons i dirigents socialistes, passats i actuals, que quan intervenen a 13TV, Intereconomia, la Cope, i els diferents digitals i altres mitjans informatius d’extrema dreta sembla que estiguin suplicant una menjadora a Vox, el partit que a partir d'ara ha esdevingut el refugi de moda de l’extrema dreta i pretén ser-ne el monopoli. Resumint, al tripartit pro 155 d'infausta memòria (PSOE, PP i Cs) ara s’hi ha afegit Vox. Però els vots d’extrema dreta són més o menys els mateixos, només que ara se’ls hauran de repartir entre més partits que abans.

Diàleg diàleg diàleg

Pedro Sánchez no ha fet cap proposta política concreta a Catalunya des que fa set mesos, amb l’ajut imprescindible dels partits independentistes catalans, va assolir la presidència del govern espanyol. De xerrameca buida tanta com vulgueu, però de propostes concretes, cap ni una. I s’equivoca quan diu (portada dels diaris de dissabte passat) que el guió que va rebre de Quim Torra el passat 21 de desembre no és útil com a inici d’un diàleg sinó que és un monòleg(?), sense explicar els motius d’aquesta estranya conclusió. Convé recordar que tots els governs espanyols han dialogat amb tota mena de terroristes amb molts morts a les seves espatlles. Però el cas de Catalunya, sense cap mort, sembla que no admet aquest diàleg. Algú podria concloure que Sánchez també pensa, com els seus antecessors en el càrrec, que el problema català no té solució i que, per tant, l’única alternativa és que es vagi podrint. 

Per dialogar només es necessita un mínim de dues o més persones disposades a fer-ho, i disposades, òbviament, a escoltar els arguments dels seus interlocutors. És una acció no massa difícil, i que cal no confondre amb donar la raó a l’adversari. Un governant té l’obligació de dialogar amb tothom, i per això cobra. Reunir-se i parlar no pot ser mai un error. Ni molt menys encara, un acte delictiu. No hi ha cap llei que prohibeixi dialogar, fins i tot amb el pitjor enemic. Tots els governs ho fan i ho han fet.

Però vaig una mica més enllà. Tractar d’impedir el diàleg és un gest antidemocràtic. Criminalitzar el diàleg només es pot defensar des d’una mentalitat política tancada amb nul·les conviccions democràtiques. Intentar limitar els assumptes sobre els quals dialogar és un error de principiant. En definitiva, prohibir el diàleg entre dues o més persones no deixa de ser l’expressió més visible d’un tarannà poc o gens democràtic. Sóc conscient que insistint tant sobre aquest tema potser m’estic repetint, però en aquest cas prefereixo pecar per excés que per defecte.

D’un temps ençà, a la nostra societat s’està imposant aquesta idea perversa de criminalitzar el diàleg. Ho escoltem cada dia: amb aquests no t’hi pots reunir, d’això no en pots parlar. Correm el risc que algunes persones amb principis democràtics poc consolidats arribin a una conclusió equivocada, i pensin que, davant d’un conflicte, la prohibició de parlar-ne és el camí correcte; que pensin que quan un problema és massa complex és millor que quedi enquistat sine die, com si el temps ho resolgués tot. Doncs no, les solucions arriben sempre a partir del diàleg, ni que sigui imposat i/o dirigit des de fora.

Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre

Foto: Jordi Bosch.

En primer terme, a la dreta, el Monestir de Pedralbes;

en segon terme, a l’esquerra, l’església de Sant Vicenç de Sarrià

Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre. Però un alcalde dels anys vuitanta del segle passat, Pasqual Maragall, un dia va tenir un caprici polític i, mitjançant un decret d’alcaldia, va modificar els límits de Sarrià i ens va arrabassar el Monestir de Pedralbes i el barri annex del mateix nom per cedir-los, sense cap justificació mínimament lògica, al districte de les Corts. Des de Sarrià, en les tres dècades transcorregudes des d’aquella desafortunada decisió, s’han fet innumerables gestions, particulars i institucionals, públiques i també discretes, per tal d’intentar recuperar, com a mínim, el monestir, per tornar-lo a situar al barri d’on no hauria d’haver sortit mai. Munts d’escrits des de Sarrià i des d’altres llocs s’han fet arribar als alcaldes Maragall, Clos, Hereu, Trias i Colau, però la resposta dels regidors sempre ha estat la més absoluta indiferència cap als interessos legítims del nostre barri.

El barri de Pedralbes, modern i gairebé sense història digna de remarcar, a Sarrià ja el donem per perdut. Al capdavall, la causa última de l’alcaldada de Maragall van ser els ciutadans d’aquesta zona benestant de Barcelona, els quals no votaven com hauria agradat als governants barcelonins de l’època, i van pensar que els seus vots, diluïts al barri de les Corts, passarien més desapercebuts. Guardant totes les distàncies, vindria a ser el mateix que passa amb Catalunya respecte a Espanya. A Espanya no agrada com es vota a Catalunya, i intenten per tots els mitjans que la voluntat popular dels catalans, repetidament expressada a les urnes, passi desapercebuda i no es tradueixi en decisions polítiques. I així com l’eina de l’alcalde Maragall per resoldre el seu problema es va limitar a la signatura d'un decret d’alcaldia, les eines que utilitza Espanya en contra de Catalunya són la violència exercida per les forces policials espanyoles, les decisions antidemocràtiques dels jutges del Tribunal Supremo, i el control polític del Tribunal Constitucional.

Durant aquestes tres dècades hi va haver una oportunitat d’or per revertir aquella lamentable decisió de Maragall. Va ser durant els quatre anys del mandat Trias (2011-2015), durant els quals tant Sarrià, com les Corts, com el govern de la ciutat van estar en les mateixes mans polítiques. Però els convergents, que disposaven de tot el poder polític a les seves mans per resoldre el problema amb relativa facilitat, no van tenir la valentia política de posar ordre en el seu partit i resoldre el problema. Va ser una gran decepció per a Sarrià.

Ara bé, facin el que facin des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume, la gent de Sarrià no renunciarà mai al nostre valuosíssim patrimoni històric i cultural, el Monestir de Pedralbes. I de tant en tant ens sembla que és oportú recordar-ho, i especialment cal fer-ho en època electoral, no fos cas que algun polític pensés erròniament que el nostre silenci equival a una renúncia. Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre, i algun dia ho tornarà a ser de forma oficial.

Dejuni als Caputxins de Sarrià

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.891 de La Veu de l'Anoia)

L’acte de la setmana passada als Caputxins de Sarrià va deixar palesa la solidaritat d’una part de la classe política catalana envers els presos polítics que es troben injustament engarjolats, i amb alguns dels seus drets bàsics a una defensa justa clarament vulnerats. Primer semblava que era una estratègia dels convergents per intentar frenar la pèrdua de terreny electoral, i és que les enquestes els van cada dia pitjor. Aviat, però, es va poder constatar que al dejuni de vint-i-quatre hores hi participaven personatges d’un ampli espectre polític.

Només les decisions equivocades d’un jutge són l’origen d’haver arribat fins aquí. Els delictes de rebel·lió, sedició i malversació de diners públics només existeixen en algunes ments perverses que, més que promoure una justícia justa (disculpeu-me la redundància), semblen treballar en exclusiva per defensar, per sobre de tot, la unitat de la seva pàtria, i en nom d’aquesta defensa tot s’hi valdria.

Per decisió pròpia van quedar exclosos de l’acte dels Caputxins els representants dels partits del trio 155 (Cs, PSOE i PP), els quals, com tothom sap, tenen altres interessos polítics. Interessos igualment legítims, és clar que sí, però que compten amb un suport minoritari de la societat catalana: el 43,5 per cent segons els últims resultats electorals.

Tot i que càrrecs polítics i altres dirigents de la franquícia catalana del PSOE no hi van participar oficialment, algun socialista conegut va treure discretament el cap al pati dels Caputxins. Però com que no es tracta de perjudicar ningú, “hasta aquí puedo llegar”, com diu sovint l’advocat Gonzalo Boye. De polítics ciudadanos no en vaig veure cap, i del PP (un partit que a Catalunya està en ple procés d’extinció, amb 4 diputats de 135) tampoc. Dels comuns, alguns hi van fer acte de presència en senyal de solidaritat, i és que la solidaritat humana és o hauria de ser transversal.

També s’ha dit que els dejunis públics de curta durada (24 o 48 hores) són la via per banalitzar una vaga de fam indefinida com la que van decidir tirar endavant els presos polítics catalans. Fins i tot s’ha publicat, i ningú ho ha desmentit, que no tots els presos polítics tancats a la presó de Lledoners estan d’acord amb aquesta vaga de fam; sense anar més lluny, Junqueras s’hi hauria manifestat en contra. Però que aquesta discrepància no és de partits sinó d’opinions personals ho demostra el fet que als Caputxins també s’hi van deixar veure alguns diputats coneguts d’Esquerra com, per exemple, Sergi Sabrià.

Carol, la Vanguardia i Catalunya

L’encara director de La Vanguardia, Màrius Carol, a la seva tasca té dies bons, pocs, i dies desafortunats, cada dia més. Hi ha nervis al Grupo Godó, i alguns dels seus dirigents ja no ho dissimulen. Les vendes de La Vanguardia de paper van cada dia a menys, i aquesta davallada no es justifica amb la baixa general de vendes de tota la premsa de paper. Carol s’adona que el mitjà de comunicació de referència a Catalunya ja no és el diari que dirigeix, de la mateixa manera que El País va deixar de ser el mitjà de comunicació de referència a Espanya. El nostre personatge encara no ha entès o, si ho ha entès, ho dissimula molt bé, alguns principis bàsics de la democràcia com són, entre d’altres, el dret a manifestar-se pacíficament i el dret a reivindicar la independència de Catalunya. Quan en una tertúlia es parla d’aquests temes i li porten la contrària, l’home s’enfurisma i es posa a cridar com si estigués en un plató de Telecinco, especialment quan es tracta de mitjans de comunicació del Grupo Godó (RAC1 i 8TV) on els seus "conducators" li toleren les seves sortides de to i la seva manca absoluta de respecte cap a aquells que discrepen de les seves opinions. L’últim episodi es va produir fa dos dies. Carol, cridant com un possés per la ràdio, va dir que els manifestants que divendres tenen previst protestar a Barcelona ho haurien de fer a Vic, la capital de la Catalunya catalana. De Catalunya només n’hi ha una, i la seva capital és Barcelona. Que Carol defensi el relat interessat de dues catalunyes (Tabàrnia i Tractòria, per entendre’ns) forma part del seu negoci; ja s’ho farà. Es pot discutir si la convocatòria d’un Consejo de Ministros a Barcelona en una data tan assenyalada és o no és una provocació; per mi, ho és, sense cap mena de dubte. Franco també feia aquesta mena de gestos amables cap a Barcelona, al Palacio de Pedralbes, però llavors no es podia protestar. L’argument que divendres, previsiblement, s’augmentarà el salari mínim i s’anunciaran inversions a la colònia del nord-est peninsular no és argument. La pujada del salari mínim s’acostuma a fer per decret, i no cal que es reuneixi el Consejo de Ministros. I les inversions que s’anuncien repetidament a Catalunya tots sabem que, en una bona part, no s’acaben implementant.

El dret a la privacitat

Des de fa uns anys s’ha anat posant en qüestió el dret dels ciutadans a la privacitat, un dret que fins fa poc no es qüestionava. Durant els últims anys dels governs del PP van entrar en vigor lleis retrògrades clarament inspirades en els règims turc i hongarès. Els socialistes, llavors a la oposició, les van criticar molt, i es van comprometre a anul·lar-les quan ells governessin. Doncs bé, Pedro Sánchez ja porta més de mig any a La Moncloa, i lo més calent és a l’aigüera. El sector del periodisme és un dels més maltractats, i alguns professionals es troben que hi ha jutges que pretenen investigar les seves fonts, és a dir, alguns jutges pretenen conculcar un dels principis bàsics de la democràcia.

La via eslovena

Alguns criminalitzen el president Torra per haver reivindicat la “via eslovena” com a mitjà per assolir la independència de Catalunya. Torra hauria pogut posar un altre exemple que no portés als equivocs interessats que s’han creat, segur que sí. Hauria pogut posar, com a exemples, les vies quebequesa o escocesa. Sigui com sigui, el debat de la “via eslovena” és artificial, amb interessos partidistes interessats per part dels busca-raons que es dediquen a inventar-se problemes inexistents i, a partir d’aquí, impulsen un fals debat. I com que ara toca atacar Torra, s’agafen amb la “via eslovena”. Abans tocava atacar Puigdemont, i abans Mas, i abans... Resumint, quan es veuen més atrapats, des de l’unionisme s’ataca Catalunya amb qualsevol excusa, i els atacs es personalitzen en els seus presidents o altres dirigents polítics.

La "via eslovena" va organitzar un referèndum a Eslovènia (de fet se’n van fer dos), totalment pacífic, i el Sí a la independència va guanyar per més de la meitat dels vots emesos, que van ser molts. I la proclamació de la independència es va fer, com no podria ser d’altra manera, de manera unilateral. O algú realment pensa que la proclamació de la independència d’un país s’ha de compartir amb l’antiga potència colonial? Siguem seriosos. El problema és que llavors va intervenir la "via iugoslava", o la “via sèrbia”, i de manera violenta, amb ferits i morts, va tractar, infructuosament, d'impedir la independència del nou país assolida per mitjà d’una escrupolosa via democràtica.

La via de Catalunya serà la via catalana, una via 100% democràtica. Es convocarà un referèndum vinculant amb dues respostes, sí a la independència i no a la independència, es votarà i s'aplicarà el resultat. Guanyarà qui tregui el 50% més un dels vots emesos. Abans es pot negociar un percentatge mínim de participació per validar els resultats del referèndum, que jo situaria en el 50% més un del cens electoral. I no cal donar-hi més voltes. La majoria dels nous països que han assolit la seva independència de forma pacífica han nascut d’aquesta manera.

Discrepàncies familiars

Sóc fill d’un pròfug i desertor. Fa uns anys vaig publicar un article explicant i documentant que a l’estiu de l’any 1936, en plena guerra incivil espanyola, el meu pare va ser declarat “pròfug i desertor” per les autoritats republicanes de l’època. Però no només això, sinó que les autoritats en feien també responsables “a llurs inductors i encobridors” (vaig suposar que es referien als seus pares, és a dir, els meus avis), amenaçant-los amb “molèsties i sancions” sense determinar-ne l’abast. El meu pare, finalment, també va anar a la guerra, però no formant part del bàndol al que hauria hagut d’incorporar-se quan va ser cridat a files sinó en el bàndol contrari. D’això en fa més de vuit dècades, però de tant en tant encara em trobo amb gent que es mostra sorpresa pel fet que jo, venint de la família que vinc, defensi les opinions que defenso. No és ben bé un retret però alguna vegada s’hi ha assemblat molt.

Aquesta introducció em serveix per plantejar-me a mi mateix, i també als lectors d’aquest article, unes preguntes molt bàsiques sobre l’abast de la nostra responsabilitat en els actes comesos per tercers, suposant que en tinguem alguna, que segurament és molt suposar. Així, sobre els meus avis faria la següent pregunta: quina responsabilitat tenen els pares d’un “pròfug i desertor” en el fet que aquest no es presenti a files quan es cridat per l’autoritat? I sobre mi mateix, em preguntaria: quina responsabilitat tenen els fills sobre les actuacions dels seus pares? La resposta a aquestes preguntes la tinc més clara que l’aigua: cap ni una.

Tot això ve a tomb pel fet que tot sovint es critiquen les persones per determinades actuacions dels seus pares. En el món de la política aquestes crítiques, dissortadament, sovintegen força. Així, al fill d’una comunista no se li perdona que defensi posicions de dretes, i a la filla d’un ultraliberal no se li perdona que defensi, posem per cas, les idees de Podemos. Aquestes són crítiques tan esteses com simplistes, i només estan basades en la discrepància entre les idees dels fills i les del seus progenitors. És a dir, són crítiques que no estan gens argumentades. Oi que no està prohibit discrepar dels pares? Doncs estaria bé que tothom fes un esforç per desterrar aquestes pràctiques tan poc intel·ligents.

Gibraltar espanyol? De cap manera!

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.889 de La Veu de l'Anoia)

Pocs dies abans del cap de setmana passat el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va amenaçar de no viatjar a Brussel·les i, per tant, boicotejar el Consell Europeu de diumenge passat que devia ratificar per unanimitat dels seus vint-i-set membres la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El motiu del boicot espanyol s’originaria en una manca d’acord sobre com, a partir d’ara, s’hauria de tractar el tema de Gibraltar entre els diferents interlocutors implicats, és a dir, la Unió Europea, el Regne Unit, Gibraltar i el Regne d’Espanya. Però l’amenaça de boicot de Sánchez va ser tan sorollosa —tota la premsa europea se’n va fer ressò, i potser des del Palacio de la Moncloa només es buscava això— com mancada de fonament. Finalment, la sang no va arribar al riu i el president espanyol es va desplaçar a Brussel·les a signar la paperassa del Brexit britànic amb els seus col·legues.

La història és la història, i el tractat d’Utrecht de l’any 1713 que va donar lloc al final de la guerra de Successió espanyola diu el que diu sobre Gibraltar, però en aquest comentari no em dedicaré a interpretar ni una cosa ni l’altra. El conflicte entre Espanya i el Regne Unit sobre la colònia de Gibraltar és d’aquells que molts defineixen com a irresoluble. Espanya, tots els governs espanyols dels últims temps, pretén recuperar aquell petit territori que en el seu dia va ser cedit al Regne Unit a canvi de determinades contrapartides. Però la reivindicació espanyola del penyal, tot i que des d’un punt de vista nacionalista espanyol es pot arribar a comprendre, tothom sap que no tindrà cap recorregut efectiu.

En democràcia, els interessos de les persones han d’estar sempre per sobre dels interessos dels governs i dels partits polítics. Doncs bé, resulta que els ciutadans gibraltarenys, súbdits britànics a tots els efectes, es van expressar contundentment a les urnes, sense cap mena de dubte, sobre quins són els seus interessos, és a dir, que volen continuar sent súbdits britànics. Així, l’any 2002, amb una altíssima participació (88% sobre el cens electoral) els gibraltarenys van rebutjar, amb un 98,5% dels vots vàlids, la sobirania compartida de Gibraltar entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya. Alguns nacionalistes espanyols consideren, erròniament al meu entendre, que defensar l’estatus actual de Gibraltar és equivalent a atacar els interessos espanyols. No ho veig pas així, i insisteixo, els interessos de les persones sempre han d’estar per sobre dels interessos dels estats.

Sis de desembre, res a celebrar

No tinc el costum de celebrar constitucions de països estrangers, tot i que respecto que altres ho facin. El meu país de constitució encara no en té cap... però la tindrà més aviat del que molts es pensen. Avui, com que tinc molta feina pendent, treballaré amb total normalitat. Faré com elcortingles i altres comerços, que avui també obriran els seus negocis perquè tampoc deuen tenir res a celebrar. Res de nou, com passa cada any el 6 de desembre. Business as usual. Ahir al vespre tornava a Barcelona des de l’Empordanet, i l’autopista en sentit contrari anava molt plena. Sempre intento anar al revés de la gent. M'estalvio cues i maldecaps. I posats a celebrar, en tinc prou amb els sants i els aniversaris familiars.

Qui ens ho havia de dir?

Qui ens havia de dir que en plena democràcia assistiríem a la convocatòria d’una vaga de fam en defensa dels drets humans més bàsics, i el dret a una legítima defensa n’és un, d’uns polítics catalans que des de fa més d’un any es troben segrestats a la presó sense judici ni, per tant, sense haver estat condemnats? I he escrit la paraula democràcia en cursiva ben conscientment. Cada dia hi ha més dubtes sobre que el tronat règim monàrquic amb potents residus neofranquistes en què s’ha convertit aquest país sigui homologable a una democràcia com cal, tal com l’entenen a l’Europa endreçada del nord dels Pirineus. Aquests dubtes són àmpliament compartits, i només cal llegir la premsa de més enllà dels Pirineus per constatar-ho. Es fa difícil de preveure com pot acabar tot plegat però, mentrestant, vull expressar tot el meu respecte i solidaritat per aquesta decisió valenta dels presos polítics catalans.

Qui ens havia de dir que a Andalusia (Espanya) haurien guanyat les dretes després de quatre dècades ininterrompudes de governs d’esquerres? Suposant, això sí, que el PSOE encara sigui un partit d’esquerres, la qual cosa segurament és molt suposar. Amb una majoria absoluta al parlament andalús, PP, Cs i Vox podran governar amb comoditat, tenint en compte que aquests tres partits han perpetrat pràcticament el mateix discurs electoral, i que entre ells només es diferencien en petits matisos de forma. La campanya electoral de les dretes, en clau inequívocament anticatalana, els ha donat un molt bon resultat, un resultat que ni els mateixos protagonistes del sorpasso de la dreta a l’esquerra s’esperaven. L'anticatalanisme ven a tot arreu, i els partits d'obediència espanyola ho saben perfectament i ho aprofiten, encara que sigui a costa de perdre vots a Catalunya.

Aena menysprea el català i...

Es diu que Espanya és un dels països amb la gestió aeroportuària més centralitzada d’Europa. En altres paraules, la gestió de l’aeroport de Barcelona es fa des de Madrid, amb tot el que de negatiu això comporta. L’episodi que relato a continuació n’és un bon exemple. Vaig reclamar per escrit a Aena pel cobrament, al meu entendre indegut, dels primers 15 minuts del pàrquing exterior de la T1 de l’aeroport de Barcelona, els quals, segons el tiquet que reculls a l’entrada, són gratuïts.

Em van contestar, també per escrit i en un correcte català, demanant que els fes arribar la reclamació en castellà o en anglès, les dues úniques llengües que Aena contempla per gestionar les reclamacions. Els vaig respondre dient que no em semblava correcte el seu menyspreu per la llengua pròpia de Catalunya, el lloc, per cert, on Aena desenvolupa el seu negoci. Aena em va respondre amb una còpia literal del mateix missatge que ja m’havia transmès abans, com volent dir: au, no ens emprenyis  amb collonades.

Llavors els vaig demanar l’email del president d’Aena, el català Maurici Lucena, per fer-li arribar la meva queixa, però Aena ni va tenir la cortesia de contestar-me. Maco, oi?

Un detall: el tiquet que et donen a l’entrada està correctament redactat en tres idiomes, per aquest ordre: català, anglès i castellà (15 minuts gratuïts / 15 minutes for free / 15 minutos gratis). Però resulta que si t’hi estàs 17 minuts, no te’n cobren 2 sinó que et fan pagar els 17. Aena actua amb mentalitat colonial menyspreant el català, però hi afegiria que, a més a més, ens roba els 15 minuts gratüits que ells mateixos anuncien al tiquet del pàrquing. Lleig per partida doble.

Un país de bars

Segons un anunci de Coca-Cola que vaig veure recentment, a Espanya hi ha 183.306 bars, un per cada 255 habitants; l’anunci afegia que és una de les densitats més altes del món. He buscat les dades equivalents de Catalunya però no he estat capaç de trobar-les enlloc, tot i que intueixo que la nostra ràtio no s’allunyarà gaire de l’espanyola. I si dels 255 clients potencials per bar de promig hi restem la mainada més petita, les persones que per voluntat pròpia no trepitgen mai un bar, les persones impedides que no surten mai de casa, etc., ens surt una mitjana de menys de dos-cents clients potencials per establiment, incloent-hi aquells que, demanant un cafè, s’hi passen un parell d’hores. La meva conclusió és que muntar un bar no pot ser mai un gran negoci.

L’anunci donava a entendre, o així ho vaig interpretar, que aquesta ràtio és com per sentir-nos satisfets, com volent donar a entendre que aquí es viu molt bé, ja que la gent té temps de sobres —i mitjans econòmics suficients— per passar una estona al bar, cosa que no passa en altres països del nostre entorn, potser exceptuant els països de l’Europa del sud coneguts com a PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain). A Sarrià també tenim dotzenes de bars, però de biblioteques públiques no en tenim ni una. I això que en els últims anys aquí han governat tota mena de polítics, des dels socialistes fins als convergents, i sense oblidar els comuns que ens governen ara. M’estalvio el comentari.

Una paga extra no és un extra

Amb l’excusa de la crisi econòmica, els anys 2013 i 2014 la Generalitat de Catalunya va deixar de pagar als seus treballadors una part dels seus salaris, i ara el Govern pretén pactar amb els sindicats allargar el pagament d’aquest deute fins a l’any 2026, és a dir, pagar als seus treballadors amb fins a tretze anys de demora. No he llegit enlloc que també es pagaran els interessos de demora corresponents, i em temo que la Generalitat això ni s’ho planteja. En aquest sentit, tothom sap què passaria si el deutor de l’administració pública fos el ciutadà.

L’administració pública, i també algunes empreses privades, consideren erròniament que les pagues extres són gratificacions extraordinàries al marge dels salaris quan, òbviament, aquestes pagues formen part intrínseca de la remuneració salarial. El salari d’un treballador és el salari brut anual pactat entre l’empresa i el treballador, al marge que aquest salari anual es divideixi en 12, 13, 14 o més pagues. Si un empresari o un dirigent polític no entén aquest principi bàsic de les relacions laborals, valdria més que es dediqués a una altra activitat.

Si una cosa hauria de ser sagrada en les relacions laborals entre empresa i treballador és l’abonament dels salaris en la data que toca i sense cap mena de deducció. I això és vàlid tant pels treballadors de l’empresa privada com pels treballadors públics. Així, abans de retallar el salari s’ha de retallar qualsevol altra despesa, i si la Generalitat vol idees sobre què es podria retallar abans de retallar el salari que m’ho demani i les hi faré arribar.

És d’esperar, per tant, que la Generalitat reconsideri la seva posició i decideixi deixar de ser l’administració morosa amb els seus treballadors que és ara. No pagar quan toca forma part, també, de la inseguretat jurídica de la qual tant s’omplen la boca els dirigents polítics. I acabo com si això fos una instància d’una època que, sortosament, ja no tornarà: es gracia que espera alcalzar del recto proceder de vuecencia, cuya vida guarde Dios muchos años.

Instint de supervivència. El cas Espadaler

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.887 de La Veu de l'Anoia)

Ramon Espadaler és el típic polític capaç d’anar canviant de companys ideològics per mantenir la poltrona política i, més important encara, el sou públic corresponent. Espadaler va rebre l’encàrrec del seu antic cap, Duran i Lleida, de tancar l’històric partit Unió Democràtica de Catalunya, acomiadar els treballadors i donar bones paraules als creditors, majoritàriament La Caixa, perquè de deutes (més de 22 milions d’euros quan el partit es va declarar en concurs de creditors) se’n van pagar ben pocs. Alguns partits polítics consideren que els deutes que han contret amb la banca no cal necessàriament tornar-los amb diners sinó que es poden considerar amortitzats mitjançant la gestió amable de govern o parlamentària dels seus dirigents. A l’altra banda de l’arc parlamentari, un cas molt similar al d’Unió és el d’Iniciativa, un partit nascut a partir de les restes del PSUC. Així, amb deutes impagables de molts milions, es va deixar aixoplugar pels comuns, i tampoc consta enlloc que hagi tornat el gruix del deute o tingui previst fer-ho.

Però no ens despistem i seguim amb el vigatà Espadaler. Després del tancament d’Unió, el nostre personatge va crear el seu propi partit polític Units per Avançar i, tot i que sobre el paper va mantenir la ideologia demòcrata cristiana, els de la franquícia catalana del PSOE li van fer un raconet i allà va anar, en un pacte que, vist des de fora, ideològicament sembla contra natura. Així, a l’hemicicle del Parlament Espadaler té ara el seu escó a un metre del d’Iceta, i els hereus d’un partit inequívocament catalanista i amb la llarga història d’Unió fan ara costat als socialistes, un dels partits que van donar suport al 155. Encara que només sigui per això, molt poca gent va entendre que els socialistes i Espadaler es col·liguessin, però el polític franquista Fraga Iribarne ja va dir que “la política hace extraños compañeros de cama”.

Doncs bé, després de passar de la dreta d’Unió a l’esquerra dels socialistes —perquè se segueixen reivindicant d’esquerres, oi?— Espadaler ha decidit ara tornar als seus orígens dretans i demanar l’ingrés del seu partit al Partit Popular Europeu (PPE). Res fa pensar que els populares s’hi negaran. Ep, cap retret per part meva, tothom és lliure de canviar d’opinió, i també d’ideologia; només em limito a deixar-ne constància. Sense cap pretensió de comparar-lo amb Espadaler, Sir Winston Churchill, un altre exemple de polític d’anada i tornada, va passar a la història com un dels grans estadistes mundials.

Trenta per cent d’habitatge social

L’alcaldessa de Barcelona proposa traspassar la responsabilitat de la manca d’habitatges a uns actors privats, els promotors i constructors, mitjançant l’obligació de reservar un trenta per cent de les noves promocions per a habitatges socials. Ras i curt, Colau proposa que les medalles les rebin els polítics, i els costos d’aquestes medalles vagin a càrrec d’uns particulars. Però deixant de banda la cobertura legal que pugui tenir una mesura d’aquesta naturalesa, un aspecte que desconec, si això tirés endavant el preu de l’habitatge encara pujarà més. És la típica mesura preelectoral i populista que els partits polítics presenten a la ciutadania abans d’unes eleccions. Però, repeteixo, lluny de reduir el preu de l’habitatge, aquesta mesura a la llarga l’incrementarà.

Posem un exemple amb xifres fàcils per no haver d’agafar la calculadora. Un constructor fa un edifici de 10 habitatges, i calcula un preu de 10 per habitatge. Per tant, el preu total de l’edifici és 100. Si 3 d’aquests habitatges (30 per cent de l’edifici) s’haguessin de destinar a lloguer/venda social, a un preu, posem per cas, de 5, el preu total dels 3 pisos socials suma 15. Restant aquests 15 del cost total de l’edifici (100), en queden 85 a repartir entre els 7 habitatges restants de mercat lliure. Fent la divisió ens surt un preu de 12 per habitatge, 2 més que els 10 calculats sense les interferències de l’administració. És ben cert que, amb aquesta mesura, tres famílies pagarien la meitat pel seu habitatge, però set famílies pagarien un 20% més.

Dues consideracions finals. La primera, la manca de disponibilitat d’habitatges combinada amb uns preus —de compra o de lloguer— que no estan en consonància amb el nivell de salaris mitjà és un problema molt greu de la nostra societat, tant a la ciutat de Barcelona com a altres indrets on també el pateixen amb més o menys intensitat. Aquesta realitat no la nega ningú, i que s’ha d’intentar pal·liar-la, tampoc.

La segona consideració és que els responsables de resoldre aquest problema no són els ciutadans particulars, tampoc els promotors immobiliaris ni els constructors, sinó les administracions públiques. Criminalitzar l’empresa privada amb l’argument que aquesta genera molts beneficis, i intentar carregar-li el mort d’un problema que l’administració pública és incapaç de resoldre potser és una mesura molt popular, populista diria jo, però serà poc efectiva. Per corregir l’excés de beneficis empresarials (algú ens hauria d'explicar quin abast té la paraula excés) ja tenim l’impost de societats. De fet, els ciutadans hauríem d’estar satisfets que les empreses generin com més beneficis millor, ja que una part es retornen a la societat via impostos per resoldre, per exemple, el greu problema de l’habitatge que patim els ciutadans.

La setmaneta del Black Friday

Avui comença una setmaneta en la qual alguns comerciants sense massa escrúpols socials ens conviden a consumir sense aturador, amb l’esquer d’uns suposats descomptes que no sempre reflecteixen la rebaixa de preus que ens prometen. Hi ha qui aquests dies, sense rumiar gaire, segueix aquest joc i s’apunta al consumisme salvatge i irreflexiu, adquirint productes i serveis que en condicions normals segurament no compraria perquè, entre altres raons, no els necessita per res. Que cadascú faci el que li sembli millor, però si aquests dies em busqueu, us puc assegurar que no em trobareu a cap botiga.

Arrimadas vs. Sanchis a TV3

Em vaig comprometre a dir alguna cosa sobre l’estranya visita que la diputada ciudadana Inés Arrimadas va fer a TV3 diumenge passat, i encara que em fa una mica de mandra compleixo avui la meva paraula. Cal dir que, a la xarxa, abans de l’emissió del programa, es va organitzar un boicot a veure TV3 mentre durés l’estada a la cadena pública de la cap de l’oposició parlamentària, i els potencials espectadors en van fer força cas ja que les dades d’audiència del programa van ser més aviat de cal justet. Però jo no em vaig sumar al boicot, i vaig fer l’esforç de veure el programa sencer, de poc més d’una hora de durada. I tot i que s’havia anunciat com una entrevista, d’entrevista en va tenir ben poc, i de debat desendreçat, bastant. Massa. Era evident que Arrimadas s’adreçava, bàsicament, a la seva parròquia espanyola en general, i als andalusos en particular, tenint en compte que a Andalusia es celebraran eleccions autonòmiques d’aquí pocs dies. La persona entrevistada buscava brega des del primer minut i, per tant, va tenir la seva gran part de responsabilitat en que allò no fos una entrevista normal sinó que s’acabés convertint en un debat sobre la qualitat periodística de la pròpia TV3. Arrimadas portava l’argumentari antiTV3 aprés de memòria —l’utilitza molt sovint—, i va tenir l’oportunitat de transmetre’l a la minsa audiència que va tenir el programa. Però diguem-ho tot, diumenge l’entrevistador no va tenir un dia professionalment brillant, ja que amb una mica de mà esquerra i ofici, que Sanchis en té, hagués pogut evitar que el programa se li escapés de les mans com, al meu entendre, va acabar passant. Tot plegat va acabar en un empat, ja que Arrimadas es va passar tot el programa repetint com un lloro que TV3 mentia, i Sanchis la rebatia dient que els mentiders eren els líders de ciudadanos. No crec que amb la seva intervenció Arrimadas hagi guanyat cap vot a Catalunya, on molta gent que l’havia votat pensant-se qui sap què ara ja veu de quin peu calça. A Espanya, però, es possible que en guanyi algun, de vot. No és cap secret que la catalanofòbia malaltissa que traspua sempre la diputada ciudadana entrevistada diumenge genera molts vots a l’oest.

Com passar de la socialdemocràcia a l’extrema dreta. El cas de Ciudadanos

En pocs anys el partit Ciudadanos, fundat per Albert Rivera i altres personatges, alguns dels quals posteriorment van abandonar el partit, ha passat de reivindicar-se com a un partit socialdemòcrata modern a fer la competència directa a l’extrema dreta inclosa dintre dels populares i el partit Vox, així com la facció d’extrema dreta dels socialistes, de la qual se’n parla poc. Són uns quants socialistes de carnet de la colla felipista, mig jubilats, que des de fa temps coquetegen amb mitjans de comunicació d’extrema dreta i organitzacions socials de tarannà similar. Són els Bono, Leguina, Guerra @mienmano, Rodríguez Ibarra, Borrell, etc., els quals segurament no tindrien cap problema a canviar el carnet polític del PSOE per un altre d’aquestes organitzacions ultradretanes.

Cal tenir-ho clar, aquests personatges competeixen pel control del mateix tros del pastís electoral, l’extrema dreta, tal com passa en altres països d’Europa i d’ultramar. És un mercat electoral que ha existit sempre però que, a Espanya, fins ara quedava més o menys diluït entre el PP les diverses falanges, agafat aquest terme en sentit ampli. Alguns polítics que fins fa relativament poc es reivindicaven d’esquerres ara treballen mig d’amagat a favor de l’extrema dreta. Altres no se n’amaguen pas i presumeixen amb la cara ben alta del seu canvi ideològic. Però res a dir, tothom pot canviar d’ideologia.

Actualment, polítics d’extrema dreta estan governant a molts països, i amb el temps l’estat espanyol també podria formar part de la llista. Els models són Trump als Estats Units, Balsanaro al Brasil, Orban a Hongria, Salvini a Itàlia, Kurz a Àustria, Duterte a les Filipines, i altres. A Espanya la cara visible de l’extrema dreta se la disputen ara mateix tres polítics: el popular Casado, el ciudadano Rivera, i Santiago Abascal, el líder de Vox. Seria oportú preguntar-nos si Rivera ens enredava abans, quan es mostrava despullat als cartells electorals, o ens enreda ara. Si hagués de fer una aposta, diria que Rivera ens enredava abans, quan deia que era socialdemòcrata.

L’esquerra xenòfoba i racista

La setmana passada es va produir a Catalunya un episodi molt lamentable que és d’esperar que no es repeteixi mai més. Resulta que en el context de la Lliga Mundial de Waterpolo femení s’havia de disputar un partit de la selecció israeliana femenina (a la foto de dalt). L’equip rival era el de la selecció espanyola, i el lloc on s’havia de jugar inicialment era Molins de Rei.

Doncs bé, resulta que diverses entitats d’aquella població (CUP, Arran, Comuns, EUiA, Crida LGBTI i diverses entitats pro palestines) van promoure un boicot amb l’objectiu d’impedir la celebració del partit, i se’n van sortir amb èxit. El partit no es va poder jugar. Llavors es va buscar un escenari alternatiu a la ciutat de Barcelona, però el govern dels comuns, esperonat per diverses entitats de similar tarannà, també es va negar a cedir les instal·lacions de la piscina Sant Jordi, però no van tenir la valentia d’explicar els motius reals del seu boicot, i van justificar la seva vergonyosa negativa a cedir la piscina per motius de seguretat.

Finalment es va imposar el sentit comú, i la Generalitat va cedir la piscina del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, i el partit es va poder celebrar. A mig any de les eleccions municipals l’alcaldessa Colau s’ha tornat a cobrir de glòria. Amb la seva decisió ens ha vingut a dir que el racisme i la xenofòbia són perfectament vàlids quan es tracta de practicar la carraca d’un antisemitisme caspós boicotejant l’únic país democràtic d’aquella zona tan conflictiva. Repeteixo, l’únic.

Consideracions sobre el top manta

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.885 de La Veu de l'Anoia)

S’està estenent com una plaga la proliferació dels mal anomenats “top manta”. Jo prefereixo definir-los com immigrants africans que no disposen dels permisos necessaris per poder treballar de forma legal, i que per cobrir les seves necessitats bàsiques han optat per dedicar-se al comerç informal als carrers. Hi ha diverses consideracions a fer sobre aquest fenomen, i així com determinats aspectes del problema surten cada dia als mitjans de comunicació, n’hi ha d’altres que amb prou feines apareixen. Parlem-ne.

En alguns indrets de la ciutat on es col·loca aquesta munió de venedors, s’impedeix que el vianant pugui exercir el seu dret a caminar amb tranquil·litat. A Barcelona, un dels exemples més clàssics és el vestíbul del metro que hi ha a l’entrada del capdamunt de la Rambla, tocant a la plaça Catalunya. Entre tantes paradetes resulta tota una aventura travessar a peu aquell vestíbul. De tant en tant l’autoritat els fa fora, però la tranquil·litat només dura el temps que la Guàrdia Urbana hi és present, i tan bon punt marxen els guàrdies, tornen els venedors.

El producte. Gairebé tots són productes falsificats: ulleres, bosses de pell o d’imitació, calçat majoritàriament esportiu, paraigües i altres accessoris diversos. Els top manta s’abasteixen de comerciants que treballen en grans naus industrials de la conurbació barcelonina, i el producte que comercialitzen en bona mesura l’importen de la Xina.

Els comerciants. Els botiguers legals es queixen d’una competència deslleial, i amb tota la raó. Ells paguen el lloguer de les seves botigues i tota mena d’impostos i taxes per poder exercir la seva activitat; estan sotmesos a inspeccions municipals i autonòmiques de tota mena, i s’exposen a multes si no compleixen la normativa vigent. Doncs bé, els top manta els fan la competència a la porta dels seus comerços.

Les administracions públiques. Les autoritats municipals són les responsables de no posar fi al problema del top manta. Normalment la policia fa els ulls grossos, amb l’argument que els immigrants sense papers d’alguna cosa han de viure. Sovint els polítics es permeten la frivolitat d’insinuar que, si fossin més durs en la persecució del delicte, creixeria la delinqüència urbana. Aquest és el nivell.

Els compradors. Es parla molt poc dels compradors, tot i que la solució del problema podria venir incidint per aquí. Alguns països, en comptes de multar les prostitutes han decidit multar els clients. Amb el top manta es podria fer el mateix: multar el comprador.

Presumir del luxe

No m’he sentit mai còmode amb l’ostentació pública de la riquesa que practiquen algunes persones. Em desagraden els signes externs pensats únicament per presumir davant dels altres. Però, presumir, de què? De tenir la butxaca més plena que el veí, potser? S’ha de ser molt pobre d'esperit per comprar això. Hi ha qui pensa que moure’s amb cotxes de luxe i presumir d’una gran casa a la Cerdanya els dóna un estatus social per sobre de la resta dels mortals. I qui diu la Cerdanya diu aquells poblets mig amagats de l’Empordanet més exclusiu. Però, si t’hi fixes, moltes d’aquestes persones semblen tenir una única vocació, la d’esdevenir algun dia les més riques del cementiri. Però de què els servirà ser tan riques si ja no podran fer ostentació pública del seu patrimoni?

No cal dir que aquestes reflexions van dirigides exclusivament a l’ostentació gratuïta de la riquesa dels bens materials, aquella riquesa sense pudor ni, molt sovint, sense límit aparent. Són aquelles persones que sempre pateixen perquè mai en tenen prou. En canvi, valoro molt la riquesa interior de les persones, la que no es pot comprar amb diners. M’agrada gaudir de la riquesa intel·lectual dels altres, conreada exclusivament amb l’esforç d’un mateix, així com la gran intel·ligència que demostren les persones que saben escoltar. Són qualitats humanes que valoro i respecto moltíssim. De fet, gaudeixo molt de les sobretaules llargues, les converses sense presses amb persones que em superen en intel·ligència, aquelles que m’aporten molt més del que jo els puc aportar a elles. Això sí que és un veritable luxe, i no passejar-se en un Masseratti o un Aston Martin (a la foto de dalt) amb l’únic objectiu que la gent es giri quan passes!

Independència? / ¿Independencia?

La (in)dependència judicial

Malgrat els esforços ingents del sector polític unionista per intentar convèncer-nos sobre la independència judicial i la separació de poders a Espanya, la realitat és que si ens mirem els Eurobaròmetres —unes enquestes que fa la Unió Europea entre tots els estats membres— Espanya apareix sempre en les últimes posicions entre els països d’Europa occidental quant a la independència dels jutges.


La (in)dependencia judicial

A pesar de los ingentes esfuerzos del sector político unionista para intentar convencernos sobre la independencia judicial y la separación de poderes en España, la realidad es que si nos miramos los Eurobarómetros —unas encuestas que hace la Unión Europea entre todos los estados miembros— España aparece siempre en las últimas posiciones entre los paises de Europa occidental en cuanto a la independencia de los jueces.