Victòries personals: el cas de Sabadell

 

A Sabadell tenen una alcaldessa socialista que va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Diuen que Marta Farrés es mou una mica al marge del seu partit, desmarcant-se clarament dels seus últims antecessors a l'alcaldia. Salvant totes les distàncies, que són moltes, també les ideològiques, el cas de Sabadell fa pensar una mica en les majories absolutes d'un altre dels seus antecessors en el càrrec, el comunista Antoni Farrés (EPD). Jo llavors tenia uns quants clients a Sabadell i hi anava regularment. Els empresaris sabadellencs amb els quals tractava m'explicaven que a les eleccions municipals no es votava en clau ideològica sinó en clau estrictament personal. Al marge del carnet polític que poguessin portar a la butxaca, a l'hora de votar a les eleccions municipals tothom votava al senyor Farrés, un dels millors alcaldes que ha tingut Catalunya. En la seva tasca com a alcalde deixava al marge la seva ideologia i treballava estrictament en clau de ciutat. I guanyava per majoria absoluta, ja que la gent d’ordre també el votava. En unes eleccions municipals molt sovint es vota la persona i es deixa de banda la ideologia del partit al qual pertany l'alcalde, i té tot el sentit que sigui així. Qui coneix millor la realitat del seu municipi és l'alcalde. Quan es va acabar el cicle polític d'Antoni Farrés, els comunistes no només no van ser capaços de mantenir el vot sinó que políticament no han tornat a aixecar mai més el cap.

Consciencia ecològica, sí, però una mica de coherència, també

Gairebé sempre per assumptes professionals, he hagut d’agafar molts avions. Per visitar clients i proveïdors he hagut d'anar a països als quals hi has d'anar necessàriament per via aèria, i, en alguns casos, després de més de vint hores de viatge comptant el temps que perds fent l'escala imprescindible a l'Europa més endreçada per trobar els vols intercontinentals que l'aeroport de Barcelona encara no ens ofereix. Això sí, mai faig escala a Madrid (Espanya).

La majoria de la gent, però, no ha de volar mai per temes de feina i, quan agafa un avió és per anar de vacances. Alguns es manifesten sovint en contra dels aeroports, del turisme i de tot aquest sector que, ens agradi més o menys, genera molts llocs de treball i deixa moltes divises al nostre país. De persones que els molesta el turisme en conec unes quantes, però, oh sorpresa!, ni que sigui d'amagatotis, de tant en tant elles també fan de turistes.

Quan es refereixen a les activitats viatgeres de tercers, alguns d'aquests turistes ocasionals són molt dràstics en les seves opinions. Ara bé, que no els toquin les seves vacances. De vegades van a l'altra punta de món i fins i tot no s'estalvien de publicar el seu viatge a les xarxes socials amb tota mena de detalls, posant en evidència una certa incoherència ecològica.

Segons els ecologistes del morro fort, els viatges de gaudi s'haurien de limitar als llocs on s'hi pugui arribar a peu, en bicicleta, en tren —que també contamina, però no ho sembla—, o navegant a vela, com va fer la Greta Thunberg quan va anar als Estats Units a explicar les seves peculiars teories. Per cert, la tripulació d'aquell veler va haver de tornar a Europa en avió, però d'això no se'n parla gaire.

Cal potenciar el transport aeri, i per tal d'evitar fer escales i poder escurçar la duració dels viatges, molts donem suport a l'ampliació de l'oferta de vols intercontinentals des de Barcelona. Per anar a Sud-àfrica, a Amèrica o a l'Extrem Orient no hi ha més alternativa que agafar l'avió. M'han retret alguna vegada la meva activitat viatgera, i m'han arribat a dir que per evitar haver de viatjar tan lluny, avui en dia ja existeix la comunicació digital i les videoconferències. En fi, tot i que no dubto que són persones benintencionades, no tenen idea de com funcionen ni la importància que tenen les relacions personals en el món dels negocis. Sí, sí, parlo dels esmorzars, dinars i sopars de feina on es tanquen operacions en un ambient més distès que un despatx o l’estand d’una fira.

Avui acaben les vacances de les persones que es veuen obligades a fer-les durant els mesos d'estiu. Sortosament, aquest no és el meu cas, i durant juliol/agost gairebé mai he agafat un avió. Aquests dies m'he trobat amb familiars, amics i coneguts de per aquí a prop, within driving distance que diuen els anglesos. El lloc més llunyà on he estat aquest estiu és les Cases d'Alcanar, a dos-cents kilòmetres de Sarrià.

En canvi, alguns que presumeixen d'una gran consciència ecològica t'expliquen amb gran satisfacció (i jo que me n'alegro) el seu viatge de vacances a l'altra punta del món, posant en evidència una certa incoherència. Però un cop aparcada la seva faceta de turista, ara tornaran a la seva lluita en contra dels viatges en avió, i en contra de poder convertir l'aeroport de Barcelona en un aeroport més pràctic del que tenim ara. Sortosament el sentit comú s’acabarà imposant i de l'ampliació de l'aeroport tothom en sortirà beneficiat, també els ecologistes que de tant en tant fan de turistes d'amagatotis.

Llengua oficial, llengua pròpia, llengua administrativa

(Article original publicat el 25/8/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2136, pàg. 2)

Per a qualsevol persona mínimament intel·ligent l'odi lingüístic anticatalà de molts polítics espanyols resulta molt difícil d'entendre, però el fet és que els catalans estem envoltats de dirigents polítics que ens odien per motius lingüístics. Tot i que aviat farà mig segle de la mort del dictador Franco, aquell que va deixar un Borbón com a successor seu, la guerra d'Espanya contra el català no només no s'ha aturat sinó que els episodis d'odi contra la nostra llengua semblen no tenir aturador.

Ara per ara Espanya encara inclou Catalunya, i segons la CE el castellà és la llengua oficial de l'estat espanyol. Això vol dir que, a Catalunya, el castellà també és una llengua oficial, però no l'única, ja que el català, òbviament, a Catalunya és llengua oficial. I no només això, sinó que el català és la llengua pròpia de Catalunya, cosa que no passa amb el castellà. Així ho especifica una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya.

(Obro un parèntesi per manifestar els meus dubtes que l'Estatut de Catalunya sigui d'obligat compliment, ja que és una llei que no ha estat ratificada pels catalans a les urnes. O més ben dit, després de ser votada pels catalans a les urnes, la llei va ser modificada matusserament per uns jutges amb vocació de polítics sense ser-ho, en una demostració més de les contínues interferències del poder judicial espanyol en el món de la política. Tanco el parèntesi).

El món ha canviat, i el concepte "llengua oficial" ha quedat superat. Hauríem de ser capaços de trobar com sortir de l'atzucac lingüístic en el qual estem instal·lats. No sóc politòleg ni he comprovat si cadascun dels països del món té establerta en les seves lleis bàsiques el concepte de "llengua oficial". Diria que no és així, i que n'hi ha uns quants que no tenen definida una llengua oficial. A partir d'aquí, potser el problema el podríem resoldre substituint el concepte "llengua oficial" per "llengua administrativa".

Això hauria de tenir com a conseqüència automàtica que tots els funcionaris públics, tots sense excepció, haurien de dominar el català. "Senyor funcionari espanyol, mentre Catalunya no sigui independent vostè té dret a anar-hi, però si no és capaç de dominar la llengua pròpia de Catalunya, hi pot anar de vacances però no a treballar." És més que raonable que els funcionaris públics dominin la llengua pròpia del lloc on decideixin anar a treballar, i és d'esperar que quan Catalunya esdevingui un nou estat d'Europa, així quedarà contemplat a la llei.

Sense presses

Molt de tant en tant ens trobem els que fa molts anys anàvem a aquella escola del carrer Ganduxer de Barcelona, entre l'església rodona i la Via Augusta. Abans anàvem a sopar, però com que uns quants viuen lluny de Barcelona, ara ens és més còmode trobar-nos al migdia. En aquestes trobades no hi ha mai pressa per marxar, i sí, en canvi, moltes coses per explicar i, sobretot, per escoltar. Fa unes setmanes ens vam retrobar. Estàvem convocats al restaurant a quarts de dues, i els últims no en vam sortir fins a les sis tocades. D'aquesta manca de pressa que quan érem més joves potser no ens podíem permetre alguns en diem ser rics, molt rics. Rics en temps, és clar, i és que el temps és de les poques coses que no es pot comprar amb diners. Uns altres, però, per considerar-se rics necessiten tenir molts diners al compte corrent, encara que ni tan sols tinguin temps per gastar se'ls. Vaja, de definicions de rics n'hi ha per a tots els gustos, i de maneres d'enfocar la vida, també.

Tothom té un preu?

La resposta és no, no tothom té un preu. Hi ha persones que per més diners que els ofereixin, no estan mai en venda. Però la majoria sí que té un preu, i això no depèn de si les persones són riques o pobres. Es poden tenir molts diners, moltíssims, però el fet de disposar d'un gran patrimoni no impedeix que alguns en vulguin tenir més. Un bon exemple és el món del futbol.

Veiem la diàspora de bons futbolistes d'arreu del món que han acabat sent comprats per equips de futbol de capital àrab. Aràbia Saudí, un país del qual en el món del futbol fins fa poc no se'n parlava, s'ha afegit a la festa vergonyosa de la gran disbauxa. Ignoro si els futbolistes que es deixen comprar i fan el pas es plantegen què representa anar a treballar a aquell país, que no és precisament una democràcia.

Estem parlant d'uns sous estratosfèrics combinats amb altres pagaments, que inclouen pagaments en espècie d'impossible control fiscal. Un pagament en espècie és, per exemple, enviar a París un Boeing 747 privat per recollir a un tal Neymar i portar-lo a Riad, i satisfer així l'ego infinit del jugador. Un avió de centenars de places per a ell sol.

Tenim el cas de Messi, per exemple, que quan el van deixar marxar del Barça se'n va anar al dòlar àrab de París. I quan s'ha cansat de París, ha fitxat per l'Inter Miami, un club propietat de la família cubana Mas Canosa. Si no saben de quina família es tracta, facin una cerca per Internet i sortiran de dubtes.

En definitiva, Neymar, Messi i companyia són tan pobres que es deixen comprar, i els clubs rics, conscients de la debilitat dels seus empleats, ho aprofiten. Hi ha equips de futbol que tenen diners suficients per comprar el quilo de futbolista al preu que sigui, i ni compradors ni venedors semblen tenir altres preocupacions a la vida que la cotització del dòlar. Són pobres, però es pensen que són rics.

L'afer Rubiales, penúltima estació

Els periodistes suposadament grans experts en futbol havien assegurat a tot arreu (ràdios, teles i diaris de paper i digitals) que el president de la cosa del futbol, un tal Rubiales, no dimitiria. Tenien raó, no ha dimitit, tot i que semblava que avui presentaria la dimissió. L'agressor sexual, com l'han definit alguns, ha necessitat pocs dies per tenir controlat el seu xiringuito, i l'auditori de la Real Federación Española de Futbol estava ple de persones que el defensaven a mort, com així ha estat. I com més disbarats deia en Rubiales, més l'aplaudien. En acabar l'acte, gairebé tothom s'ha aixecat i s'ha posat a aplaudir l'agressor com si s'hagués d'acabar el món. Ara, com que no ha dimitit, haurà d'esperar que el fotin fora.

Alguns clubs modestos van deixar clar des del principi que no li donaven suport, i li exigien que dimitís. Però la majoria no s'han volgut mullar, en espera d'esdeveniments. El Barça és un d'aquests últims. I no només no s'ha volgut mullar quan tocava, sinó que quan TV3 va demanar ahir poder entrevistar en directe a la jugadora Mapi León, escollida millor jugadora en el Trofeu Gamper que el Barça va guanyar per 5-0, el club va posar com a condició per autoritzar l'entrevista que a la senyora León no se li podrien fer preguntes relacionades amb el tema de l'agressió sexual contra una de les seves companyes. La reacció de TV3 només podia ser una: rebutjar fer l'entrevista i explicar-ho en públic. TV3, molt bé, i el Barça, molt malament. Sigui com sigui, aquest impresentable té els dies comptats com a president de l'entitat.

Els abusos d'Ortega a Nicaragua i el silenci de les nostres esquerres

La campanya d'abusos i terror sense límit del dictador nicaragüenc amb l'objectiu d'eliminar qualsevol intent de dissidència política del seu poble no sembla tenir aturador. Alguns diem i no ens equivoquem que el dictador d'esquerres Daniel Ortega és ara mateix molt pitjor que el dictador de dretes Anastasio Somoza que governava el país abans de l'entrada del sandinisme.

Els últims episodis, d'aquesta mateixa setmana, són la confiscació per part de l'estat de la Universidad Centroamericana (UCA), fins ara pertanyent als jesuïtes i una de les universitats més prestigioses de l'Amèrica central, així com la dissolució de la Companyia de Jesús i l'expropiació del seu patrimoni. Potser la dictadura nicaragüenca pretén castigar al Papa Francesc, el qual fa uns mesos va qualificar el sandinisme, sense pèls a la llengua, com una "dictadura grosera, con tintes de dictadura comunista o hitleriana".

Un dels fets que més crida l'atenció d'aquests lamentables episodis és un silenci molt cridaner (silenci còmplice?) de les nostres esquerres, que callen com a putes, potser perquè els seus dirigents pensen (pensen?) que aquí la gent es mama el dit i no s'assabenta de res, o que la dictadura nicaragüenca és també d'esquerres, i entre compañeros no ens farem mal, oi?

Després les nostres esquerres encara tenen la barra de pretendre donar-nos lliçons ètiques i morals, que si l'alcaldessa de Ripoll, que si els pobres palestins, que si Bocs és la pesta bubònica, etc. Quin fàstic que fa tot plegat! Des de la solidaritat amb el poble nicaragüenc, visca Nicaragua lliure de tota mena de dictadures!

Una operació de màrqueting

 

 

Amaral és una cantant espanyola amb una llarga trajectòria artística. Fa uns dies, durant una actuació a Aranda de Duero (Espanya), es va treure la camisa i va continuar actuant, mentre els seus pits quedaven a la vista del públic. Tractant-se d'un gest poc habitual en un escenari, algunes persones s'han sentit molestes.

Només cal acostar-se a qualsevol platja per adonar-se que avui en dia uns pits a l'aire ja no criden l'atenció, però, tot i això, aquest episodi ha tingut un protagonisme als mitjans. És típic del mes d'agost, quan passen poques coses, però els mitjans de comunicació han de continuar generant continguts i els periodistes que s'han quedat de guàrdia busquen les notícies sota les pedres.

Això no sembla anar més enllà d'una operació de màrqueting. Si l'objectiu principal d'una persona que viu de la música és vendre discos, que sense cap mena de dubte ho és, el gest d’Amaral potser li servirà per augmentar les vendes. I fins aquí puc arribar, que el tema no dóna per més.

Una commemoració a Cuixà... i més

 

Aquest migdia està previst que el MHP Pere Aragonès coincideixi a l'abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà (comarca del Conflent) amb els expresidents Jordi Pujol, José Montilla i Quim Torra; les informacions no mencionen Artur Mas, i Pasqual Maragall no hi anirà per motius obvis. L'objectiu de la trobada és participar en la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Pau Casals, un acte que organitza la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. La notícia, però, no és aquesta, o no és només aquesta.

La notícia és que també té previst ser-hi el MHP Carles Puigdemont, en aquests moments sense estar protegit pel paraigua de la immunitat que li toca com a eurodiputat. Per a molts catalans que tenim memòria dels fets que van passar fa sis anys a Barcelona, Puigdemont continua sent el legítim president de Catalunya, i per això cal destacar molt especialment la seva presència d'avui a Cuixà.

Si es reactivés l'ordre espanyola de detenció del jutge Llarena, la policia francesa el podria detenir, o els policies espanyols que el vigilen i l'espien dia i nit des de fa sis anys el podrien segrestar i portar-lo a Madrid emmanillat. Però qui hauria de donar l'ordre de segrest és Pedro Sánchez, el qual aquests dies s'està jugant la seva continuïtat a la Moncloa; per a ell, la conservació del seu càrrec és absolutament prioritària. En altres paraules, si caigués Puigdemont també cauria Sánchez, i ells dos en són perfectament conscients.

En sis anys han passat moltes coses, també a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Hi vaig ser l'any passat per un assumpte que ara no ve al cas, i vaig sortir d'allà bastant decebut per com aquestes jornades estiuenques han anat derivant cap a unes trobades d'amics dominades per una benintencionada gerontocràcia, amb totes les excepcions que calguin. Hi veig poc futur en aquestes jornades, la veritat. I si ens centrem en Catalunya, veiem que Òmnium, a partir de ser opada per Esquerra ja gairebé no pinta res, i l'Assemblea, si no fa un gir estratègic radical, pot acabar anant pel mateix camí. I és que la gent té molta paciència, però la paciència no és infinita.

Què ens queda del 2017? Queden, bàsicament, dues coses: la gent, és a dir, els votants independentistes, aquell cinquanta-dos per cent dels catalans que van anar a votar a les eleccions del 2021 —no en conec cap que hagi deixat de ser independentista—, i la feina discreta que des de Waterloo lidera i coordina Carles Puigdemont. No queda res més, i només dels independentistes depèn de com evolucioni el procés.

Ja no podem comptar gaire amb els partits que es van declarar independentistes abans de les eleccions de l'any 2021. Tenen seriosos problemes d'identitat, d'organització, de credibilitat i, molt especialment, de lideratge, uns més que altres. Les eleccions municipals del mes de maig i les espanyoles del juliol no són tan importants per a Catalunya. Les eleccions crucials seran les del Parlament, que tot indica que es convocaran quan menys ens ho esperem, molt abans del termini que fixa la llei. Si l'independentisme supera el 52% actual voldrà dir que anem pel bon camí; si disminueix, el procés s'allargarà. Només depèn de nosaltres, els votants.

Canvi climàtic, una visió enriquida

(Article original publicat el 11/8/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2134, pàg. 2)

He parlat amb persones que estan més informades que la resta de la població sobre el canvi climàtic, una realitat que només es pot qüestionar des de la ignorància. Els he preguntat la seva opinió sobre Michael Shellenberger, activista mediambiental, fundador i president de l'Environmental Progress, una organització d'investigació independent amb seu a Berkeley (Califòrnia, USA) que lluita per l'energia neta i la justícia energètica arreu del món. Després d'un distanciament inicial, Shellenberger ara és també un dels consultors de l'IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), un organisme molt conegut de les Nacions Unides que estudia aquests temes.

Fa tres anys Shellenberger va publicar el llibre "Apocalypse Never", un assaig molt ben documentat que s'allunya del discurs de la por al qual la nostra societat s'està acostumant sense qüestionar-se'l. Un any més tard, l'Editorial Deusto va publicar la traducció espanyola del llibre, amb el títol "No hay apocalipsis. Por qué el alarmismo medioambiental nos perjudica a todos". Per a una persona com jo que sempre està disposada a aprendre, es tracta d'un llibre interessantíssim que m'ha fet veure el discurs oficial amb una certa perspectiva crítica. Així, sempre partidari de les evidències científiques, no en tinc prou que em diguin que les coses són d'una determinada manera “perquè ho dic jo”.

S'ha parlat molt d'aquesta obra, tot i ser un llibre qüestionat per part d'aquells que no accepten la més mínima discrepància. Parlem de censura encoberta, sí, la punyetera censura que tant agrada a qui no admet que algú pugui expressar una visió diferent de la seva. Tractant-se de persones expertes en aquests temes, em va sorprendre que només un dels meus interlocutors havia llegit el llibre, i alguns ni tan sols n'havien sentit a parlar. El fet és que aquí el llibre no va tenir el ressò mediàtic que al meu entendre es mereix.

Shellenberger no és un negacionista del canvi climàtic, però es mostra molt crític amb algunes conclusions i receptes del discurs oficial. Després de parlar sobre el terreny amb moltes persones directament afectades pel canvi climàtic, l'autor ha demostrat que algunes tesis del discurs oficial no eren del tot encertades, ja que estaven més orientades per una determinada ideologia que per la ciència, i potser és per això que una part del món científic oficial opta per ignorar-lo. Si el lector vol tenir una visió més àmplia que el discurs oficial sobre el canvi climàtic, recomano molt la lectura d'aquest llibre.

Uns comentaris sobre Esquerra, i l'herència convergent (2/2)

(Ve d'aquí)

Amb l'Esquerra de Junqueras ara mateix no s'hi pot comptar. Aquest partit en els últims anys ha fet una aposta política en clau espanyola, molt arriscada, que no els està sortint bé. Vots canten. El partit necessita amb urgència la renovació del seu politburó. Esquerra cada dia s'assembla més a una franquícia catalana bis del PSOE estatal, una mena de complement del PSC, tot i que uns i altres es disputen els mateixos votants. Esquerra té tot el dret a canviar d'objectius, d'estratègia, de socis i de militància, però estaria bé que els seus dirigents diguessin a la societat què volen ser de grans, i així tothom sabria què fer quan els catalans tornem a votar per renovar el Parlament. Mentrestant, centenars de milers de vots que Esquerra ha perdut han anat a parar a la franquícia catalana del PSOE, i el senyor Illa, que políticament no és res de l'altre món, intentarà aprofitar-ho en defensa dels interessos unionistes dels seus amos polítics.

Però el votant independentista hi continua sent, tant a l'esquerra com a la dreta. Junts per Catalunya, única força amb cara i ulls entre els hereus de la Convergència de Pujol, té ara molts deures per fer, però no està clar que els actuals dirigents vulguin aprofitar l'oportunitat que se'ls presenta. Mentre completen la merescuda travessia del desert haurien de tenir l'habilitat de saber llegir bé la veu del carrer. Haurien de ser capaços de gestionar correctament l'herència i prescindir dels dirigents que ja no aporten res. El món convergent, ara amb el nom de Junts i majoritàriament independentista, hauria de concloure que la renovació de la directiva resulta imprescindible, amb l'objectiu de recuperar el protagonisme que havia tingut. Els dirigents actuals ja han demostrat què no han estat capaços de fer, i quan un fa el que pot no se li pot demanar més. Bé, sí, se li pot demanar que plegui i deixi pas. A partir de les pròximes eleccions al Parlament els diputats independentistes s'haurien de posar a treballar seriosament partint dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Per fer tot això es necessita gent nova.

Last but not least. Cal tenir present que la voluntat d'assolir una Catalunya independent ja té el suport de més de la meitat dels catalans. Ara bé, la ciutadania independentista té motius sobrats per estar molesta amb els partits independentistes, i s'ha d'entendre que, darrerament, alguns s'hagin quedat a casa en espera de temps millors. Però això no comporta que hagin deixat de ser independentistes. Ens trobem al mig d'un procés llarg, i per encarar l'etapa definitiva que acabarà amb la proclamació i reconeixement internacional d'una Catalunya independent queda molta feina per fer, i no tothom té la voluntat de fer-la. Una pista engrescadora seria veure com molts dels actuals dirigents que no se n'han sortit deixen pas a nous líders.

L'herència convergent (1/2)

Durant un quart de segle Convergència Democràtica de Catalunya i, per extensió, Convergència i Unió, va ser la força política hegemònica de Catalunya. Aquella etapa, però, ja forma part de la història. Així, abans del suïcidi polític de trista memòria que van cometre uns dirigents que no van rumiar gaire i es van carregar un dels dos grans actius que tenia el partit, Convergència ja havia deixat de ser el partit més important de Catalunya que havia sigut durant la llarga etapa pujolista. Després del pujolisme va venir l'espanyolisme etiquetat de federalista, primer amb Maragall i després amb Montilla, un fosc funcionari de partit que es va carregar el seu antecessor sense contemplacions.

Però, deixem el PSOE en pau i tornem a Catalunya. Convergència va veure desaparèixer el nom del partit, i a partir d'aquesta gran equivocació política, els convergents han acabat pagant el seu error a les urnes. No hi havia cap necessitat d'enterrar el nom de Convergència. A l'estat espanyol, el PP no ha canviat de nom tot i els seus episodis continuats d'escàndols de corrupció. I el PSOE tampoc, i això que entre els seus dirigents tenia personatges molt relacionats amb els assassinats dels GAL. L'altre gran actiu dels convergents, Jordi Pujol, ara ja és molt gran i, com ell mateix diu, està enretirat.

A partir de la desaparició formal de Convergència i tot el que allò va representar, va quedar un important buit polític per omplir. Hem vist uns quants intents per apoderar-se d'aquesta herència política, amb fracassos estrepitosos dels seus protagonistes. Pocs recorden ja els senyors Duran, Bonvehí, Montañola, Valls i altres, o les senyores Chacón, Parera, Pascal i companyia, uns personatges que han acaparat un protagonisme polític immerescut per acabar desfilant sense pena ni glòria cap a la paperera de la història política catalana.

Com deia molt encertadament Joan Vall Clara, propietari-director d'El Punt Avui, tota aquesta gent forma part, potser sense ser-ne del tot conscients, de "l'unionisme emmascarat format pels civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors". Un cop fracassats, diaris amb interessos clarament unionistes gens dissimulats com La Vanguardia, El Periódico i l'Ara els cedeixen encantats de la vida les seves pàgines d'opinió.

El cas d'Artur Mas potser és una mica diferent, ja que va ser president de la Generalitat i, com va dir Mariano Rajoy, va fer algunes coses interessants ("los catalanes hacen cosas") les quals, per no allargar-ho, no recordarem ara. Però des que va deixar el càrrec, alguns creiem que Mas parla massa en públic, de la mateixa manera que a Espanya parlen massa sovint Aznar, González i Zapatero. Són personatges que ens demostren que practiquen poc una de les virtuts que hauria de tenir un bon polític, és a dir, saber plegar i oblidar-se dels faristols de la política amb elegància i discreció quan deixen el càrrec.

(Continuarà demà)

Bocs i el comunisme

Darrerament Bocs té molt protagonisme als mitjans, sobretot per les dificultats que posa la resta de partits per acceptar compartir institucions amb el pervers ramat abascalista. A causa dels disbarats que defensa aquest partit, pactar amb Bocs s'ha convertit en una operació de risc, gairebé en un suïcidi polític, i per això alguns polítics del PP, pocs, s’hi resisteixen.

Però hi ha també l'altre extrem, el més esquerranós de la societat, tan pervers com l'anterior, que serien algunes confluències del comunisme tòxic com l'estalinisme i altres faccions polítiques que encara defensen alguns nostàlgics d’uns temps que tots sabem que sortosament ja no tornaran.

Poso els dos extrems al mateix cistell sabent que potser no és del tot just, i que em pot tocar el rebre. Al meu entendre els extrems, tant a la dreta com a l'esquerra, gairebé sempre són perversos i destructors. Recordem que durant la guerra incivil espanyola els nacionals tenien el suport de Mussolini, però els rojos el tenien de Stalin. Hi ha gent equivocada que a Stalin i Mussolini encara els té al pedestal dels homes il·lustres de la nostra història.

L'Agenda 2030 i la desfeta de Podemos

L'Agenda 2030 és un dels joguets mediàtics de Podemos, amb una ministra de l'Agenda 2030, Ione Belarra, i, per si no fos suficient, una secretaria d'estat de l'Agenda 2030. Aquesta última, Lilith Verstrynge, és una madrilenya que a les últimes eleccions va acceptar fer el trist paper de la paracaigudista que des de Madrid es presenta en una llista de provincias, en aquest cas la de Barcelona. És un cas similar a l'aterratge a Barcelona de Cayetana Álvarez de Toledo (PP); són partits molt diferents però amb les mateixes pràctiques polítiques. Cal destacar que l'antecessor de Verstrynge a la secretaria d'estat era Enrique de Santiago, que també era i encara és el secretari general del Partido Comunista de España.

Podemos ha desaparegut del mapa polític espanyol, el partit ha acomiadat a la meitat dels seus treballadors i tanquen seus arreu. Es diu que pot acabar portant els llibres al jutjat com han fet altres partits després de desfetes similars. És una aventura política que ha durat relativament poc i ha acaparat molt poder, i a partir de les últimes eleccions —municipals i espanyoles— l'ha perdut gairebé tot.

Un detall. Pocs polítics podemitas llueixen el pin de l'Agenda 2030. També el porta algun socialista despistat, i potser algú d'Esquerra i algun cupaire. I el meteo-Mauri, és clar, que des de la finestra ideològica de TV3 el senyor Francesc mai ha dissimulat les seves simpaties polítiques. Alguns dies no sabem quin temps farà demà, però sempre ens fem savis amb la seva píndola ideològica.

El votant sempre acaba posant els seus interessos particulars per sobre de tot, i la ideologia queda en segon terme. Per entendre'ns, entre defensar i protegir el futur dels seus fills, o defensar els coloms, les granotes, els tramvies obsolets i caríssims i la criminalització dels aeroports, el sentit comú ens diu que sempre prioritzarà els seus interessos laborals i els dels seus fills, i això comporta no decréixer sinó créixer, i no destruir empreses productives i llocs de treball productius sinó crear-ne de nous.

Mea culpa. Al principi veia l'Agenda 2030 amb una simpatia continguda barrejada amb una manca d'informació, però el pas del temps ha anat esvaint els meus dubtes. Després d'estudiar l'entramat ideològic dels seus promotors i la lletra petita que no s’acostuma a publicar, he arribat a la conclusió que l'Agenda 2030 només és una eina ideològica de màrqueting que té l'objectiu no confessat de transformar la societat en un paradís anticapitalista. I què voleu que us digui, entre el comunisme i les seves confluències i el capitalisme amb tots els seus matisos i defectes, que els té i s’han d’anar corregint, sempre m'inclino per aquest últim sistema, ja que sense cap mena de dubte és el que ha portat més benestar a la nostra societat.

Quan ETA matava

Quan Ferran Cardenal era el governador civil de Barcelona, a l'agost coincidíem amb la família Cardenal a una platja de l'Empordanet. Ells també eren colla i, com fèiem nosaltres, també arribaven a la platja cap al tard, quan el sol ja no pica i el gruix de la gent ja ha marxat, i pots triar el lloc on posar les tovalloles sense molestar ni ser molestat. Tot i que només ens coneixíem de vista i el nostre tracte amb aquell grup familiar no passava d'unes educades salutacions, recordo bé aquella família. També veiem alguna discreta vigilància de la GC espanyola des d'una distància prudencial. Ep!, no ho critico, en aquella època els terroristes mataven, també a Catalunya, i Cardenal era qui era, el màxim representant de l'estat. El fet és que els verds hi eren però no molestaven.

Tot això m'ha vingut a la memòria quan he vist que l'antic governador ha escrit el llibre ETA contra Catalunya. Crónica y memoria, on parla dels seus records d'aquella època, quan l'organització criminal matava sense contemplacions a qui li feia nosa. Sortosament d'uns anys ençà les coses han canviat, i ara els successors polítics d'ETA fan política i governen democràticament des dels parlaments i els ajuntaments. Hi ha polítics que critiquen la realitat d’avui en dia, i de vegades fins i tot sembla que ens vulguin dir que contra ETA alguns se sentien més còmodes. Jo no votaria mai a EH Bildu, però estic encantat que aquest partit formi part de les institucions democràtiques amb tota normalitat.

Lanzarote i set illes més

(Article original publicat el 28/7/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2132, pàg. 2)

Ens trobem en plena època de vacances, i la gent que es pot permetre el luxe de marxar uns quants dies i desconnectar de les rutines diàries es planteja on anar. Hi ha qui busca destinacions exòtiques i, alhora, si pot ser, que no estiguin molt concorregudes. No cal anar al Carib o a altres destinacions turístiques similars a l’altre punta del món. Molts no es plantegen que tenim alternatives força recomanables a l’Àfrica, a només tres hores d’avió, uns indrets que també ofereixen exotisme per anar a passar uns quants dies.

He estat unes quantes vegades a les Illes Canàries, però mai hi he anat per feina, sempre hi he anat de vacances. Quan vas de vacances tornes amb una impressió diferent que quan viatges per temes professionals, amb tot el que aquesta mena de viatges de feina comporta d’horaris cronometrats, visites i reunions programades, àpats de feina, i poc espai per a la improvisació. No és que em desagradi viatjar per feina, però cada cosa al seu moment.

El Hierro no la conec, és l’illa més occidental de totes, la més propera a Amèrica, i espero anar-hi aviat. Tampoc he estat mai a La Gomera ni a Fuerteventura, però aquestes dues illes em criden menys l’atenció, tot i que algun dia també les visitaré. A les altres cinc illes (Gran Canaria, Lanzarote, La Graciosa, La Palma i Tenerife) sí que hi he estat, i en algunes més d’una vegada.

Lanzarote és l’illa més oriental de l’arxipèlag canari. És molt diferent de tots els llocs que he vist anant pel món. O t’atrau molt i hi tornes a la mínima que pots, o no t’agrada gens i en prescindeixes com a destinació preferent. Si busques paisatges verds, boscos, arbres i animalons, no cal que hi vagis. Però si t’atrauen els terrenys volcànics i les platges negres poc concorregudes, Lanzarote és una destinació ideal. Per cert, si hi aneu no us oblideu de visitar la zona de La Geria, i el sistema peculiar que tenen els seus habitants de conrear les vinyes, adaptant-se a l’orografia volcànica de manera força original. Això sí, al sud-oest de l’illa hi ha Playa Blanca, de sorra blanca, però pel meu gust és una zona massa turística.

Però la perfecció no existeix. Quan hi ha calima i vent de l’est, aquesta illa és la primera on arriba la sorra en suspensió provinent del desert del Sàhara. És una sensació molt desagradable, sobretot quan la calima coincideix amb un vent molt fort. Tot i això, considero que Lanzarote és un lloc per tornar-hi, ja que sempre descobreixes coses noves que en estades anteriors t’han passat per alt.

Dubtar

L'escriptora i periodista francesa Céline Curiol deia fa poc: "Els que més saben són els que més dubten. Els més ignorants, els que menys".

En privat tots en tenim, de dubtes, però només ho sabem nosaltres. Valoro molt les persones que expressen dubtes en públic, sobretot quan se’ls demana opinió sobre temes que desconeixen, o que no coneixen prou. Entre dubtar, callar i quedar com una persona que a primera vista potser pot semblar ignorant, o dir qualsevol bajanada sobre temes que ignorem, sempre és millor callar.

El silenci no necessàriament equival a ignorància, sovint és exactament al contrari.

Fugat? No pas

 

Fa gairebé sis anys el MHP Carles Puigdemont, exercint el dret que tenim tots els ciutadans de viatjar allà on ens vingui de gust, se'n va anar de viatge a Bèlgica. En aquell moment el MHP no tenia cap requeriment de la justícia que li impedís emprendre aquell viatge.

Alguns, però, això no ho volen entendre, i fa gairebé sis anys que van repetint dia sí i dia també que Puigdemont és un fugat de la justícia. La realitat és, però, que sempre que la justícia belga l'ha requerit, el president mai s'ha amagat i sempre ha mostrat la seva col·laboració.

Per gestionar casos judicials de persones que viuen en un altre país, existeix la col·laboració entre les administracions judicials europees. No hi ha cap llei espanyola ni europea que pugui obligar Puigdemont ni ningú a viatjar a l'estat espanyol.

Segons el diccionari, fugar-se és un verb pronominal que significa escapar-se d'un lloc on hom està tancat, vigilat o privat de llibertat. Quan fa gairebé sis anys Puigdemont va emprendre aquell viatge, no estava tancat, ni vigilat, ni privat de llibertat.

La peculiar situació política i judicial del president Puigdemont genera simpaties i antipaties, però en cap cas és un fugat de la justícia. Les coses cal explicar-les bé i, per tant, anar repetint com un lloro que el MHP és un fugat de la justícia no és propi de persones intel·ligents.

Junts, l'enemic a batre

Ara l'enemic a batre és Junts. Mirat des de Catalunya, Junts és, òbviament, la bèstia negra de les franquícies catalanes dels partits espanyols. Però no només això, el càstig que es vol infligir a Junts és molt més transversal. Així, els altres dos partits catalans que oficialment encara es declaren independentistes, també veuen Junts com l'enemic a batre. Parlo molt conscientment d'enemic i no d'adversari, ja que d'un temps ençà els atacs de tota mena estan superant tots els límits.

Mirat des d'Espanya no cal entrar en gaires detalls, les posicions polítiques respecte al futur de Catalunya que tenen el PP, el PSOE, Bocs i Sumar són exactament les mateixes, potser amb algun matís molt lleuger en les formes. I això no canviarà.

Des de l'òptica independentista i tot i els molts errors comesos per Junts —d'això en parlarem aviat—, aquest és l'únic partit amb representació parlamentària que, a la seva manera, intenta mantenir el pavelló independentista amb una certa dignitat.

I què es pot dir de la CUP? En l'eix nacional ni ells mateixos saben què volen, i als fets em remeto. La meva sensació és que si han de triar entre l'eix nacional i l'eix social, donaran preferència absoluta al segon, com han fet fins ara. No semblen capaços d'entendre que des d'una Catalunya independent tindrien més facilitat per desenvolupar amb molta més efectivitat les polítiques socials que prediquen.

I d’aquells que encara creuen en Esquerra, què podem dir? Ells sabran què els convé, però mentre el partit estigui governat amb mà de ferro per Oriol Junqueras, un senyor que ha enganyat massa als catalans, poc avançarem. Si Esquerra fos una empresa privada, a Junqueras faria temps que li haurien ensenyat la porta de sortida.

Mentrestant, com dèiem, tots contra Junts. Tots contra Puigdemont. Tots contra Waterloo. Una cosa hem de tenir clara el 52% dels catalans, i és que la prioritat d'un partit independentista és la independència. Estic segur que als dirigents i simpatitzants d'aquest partit els agrada tant com a mi, és a dir, gens, que al país veí Bocs pugui arribar a tenir un protagonisme a les institucions. Però seria molt més trist que Junts donés prioritat al negoci de salvar Espanya a costa d'oblidar-se del seu negoci principal, el negoci de salvar Catalunya, la independència de Catalunya. Aquest paperot tan galdós ja el fa Esquerra, no cal que Junts caigui en els mateixos errors.

Diumenge, uns apunts desordenats

Per més que ens intentin convèncer del contrari alguns que defensen uns determinats interessos polítics que no són els meus ni els del 52 % dels catalans, diumenge els espanyols no van votar sobre "el desencuentro" de Catalunya vs. Espanya. Els catalans, òbviament, tampoc. L'expedient del contenciós Catalunya vs. Espanya no avançarà; tampoc empitjorarà, diguin el que diguin uns i altres.

Diumenge només es votava sobre qui viuria a la Moncloa a partir d'ara, amb dos candidats a ser-ne els futurs inquilins: Pedro Sánchez i Alberto Núñez. A partir d'aquesta realitat, treure més conclusions és anar massa més enllà.

A Catalunya hi havia un corrent abstencionista-sobiranista, tan respectable com qualsevol altre, tot i que sempre convé tenir present que, en democràcia, qui no vota, no compta. Mai sabrem quina part de l'abstenció de diumenge es podrà atribuir a aquest corrent, tan respectable com, al meu entendre, equivocada.

A la colònia catalana va guanyar les eleccions el PSOE, la franquícia catalana del PSOE per ser més precisos. Només des de l'òptica de la militància més abrandada es pot entendre aquesta insistència que les va guanyar el PSC, unes sigles que només són això, unes sigles amb una gran història al darrere, però que d'uns anys ençà han esdevingut un marca sense més contingut.

Diumenge vam votar, i dilluns es va reactivar la mecànica judicial i policial anticatalana. Així, la fiscalia ("de quien depende la fiscalia?", Sánchez dixit) va demanar al jutge Llarena reactivar l'ordre de detenció contra el MHP Puigdemont. A Barcelona, l'eurodiputada Ponsatí va ser detinguda per la policia, a la recerca de la foto; a la poca estona, un poc obtinguda la foto, la van deixar marxar. El dia que els jutges de la cúpula judicial d'aquest país, com Llarena, deixin de fer política partidista i es limitin a fer de jutges potser es podran fer respectar. Mentrestant, no ha de sorprendre que cada dia que passa aquesta institució es vagi degradant una mica més.

Esquerra s'ha fotut una altra patacada monumental, de les que fan història; mentrestant, la direcció del partit té entretinguda la seva fidel militància amb la "taula de diàleg", "l'acord de la claredat" i altres cosetes inútils per l’estil. El seu cap de llista encara no s'ha disculpat amb la militància, i tot indica que no ho farà, com tampoc ho va fer fa un parell de mesos amb els votants de Santa Coloma de Gramenet.

A Espanya ha guanyat clarament el PP, però els resultats electorals ens diuen que el seu líder difícilment podrà anar a viure a la Moncloa. I tot indica que el líder del PSOE, tot i haver perdut, podrà continuar vivint en aquell palau. Coses de la política. I dels partits comparsa, Bocs i Sumar, què en podem dir? No n'han sortit ben parats.

A Catalunya, partits en liquidació. Abans va ser Parera (Valents), ara Montañola (PdeCat). La primera, concurs de creditors i a la paperera de la història. El segon ho veurem aviat. Són personatges que no han entès la realitat del país on viuen.

Per cert, ara ja es pot dir que a partir de l'any que ve tornarem a pagar peatges, amb una fórmula encara per determinar. És normal que durant la campanya els candidats ho hagin negat repetidament. Negar-ho forma part de les tradicionals mentides electorals. Però en això dels peatges mana Brussel·les, no Madrid.

El vol vital

(Article original publicat el 14/7/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2130, pàg. 2)

Com cada any des del 1997 Igualada ha tornat a ser la ciutat dels globus. Cada any al juliol té lloc un esdeveniment que marca l'agenda ciutadana, i les seves vint-i-sis edicions celebrades fins ara han ajudat molt a posar la capital de l'Anoia al mapa internacional. Es tracta de l'European Balloon Festival, la concentració internacional de globus aerostàtics més important del sud d'Europa. Durant els quatre dies de l'esdeveniment globus i pilots vinguts de tot el món participen en diferents espectacles, proves i competicions.

Vaig descobrir aquesta modalitat de volar fa anys, i sempre que puc intento aprofitar l'ocasió per volar. És una activitat que té molts atractius, entre els quals que no pots preveure on acabaràs aterrant. Un vehicle 4x4 va seguint el vol des de terra per fer el rescat de globus i passatgers un cop han aterrat. Abans el seguiment es feia de forma visual i per ràdio, i ara hi ha mitjans tecnològics que faciliten molt la feina. La sorpresa de la destinació final és una de les característiques del vol en globus aerostàtic. Saps d'on surts, però mai saps on acabaràs aterrant. T'enlaires sense un destí garantit, i només jugant amb el vent pots intentar acostar-te a l'objectiu desitjat.

Aquests artefactes no tenen timó, i el seu rumb només depèn del vent que et vagis trobant a les diferents altituds. Si, posem per cas, pretens volar en direcció est i el vent va en direcció sud, has d'anar variant l'altitud fins que trobes el vent que t'interessa. El mitjà per fer-ho és escalfant amb el cremador, o refredant, l'aire del globus per fer-lo pujar o baixar, respectivament. Tot això és senzill d'explicar, però per fer-ho amb èxit has de tenir uns coneixements tècnics i una habilitat com a pilot que s'han d'aprendre. I com que jo no tinc el carnet de pilot, haig de tenir plena confiança en l'expertesa de la persona que pilota el globus. He volat moltes vegades i mai he tingut cap problema.

La tècnica de volar en globus aerostàtic també es pot aplicar al nostre recorregut vital. Ho explicava fa uns mesos Bertrand Piccard, psiquiatre, explorador, aventurer i pioner de les tecnologies netes. Així, aplicant els principis de la navegació en globus, que quan et toca lluitar contra el vent l'única solució viable és canviar l'altitud a la recerca d'un vent més favorable als teus interessos, Piccard deia que a la vida això s'aconsegueix identificant tot allò que et perjudica i deixant anar llast, és a dir, deixant anar determinades certituds, hàbits i creences.

Paraula de candidat

A Extremadura (Espanya) una senyora que es dedica a la política semblava que potser seria l'excepció de la regla, i com que la discrepància dels polítics amb els dirigents dels seus partits no és habitual, alguns ho vam celebrar. Es diu Maria Guardiola, i va estar deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Però, des de divendres, gràcies a uns pactes signats amb Bocs que durant deu dies va estar negant amb contundència, ja és la presidenta d'aquella regió. Guardiola no és tan criticable per haver pactat amb Bocs sinó per haver-se passat deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Guardiola ha acabat fent exactament el contrari del que deia. Guardiola ha acabat acceptant que "donde hay patrón, no manda marinero", i ha mentit. Mig plorosa davant de la militància del seu partit, va intentar justificar un canvi radical de postura dient que els interessos dels ciutadans extremenys havien d'estar per sobre de la seva paraula. Textual. A partir d'ara, doncs, tothom sap que la paraula de Guardiola —ara ja amb el càrrec al sarró— no val per res. Complint les ordres del partit i donant un valor zero a la seva credibilitat, Guardiola s'ha empassat un gripau incomplint el que va prometre de manera reiterada, demostrant així la seva nul·la credibilitat. Al principi d'aquest vodevil, persones benintencionades que creuen en el valor de la paraula donada es van creure Guardiola, i veient la seva actitud posterior van tenir una decepció. Jo mateix, sense anar més lluny. Si Guardiola estigués entre els meus contactes professionals, ja l'hauria esborrat de la meva agenda. És de la mena de persones que prefereixo que tractin amb la competència. No són de fiar, al marge del partit al qual pertanyen.

Barcelona, una ciutat d’esquerres

(Article original publicat el XX/7/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 97/7-2023, pàg.18)

Amb l'excepció del govern Trias del període 2011-2015, des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 Barcelona ha estat sempre governada pels sociacomunistes.

Perdudes les eleccions del 28 de maig, els socialcomunistes van argumentar que sumats els regidors socialistes, comunistes i republicans tenien majoria absoluta, i, a partir d'aquí, van exigir que governés un tripartit d'esquerres. Però com que els republicans no van voler entrar en aquest joc ja no sortien els números, i els socialcomunistes van buscar una alternativa que impedís que la capital de Catalunya tingués a Trias d'alcalde.

L'alternativa implicava sumar socialistes, comunistes, peperos i els dos regidors de Bocs, per tal que governés un multipartit unionista sòlid, amb el vistiplau de la Moncloa i dels despatxos nobles dels carrers Ferraz (PSOE) i Génova (PP). Al capdavall, si en una cosa coincideixen aquests quatre partits és en la defensa a qualsevol preu de l'statu quo unionista. Però com que només els tres primers ja sumaven majoria absoluta, es va poder prescindir de Bocs, i evitar un escàndol majúscul.

Liderant amb intel·ligència l'anticolauisme, Trias va guanyar les eleccions com a contrapartida a la prepotència, l'autoritarisme i la nefasta teoria del decreixement que des del 2015 s'ha pretès imposar als barcelonins. Les decisions sempre han estat en negatiu: no luxe, no turisme, no hotels, no avions, no Hermitatge, no cotxes, no motos i no competència entre taxistes —contra el criteri de la justícia europea—. Ha estat el govern del no a tot, amb l'excepció del sí a la bicicleta i el sí al caríssim tramvia privat per la Diagonal.

Els comuns no només no van guanyar les eleccions sinó que ni tan sols van ser capaços de quedar segons. Han patit allò que a l'oest en diuen “un severo correctivo”, i la prepotència dels seus dirigents va impedir que tinguessin en compte les crítiques raonades dels barcelonins que no els havien votat. Ara Colau ha deixat el càrrec, però manté el sottogoverno; continuarà tutelant el nou alcalde des de l'ombra, i després de l'estiu ja veurem què passa.

Barcelona és una ciutat d'esquerres, com ho és Bolonya a Itàlia. A la Itàlia rica saben molt bé que ser d'esquerres no està renyit amb el progrés econòmic, però aquí encara no n'hem après. Ara venen quatre anys per esmenar els disbarats perpetrats en els últims vuit anys. Si més no, això és el que va prometre fa pocs dies el nou alcalde, amb la credibilitat que puguin tenir les seves promeses, que com ja ens ha demostrat repetidament és més aviat escassa.

Pagesos, ramaders i pescadors

(Article original publicat el XX/6/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 96/6-2023, pàg.21)

Quan en el sector relacionat amb l'alimentació humana veus que des de l'administració pública van augmentant els funcionaris que el regulen i el controlen mentre els productors que en viuen van disminuint, estem davant de la prova del cotó que no anem en la bona direcció. Aquest podria ser el cas del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, encapçalat per una cúpula política amb molta més teoria i ideologia que coneixença pràctica del sector.

He llegit que aquesta conselleria ja té més funcionaris adscrits que la suma dels pocs pagesos, ramaders i pescadors que encara sobreviuen a Catalunya, però com que no he trobat les dades oficials per comprovar-ho, no ho puc assegurar. El sentit comú ens diu que l'administració pública hauria de col·laborar activament amb el sector privat en defensa i protecció de la seva supervivència. Però els ciutadans sovint tenim l'estranya sensació que decretant mesures impossibles de complir decidides sense una mínima dosi de sentit comú, els governants només posen bastons a les rodes fins a provocar en molts casos la desaparició de l'activitat.

Això està passant a Catalunya, i productors i activitats que fins fa relativament poc es desenvolupaven amb una certa normalitat han acabat desapareixent. La seva activitat va quedant substituïda per nous negocis comercials dedicats a la importació de productes provinents de països en els quals les administracions demostren ser més responsables que les nostres. Escoltant la consellera del ram veus de seguida que parla d'aquest negoci amb tanta aparent seguretat com poc coneixement pràctic del sector. Dissortadament, aquesta és una sensació força habitual quan tractes amb càrrecs públics.

Aquesta consellera em fa pensar en alguns consellers d'empresa que han passat pel Govern de la Generalitat; l'actual titular, sense anar més lluny. Alguns d'aquests personatges et fan passar vergonya. Recordo un conseller de Manresa el qual, reunit amb un grup d'industrials d'un sector d'activitat que rep molta pressió mediambiental de l'administració, els va aconsellar sense posar-se vermell que si volien evitar problemes amb l'administració el millor que podien fer era tancar les fàbriques i reobrir-les en polígons industrials de països del nord d'Àfrica, i deixar reduïda l'activitat de Catalunya a una mera oficina d'importació. No cal dir que la pèrdua de llocs de treball que aquella recomanació hagués comportat no va ser objecte de cap consideració per part d'aquell conseller. Quan es diu que els catalans estem en males mans és també per coses com aquestes.

Sánchez KO

Ahir, a l'hora de sopar tenia la intenció de veure sencer el debat televisat organitzat pel grup periodístic presidit pel català José Crehueras. Però només vaig aguantar quinze minuts i ho vaig deixar córrer. El meu comentari d'avui està basat, per tant, en les valoracions que del debat n'han fet els diaris de paper de Barcelona, els de Madrid (Espanya) i alguns de digitals.

Els mitjans de comunicació no són neutrals, això no és pas cap secret, i tots tenen i no amaguen les seves preferències polítiques. Alguns intenten dissimular una mica, altres ni això, però a tots se'ls veu el llautó ideològic d'una hora lluny. I feia temps que no veia tanta unanimitat periodística en la valoració d'un debat polític. Sánchez va perdre el debat, tot i que això no comporta necessàriament que el guanyés Feijóo.

Ahir, l'objectiu dels dos aspirants era no perdre, i des d'aquest punt de vista Sánchez va perdre clarament el debat. Està per veure quines conseqüències tindrà això d'ahir en els resultats electorals del dia 23. Però, com diuen més al nord, que Sánchez aquesta nit no ha dormit bé, ça va de soit. Per la part que ens toca, esperem que el dia 23 guanyi el menys dolent.

Suar

Diuen els meteoròlegs que avui i demà farà molta calor. Parlem, doncs, de la sensació de calor en els humans. A l'estiu hi ha persones que, per més calor que faci, diuen que no suen. Si fos veritat, els envejo molt. Sigui com sigui, van per la vida assegurant que no suen. Van en bici en plena canícula, i com si res. Però potser també suen i no ho diuen, simplement ho dissimulen. Acostumen a ser persones contràries a l'ús de l'aire condicionat, i neguen els avantatges del progrés tecnològic que ens proporciona una existència més confortable.

Ara bé, si reaccionen així per un tema de salut (al·lèrgies, etc.), òbviament cal respectar-ho. Però si només actuen així per ideologia, i la seva decisió contrària al progrés afecta terceres persones, em resisteixo a acceptar-ho. Acostumen a ser les mateixes persones que van estar encantades de la vida amb aquell decret que limitava la potència dels aires condicionats fins a uns extrems que, en molts llocs, els fa inoperatius. Ara et trobes amb aparells que continuen fent el mateix soroll que abans, però ja no refresquen. No cal dir que faig aquestes consideracions des del punt de vista del meu termòstat personal.

Alguns posem la nostra salut per davant de la ideologia, i pensem que, sempre que es pugui, és més que raonable intentar posar remei a una calor excessiva amb els mitjans tecnològics que tenim al nostre abast, especialment als llocs on hi ha molta humitat i serveix de molt poc posar-se a l'ombra. Com a resum del meu punt de vista sobre aquest tema, crec que s'ha de prioritzar la salut i el benestar personal per sobre d'altres consideracions. Només després ve la ideologia. Per aquest ordre.

Tutories exteriors

(Article original publicat el 30/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2128, pàg. 2)

Catalunya és un país petit. Agafes el cotxe, condueixes menys de dues hores per qualsevol carretera en qualsevol direcció, i ja ets fora del país. Vull aclarir que mirant cap a l'oest, l'exterior, o, si vostès ho prefereixen, l'estranger, per mi comença a la simpàtica ciutat de Fraga. En altres paraules, més enllà de Fraga és l'estranger. I no m'agradaria que això es pogués confondre amb un menysteniment per part meva cap a les persones estrangeres. És exactament al contrari: no només tinc uns quants estrangers a la família sinó que estic feliçment casat amb una senyora que també ho és.

Dels quatre partits que tenien possibilitats de guanyar les eleccions municipals de Barcelona (Comuns, Esquerra, Junts i PSOE), els dos partits que governaven fins ara (Comuns i PSOE) són els que durant la campanya electoral més suport polític van rebre dels seus tutors de l'estranger, els seus referents espanyols. Els franquiciats barcelonins d'esquerres pensaven que presumir de tenir ministres espanyols en els mítings de la campanya electoral els podria beneficiar, i no els va anar tan malament. Així, gràcies al pacte estrany amb els Comuns i el PP, el candidat del PSOE ja és l’alcalde de Barcelona. Els comuns, per despistar, de moment s'han quedat fora del govern, però aviat trobaran una excusa per tornar a formar part de l'equip del govern municipal barceloní.

A uns altres dos partits amb menys rellevància política, però també totalment dependents de la metròpoli (PP i Bocs), unes franquícies que durant la campanya també van rebre suport provinent de Madrid, tampoc els va anar malament. Van obtenir quatre i dos regidors, respectivament. Van triplicar la collita, ja que abans de les eleccions només tenien dos regidors entre els dos partits. Ara bé, tot i el pes que ha tingut el PP per evitar que Trias fos l'alcalde, a Catalunya no deixen de ser dos partits amb una mínima rellevància política. Potser de tant en tant tindran el seu minut de glòria, però poca cosa més.

Al consistori barceloní només hi ha dos partits sense cap dependència forana: Junts i Esquerra. El primer va guanyar folgadament les eleccions, però no podrà governar la ciutat gràcies al pacte en clau unionista cuinat a Madrid. Trist, decebedor i molt frustrant pels seus votants, però es tracta d'un pacte que està cent per cent dintre de la legalitat. Evidentment, aquí no estem parlant en termes d'ètica política, sinó només basant-nos en la llei electoral espanyola que regula les eleccions municipals i permet aquestes coses.

L'herència dels vint mil

La persona que en l'àmbit estatal representa els interessos electorals de les escorrialles del comunisme espanyol, Yolanda Díaz, ha promès que si guanya les eleccions del dia vint-i-tres, donarà a cada jove que compleixi divuit anys una propina pública de vint mil euros. Encara que d'aquesta propina la senyora ministra en diu herència, això d'herència no en té res, ja que els deu mil milions d'euros necessaris per pagar-ho encara no hi són, sinó que s'hauran de recaptar mitjançant un impost de nova creació que hauran de pagar els ciutadans més rics, aquells que encara no han traslladat els seus patrimonis a indrets fiscalment més amables que l'espanyol. No deixa de ser la típica promesa electoral que es fa en campanya, i poca cosa més es pot dir. És una manera d'intentar comprar el vot sense arriscar gaire. Si aquest disbarat s’acaba de concretar, veurem quina és la lletra petita de la proposta, que segur que n’hi haurà, i n'hi haurà tanta que els vint mil euros se'ls hauran de pintar a l'oli.

Una derrota clara: el cas de Santa Coloma

Santa Coloma de Gramenet pretenia ser el laboratori d'Esquerra per demostrar a la societat catalana que el camí correcte era la via d'allò que van batejar com l'eixamplament de la base. Però Esquerra i el seu candidat van demostrar que ni tan sols van ser capaços d'evitar fer el ridícul. A Santa Coloma, t'ho miris del dret o del revés, l'estratègia del partit s'ha demostrat que és del tot equivocada.

Esquerra, però, en comptes de fer autocrítica, va fer uns malabarismes matemàtics per concloure que les eleccions municipals tampoc els han anat tan malament. I és cert, no els han anat malament, els han anat molt malament. I tot i el fracàs personal i del partit, a Rufián l'han premiat amb tornar a encapçalar la candidatura de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Un premi al perdedor, tenint en compte que, a Santa Coloma, a Rufián el van forçar a presentar-se, ja que ell, ensumant-se la derrota, diuen que no volia.

Però ara mateix el problema principal d'Esquerra no és Rufián, tot i ser ell la cara visible de la derrota. El problema ve de més amunt, de dalt de tot, però ja sabem que, pel risc personal que comporta la crítica, des de la militància difícilment es porta la contrària al sanedrí. Mentre no rectifiquin l'estratègia, tenen molt mala peça al taler. El segon episodi es veurà a les vuit del vespre del pròxim dia 23. Serà un altre fracàs electoral que veu tothom menys qui dirigeix el partit amb mà de ferro.

La importància d'un accent obert

Veient les primeres conseqüències pràctiques dels acords escrits i no escrits a Espanya entre el PP i Bocs (València i les Balears), cada dia queda més clar que un dels objectius prioritaris d'aquesta gent és carregar-se la llengua pròpia dels territoris que pretenen governar. Carregar-se el català és l'obsessió malaltissa d'aquests partits, els dirigents dels quals no semblen disposats a intentar buscar solució a un problema que té tota la pinta de ser més psicològic que lingüístic.

Que ho faci Bocs no ha de sorprendre, aquesta gent no enganya, i des del primer dia han dit que es carregarien la llengua pròpia de Catalunya, sempre amb la pobra excusa de protegir la llengua del país veí. Que el PP també entri en aquest joc pervers només demostra que aquest partit encara no ha entès la realitat lingüística d'aquest país, i a partir d'aquí és capaç del que sigui per tal d’assegurar-se uns quants despatxos i uns quants sous públics. Genteta.

Els dirigents del PP farien bé de donar una ullada a Extremadura, on Maria Guardiola ha deixat molt clar a Bocs que abans d'acceptar segons quines condicions prefereix anar a unes noves eleccions, tot i el risc que això comporta. A l'altra banda, els encarregats de les franquícies populares de València i de les Balears han tingut més pressa per tocar poder al preu que sigui.

I el preu que sigui passa per un detall no menor com és la supressió d'un accent obert, d'un simple accent. Així, des de la setmana passada i per voluntat expressa de la nova alcaldessa del PP, València (amb accent) torna a ser Valencia sense accent, com en temps del dictador Franco. La pèrdua d'aquest accent és una de les condicions de Bocs acceptades pel PP. S'ha renunciat a un accent important a canvi d'uns despatxos i uns sous públics.

Amb el risc que em titllin de negacionista

He descobert un personatge molt interessant, Fernando del Pino Calvo-Sotelo, un senyor que gestiona una pàgina web de lectura molt recomanable, fpcs.es, una web que està presidida per aquest lema: Nec laudibus nec timore, sed sola veritate. Això ja ens dóna una pista sobre el seu contingut i el tarannà del personatge.

Però si són vostès seguidors convençuts dels discursos únics i políticament correctes sobre, per exemple, la bondat absoluta i inqüestionable de les vacunes de la Covid, els orígens del canvi climàtic, la maldat absoluta del capitalisme i la bondat fora de qualsevol dubte del decreixement econòmic, i altres religions laiques que darrerament s'han posat de moda entre una part de la nostra societat, em permeto aconsellar-los que no llegeixin els articles d'aquest senyor. Els podria agafar un cobriment de cor, i no voldria que me'n fessin responsable a mi per aconsellar lectures que s'allunyen del discurs únic i políticament correcte que tant agrada a la majoria dels dirigents polítics, de dretes i d'esquerres, i a molts dels seus votants.

Sóc perfectament conscient que fent publicitat del senyor del Pino potser corro el risc de ser titllat de negacionista de la Covid i del canvi climàtic, i ho assumeixo amb resignació. He publicat suficients articles durant molts anys per deixar molt clara quina és la meva postura sobre aquests i molts altres temes d'actualitat. Em preocupa entre poc i gens que algú tregui una conclusió equivocada sobre la meva manera de pensar; és aquest algú qui té el problema, no jo.

Els extrems

Partint de la base que l'extrema dreta de caràcter feixista serien Bocs i companyia (alguns també hi inclouen, erròniament, AC), i que Podemos/Comuns/Cup i companyia serien l'extrema esquerra, moltes persones d'extrema esquerra sostenen que l'extrema dreta és socialment més nociva que l'extrema esquerra. És un mantra tan pesat com, alhora, gens sostingut amb arguments sòlids, però el van repetint a qui els vulgui escoltar. I alguns ciutadans fins i tot l'acaben comprant i els voten.

L'argument principal de les esquerres és que és així perquè ho diuen ells, i no va massa més enllà. La meva percepció, però, no és aquesta. Mesurat des d'una visió democràtica de la societat i en termes de llibertats individuals i col·lectives, dos conceptes poc amics dels dos extrems de la política, no negaré que determinades mesures defensades per l'extrema dreta siguin socialment molt nocives, però ho són en una mesura similar que algunes propostes defensades per l'extrema esquerra.

L'extrema esquerra s'atribueix el monopoli de la solidaritat, el respecte a la diversitat, la igualtat i les llibertats, i titlla l'extrema dreta de totalitària, xenòfoba, generadora d'odi i contrària a tota diversitat social. Això em deien no fa gaire. Parlem-ne, i fem-ho utilitzant els mateixos conceptes. Els països governats per l'extrema esquerra —posem per cas Corea del Nord, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i alguns països de l'Europa de l'Est que després de la caiguda del Mur de Berlín encara no han fet els deures—, al meu entendre no gaudeixen de més solidaritat, igualtat, llibertats i respecte per la diversitat que en el món capitalista.

La meva conclusió és que tots els extrems són dolents, i que la perfecció no existeix enlloc, tampoc en la política. Tots els partits defensen coses que fan avergonyir les seves respectives militàncies. Cap partit pot estar satisfet de tot allò que defensa. Tots els partits defensen algunes mesures que són clarament antidemocràtiques, i com més extremistes són els partits més allunyades de la democràcia són algunes de les mesures que promouen. Quan anem a votar ho faríem amb més comoditat si ens tapéssim els ulls i el nas. Al capdavall, gairebé tothom acaba triant l'opció que considera menys dolenta, no pas la més bona, ja que aquesta no existeix.

Seguretat de l'estat

(Article original publicat el 16/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2126, pàg. 2)

Com que la pudor de les crispetes em molesta molt, al cine hi vaig poc, però fa pocs dies vaig anar a veure la pel·lícula "El caso Padilla", del director cubà Pavel Giroud. És un apassionant documental polític sobre uns fets ocorreguts a l'Havana fa mig segle. I com que les bones pel·lícules acostumen a durar poc a la cartellera, aquesta la recomano a tothom, també a les persones que, amb carnet de militant o sense, encara defensen el comunisme; potser aquesta pel·lícula els farà caure la bena dels ulls. Però no diré res més de la pel·lícula; cal veure-la i prestar-hi tota l'atenció que es mereix, i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Un dels objectius de tot governant és tenir ben controlada la ciutadania que li paga el sou. El governant, en general, no suporta la crítica, i la intenta evitar o, com a mínim, minimitzar amb tots els mitjans disponibles, sense excloure els no democràtics. I si pensa que cal utilitzar unes eines que no passarien la prova del cotó d'una mínima exigència ètica, ho fa i normalment no li passa res. Els governants disposen de mitjans molt sofisticats de control i espionatge. I tot això no és un monopoli de la dreta o de l'esquerra, sinó una obsessió malaltissa molt generalitzada entre els governants.

"El caso Padilla" explica els excessos de la seguretat de l'estat. (A Espanya en diuen "Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado". A Cuba ho fan més curt: "Seguridad del Estado". A Catalunya, dissortadament, encara no tenim un estat). Els governants no defensen la seguretat de les persones sinó la seguretat de l'estat, com si l'estat hagués d'estar per sobre dels interessos de les persones que el conformen. Recentment, a Espanya s'han conegut episodis criminals de l'espionatge de l'estat a tot déu: empresaris, advocats, dirigents polítics, parlamentaris, i també ciutadans anònims sense rellevància pública. Les clavegueres de l'estat com a part substancial de la seguretat de l'estat.

Aquests escàndols normalment queden en res, o en gairebé res. Com que el nostre no és un país normal, les altes instàncies judicials que hi haurien de posar una mica d'ordre no mouen un dit, ja que també participen del joc pervers de considerar que la defensa d'una revolució en el cas cubà, o la defensa de la unitat de la pàtria en el cas espanyol, han d'estar per sobre de tot, i tot inclou, òbviament, la democràcia. Un concepte tan pretesament patriòtic com "Seguretat de l'Estat" esdevé tot sovint "Inseguretat del Ciutadà". A casa nostra també.

Victòries personals: el cas de Badalona

Amb una campanya electoral molt més intel·ligent que l'anterior, el 28 de maig Xavier García Albiol va guanyar l'alcaldia de Badalona per majoria absoluta. Badalona és un altre cas de victòria personal del candidat, ja que durant la campanya les sigles del partit gairebé no es van veure. A Badalona no va guanyar el PP, va guanyar Albiol. L'oposició, demostrant una sorprenent miopia política, no ha estat capaç d'entendre què hi ha al darrere d'aquesta victòria. Mirat des de fora, es veu clarament que hi ha un divorci molt marcat entre alguns dirigents polítics i el carrer. Alguns dirigents de l'oposició fins i tot han arribat a una conclusió infantiloide, poc rumiada i del tot equivocada: Badalona ha esdevingut una ciutat fatxa. No ho diuen, però alguns ho pensen: votant massivament Albiol, els badalonins s'han equivocat, no han votat bé. El pensament no és delicte, però pensar que el poble, massivament, s'ha equivocat, és el pitjor que pot fer un polític, i el passaport cap a la irrellevància. Com que no han entès res, els opositors a Albiol tampoc semblen disposats a fer cap esforç per treure'n una lliçó de cara al futur. Ideologies al marge, el cas de Badalona és molt similar a aquelles majories absolutes de l'alcalde Antoni Farrés (EPD) a Sabadell. Però ni Badalona és ara una ciutat fatxa, ni Sabadell era una ciutat comunista en l'època de Farrés, ja que en les eleccions nacionals i estatals els ciutadans optaven per altres partits, però a les municipals tothom votava per Farrés. A Badalona, amb aquesta oposició, per poc bé que ho faci com a alcalde Albiol pot estar tranquil unes quantes legislatures.

Quan la transparència és poc transparent

En determinats ambients de l'esquerra, guanyar-se bé la vida està mal vist, fins al punt que alguns polítics populistes presumeixen d'abaixar-se el sou pensant que d'aquesta manera poden atraure uns quants votants desinformats. La senyora que fins abans-d'ahir era alcaldessa de Barcelona forma part d'aquest grup. Quan el 2015 va arribar a l'alcaldia va sotmetre a votació del plenari de l'ajuntament una rebaixa generalitzada del sou dels regidors. Però com que va perdre aquella votació, el seu salari es va mantenir en els 100.000 € que cobrava el seu antecessor. Sempre que li han preguntat l'alcaldessa culpa de cobrar un salari tan alt als regidors que van votar en contra d'aquella proposta.

La pàgina municipal de la transparència —que a hores d'ara ja hauran desactivat—, és buscadament enrevessada i poc transparent, com si des de l'Ajuntament de Barcelona es volgués amagar que l'alcaldessa haurà cobrat 800.000 € en els vuit anys que ha exercit el càrrec. El ciutadà es pot preguntar si això és molt o és poc. Tenint en compte el pressupost i la complexitat dels temes a gestionar, al meu entendre és un salari ridículament baix, i a partir d'aquí no costa tant d'entendre que les persones més preparades de la societat no optaran mai a dedicar-se a la política.

A la web municipal se'ns explica que una part dels ingressos l'alcaldessa els ha dedicat a diversos temes, però sobre això els ciutadans no n'hem de fer res i la web no hi hauria d'entrar. Hi ha qui es gasta els seus diners anant al bingo, o se'n va de vacances a Punta Cana amb la família, o fa unes donacions, o es compra un Ferrari. Amb els diners propis cadascú pot fer el que li vingui de gust. No és cosa nostra. Ara bé, és important que el ciutadà sàpiga que el salari de la màxima autoritat de la ciutat són cent mil euros.

A la pàgina de la transparència poc transparent es barregen salari brut anual amb salari net mensual. Aquestes coses no funcionen així. Quan parlem del salari d'una persona, sigui o no sigui un polític, només hi ha una xifra que no genera dubtes i tothom entén, i és el salari brut anual. Tot el que sigui parlar de salari net sense explicar que el percentatge de retenció per IRPF es pot augmentar a demanda del treballador, és fer populisme. Si per llei toca una retenció del 30%, el treballador pot demanar a l'empresa —l'ajuntament— que l'augmenti, posem per cas, fins al seixanta. Això és perfectament legal. Llavors, òbviament, el salari mensual net que rep el treballador és més baix. Però quan al juny de l'any següent presenta la declaració de l'IRPF, i això no surt a la pàgina de la transparència, Hisenda li tornarà els diners retinguts de més.

Em sembla que no és demanar massa que el nou alcalde ordeni redissenyar la pàgina municipal de la transparència, i és d'esperar que tindrà la voluntat política de començar el seu mandat sent més transparent que la seva antecessora. I és que sovint s'oblida que els diners que gestiona l'ajuntament, i això inclou el sou de l’alcalde, són del ciutadà.

Ple de la llàgrima a Sarrià

 

(Foto: El Jardí)

Els ciutadans que hem seguit habitualment els Consells Plenaris del Districte de Sarrià-Sant Gervasi sabem que la foto de l'abraçada entre el regidor del districte Albert Batlle (Units) i el conseller portaveu i cap de l'oposició Pol Lliró (Junts) és significativa. Diu més del que pot semblar a primera vista.

Dimarts es va celebrar el Consell Plenari de comiat, una sessió de tràmit que només té un punt a l'ordre del dia: aprovar l'acta de l'última sessió ordinària. Alguns l'anomenen el ple de la llàgrima, ja que regidors, consellers i altres càrrecs de confiança s'acomiaden del càrrec que han ocupat durant uns quants anys.

Alguns consellers intueixen que repetiran a la legislatura vinent, però com que la seva continuïtat en el càrrec depèn d'una decisió arbitrària dels dirigents del seu partit, encara no ho saben del cert. Altres, en canvi, per culpa d'uns resultats electorals que no els han estat favorables, ja saben que no repetiran en el càrrec.

Durant aquesta legislatura el conseller Lliró ha fet bé la seva feina, i precisament per això les seves intervencions no sempre han agradat al regidor Batlle. Així, hem assistit a diverses picabaralles, i de vegades s'han acabat perdent els papers.

Alguns semblen oblidar que la tasca d'oposició del conseller Lliró inclou posar al descobert les misèries i els incompliments del govern representat pel regidor Batlle. La feina del regidor implica escoltar la crítica i respondre amb arguments sòlids. No sempre ha estat així.

Un exemple: insistir que l'augment de la inseguretat al districte és una falsa percepció ciutadana amb l'argument que les denúncies oficials diuen el contrari, és fer trampa. Si per voler denunciar un robatori la policia no et permet fer-ho fins al cap d'una setmana, molta gent opta per no denunciar. El fet delictiu hi és, però no figura a l'estadística.

Sigui com sigui, quan s'acaba el mandat toca oblidar-se de les misèries, i els polítics intenten acabar la legislatura fent les paus amb els seus adversaris. Potser després no aniran junts a jugar al pàdel com va suggerir algú, però almenys deixaran una imatge més amable al ciutadà que els ha estat pagant el sou.

El comunisme residual

Tant a Espanya com a Catalunya, els primers anys de la democràcia el comunisme oficial disposava d'una representació parlamentària sorprenentment alta. Però llavors encara no s'havia produït la caiguda del Mur de Berlín i la desfeta ideològica que tot allò va representar. En aquests últims anys el comunisme s'ha donat per liquidat moltes vegades, però sempre torna a ressorgir de les seves cendres. Això sí, cada vegada és una colla més petita, amb menys clientela electoral i, per tant, amb menys incidència a la societat.

A Espanya tenien aquelles majories absolutes de l'alcalde de Marinaleda, sempre amb el mocador palestí al coll i tot el que representa portar-lo. A Catalunya, l'alcalde Farrés també treia majories absolutes a Sabadell. Però no són casos comparables. El de Marinaleda jugava amb la gana de la gent, i quan un té gana i algú li promet que deixarà de tenir-ne, compra el discurs més estrafolari. El cas de Sabadell no tenia res a veure, Farrés era una excepció de la norma, i allà el votaven els comunistes, sí, però també els socialistes i els convergents els quals, en altres eleccions, votaven les llistes dels seus partits. A Sabadell es votava la persona i el mèrit era exclusivament de Farrés, tot i que el seu partit s'atribuïa indegudament aquelles majories com a pròpies. El fet és que desaparegut Farrés de l'escena política, a Sabadell els comunistes mai més han tornat a guanyar unes eleccions.

Amb els anys els comunistes han anat canviant de líders, han anat canviant de nom i han deixat de tornar crèdits bancaris sempre que els ha convingut. En cas de dubte, pregunteu als directius de laCaixa. Però amb un nom o amb un altre, els comunistes no s'acaben d'extingir mai. A Barcelona ciutat ignoro quin polític lidera formalment la representació d’aquesta ideologia, tot i que podríem dir que la seva representant oficiosa és Ada Colau; això sí, amb una marca pròpia per dissimular. Ara que Colau ha caigut en desgràcia, els pocs comunistes que encara queden hauran de buscar un altre referent mediàtic. No tindran dificultats en trobar-lo, hi ha persones pertanyents a aquest col·lectiu que no cauen mai del cavall.

Desaparèixer amb els deures fets

Amb la ridícula collita electoral de les eleccions municipals del 28 de maig i l'anunci de no presentar-se a les eleccions estatals del 23 de juliol, podem donar per liquidat el partit de l'odi lingüístic anticatalà. S'ha dit poc, però, que els objectius fundacionals de Ciudadanos, lluny d'haver fracassat com podria semblar a primera vista, s'han anat imposant a tot arreu, sempre amb l'ajut inestimable de l'entramat polític, judicial, fiscal, parlamentari, monàrquic i policial de l'estat espanyol. La consigna era i és A por ellos!, tots contra el català, que és el mateix que dir tots contra Catalunya, ja que el català és LA llengua pròpia del país. Des de la fundació de Ciudadanos els seus dirigents han intentat inocular a tot arreu on han pogut el seu menysteniment per la llengua pròpia de Catalunya, puerilment dissimulat en forma d'una suposada defensa de la llengua del país veí. Han creat un greu conflicte artificial de convivència allà on no hi havia conflicte, i un cop ben adobat el camp de batalla passen els trastos de matar —utilitzo el llenguatge taurí, una manera simpàtica d'expressar-ho— als tres partits espanyols que s'estan fent càrrec del llegat ideològic de Ciudadanos. Tots sabem quins són aquests partits. Només cal observar com es van recol·locant políticament els que fins ara han actuat com a dirigents i càrrecs institucionals del partit. El penúltim cas conegut és el trànsit polític del diputat Nacho Martín Blanco cap al PP. Al final, quan s'acabi imposant el sentit comú i per la voluntat majoritària dels catalans Catalunya esdevingui un estat independent, de Ciudadanos només en quedarà una entradeta a la Wikipedia.

Apropiació indeguda del progressisme

(Article original publicat el 2/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2124, pàg. 2)

S'ha de reconèixer que els partits d'esquerra han sigut molt més hàbils que els partits de dreta per apropiar-se del terme progressisme gairebé en exclusiva, fins al punt que si tractes de convèncer algú que l'esquerra, només pel fet de ser-ho, no per això és necessàriament progressista —jo mateix defenso sovint aquesta tesi—, et poden respondre que no hi ets tot, i això sent generosos. Ep, no m'ho han explicat, ho visc cada dos per tres amb allò que alguns en diuen resignació cristiana. I és que avui en dia és una batalla perduda intentar raonar amb persones d'esquerres que el progressisme no és necessàriament un monopoli de l'esquerra.

Enlloc està escrit que sigui impossible tenir una sensibilitat socialment progressista des de la propietat d'una empresa, o des de la seva direcció general. Tampoc està escrit enlloc que es pugui ser terriblement conservador des de l'alta direcció d'un sindicat de classe, o des del politburó d'un partit de l'òrbita neocomunista. No parlo del treballador que surt al carrer amb una pancarta reivindicant drets laborals més que raonables, sinó dels alts funcionaris del sindicat que no han treballat mai en l'economia productiva, que és la que genera riquesa per al conjunt de la societat. Sóc molt conscient que dir tot això no és gaire popular, però analitzant-ho sense apriorismes ideològics i amb la ment oberta no hauria de resulta difícil compartir aquesta conclusió.

Tot i que és una visió molt reduccionista de la realitat que ens envolta, allà cadascú si creu que el progressisme va lligat necessàriament a l'esquerra. Però si convenim que progressisme és mirar endavant i conservadorisme és mirar endarrere, podríem perfectament concloure que de tots els candidats a l'alcaldia de Barcelona els més conservadors eren els comuns, ja que no amaguen una certa nostàlgia de la ciutat del segle XIX, i la intenten ressuscitar a força de carregar-se els avenços aconseguits durant el segle XX.

Ser progressista no és generalitzar la pobresa com semblen buscar algunes persones, sinó defensar que no es posin traves a la creació de riquesa, de manera que amb els impostos generats es puguin anar resolent les inevitables necessitats socials de la nostra societat. Hi ha personatges amb signatura als diaris oficials que tot i presumir de ser molt progressistes només semblen aspirar a fer que els rics deixin de ser rics. No ho diuen en veu alta, però en el fons els molesta més la riquesa que la pobresa. Això sí, es declaren convençudament progressistes.

Si Esquerra fos una empresa

Esquerra Republicana —l'afegitó "de Catalunya" que fins fa poc hi havia a continuació ja no surt gairebé enlloc, ves a saber per què— no és formalment una empresa. Només és un partit polític. I no tractant-se d'una empresa, potser no seria adient aplicar automàticament la mateixa recepta a un partit polític (l'empresa), la seva direcció (el consell d'administració), la seva militància (l'accionariat) i els seus votants (la clientela) que si es tractés formalment d'una empresa.

O potser sí, ja que a les eleccions municipals Esquerra ha rebut una gran clatellada. Tres exemples. A Barcelona, d'haver guanyat les eleccions fa quatre anys, ara Esquerra no només les ha perdut sinó que ha quedat lluny de les posicions de podi. A Santa Coloma de Gramenet, el seu prepotent candidat s'ha estimbat, i deixem-ho aquí. I a Igualada, tot i presentar-hi com a candidata una senyora amb un llarg currículum institucional, han fet el ridícul més estrepitós, amb el que es demostra que l'electorat no valora tant un llarg currículum com la qualitat de la gestió.

Però la matemàtica creativa dóna molt de joc, i sempre es poden fer malabarismes amb les xifres. Així, escoltant alguns membres de la direcció d'Esquerra, semblaria que els resultats electorals obtinguts no són tan dolents. Però no reconèixer un fracàs estrepitós és persistir en l’auto engany. Esquerra ha aconseguit un fort vot de càstig, i aquest té com a causa principal les giragonses polítiques de la direcció dels últims cinc anys, combinades amb el silenci còmplice de la militància.

La baixada de les vendes d'Esquerra —ha perdut més de tres-cents mil vots— és inqüestionable, i resulta patètic negar que molts dels que havien sigut votants tradicionals d’Esquerra es van quedar a casa. Quan una bona part dels teus votants es queda a casa, s’han d’encendre totes les alarmes amb la màxima urgència, però no sembla que aquest sigui el plantejament que es fa des de la direcció. És per això que, ben mirat, el problema d'Esquerra encara és molt més greu del que sembla.

Tornem al principi. El sentit comú ens diu que si Esquerra fos una empresa amb voluntat de continuïtat, que no dubto que la té, l'accionariat, és a dir, la militància del partit, potser faria bé de plantejar-se com més aviat millor el relleu del CEO i d'algunes persones que l'envolten. Encara que només sigui per un motiu: no haver assolit els objectius que ells mateixos s'havien fixat.

Ripoll: no saber llegir la realitat

 

Quan una cosa no surt com li agradaria que sortís, el polític pot reaccionar de dues maneres. Una consisteix a intentar negar la realitat i continuar actuant com si res no hagués passat. Dissortadament, la sortida fàcil d'amagar el cap sota l'ala és la més habitual entre els nostres polítics. Potser no en saben més.

Però es pot reaccionar d'una manera intel·ligent. Ja que rectificar el passat no és possible, aquesta consisteix a estudiar a fons què ha passat i mirar de trobar solucions de cara al futur per evitar repetir errors. El cas de Ripoll ens està mostrant com van quedant en evidència els polítics dels partits tradicionals i aquells que els donen suport, dos col·lectius que no semblen saber llegir la realitat que es viu al carrer.

A Ripoll ha guanyat les eleccions un partit petit que s'ha centrat en els problemes derivats d'una taxa d'immigració provinent del nord d'Àfrica. Es tracta d'un col·lectiu que, amb poques excepcions, no té cap voluntat d'integrar-se a la societat que ha escollit per venir a viure, i a ningú ha de sorprendre que l'actitud intransigent de molts nouvinguts comporti problemes creixents de convivència.

A Catalunya, la majoria dels partits tradicionals tenen un error de plantejament. Consideren que són els catalans els que s'han d'integrar en la cultura dels nouvinguts, vinguin d'on vinguin, i no que siguin els nouvinguts els que s'han d'integrar en la terra d'acollida que han triat per venir a viure. Això implica, entre altres requisits, un respecte per a les nostres normes de convivència.

Lidera el partit guanyador de Ripoll una senyora que parla molt bé, que és molt educada, que parla sempre molt clar i que no perd el temps amb les ambigüitats políticament correctes que conreen els partits tradicionals. I què fan els seus contrincants polítics? Opten per la sortida fàcil d'ignorar la realitat que els envolta, i busquen un pacte de govern de perdedors del qual en quedi fora el partit guanyador de les eleccions.

El termini legal per constituir els ajuntaments s'acaba la setmana que ve, i aviat veurem com queda configurat el govern de Ripoll. Els partits tradicionals són perfectament conscients que els problemes que denuncia la guanyadora de les eleccions són reals. Però, tot i això, consideren que no s'ha de canviar res; i qui dia passa, any empeny. Segons quin sigui el desenllaç ripollès, la pròxima vegada Sílvia Orriols (a la foto) assolirà la majoria absoluta.

Excés d’ombres a l'Acord de Claredat

(Article original publicat el XX/5/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 95/5-2023, pàg.23)

De les persones designades pel govern per formar part de l'equip d'acadèmics que haurà d'elaborar un document que ja té títol, Acord de Claredat, qui més ha cridat l'atenció és la politòloga Astrid Barrio. És una persona amb una llarga trajectòria pública, i ja sabem de quin peu unionista calça: el més extrem. Dit això, no deixa de ser curiós que un document que encara no existeix ja tingui un títol, i que es doni per fet que serà fruit d'un acord entre acadèmics de visions polítiques absolutament oposades.

La realitat és, però, que aquesta és una via que el govern s'ha tret de la màniga amb l'objectiu d'anar tirant de la rifeta per tenir entretingut el personal. Des de la plaça de Sant Jaume s’intenta justificar el gir polític que ha fet el partit que governa Catalunya, un partit que últimament es declara més republicà que independentista. El terme republicà pot tenir molts significats, i amb aquesta ambigüitat juguen aquells que el defensen, mentre que la independència d’un país tothom sap què significa.

Astrid Barrio, com altres membres de l'equip d'acadèmics, no és independentista, però no per això se'ls ha de criticar. A Catalunya hi ha de tot, i Barrio representa l'unionisme més abrandat. I no se n'amaga. Ara bé, no hem d'oblidar que segons els últims resultats electorals, més de la meitat dels catalans va votar partits independentistes, i no sembla que s'hagi tingut en compte una majoria similar per decidir l'equip d'experts. No és un detall menor.

Tampoc és sobrer recordar que en una democràcia el vot popular ha d'estar per sobre de l'acord d'uns acadèmics, o d'unes enquestes fetes a la mida de qui les encarrega. Franco també signava acords i feia enquestes, però en democràcia es vota. Però hi ha més. Barrio no només es posiciona en contra de l'independentisme —repeteixo, hi té tot el dret— sinó que va molt més enllà, ja que també està radicalment en contra que es pugui preguntar als catalans si volen que Catalunya sigui un país independent. I només per aquesta negativa, ja hauria de quedar exclosa de l'equip d'acadèmics.

L'Acord de Claredat no tindrà recorregut polític, i una part de la militància del partit que governa Catalunya n'és perfectament conscient. Càrrecs polítics i militants de base no amaguen el seu descontentament a qui els vulgui escoltar. Els mitjans de comunicació no controlats pel govern estan qualificant tot això com una enredada política, gairebé de forma unànime. Amb tot el meu respecte per a les posicions polítiques discrepants —cadascú és lliure de pensar com vulgui—, seria d'agrair que els nostres dirigents deixessin de tractar-nos com si fóssim pàrvuls.

Com es valora el suport a l'independentisme?

Hi ha qui, sovint per interessos polítics partidistes o interessos personals disfressats d'interessos generals, defensa que les eleccions municipals del 28 de maig també han servit per demostrar que l'independentisme català ha pujat, o ha baixat, o es manté, depenent del lloc on es faci la comparació. Són els mateixos que ens diuen que a les eleccions espanyoles que tindran lloc el 23 de juliol podrem tornar a mesurar la fortalesa de l'independentisme. I acostumen a ser els mateixos que no volen que es pregunti directament a la ciutadania si volen ser independents o prefereixen seguir sota la dependència, tutela i control del país veí.

Però aquesta pretensió de valorar el suport a l'independentisme tots sabem que és tramposa. Tots sabem també que aquest suport només es pot mesurar mitjançant un referèndum d'independència, com, per exemple, el que ja es va celebrar l'1 d'octubre del 2017, amb els resultats coneguts. Com a mal menor, també podem valorar la força de l'independentisme mitjançant unes eleccions al Parlament de Catalunya, com, per exemple, les últimes celebrades el 14 de febrer del 2021. Llavors la força de l'independentisme va ser del 52%.

Seria molt convenient que quan es presenten dades de suport a l'independentisme no ens deixéssim entabanar per aquells que sempre faran tot el possible per evitar que es conegui oficialment la realitat, sense menystenir que els unionistes només són el 48% dels catalans. Encara són molts, sí, però 52 és més que 48.