Els nouvinguts també tenen deures

(Article original publicat el XX/2/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 103/02-2024, pàg.18)

Fa vint anys Catalunya tenia sis milions d'habitants; avui som vuit milions. A la ciutat de Barcelona un de cada quatre veïns ha nascut a l’estranger, i altres municipis catalans tenen una taxa molt superior. Són dades fredes, però que poden comportar problemes de convivència. Ara bé, alguns d'aquests problemes no existirien si les autoritats governessin aplicant el sentit comú. No estic insinuant que el motiu dels problemes de convivència a Catalunya siguin els estrangers que hi han vingut a viure, sinó que una de les causes la trobaríem en una actitud errònia per part de l'administració, massa permissiva cap als immigrants.

El problema sorgeix quan els governants no gosen imposar als nous catalans, hagin arribat de Montevideo, Ouagadougou, Shenzhen o Zamora, el compliment d'unes mínimes normes socials basades en el sentit comú. Les persones que, pel motiu que sigui, optin lliurement per canviar de lloc de residència, cal que s'adaptin a la realitat del lloc que han triat per viure, encara que no els agradi. Aquesta adaptació ha d'incloure el compromís de la persona nouvinguda d'aprendre, en un termini raonable de temps, la llengua pròpia del lloc que han escollit. En el cas de Catalunya, és molt positiu que l'administració faciliti l'aprenentatge del català; sortosament ja ho fa.

Però, tot i això, alguns dirigents polítics es neguen a acceptar que a Catalunya tenim una determinada manera de fer les coses, i una llengua pròpia que s'està perdent, i es neguen a admetre que aquesta realitat comporta una combinació de drets i obligacions per a la gent que hi viu, incloent-hi les persones nouvingudes. Així, és un error aplicar la política del "laissez faire, laissez passer" que defensen alguns, allò tan pervers de "tu no cal que t'adaptis, que ja ens adaptarem nosaltres". Els problemes de convivència es reduirien si els governants ho tinguessin present.

Franco va morir fa mig segle, però sovint sembla que el dictador encara controli com ha de funcionar la nostra societat. Reaccions imperatives del tipus "hable en castellano" per part de qualsevol persona que a Catalunya treballi de cara al públic, sigui nouvinguda o nascuda aquí, no s'haurien d'admetre mai. Però, a Catalunya, mentre alguns encara les practiquen, i sovint ho fan amb prepotència i mala educació, altres les accepten amb una normalitat molt difícil d'entendre.

En aquestes situacions cal ser contundent en la resposta, però també hi podem posar una mica d'imaginació. Així, es pot optar per girar la truita i respondre "miri, jo l'espanyol ja l'entenc, ja, però no el parlo". I és que davant d'un més que evident menyspreu lingüístic, l'última cosa que s'ha de fer és abaixar el cap i canviar de llengua. Si no ens defensem nosaltres, i això inclou la defensa de la llengua pròpia del país, no ens defensarà ningú.

La mare que t'ha parit

La mare que t'ha parit: Diari d'una mare inexperta, és el títol d'un llibre de la periodista calafina Elisenda Soriguera, editat per Rosa dels Vents (Penguin Random House). Feia temps que el tenia a la llista dels llibres pendents i finalment li ha tocat el torn. Aquest llibre t'ensenya allò que quan decideixes ser mare —o pare— no t'ensenyen enlloc. Llegint-lo m'ho he passat la mar de bé, i he rigut molt.

Ara bé, no és pas un llibre d'humor, ni de bon tros. És un llibre que tracta sobre un tema tan seriós com és l'arribada d'un fill a la família, i tot el que passa en el nou dia a dia del grup familiar, abans i després del part. L'autora ha estat capaç de combinar la seriositat dels seus plantejaments amb una exposició força original, de lectura fàcil i francament divertida.

Com a pare de família nombrosa amb fills que ja són grans, en gairebé tots els capítols m'hi he sentit identificat. Aquestes reflexions m'han fet rumiar, i només em sap greu no haver-les pogut llegir fa unes quantes dècades, entre altres motius perquè aquesta obra encara no fa ni mig any que va sortir al mercat.

Si voleu ser originals amb uns pares que ho acaben de ser, o estiguin a punt de ser-ho, i fugir dels detalls clàssics que es fan en aquests casos, us recomano regalar aquest llibre. Quedareu la mar de bé, i us puc assegurar que mentre els nous pares vagin traient profit de les experiències vitals de l'autora, també es faran un tip de riure. I riure és sempre una bona opció.

Dictadura judicial

(Article original publicat el 9/2/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2160, pàg. 2)

Alguns jutges espanyols semblen tenir admiració per les dictadures, i intenten rebregar interessadament la separació de poders per imposar la preeminència descarada d'un dels poders, el judicial, sobre els altres dos, l'executiu i el legislatiu. Alguns fins i tot es permeten suggerir l'aplicació de la llei no d'acord amb la voluntat del legislador sinó en línia amb els interessos ideològics del jutge. El súmmum dels seus excessos és que s'han permès criticar en públic una llei abans que existeixi.

Convindrem que una situació tan anòmala com la descrita en el paràgraf anterior també és el fruit d'una transició política defectuosa, aquell episodi tutelat pels militars que ens va portar des de la democràcia orgànica (= dictadura franquista) fins a la suposada democràcia parlamentària que tenim ara. Aviat farà mig segle d'aquell procés de transició, ple d'errades difícils de pair, i encara en paguem les conseqüències.

Podríem acotar el problema a la majoria dels jutges que conformen la cúpula judicial, uns individus de tarannà poc democràtic i d'ideologia tremendament conservadora. El fet és que alguns jutges es consideren per sobre del bé i del mal, i amb les seves sentències pretenen imposar la seva ideologia particular a la resta de la població. Són pocs, però fan tant soroll que sembla que siguin molts. I tots coincideixen en desautoritzar la crítica pública de les seves estranyes actuacions, com si en democràcia un jutge pogués imposar el silenci al ciutadà que li paga el sou.

No cal repetir els noms d'alguns jutges que tots tenim al cap. Els veiem cada dos per tres en determinats mitjans de comunicació participant d'un protagonisme mediàtic sorprenent i forassenyat. És una situació que resulta esperpèntica, i que no la veiem en altres democràcies del nostre entorn geopolític. I, com dèiem abans, sense oblidar que molts jutges són al·lèrgics a rebre qualsevol crítica, per més merescuda que sigui.

Per més disbarats que perpetrin aquests personatges, disposen de l'ajut del "lobby del patriotisme tronat" format per alguns dels seus col·legues, alguns fiscals, alguns periodistes i alguns polítics, i sense oblidar la complicitat de les més altes esferes de l'estat. Estem davant d'una tronada casta patriòtica la qual, per la via dels fets, pretén imposar-se amb postures antidemocràtiques. L'error d'aquests personatges és que pretenen que l'aplicació de la llei estigui sempre supeditada a uns interessos patriòtics superiors que la majoria dels catalans —vots canten— no compartim.

Una pàgina cada cinc minuts

Quan els catalans ens queixem d'un excés evident de la normativa pública no exagerem gens. Els pagesos protesten aquests dies per la burocràcia administrativa que es veuen obligats a afrontar en les seves relacions amb l'administració, però aquesta complexitat reguladora no només els afecta a ells sinó que, amb més o menys intensitat, ens toca a tots.

Segons va publicar el mes passat l'Institut Ostrom Catalunya en el seu butlletí mensual, "Catalunya lidera el rànquing de nombre de pàgines a butlletins oficials autonòmics, amb 106.914 pàgines el 2019". No cal dir que liderar aquest rànquing no és pas res positiu.

Partint d'aquesta xifra i per estar al corrent de les lleis i normatives oficials que ens poden afectar, els catalans ens hauríem de mirar dotze pàgines del Diari Oficial de la Generalitat (DOG) cada hora del dia. Dotze pàgines cada hora comptant 24 hores al dia i 365 dies a l'any, sense descans per vacances i ni tan sols per poder dormir a la nit. Una pàgina cada cinc minuts.

Per portar a terme aquesta disbauxa normativa, la Generalitat disposa de milers i milers de funcionaris o, si al lector li agrada més, milers i milers de buròcrates. I és que abans de publicar-ho al DOG totes aquestes pàgines s'han de pensar bé —se suposa que els dirigents polítics les mediten a fons, però a alguns sempre ens queda el dubte— i després s'han de posar negre sobre blanc. I last but not least, un cop publicades s'ha de controlar que la ciutadania ho compleixi i, si s'escau, sancionar a qui no ho faci.

Mirat des del sentit comú, a l'administració un sentit ben poc comú, només podem arribar a una conclusió: sobra normativa, sobren lleis, sobren reglaments, sobra burocràcia que només serveix per crear-ne de nova i, en conseqüència, sobren milers de buròcrates. Els diners que s'estalviarien es podrien utilitzar, per exemple, per fer habitatge públic, o per reduir la fiscalitat que pateix la ciutadania. Quan ens hi posem?

Uniformitat en el vestir

 

Potser per una barreja de deformació professional i curiositat, m'acostumo a fixar en com va vestida la gent. Em sorprèn la poca originalitat i aquesta uniformitat en el vestir que s'ha anat imposant arreu. Avui en dia tothom va d'uniforme sense que els obligui ningú, i això seria un tema d'estudi pels experts en comportaments humans. I més que aquesta uniformitat, em sorprèn que a la gent sembla que ja li vagi bé. L'altre dia mirava com vestien els homes que passaven pel meu costat fent cua per pujar a l'avió, i gairebé tots portaven una motxilla, gairebé tots anaven amb pantalons texans o de xandall, i gairebé tots anaven amb calçat esportiu de totes marques, models i colors. I gairebé tots coincidien en un detall que encara uniforma més, perquè igual te'l trobes en unes sabatilles Louis Vuitton com en les marques més assequibles del mercat.

Així, em sorprèn molt la uniformitat de la sola blanca. No ho puc evitar, tinc una mania personal per la sola blanca. Potser és per un fet banal i ben fàcil d'entendre. El color blanc s'embruta de seguida, i si no vols anar amb l'aspecte de brut, hauries de netejar la sola cada dia. I molt poques persones ho fan. Deu ser que amb l'aspecte de brut potser ja s'hi troben bé.

Aquest cap de setmana he estat a Sevilla (Espanya) de casament. Podria parlar del vestuari femení d'un casament de l'alta societat sevillana, la pamela, aquells talonarros de vertigen que haurien d'estar prohibits per preservar la salut de les senyores, i l'entranyable i antiestètica peineta tan típica de la societat andalusa. Però per no concentrar-me en les senyores —això, en tot cas ho deixarem per a les publicacions especialitzades, que tenen molta més autoritat— avui parlaré del vestuari dels senyors i, més concretament, del jaqué, una peça de roba que es resisteix a desaparèixer. En aquest casament sevillà anaven vestits de jaqué tant el nuvi com el seu pare i el pare de la núvia, així com molts amics del nuvi. Jaqué negre o en diferents tonalitats de gris, alguns de color gris blavós o blau grisós. Però jaqué.

La resta de convidats ja fèiem el fet amb un vestit fosc, camisa blanca i corbata de seda natural (la peça de vestir més cara si ho calculem en euros per centímetre quadrat). No deixa de ser també una manera diguem-ne que més popular d'anar uniformat. De jaqué no n'he portat mai, ni tan sols pel meu casament. I això que en algun moment, tenint en compte la tradició familiar, m'ho vaig arribar a plantejar, però aviat ho vaig desestimar. 

 

He passat d'un tema a l'altre, de les sabatilles esportives al jaqué, potser una mica agafant-ho pels pèls. M'ho he fet venir bé perquè la idea que volia deixar és que la nostra societat tendeix a anar uniformada. Em crida molt l'atenció aquesta cerca de la uniformitat sense estar-ne formalment obligats, com sí que ho estan, per exemple, les infermeres i els pilots d’avió, que van vestits d'una determinada manera per obligació i no per gust.

Carnestoltes, una visió discrepant

 

Aquests dies, a la sortida de les escoles, veiem molts nens disfressats pels carrers. És la setmana de carnestoltes, i toca anar pel carrer cridant l'atenció. Amb tota franquesa, a mi les disfresses no em provoquen cap entusiasme, i més quan saps que moltes escoles imposen la disfressa a la mainada. Sortosament, però, no és una obligació generalitzada, i algunes escoles respecten més les individualitats de la seva clientela. És d'agrair.

Sé de persones, i no només nens, que els entusiasma disfressar-se, i esperen tot l'any per lluir-se per carnestoltes. Fins i tot et trobes amb treballadores de fleques i altres botigues d'articles de menjar que aquests dies no se'n poden estar d'anar a treballar disfressades. Ho trobo d'una gran ridiculesa, però encara que contra gustos hi ha molta cosa escrita, intento respectar-ho encara que no ho comparteixi.

Ara bé, també conec nens i adults als quals se'ls fa molt costa amunt, i alguns fins i tot arriben a odiar, l'obligació de disfressar-se. Ens agradi o no, hi ha gent a qui no agrada fer el ridícul. I és que aquestes persones ho veuen així, com una ridiculesa imposada i totalment prescindible. I aquestes persones, que són moltes més de les que ens pot semblar, també s'han de respectar.

El cartell reproduït a dalt és el que tenen penjat en un parvulari de Barcelona. Si us hi fixeu, convindreu que s'imposen uns requisits força assequibles. Escric el verb imposar en cursiva perquè ignoro si es tracta d'obligacions o només són suggeriments. Sigui com sigui, intueixo que la direcció potser deu haver pensat que no pot quedar al marge de les modes, però, alhora, sense imposar una feina extra als pares.

Cal obligar els nens a passar vergonya —la sensació de vergonya és lliure, i cadascú l'experimenta a la seva manera—, si aquest és el sentiment que tenen alguns quan se'ls obliga a anar disfressats? Obligar els nens a anar disfressats a l'escola forma part de la pedagogia moderna? Potser farà millorar els resultats de les proves PISA quan aquests nens siguin més grans? Una cosa i l'altra potser tenen més relació del que pot semblar a primera vista.

Abans els rucs llauraven; ara ens manen

El títol d'aquest article no és de collita pròpia, és el text d'una de les pancartes vistes ahir a les manifestacions dels pagesos. El text és dur, però de vegades amb textos que cridin l'atenció, encara que caiguin en l’exageració, es fa més fàcil entendre els problemes.

Ahir els pagesos van tallar les carreteres, i els sobren motius per queixar-se. El problema de la pagesia té moltes causes, així que avui en destacarem una de les més importants. Es tracta de la burocràcia ofegadora de l'administració pública, o, dit d'una altra manera, la dictadura del funcionariat. Avui parlem de la pagesia, però l'excessiva burocràcia de les administracions públiques es comença a fer insuportable i ens afecta a tots.

Per acabar, em faig ara tres preguntes: quants pagesos queden encara a Catalunya? Quants funcionaris tenim per controlar el món de la pagesia? No serà que la segona xifra ja ha superat la primera, i als nostres dirigents polítics els fa vergonya admetre-ho en públic?

L'aeroport de Barcelona i els carrils bici

Sempre m'he guanyat la vida bastant més enllà de la península Ibèrica, i això m'ha convertit en un client habitual dels aeroports. A més, com a pare de família nombrosa amb la majoria dels fills vivint in a flying distance, els aeroports sempre han format part de la meva vida familiar i professional. Per tot això, per l'aeroport de Barcelona hi passo sovint i m'hi he passat moltes estones. Ara viatjo molt poc, tot i que aquesta setmana, sense anar més lluny, tinc dos vols previstos.

Els aeroports són imprescindibles, i per això sempre els he defensat sense cap remordiment mediambiental. Però que no se'm mal interpreti, la meva defensa dels aeroports no exclou una defensa igualment ferma dels carrils bici (CB). Això sí, cal que estiguin ben dissenyats i que no es posin allà on no toca, i que tinguin com a únic objectiu el de facilitar la mobilitat dels ciclistes. Així, quan se’ns parla d’un objectiu ideològic com és el cas d'alguns CB de Barcelona, on queda clar que es busca perjudicar altres ciutadans, vagin a peu o en cotxe, llavors em posiciono en contra dels CB. Però no m'hi estendré, n'he parlat sovint i he explicat les meves raons, i ara no em vull repetir.

Com a societat endreçada que som ens toca acceptar que hi hagi persones contràries al progrés econòmic i als aeroports en particular, tot i que elles també viatgen en avió sempre que els convé. Hem de respectar democràticament, per tant, la seva oposició a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, encara que ho facin per motius sovint més ideològics que tècnics. Ara hi ha aquesta febrada ideològica del decreixement pel decreixement, i hem d'esperar que passi. Mentrestant, els ciutadans votem de tant en tant i la voluntat de la majoria s'acaba imposant. Se'n diu democràcia.

Ara bé, que l'ampliació de l'aeroport resulti imprescindible no exclou que, simultàniament amb l'ampliació, es pugui fer també un CB que hi arribi, per tal que treballadors i passatgers que optin per la tracció generada per les cames hi puguin arribar amb la consciència ecològica més tranquil·la. Des de la plaça Cerdà fins a les instal·lacions aeroportuàries del Prat d'espai n'hi ha de sobres per posar-hi un CB. Doncs cap problema, que el facin, però que deixin de donar la matraca del decreixement econòmic que la majoria de la població no es pot permetre compartir. Des de l’administració cal facilitar la creació d’empreses i llocs de treball, i això comporta, necessàriament, ampliar les connexions aèries de Barcelona amb la resta del món.

Mai més?

(Article original publicat el 26/1/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2158, pàg. 2)

Després de dècades de monopoli dictatorial a càrrec dels germans Fidel i Raúl Castro, l'actual dictador de Cuba és Miguel Díaz Canel, cap d'Estat, cap de govern, primer secretari del Partit Comunista de Cuba i cap suprem de l’exèrcit. De tant en tant "el compañero" Díaz també deixa anar frases contundents en defensa del comunisme i en contra del sistema capitalista, però ho fa amb molta menys convicció que els seus predecessors. Díaz és més jove que els germans Castro, i és molt conscient que tot té un final, i el règim comunista cubà no serà una excepció.

Qui no hagi passat mai per l'Havana potser no sap que en aquella ciutat caribenya de diaris de paper només en pots comprar dos. El Granma és el més conegut, i n'hi ha un altre que té menys tirada, el Juventud Rebelde. El primer es declara òrgan oficial del Partit Comunista de Cuba, i el segon també el fan periodistes a les ordres del partit únic de l'illa. Així, si no tens simpaties comunistes, a Cuba no pots llegir cap diari.

Allà on encara governen —mitja dotzena de països a tot estirar— els comunistes sempre intenten imposar la seva veritat. I convençudes d'aquesta afirmació, les autoritats cubanes no veuen la necessitat d'autoritzar més diaris, ja que la veritat única, la seva, ja l'expliquen aquests dos diaris. Per què, doncs, gastar més paper en un país en fallida com Cuba, un país on falta de tot, també paper? I no és cert que la sanitat cubana sigui tan bona com diuen alguns; si ho fos, dirigents polítics del país no aprofitarien els seus viatges oficials a l'estranger per sotmetre's a tractament mèdic.

A la portada del Granma de fa uns dies s'hi podia llegir aquest titular: "Cuba no volverá jamás al capitalismo", i això enllaça amb el títol d'aquest article. Jamás, és a dir, mai més. Siguin de dretes o d'esquerres, totes les dictadures s'assemblen. Els dictadors creuen que sempre tenen raó, i es permeten la llicència d'utilitzar un terme tan contundent com jamás, mai més.

El titular del Granma forma part d'una voluntariosa declaració d'intencions inclosa en el preàmbul de la Constitució cubana. Quan es permeti la llibertat de premsa els cubans podran contrastar les notícies sense tutories, i treure les seves pròpies conclusions. Més aviat que tard a Cuba hi tornarà a haver llibertat i partits polítics, i en unes eleccions democràtiques els cubans podran escollir lliurement quin tipus de societat volen. La papereta de l'opció comunista possiblement també hi serà, però només serà una opció més a l'hora d'escollir el vot.

Burocràcia perniciosa

La burocràcia excessiva, innecessària i, per tant, perniciosa, que practiquen amb mà de ferro alguns funcionaris de les nostres administracions públiques, a tots nivells —municipal, metropolità, comarcal, nacional, estatal i europeu— és un dels càncers de la nostra societat. La burocràcia perniciosa sempre tendeix a frenar el creixement econòmic així com la creació de llocs de treball. En conseqüència, la burocràcia perniciosa és responsable d'una part important de la taxa d'atur d'una societat.

Com deia Xavier Roig fa un any al Via Empresa, "el concepte de servei que tenen els nostres funcionaris —és a dir, assumir que el contribuent és el client— és gairebé nul. Viuen en un altre món". Els buròcrates, en el sentit negatiu de la paraula buròcrata, són els grans enemics de les iniciatives privades, ja que frenen la il·lusió de fer coses per part del ciutadà. Això, però, no passa a tot arreu, perquè alguns països tenen molt clar que els funcionaris estan per ajudar i no per frenar les iniciatives ciutadanes.

Sortosament, en un món globalitzat com el nostre, qui té clar que vol fer coses pel seu compte i veu que aquí li posen excessius entrebancs burocràtics per poder desenvolupar-les amb èxit i un mínim de tranquil·litat, sempre té la possibilitat d'establir-se en països més amables, més business friendly com diuen ara. Més endavant, quan els nostres governants comencen a ser conscients del fenomen i intenten que els nostres expatriats tornin, ja és massa tard. Els buròcrates no marxen mai, només marxen els ciutadans que generen riquesa.

De l'evolució del llenguatge a la frivolitat

Amb el transcurs del temps té tot el sentit que el llenguatge vagi evolucionant, però d'aquí a substituir el "tots" per "totes", com diria aquell, això no toca. Tampoc li donaran la Creu de Sant Jordi per la seva frivolitat a la senyora que fa de consellera de la Generalitat i que es va treure de la màniga el "totes tots i totis". Per intentar evitar caure en aquestes ridiculeses lingüístiques alguns encara utilitzem el "tothom" de tota la vida, i amb el "tothom" ningú es pot sentir exclòs.

Per altra banda, pretendre que el femení plural també engloba el masculí —un exemple, el Sindicat de Llogateres— és molt propi de persones que no fan cap esforç per expressar-se amb propietat, i també cauen en la ridiculesa incorporant invents del TBO en el seu llenguatge. Ara bé, també es podria donar el cas que els serveis que ofereix aquest sindicat només estiguessin adreçats a les dones, però diria que la cosa no va per aquí.

L'evolució lògica del llenguatge la veiem, per exemple, quan observem com ha anat canviant la manera d'anomenar el recipient que serveix per emmagatzemar i traslladar menjar, des del portaviandes d'abans fins al tàper d'ara, passant per la carmanyola, la taifa —per als terrassencs de tota la vida— i el tupper, i segurament encara me'n deixo alguna.

Una cosa ben diferent és defensar que "tots" no ens engloba a tots, és a dir, a tothom, i "totes", en canvi, sí. Demanar a les persones adultes una mica de coherència lingüística a l’hora d’expressar-se en públic i que deixin de fer el ridícul potser és demanar massa, però hem de ser conscients que els nens ho escolten tot, i quan siguin grans correm el risc que caiguin en les mateixes frivolitats.

De banc no se n’ha rescatat cap

(Article original publicat el XX/1/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 102/01-2024, pàg.18)

Va ser un dels episodis més lamentables de la nostra història econòmica recent, i va suposar pel contribuent un cost altíssim que no es recuperarà mai. Es parla d'uns 65.000 milions, però la xifra exacta no la sabrem mai. Parlem d'aquell episodi mal anomenat com el "rescat de la banca", és a dir, el rescat per part de l'estat espanyol d'unes institucions financeres mal gestionades, i algunes en fallida. Però convé recordar que de banc no se'n va rescatar cap, i de banca, tampoc. I de caixa ben gestionada, tampoc se'n va rescatar cap.

Amb les coses de menjar no s'hi juga, i no s'hi val a fer demagògia barata. Una caixa no és un banc. Un banc és una societat anònima que té uns propietaris, anomenats accionistes, els quals, quan adquireixen les accions, saben a què aspiren —a cobrar uns bons dividends—, i a què s'exposen —a veure'n reduït el valor fins a perdre els diners invertits si les coses van mal dades—.

Les caixes, en canvi, no tenen propietaris. Les caixes d'estalvis que es van rescatar amb els nostres diners no tenien accionistes, i eren dirigides, molt mal dirigides, per cert, per polítics que no estaven preparats per fer de financers. No és una diferència menor. Ben mirat, a qui es va rescatar no va ser a unes institucions de crèdit gairebé en fallida, que també, sinó als seus impresentables gestors, polítics de tots els partits. Si no hi hagués hagut aquell rescat tan vergonyós, molts dels polítics que van deteriorar els balanços d'aquelles institucions amb total impunitat segurament haurien acabat a la presó.

No deixa de sorprendre que, encara ara, alguns polítics confonguin, interessadament, els termes d'aquella operació. Alguns polítics semblen haver oblidat que al capdavall a qui es va rescatar va ser als seus companys de partit, uns personatges que es pensaven que gestionar una institució financera era tan fàcil com resoldre un sudoku. I dit tot això, diré també que jo no hauria rescatat aquelles caixes; les hauria deixat caure, com es deixa caure qualsevol altre negoci que fa fallida. Així funciona l'economia de mercat tal com jo l'entenc.

Els responsables d'aquell desastre financer van ser tant polítics de dretes com polítics d'esquerres. Uns culpables han tapat uns altres culpables, i la festa, com passa sempre, l'ha acabat pagant el contribuent. Tot plegat ha constituït una gran injustícia social, també perquè molts d'aquells personatges continuen administrant pressupostos públics i presumint de grans gestors. I tothom que conegui mínimament el tema sap que aquells individus no eren res més que uns grans depredadors dels recursos públics.

La guerra d'El Mundo contra Catalunya

 

Ahir a Madrid (Espanya) es va inaugurar una fira internacional de turisme anomenada Fitur, i avui la versió digital del diari El Mundo publica en portada aquesta foto de l'agència EFE. Es poden veure, d'esquerra a dreta, els anomenats barons espanyols Emiliano García-Page, Fernando López Miras, Carlos Mazón i Juanma Moreno, presidents, respectivament, de Castella-la Manxa, Múrcia, València i Andalusia, tot i que en clau ideològica el primer potser hauria d'estar situat a la dreta dels altres tres. Com a anècdota curiosa, el president que hi ha a la dreta de la foto, el senyor Juanma, és català de naixement, però no ho acostuma a dir massa.

Des de la discrepància absoluta amb la seva línia editorial, he dit altres vegades i ho repeteixo ara que en l'àmbit estatal El Mundo és de lluny el millor diari d'Espanya. Anys enrere el primer lloc del pòdium l'ocupava El País, però això ja és història.

Des de fa molt temps El Mundo s'ha especialitzat a treure cada dia en portada el tema català, i ho fa sempre en clau anticatalana. Avui el titular és: "Así fue 'la conjura de Fitur' de Page y los barones del PP: "No se puede dar ni un privilegio más a Cataluña".

Doncs apa, ni que sigui amb una mica de mandra, deixem-ne constància.

Davos vs. Dubai

 

Amb totes les excepcions que calguin, que segur que en trobaríem més d'una, la gent que es declara d'esquerres —és a dir, les persones més aviat repatànies amb tot el que tingui alguna cosa a veure amb el sistema capitalisme— és més partidària de la cimera del clima de Dubai que de la cimera econòmica de Davos.

Així, entre intentar salvar un parell de granotes de la Ricarda o facilitar la creació d'empreses i llocs de treball per evitar que els joves catalans que busquen feina hagin de marxar a l'estranger, les esquerres anticapitalistes opten per l'opció animalista.

Les persones que es declaren de dretes i defensores de l'economia de mercat són més partidàries del Fòrum econòmic de Davos que d'anar d'excursió a Dubai.

Els liberals, en canvi, no tenen tantes idees preconcebudes i sempre estan disposats a aprendre de les dues bandes. Així, intenten anar a tot arreu, i diria que viatgen més i escolten amb més atenció les veus discrepants. De tot se n’aprèn.

Sobre la conveniència i la utilitat pràctica d'assistir a alguns d'aquests esdeveniments internacionals, no tots, ja n'he parlat en altres ocasions, i ho repeteixo: en sóc molt partidari. I és que la gent s'entén parlant, presencialment, i si és compartint un cafè, un dinar o un sopar, encara millor. Ho he fet sempre i no m’ha anat malament.

La majoria dels conflictes del món, per més complicats de resoldre que semblin, tenen solució. Es tracta de trobar respostes vàlides per a totes les parts en conflicte. Per cert, no he estat mai a Davos, i a Dubai em sembla recordar que només m'hi vaig aturar una vegada fa anys per canviar d'avió.

Un alcalde cansat i cagadubtes

 

Al maig farà un any que els barcelonins vam anar a votar en les eleccions municipals i, fruit d'uns pactes tan legals com políticament difícils de pair pels barcelonins, el socialista Collboni va esdevenir alcalde de Barcelona gràcies al suport imprescindible del PP. No és pas cap secret, quan es tracta de perjudicar els partits independentistes, els grans partits unionistes espanyols sempre s'ajuden. Però tot això ja és història.

Ara Barcelona té un alcalde que només compta amb el suport del PSOE, el seu partit, amb 10 regidors de 41. Això vol dir que n'hi falten 11 per assolir la majoria absoluta de 21. Mentrestant, l'equip de govern no pot aprovar res, i fins ara les votacions del plenari li han tombat les seves propostes.

Però per què diem que l'alcalde de Barcelona està cansat? Fins ara Collboni exercia 24 hores al dia, i ara diu que només pretén fer d'alcalde la meitat del temps. Així, Collboni ha parlat del nomenament d'un alcalde de nit, però no ha aclarit si està disposat a compartir el seu sou amb l'alcalde que el substituirà mentre ell dormi.

Collboni cobra 100.000 euros per fer d'alcalde les 24 hores del dia, i durant la campanya electoral no va parlar de compartir l'alcaldia. Des del punt de vista pràctic la primera pregunta que ens hem de fer els barcelonins és si es conformarà a cobrar la meitat en cas que la seva proposta de nomenar un alcalde de nit acabés tirant endavant, deixant els altres 50.000 pel substitut nocturn. Tot això ho paguem els ciutadans de la nostra butxaca, i tenim dret a saber-ho.

Diem també que Collboni és un cagadubtes perquè tot i els molts mesos transcorreguts des que es va fer càrrec de l'alcaldia, encara no ha decidit amb qui pactarà per aconseguir els 21 regidors imprescindibles per poder governar amb tranquil·litat. La tradició barcelonina ens diu que acabarà pactant un govern socialcomunista, tal com Colau ja ha mig insinuat fent de portaveu oficiós de l'alcaldia. Aviat ho veurem.

Els nous inquisidors

(Article original publicat el 12/1/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2156, pàg. 2)

Finalment s'ha fet pública la recepta que tenen per a Catalunya els dos partits de la dreta espanyola: consisteix a convertir en delicte allò que ells anomenen "deslleialtat constitucional". Així, dos partits contraris a la voluntat majoritària dels catalans ara pretenen ampliar el Codi Penal espanyol castigant la deslleialtat. No han inventat res, a la Xina, Rússia i altres països també ho fan. La proposta busca la dissolució dels partits i organitzacions independentistes combinada amb penes elevades de presó pels seus dirigents.

La recepta espanyola contra la dissidència catalana sempre ha estat la repressió. Mai s'ha fet una proposta política seriosa, i els nous inquisidors sempre volen anar més enllà. I és que quan es tracta de castigar els catalans que no pensen com la majoria dels espanyols, alguns no en tenen mai prou. No en tenen prou amb el persistent maltractament lingüístic, fiscal i d'inversions que els governants espanyols sempre han aplicat a Catalunya.

No queda clar de quina manera els nous inquisidors —ara ja no s'amaguen d'actuar com a tals— valoraran penalment la deslleialtat del nord-est peninsular. Per posar un exemple fàcil entendre, votar partits que defensin la independència de Catalunya convertiria en delinqüents a la majoria dels catalans, el 52% segons les últimes eleccions al Parlament. Els nous inquisidors tampoc han aclarit si des del seu allunyament dels principis bàsics de la democràcia es limitaran a castigar la deslleialtat d'obra o penalitzaran també la deslleialtat de pensament.

Cal, però, no crear-se falses expectatives, ja que pensar segons què en veu alta —o amb veu baixa— també podria ser considerat un acte delictiu. Penalitzar el pensament del ciutadà díscol és un somni compartit per tots els dictadors, d'esquerres i de dretes. El paraigua ambigu del concepte deslleialtat té tant recorregut que s'hi podria encabir tot. Des del meu punt de vista, deslleialtat constitucional seria, per exemple, no renovar la cúpula judicial quan toca, però això els nous inquisidors ho obvien, perquè saben que estan en fals.

Sortosament, els nous inquisidors no disposen de prou suport parlamentari. Ara bé, si la proposta acabés prosperant, un disbarat com aquest es podria qualificar de dictatorial. La reacció del món independentista hauria de comportar reforçar encara més les conviccions independentistes, i enfortir les ganes de deixar de formar part d'un estat que defensa de manera obsessiva uns interessos que no són els de la majoria dels catalans.

Lawfare, policia patriòtica, jutges de part i altres irregularitats democràtiques

 

(Foto: La Vanguardia)

 

Que un diari poc sospitós com La Vanguardia gosi encapçalar el reportatge d’un gran escàndol democràtic amb aquesta foto és que els de Can Godó han d’estar molt segurs del que fan. Tots els règims dictatorials del món tenen aquestes figures, sense les quals cap dictadura s'aguantaria. Hi ha personatges amb sou públic que creuen estar per sobre del bé i del mal, individus sense moral que fan i desfan al marge d'uns principis democràtics bàsics. La majoria d'aquests individus persegueixen idees, i són capaços d'inventar-se qualsevol disbarat per castigar, fins i tot amb la presó, a qui no pensi com ells. Ara bé, resulta molt preocupant que les cúpules d'alguns països que formalment es diuen democràtics també caiguin en aquestes pràctiques. Sortosament, hi ha encara periodistes valents que, tot i ser minoritaris, fan bé la seva feina. Gràcies a ells els ciutadans podem ser coneixedors de les malifetes d'aquests personatges i de les organitzacions fosques que representen. Uns personatges que, dissortadament, no acaben mai a la presó, ja que estan molt ben protegits pel sistema. Lamentem-ho i deixem-ne constància gràfica.

Somriures falsos

 

Amb els governants que sempre somriuen ens hauríem de posar en guàrdia, ja que de vegades el seu fals somriure no deixa de ser una manera cínica de burlar-se dels ciutadans. Amb totes les excepcions que calguin, quan un governant somriu tot el dia, alerta!, perquè no necessàriament vol transmetre bones notícies a la ciutadania. Els governants poden somriure forçadament per evitar posar una cara trista, com una arma defensiva, pel fet que són conscients que les decisions que prenen no sempre es rebran de bon grat.

Però no tots els governants somriuen sempre. D'entre els membres del nou govern francès liderat per Gabriel Attal, el primer ministre més jove de la història de França, destaca la figura de Rachida Dati (a la foto), ara ministra de cultura. Fa uns anys, en un govern de Sarkozy, ja havia sigut ministra de justícia, i, per tant, és una política ben coneguda pels francesos. Però buscant a la xarxa fotos de Dati, costa trobar-ne on es mostri somrient.

Em sorprèn agradablement la seva cara seriosa, un detall que potser a alguns els passa per alt. La majoria de les fotos de Dati ens la mostren amb una cara seriosa i, com dèiem abans, l'aspecte seriós és una excepció entre els governants. Gairebé sempre, es mostren amb un permanent somriure fix a la cara, com volent donar a entendre que tot va bé, però sabent que no és així. Esperem, doncs, que amb la seva cara seriosa la senyora Dati faci bé la seva feina.

Negocis que desapareixen

Abans de la guerra incivil espanyola a Barcelona es publicaven 26 diaris, vuit dels quals en català. Amb l'arribada del franquisme van quedar reduïts a sis, cap d'ells en català. Si considerem els diaris d'àmbit nacional, avui en dia se'n publiquen només quatre: La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l'Ara, aquests dos últims en català i els altres dos amb dues versions, català i castellà.

Estem parlant, no cal dir-ho, dels diaris de paper, que són cada dia més prims i amb unes tirades a la baixa. El diari de paper és un producte que des de fa uns anys, amb l'aparició d'Internet i la premsa digital, va de mal en pitjor, i acabarà desapareixent del tot.

Com també acabaran desapareixent els mercats municipals, les sales de cinema i les agències de viatges, entre d’altres, si més no tal com entenem aquests negocis avui en dia. Pot ser que aquestes i altres empreses sobrevisquin i no acabin desapareixent del tot, però haurien de fer una evolució tan dràstica en el seus plantejaments que no està gens clar que estiguin preparades per fer-la.

A partir d’aquestes realitats, difícilment trobarem persones que tota la vida facin la mateixa feina, o persones que treballin tota la vida en la mateixa empresa com passava fins no fa gaires anys. Però no passa res si hi ha negocis que desapareixen, sempre en surten de nous, i qui sigui capaç d'evolucionar amb els nous temps no tindrà dificultats per guanyar-se la vida, sigui per compte d'un tercer o pel seu compte.

Fumar a les terrasses

Es torna a debatre sobre si cal imposar prohibicions addicionals als fumadors, i ara hi ha qui proposa que tampoc es permeti fumar a les terrasses exteriors de bars i restaurants. Al meu entendre, abans de prendre cap decisió s'haurien de dividir les terrasses en dos tipus: les que estan gairebé tancades —és a dir, aquelles que només tenen un costat obert i els altres tres estan tancats—, i les que estan obertes als quatre vents.

El respecte als fumadors, sempre que no provoquin molèsties, comporta defensar també els no fumadors que actualment s'han d'empassar el fum dels fumadors de la taula del costat. És evident que les primeres terrasses no ventilen prou bé, i potser seria convenient que no s'hi fumés. En canvi, es podria ser més permissiu amb les terrasses que estan obertes als quatre vents.

Fins aquí la meva opinió. Sóc ex fumador, i sempre s'ha dit que els ex fumadors som més sensibles amb el fum aliè. Per tant, el meu punt de vista potser no és el més indicat per aconsellar com s'hauria de regular el funcionament de les terrasses. I aprofito per demanar disculpes a les persones que s'havien d'empassar el meu fum quan jo encara fumava i no era conscient de les moltes molèsties que causava als no fumadors.

Cava vs. Corpinnat

 

S'han acabat les festes de Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis, i en aquest curt període de temps ens hem begut una part molt important del vi escumós que es consumeix durant l'any. Però tot i que ho escric en primera persona del plural, confesso que sóc poc partidari d’empassar-me les bombolles. Així, si puc triar entre una beguda amb bombolles i una sense, trio sempre la segona. Entre aigua amb gas i aigua sense gas, sempre sense gas. Entre vi i cervesa, prefereixo el vi. Entre vi blanc o negre i vi escumós, opto pel vi. Feta aquesta declaració d'intencions, i centrant-me en el món dels vins escumosos que s'han consumit aquests dies, si puc triar entre Cava i Corpinnat, prefereixo que sigui Corpinnat. Els motius que justifiquen la meva elecció tenen menys a veure amb la qualitat del producte, que també, que amb la realitat econòmica que hi ha al darrere d'aquestes begudes.

La base del Corpinnat i el Cava és el raïm, i llavors és bo fixar-se en el preu del raïm que els elaboradors paguen als pagesos que conreen les vinyes. Resulta que els grans productors de cava que gairebé monopolitzen el sector (Freixenet i Codorniu, dues empreses que fa uns anys van deixar de ser de capital català) paguen el raïm a un preu miserable que no arriba al mig euro per quilo. A França no fan cava, però elaboren champagne, i els pagesos francesos cobren el raïm a un preu molt més car que els nostres pagesos (uns 6 €/quilo).

Tornem a Catalunya. Corpinnat és una marca col·lectiva formada per onze cellers que fa sis anys van decidir desvincular-se de la Denominació d'Origen Cava per tal d'intentar prestigiar el seu producte i posar una mica d'ordre en aquest sector. Això inclou, també, la defensa dels pagesos catalans, tan maltractats pels grans cavistes. Així, els productors de Corpinnat paguen el raïm a un preu que multiplica per dos el preu que paguen els cavistes, tot i que encara està molt allunyat del preu que paguen els productors francesos de champagne. No es tracta de fer milionaris als pagesos catalans, sinó de permetre que puguin continuar vivint amb dignitat de les seves vinyes i la seva feina. Amb aquests objectius, els productors de Corpinnat (a la foto) es mereixen un aplaudiment per la seva aposta.

Fa un any i mig ja vaig tocar aquest tema des d'altres punts de vista, aquí.

Política i religió

(Article original publicat el 29/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2154, pàg. 2)

Per evitar polèmiques amb família i amics només molt de tant en tant tracto temes religiosos; avui és una excepció. Cal respectar totes les creences religioses, però amb una condició: que els practicants d'una religió, la que sigui, mostrin el mateix respecte envers aquells que no en practiquen cap, de religió, o que en tenen una de diferent, o que opten per practicar-la de manera discreta. És en aquest context que no m’agrada la barreja de política i religió, i considero una bona opció la definició constitucional d'un país com a estat aconfessional.

Em sorprèn la forma diversa d'enfocar els assumptes religiosos que tenen les persones que m'he anat trobant viatjant pel món. Així, mentre uns parlen obertament sobre la religió que practiquen, altres opten per la discreció, i tant els uns com els altres ho fan amb la mateixa convicció. Però, tot i les diferències formals, en el fons totes les religions s'assemblen, i utilitzen principis i recursos que es van repetint aquí i allà. Un dels més habituals és aquell que diu que "la meva religió és la veritable, les altres no ho són".

He visitat sinagogues jueves, mesquites musulmanes, esglésies ortodoxes i temples catòlics per tot el món, incloent-hi unes quantes visites al Vaticà de Roma. Catòlics, jueus i musulmans fan servir també un recurs força curiós, si més no ho és per mi. Consisteix a anar repetint moltes vegades la mateixa oració, en alguns casos de manera compulsiva. I per limitar-ho a un exemple, sempre m'ha cridat l'atenció el rosari dels catòlics, que consisteix a anar repetint l'Avemaria dotzenes de vegades.

Em pregunto si eren catòlics els madrilenys que fins no fa gaire, en protesta contra el projecte de llei d'amnistia, resaven el rosari davant de la seu central del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid. Ho ignoro, però els que movien els fils d'aquelles protestes vespertines van decidir que els manifestants havien de resar el rosari. Per cert, alguns catalans feien exactament el mateix a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant del Palau de la Generalitat.

Aquestes religions també comparteixen el costum de tapar-se el cap. Durant el franquisme, quan les dones catòliques entraven a l'església es cobrien el cap amb una mantellina, una pràctica que després ha anat decaient. Però encara ara moltes senyores musulmanes porten el cap cobert, dintre i també fora de les mesquites, i els jueus també es cobreixen el cap amb una quipà, i no només quan són a la sinagoga.

Amb mantellina, mocador o quipà, molt bon any a tothom.

Una princesa

(Foto: El Mundo)

Quan ha de llegir el discurs que algú li ha escrit abans, i la veus mirant de reüll al seu pare com buscant la seva aprovació, quan observes la seva forma de moure's i de vestir —se suposa que a partir de complir els divuit anys ja serà responsabilitat seva la decisió sobre el calçat, la roba i els complements que utilitza—, un pot pensar que aquesta senyora no té encara una personalitat pròpia prou desenvolupada.

Sembla una persona acostumada a obeir des de ben petita, i no només als seus pares sinó també als uniformats que tenen una graduació superior a la seva, que ara mateix són gairebé tots. Una de les coses que molta gent es pregunta és per la gran importància que dóna a l'exèrcit la institució que regula aquesta família. Per què els sembla tan important la formació militar i no, posem per cas, la formació sanitària o empresarial, molt més útils per a la societat a la qual teòricament serveixen?

I una consideració final, que no per sabuda hem de passar per alt: ella és qui és i el seu pare és qui és per ser neta i fill, respectivament, d'un senyor poc honorable que ara viu a l'estranger, un senyor a qui un dictador que va morir fa mig segle va decidir que l'havia de succeir. Sovint vull pensar que els ciutadans passen d'aquestes coses, i per això sorprèn que encara hi hagi gent que els faci reverències, sabent qui són i què han fet a la vida els seus predecessors.

Bon any amb bon humor

 

Avui ens podem acomiadar de sis maneres diferents. Així, podem dir fins demà, fins a la setmana que ve, fins al mes que ve, fins al trimestre que ve, fins al semestre que ve i fins a l'any que ve.

El 2024 que comença demà se'ns farà una mica més llarg que el 2023, concretament 86.400 segons més llarg que l'any que avui acaba. Si ho dubteu, mireu el calendari i feu números, sabent, però, que aquests 86.400 segons extres no ens els pagarà ningú.

Per cert, per més que ens hi esforcem la llengua catalana continuarà sent mal vista i menystinguda per alguns espanyols, també per alguns inadaptats que viuen a Catalunya, que haberlos, haylos. Sortosament, no són tots, que d'espanyols també n'hi ha molts d'intel·ligents, diria que en una proporció similar als catalans.

Això vol dir que hem de persistir en la defensa del català tothora i a tot arreu, i que quan se'ns adrecin amb aquella prepotència colonial tan emprenyadora i ens diguin "hable en cristiano", sempre podem respondre amb ironia "ho sento, mestre, el cristiano l'entenc, però no el parlo".

Doncs això, MOLT BON ANY A TOTHOM, sense excepcions. I és que els que no formem part de la Confraria de la triple T —allò tan ridícul del Totes Tots i Totis— tenim molt clar que el mot tothom inclou, òbviament, tothom, sense excepcions. No cal inventar res, el català és una llengua molt inclusiva.

Nota: un mig amic m’ha passat el cartell reproduït a dalt, però no m’ha dit qui n’és l’autor. Sigui qui sigui, la meva felicitació a l’autor anònim. Si es dóna a conèixer, sàpiga que si s’acosta a Sarrià té un cafè pagat.

Balanç polític de set anys (2017-2023)

Formo part de la majoria dels catalans que vam votar SÍ en el referèndum sobre la independència de Catalunya celebrat el dia 1 d'octubre del 2017. Tinc molt clar que en defensa dels drets dels catalans, independentistes o no, l'opció del SÍ era l'opció correcta. Han passat més de sis anys i estic convençut de no haver-me equivocat.

Després de l'1 d'octubre les coses van anar com van anar, i no com havien d'haver anat. Però els culpables —culpables, sí, cal dir les coses pel seu nom— han sigut els polítics independentistes que no es van atrevir o no estaven preparats (no sé què és pitjor) per fer la feina que els tocava fer. Com ja he manifestat altres vegades, ara s’hauria de deixar pas a persones més valentes i preparades.

Tampoc m'amago d'haver votat a favor d'opcions polítiques independentistes en les eleccions al Parlament dels anys 2017 i 2021. Des del punt de vista independentista, la resta d'eleccions que s'han fet en aquests set anys (municipals, estatals i europees) tenen poca importància, ja que en aquests àmbits es decideixen altres assumptes que no tenen una relació directa amb la independència de Catalunya, tot i que també ens toquen la butxaca.

Deixem, si us plau, de buscar a Espanya les culpes dels nostres mals. Mentre Catalunya en continuï formant part, Espanya sempre la tindrem en contra. Els polítics, empresaris, sindicats, militars, policies i jutges espanyols es defensen amb totes les eines al seu abast, legals i il·legals, i ho tornaran a fer sempre que vegin amenaçada la sacrosanta unitat de la seva pàtria.

Pretendre que Espanya canviarà és una utopia, i esperar-ho només és una pèrdua de temps. La nostra feina l'hem de fer els catalans, amb uns polítics més valents que no repeteixin els errors i els enganys als votants comesos fins ara. A Catalunya no disposem de les armes de foc ni dels artefactes de tota mena que tenen els espanyols, però tenim la intel·ligència, tenim la gent i, per sobre de tot, tenim el dret democràtic d'escollir el nostre futur.

En fer balanç d'aquests set anys puc dir que he conegut persones que el 2017 eren unionistes, i que després es van fer independentistes. També n'he conegut d'altres que, com jo mateix, el 2017 ja eren independentistes, i continuen sent-ho. I uns altres que el 2017 eren unionistes i encara no han canviat d'opinió. Conec també persones independentistes molt decebudes amb els polítics catalans que en un moment determinat ens van fallar. Però no conec a ningú que en aquests set anys hagi deixat de ser independentista.

La força més important que té el moviment independentista són els catalans independentistes, incloent-hi també aquells que, ara mateix, justificadament molestos amb la classe política, opten per castigar els polítics no votant. No costa gaire d'entendre que molta gent estigui enfadada, però abstenir-se de votar és un error. Cal no perdre de vista que els independentistes som majoria, i és imprescindible que a l'hora d'anar a votar no ens quedem a casa. La independència de Catalunya no depèn d'Espanya, només depèn de la voluntat dels catalans. Posem-nos-hi!

Els mòbils i els nadons

 

Fa pocs dies em va sorprendre veure un nen de pocs mesos que estava al cotxet jugant amb el mòbil del seu pare, parent meu. Preguntat pel fet, em va contestar amb tota naturalitat que no patís, que el seu fill era tan petit que de moment només utilitzava el mòbil com a rosegador, i que així s'entretenia i no molestava. Sense voler treure encara cap conclusió, em vaig quedar amb el "de moment", com donant a entendre que més endavant ja decidiria com gestionar la molèstia que pogués causar el nen.

Antoni Bassas escrivia no fa gaire a l'Ara: "L'altre dia vaig estar caminant en paral·lel pel carrer amb una parella que passejava amb el seu fill en un cotxet. A l'alçada dels ulls de la criatura, on abans hi havia aquella barra amb boles de colors que giraven perquè la canalla s'entretingués, li havien posat un suport que aguantava un telèfon mòbil. A la pantalla s'hi veien dibuixos animats, i la criatura de mesos no en desenganxava els ulls, abstreta com estava en complet silenci i absoluta concentració, tot i que, per l'edat, no devia entendre res."

Aquestes situacions, que cada dia sovintegen més, ens haurien de preocupar a tots. Estem parlant d'una generació que no creixerà correctament, que tindrà determinades mancances, tot i que difícils d'avaluar a hores d'ara. No es tracta de posicionar-se en pla carca en contra de les noves tecnologies, ni en contra dels coneguts com a nadius digitals —que a aquest pas aviat n'haurem de dir nadons digitals—, amb tot el que això comporta. Estem parlant d'una altra cosa, i em penso que el lector ho entendrà.

Aquest és un tema força preocupant, i el comentari d'avui vindria a complementar l'article que vaig publicar fa dos mesos. No estic pas suggerint d'arribar a l'extrem que en casos com aquest hi hagués d'intervenir a la DGAIA, però, com a societat, alguna cosa s'hauria de fer per corregir les males pràctiques dels pares. Si els nens veuen que els seus pares es passen el dia manipulant el mòbil, lògicament exigiran fer el mateix. Repeteixo, el problema el tenen els pares, els fills només en pagaran les conseqüències.

La banqueta catalana del PP

(Article original publicat el 15/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2152, pàg. 2)

El millor actiu que té ara mateix la franquícia catalana del PP és el seu president, Alejandro Fernández. No reconèixer que el tarragoní Fernández és un dels millors oradors del Parlament és viure al marge de la realitat. Però això no exclou que els dirigents populars espanyols sempre han acabat prescindint dels líders més vàlids que han tingut a Catalunya. Així, ara alguns voldrien carregar-se Fernández, i ja s'està parlant dels seus possibles successors.

Mencionaré per estricte ordre alfabètic els noms de pila dels quatre possibles substituts del diputat Fernández: en Dani, la Dolors, en Manu i en Xavier. Els dos primers no són alcaldes, els altres dos, sí. Dani Sirera va fer el trist paperot de tancar amb la comunista Colau un pacte políticament contra natura que establia que el guanyador de les últimes eleccions municipals de Barcelona, Xavier Trias, no accedís a l'alcaldia, en una versió actualitzada del "antes roja que rota"; els extrems es toquen, i en això Colau i Sirera coincideixen.

A la segona de la llista, Dolors Montserrat, no se li coneixen mèrits polítics al marge del seu nacionalisme espanyol, molt apreciat a Madrid. Ara fa d'eurodiputada, i quan obre la boca parlant de Catalunya ja sabem que al 52% dels catalans ens tocarà el rebre. I és que es pot ser català i anticatalanista, i Montserrat ens ho demostra sovint.

Els altres dos són alcaldes. De Manuel Reyes, alcalde de Castelldefels, no en puc dir gran cosa. L'incombustible Xavier Garcia, des de l'alcaldia de Badalona, comparteix el mal gust amb l'alcalde de Vigo (Espanya) per tenir l'arbre de Nadal més alt de l'estat espanyol. Són ben clares les prioritats de despesa d'aquests dos personatges. En els seus respectius municipis hi ha famílies que no poden pagar el lloguer dels seus habitatges ni menjar calent cada dia, però per aquests alcaldes això deu ser secundari. Qui passa gana no surt als diaris i l'arbre de Nadal sí, i els polítics volen sortir als diaris.

Ara mateix no està gaire clar qui mana al PP espanyol, és a dir, qui ha de decidir qui s'ha de fer càrrec de la seva franquícia catalana. Alguns diuen que a cal PP mana Núñez, però altres asseguren que qui mana a l'ombra és un tal Abascal, el qual actualment no milita al PP, però ho havia fet, i no s'ha d'excloure que algun dia hi torni. Mentrestant, el PP es pot permetre el luxe d'anar canviant d'encarregat de la franquícia catalana, potser perquè són molt conscients que, per una manca evident de suports, amb Fernández o sense, aquí no governaran mai.

Made in France

Ens trobem en plena època de fer regals de Nadal, Cap d'Any i Reis, i hi ha persones que opten per regalar productes de gran luxe. Chanel, Hermès i Vuitton (per ordre alfabètic) són, indiscutiblement, els grans líders globals dels productes de luxe fabricats amb pell. Entre la resta de marques n'hi ha també d'altres molt acreditades, però comparades amb aquestes tres podríem dir que no juguen a la mateixa lliga.

Tot i tractar-se de negocis globals, els tres líders mundials són companyies formalment franceses, encara que en les seves respectives organitzacions tenen incorporades altres empreses que han anat comprant en altres països. Fabriquen els seus productes no només a França sinó en diversos indrets del món, i compren la matèria primera allà on troben les pells de més qualitat i més ben tractades; a Igualada, per exemple.

Totes tres incorporen l'etiqueta "Made in France" ben visible. De vegades el dret a portar aquesta etiqueta només es justifica legalment amb una petita sivella metàl·lica que porta incorporada la nansa de la bossa de mà fabricada, posem per cas, a Shanghai, però segons la legislació comunitària europea incorporar un petit accessori a París abans d'empaquetar el producte i enviar-lo a la botiga ja permet etiquetar-lo com a francès. Potser no hauria de ser així, però és així.

El "Made in France" dels productes de pell de superluxe és ja un plus per si mateix, com també ho és el "Made in Italy", tot i que els italians juguen en una lliga lleugerament inferior. La combinació de determinats productes amb l'etiqueta "Made in ..." pot ser un important valor afegit, de la mateixa manera que, quan parlem de cotxes, el "Made in Germany" s'associa a vehicles de gran luxe com Audi, BMW i Mercedes Benz.

Vehicles elèctrics, pros i contres

 

Gairebé res és només blanc o negre, hi ha tota una àmplia gamma de grisos que de vegades es tendeix a ignorar. És bo reflexionar abans de treure determinades conclusions que potser no serien del tot encertades, i no és aconsellable deixar-se convèncer per determinats missatges ecologistes sense abans rumiar-hi una mica.

Així, de vegades ens trobem amb situacions que a primera vista ens poden semblar molt interessants, però, quan hi rumies una mica, resulta que d'interessants ho són, sí, però potser no ho són tant com pot semblar a primera vista. Els vehicles amb motor elèctric, per exemple, els quals alguns pensen erròniament que no contaminen gens.

Veus un cotxe elèctric o una bici elèctrica i penses, mira que bé! Però quan es tenen en compte les infraestructures necessàries per carregar les bateries que aquests vehicles porten incorporades, va quedant en evidència la petjada ecològica negativa que, ni que sigui de manera indirecta, també comporta moure's amb vehicles elèctrics.

I tot això sense oblidar el cost ambiental del reciclatge de les bateries una vegada estan definitivament esgotades. Moltes bateries s'acaben enviant a països del tercer món, sense cap mena de control sobre la seva destinació final. Uns països que per una combinació de pobresa i corrupció cobren per fer d'escombriaires del món diguem-ne més endreçat. El fet és que difícilment es pot negar que com més pobre i menys democràtic és un país, més corrupció hi ha i més rics es fan els seus dirigents.

Per tant, alerta amb les conclusions fàcils que traiem a primera vista sobre els vehicles elèctrics, ja que no sempre les coses són tan senzilles com semblen. I un consell final que jo practico des de fa anys: si defenseu una mobilitat neta, aneu a peu sempre que pugueu. No només en sortirà beneficiat el medi ambient, sinó també la vostra salut. I la vostra butxaca, que caminar surt de franc.

La festa de la caritat laica

 

La caritat és una virtut del cristianisme, però avui parlarem de la caritat laica, la que queda al marge de la religió. Demà passat torna la Marató de TV3, l'espectacle de la caritat laica oficialitzada. No sóc contrari a la caritat, però quan es tracta de practicar-la s'haurien d'evitar dues coses. La primera, que es promogui des d'estaments oficials. La segona, que s'intenti amagar que es tracta de caritat i li canviïn el nom per dissimular. La caritat ha de ser sempre discreta, allò que la mà dreta no sàpiga què fa la mà esquerra. La Marató és exactament el contrari de la discreció.

La Marató és l'escenificació del fracàs dels nostres governants transformat en espectacle, uns governants que no són capaços de prioritzar correctament i amb una mínima coherència la despesa i les inversions públiques. El resultat d'aquest fracàs és que l'autoritat política de la qual depèn TV3 promou que necessitats imprescindibles de la nostra societat les cobreixi la caritat laica.

Caritat laica, sí, aquesta és una bona descripció de La Marató, encara que alguns intentin prescindir del nom anomenant-la solidaritat. I per si la denominació equívoca no fos suficient, alguns polítics amb un sentit de la vergonya més aviat fluixet, cada any intenten posar-se la medalla solidària atenent en públic les trucades dels donants quan saben que les càmeres de TV3 ho enregistraran, i que després s'emetran les imatges en horari de prime time.

Deixem-ho clar, els governants són els únics responsables del fet que la nostra societat es vegi obligada a finançar per mitjà de la caritat determinades activitats i despeses imprescindibles les quals haurien de ser cobertes amb el pressupost públic. Amb el gran muntatge mediàtic de la caritat laica que cada any se'ns ofereix amb La Marató de TV3 s'intenta amagar la desídia dels polítics, els quals no només permeten sinó que aplaudeixen sense vergonya que actes com aquest s'hagin d'anar repetint any rere any.

Un fiasco gens sorprenent

Celebrar a Dubai la summit COB28 no ha sigut una bona idea. Organitzar en un país eminentment petrolier una cimera sobre el canvi climàtic, amb la proposta estrella de reduir fins a eliminar els combustibles fòssils (carbó, gas i petroli), i pretendre que tingui èxit, s'ha demostrat que ha sigut un error de plantejament. Potser alguns és precisament això el què buscaven.

Quan una reunió d'aquestes característiques s'ha donat per acabada amb unes simples recomanacions sense concreció, és a dir, sense fixar uns terminis concrets per posar data a la prohibició dels combustibles fòssils que molts esperaven, no ens equivocarem si ho definim com un gran fracàs.

Òbviament pels organitzadors ha sigut un triomf, ja que les dictadures del golf viuen gairebé en exclusiva de la producció i el comerç dels combustibles fòssils. Els Emirats Àrabs no podien permetre que els fessin un gol a domicili, i han guanyat. No cal dir que suïcidar-se no entrava en els plans dels organitzadors.

Alguns dels assistents a la cimera s'han agafat el viatge com un "premi d'empresa", unes vacances pagades, en aquest cas, pagades per les administracions públiques o per determinades organitzacions no governamentals les quals, no ens enganyem, viuen també del finançament públic. Vaja, unes vacances ecologistes pagades pel contribuent.

I, per cert, la majoria dels que presumeixen de ser molt ecologistes ha arribat a Dubai per via aèria, i tot el que això representa de contaminació. Bastants hi han anat en avió privat, però això s’intenta amagar. Uns ecologistes que, això sí, sempre es mostren en contra d'ampliar els aeroports i l'oferta de vols.

Last but not least: els dos màxims emissors mundials de partícules contaminants van deixar molt clara la seva posició abans de començar la cimera. Així, a Dubai aquests països estaven representats per persones de segona fila. Els seus màxims governants no es van voler mullar, i sense la col·laboració dels Estats Units i la Xina tenim mala peça al teler.

Les associacions de veïns

(Article original publicat el XX/12/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 101/12-2023, pàg.18)

Fa uns dies vaig deixar de formar part de la junta directiva de l'Associació Veïnal de Sarrià, i potser ara és un bon moment per fer una reflexió general en veu alta sobre aquesta mena d'entitats. Sovint em pregunto si una associació de veïns ha d'actuar com un lobby de pressió del veïnat davant del govern municipal, o s'ha de limitar a ser un col·laborador acrític, simpàtic i obedient amb les decisions municipals, buscant no fer enfadar a les autoritats polítiques ni els funcionaris municipals dels quals depenen les decisions que, per bé o per mal, afecten els ciutadans, sense oblidar la discrecionalitat en el pagament de les subvencions.

Menciono la discrecionalitat perquè l'experiència d'aquests anys m'ha demostrat repetidament que la subvenció sempre pot ser retallada, retardada o, més habitual encara, denegada per motius burocràtics, per diferents interpretacions de la normativa, o per l’anomenada lletra petita, aspectes tots ells que queden fora del control del ciutadà no expert en aquests assumptes, que som la majoria.

A ningú se li escapa que la subvenció és una eina molt útil que tenen les administracions públiques perquè els ciutadans facin bondat, ja que la por a perdre-la esperona el bon comportament, bon comportament des de la perspectiva del governant, és clar. No cal dir que la utilització exagerada de la pastanaga de la subvenció és compartida per la majoria dels partits polítics.

Dit tot això, no he amagat mai la meva posició personal contrària al sistema de les subvencions públiques. Les subvencions generalitzades frenen la iniciativa i la creativitat de les persones, i empobreixen el teixit de la societat. Amb totes les excepcions que calguin, que segur que n’hi ha, les persones subvencionades s'espavilen menys que les que no ho estan.

A l'hora de plegar, continuo tenint molt clar que l'opció correcta de les entitats veïnals hauria de ser sempre la primera, és a dir, que són molt més útils per a la ciutadania quan actuen com a lobby de pressió per fer reivindicacions i forçar l'administració a resoldre problemes. Sóc conscient que aquesta actitud pot semblar antipàtica a ulls d'alguns funcionaris i dirigents polítics de mirada curta, però què hi farem!

Quan les entitats veïnals —n'he conegut alguna d'aquestes— opten per la segona via, és a dir, opten per l'obediència servil de no molestar les autoritats, tot sovint l'administració les pren pel pito del sereno, i els ciutadans no ens mereixem en cap cas que l'administració ens menystingui. Al capdavall, i encara que de vegades se n'oblidin, els polítics i els funcionaris, com empleats nostres que són, haurien d'estar sempre al servei de la ciutadania.

Molts gossos i pocs nens

 

Segons El Periódico, a Espanya el nombre de gossos registrats ha augmentat un 38% en els últims tres anys. Les llars espanyoles sumen quinze milions de mascotes, molt per sobre dels sis milions i mig de nens menors de quinze anys. Ja sabem que ara governen les esquerres, les quals sempre han estat més partidàries de tenir gossos que de tenir nens, però per aquest camí em sembla que no anem gaire bé. Pensem-hi.

No he fet una comprovació empírica i, per tant, no hi puc pujar de peus, però tinc la sensació que d'uns anys ençà l'Ajuntament de Barcelona, tant el colauista d'abans com el collbonista d'ara, dedica més esforços, funcionaris, recursos de tota mena i temps a garantir el benestar dels gossos que els dedicats a vetllar pel benestar dels nens.

Així, els gossos barcelonins ara ja disposen de 225 espais, amb gairebé un milió de metres quadrats, distribuïts així: 109 zones d'usos compartits (ZUC), 70 àrees de gossos (AG) i 46 àrees d'esbarjo per a gossos (AEG). No queda clar si les platges reservades que tenen els gossos a l'estiu estan incloses en alguna d'aquestes categories. Fins aquí només són dades, a partir d'ara podem fer unes valoracions.

Una societat que opti per tenir gossos per sobre de tenir fills és una societat en decadència, una societat que mira poc cap al futur. Els nens, quan deixen de ser-ho, treballen, creen riquesa i paguen els impostos que serveixen per cobrir les necessitats de la nostra societat, entre d'altres les pensions dels jubilats. Els gossos, en canvi, a banda de la satisfacció personal que generen als seus amos, la qual, per altra banda, tampoc s'ha de menystenir, només generen despeses a les administracions públiques, i molèsties als vianants. No m'agrada gens caminar mirant a terra, però si no et vols embrutar les sabates no tens més remei que fer-ho. L'Ajuntament de Barcelona, això sí, té el detall de recordar-nos-ho amb cartells tan ridículs com aquest.

Extrema dreta i immigració, un còctel explosiu

(Article original publicat el 1/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2150, pàg. 2)

Els partits tradicionals s'han posat les mans al cap en veure que Geert Wilders, el candidat de l'extrema dreta, ha guanyat les eleccions a Holanda. No estem parlant de l'Europa més desendreçada del sud sinó d'Holanda, un dels països que tot sovint posem com a exemple de país ben organitzat i capdavanter en molts aspectes. Com pot ser que a casa nostra també hagi guanyat l'extrema dreta, es pregunten els partits tradicionals holandesos?

Una pregunta similar es faran els partits tradicionals de Catalunya i les franquícies catalanes del PP, PSOE, Bocs i Sumar a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, quan el partit de Sílvia Orriols, Aliança Catalana, assoleixi un bon resultat, que sens dubte el tindrà. O si a les pròximes eleccions municipals Orriols obté la majoria absoluta a l'alcaldia de Ripoll, cosa que tampoc s'ha d'excloure.

Els partits tradicionals europeus ja fa temps que veuen que els problemes derivats de la immigració se'ls estan escapant de les mans, però amagar el cap sota l'ala per no veure el problema no ens portarà res de bo. Quan per més arguments raonables que es posin sobre la taula la majoria dels dirigents polítics no accepten la nova realitat, potser és que no la volen entendre. El votant no s'equivoca mai, i de vegades s'anticipa i posa en evidència uns problemes nous abans que ho facin els partits tradicionals. I, mentrestant, opten per votar partits extremistes.

Europa té un problema molt greu amb la immigració descontrolada, i la situació s'agreuja a mesura que va passant el temps i no s'implementen solucions efectives. "Volem acollir", sí, sobretot quan és gent que necessita sortir del seu país, sigui per motius polítics o econòmics. Solidaritat amb les persones immigrants, tota, però tocant de peus a terra. Acollir, sí, però acollir sense límits i sense exigir a les persones nouvingudes unes condicions mínimes d'integració és la millor garantia per a l'aflorament de conflictes.

El sentit comú ens diu que és la persona immigrant que decideix deixar el seu país per anar a viure a un altre país qui s'ha d'adaptar als costums, llengua i maneres de fer del país acollidor. El problema s'agreuja quan alguns dirigents polítics d'esquerres s'oposen a aquest plantejament, és a dir, defensen que els immigrants ja tenen prou pena d'haver d'emigrar, i que un cop arriben es mereixen que ens adaptem als seus costums. Ser d'esquerres no hauria de comportar l’error de fer polítiques poc conscients, i de vegades sembla que una cosa comporti l’altra.

Les escoles del meu barri

Diuen que el barri de Sarrià és el que té la concentració d'escoles més alta d'Europa. Ara bé, les escoles públiques es poden comptar amb els dits d'una mà. La gran majoria de les escoles de Sarrià són privades; d'aquestes, la majoria són concertades, i unes poques són privades-privades, és a dir, que com que no reben un cèntim de subvenció pública costen tants diners de mensualitat que poques famílies es poden permetre el luxe de portar-hi els fills.

A partir d'aquesta realitat resulta molt curiós constatar que quan l'ajuntament, el govern del districte per ser més concrets, i altres entitats que més o menys en depenen, organitzen actes amb la participació de les escoles, tendeixen a deixar de banda les escoles privades, siguin concertades o no. Vaja, com si no existissin. He comentat aquesta anomalia amb funcionaris i dirigents polítics del districte, i només han sigut capaços de contestar-me amb un somriure i excuses de mal pagador. Que el lector ho interpreti com vulgui, jo ja ho he fet.

Així, buscant una explicació als somriures còmplices per la clara discriminació de les escoles privades, cal recordar que des de les primeres eleccions municipals de la democràcia (1979) han passat quaranta-quatre anys i, excepte els quatre anys de Xavier Trias com a alcalde de Barcelona, la resta han governat sempre els socialcomunistes. És sabut que els defensors d'aquestes ideologies no són gaire partidaris de les iniciatives privades i, sempre que poden, opten per l'activitat pública, una preferència que inclou també el món escolar. Aquesta és la realitat poc exemplar dels dirigents del nostre districte, molts dels quals, per cert, porten discretament els seus fills a l'escola privada, però sembla que els faci vergonya dir-ho en públic.

Carril bici de la Via Augusta (2/2)

(Ve d’aquí) 

Les persones que decideixen per on ha de passar un carril bici (CB) semblen oblidar que tant els ciclistes com els vianants volen respirar aire net. Però així com els experts en aquests temes ens recomanen, i fan bé, que evitem anar a córrer per la Diagonal a causa de la contaminació que hi ha en aquella altra via d’entrada i sortida de la ciutat, s’ha trobat a faltar una recomanació similar adreçada als ciclistes que circulen per la Via Augusta (VA).

Intueixo que no es tracta d’un oblit involuntari, sinó que, en aquest cas, el lobby ciclista i les esquerres que governen i han governat la ciutat des de les primeres eleccions municipals de la democràcia (1979) callen per ideologia, ja que consideren que ara toca donar preferència absoluta a la bici, al preu que sigui.

L’Ajuntament de Barcelona i els amics del lobby ciclista farien bé de reconsiderar aquesta obsessió pro CB a tot arreu. CB sí; a tot arreu, no. El CB que s’ha posat a la VA, i més concretament en el tram que va de Ganduxer a Sarrià, on hi ha l’entrada del túnel de Vallvidrera, incompleix els dos factors mencionats al principi.

Ningú ignora que modificar ara el recorregut del CB a partir de Ganduxer tindria un alt cost polític, però el malbaratament de recursos públics no vindria per aquesta rectificació sinó per haver posat el CB allà on no tocava. Uns pocs, però, potser pensen que els polítics d’esquerres no s’equivoquen mai, i, per tant, tampoc han de rectificar res.

Per tal d’evitar el cost polític que representaria revertir una decisió errònia com aquesta, tampoc s’ha d’excloure la possibilitat que es deixi la VA tal com està ara. Passi el que passi els ciutadans pagarem, això sí, les conseqüències negatives derivades de decisions poc rumiades.

Carril bici de la Via Augusta (1/2)

Per Barcelona no vaig mai en bici. De dia vaig a peu o en transport públic, i de nit em sento més segur anant en cotxe. Dit això, sóc un ferm defensor dels carrils bici (CB), però sempre he condicionat la meva defensa dels CB a dos factors: que estiguin ben dissenyats, i que estiguin en els carrers més adients.

Des que se'n va començar a parlar, vaig comentar a qui em volia escoltar que no era raonable posar un CB a la part alta de la Via Augusta (VA), és a dir, de Ganduxer fins a Sarrià. Ho argumentava així: 1/ sent un indret força contaminat, no és recomanable fer-hi exercici físic (pedalar); 2/ per tractar-se de la via natural de connexió de vehicles entre la ciutat i el Vallès, i més enllà del Vallès, tampoc és raonable reduir els carrils reservats als vehicles que, necessàriament, continuaran entrant i sortint de la ciutat pel túnel de Vallvidrera.

No porta enlloc pretendre que per evitar utilitzar el túnel i entrar en cotxe per la VA la gent de Sant Cugat agafi els Ferrocarrils de la Generalitat; no tothom ho pot fer, ni tothom ve de Sant Cugat. No és tampoc un argument sòlid que el CB de la VA fos votat en un procés participatiu; la gent inexperta de vegades s'equivoca, i els tècnics cobren per evitar-ho. Si no volem vehicles per la VA, només hi ha una solució: tapiar el túnel de Vallvidrera. Llavors tindríem la VA convertida en la Via Amish que uns quants, molt pocs, desitgen.

(Segueix aquí)

Quota catalana

Després de les eleccions al parlament espanyol és tot un clàssic que quan a Madrid es forma un nou govern sempre es parli de la quota catalana. Ara els ministres catalans són dos de vint-i-dos, l’exalcalde socialista de Barcelona Jordi Hereu i el diplomàtic de l'òrbita comunista Ernest Urtasun. El primer milita a la franquícia catalana del PSOE, i el segon a la franquícia catalana de Sumar. Són molts dos ministres catalans? Són pocs? És del tot irrellevant, tot i que si s'apliqués la matemàtica proporcional d’acord amb el pes del nostre territori —tant en termes de població com de l'economia catalana—, de ministres catalans n'hi hauria d'haver quatre com a mínim.

Dit això, els ministres catalans representen els interessos que representen, que no són altres que els dels partits espanyols. Els ministres catalans, com la resta de ministres, representen i defensen els interessos d'Espanya. Catalunya no té ministres a Madrid, i estaria bé que els catalans no ens féssim trampes al solitari parlant de quotes. Que dos polítics catalans siguin ministres a Madrid no és cap garantia d’una millor defensa dels interessos catalans, ja que no necessàriament els interessos espanyols coincideixen amb els interessos de Catalunya. Encara més, tot sovint els interessos d'Espanya són oposats als de Catalunya. I d'exemples en podríem posar tants que no cabrien en aquesta pàgina. Però, per acabar, en posarem un: el corredor ferroviari mediterrani. Espanya no el vol de cap manera, i per això va donant llargues des de fa tants anys.

L’IBI d’Igualada

(Article original publicat el 17/11/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2148, pàg. 2)

Caldria que els polítics governessin pensant només en els interessos generals de la ciutadania, però resulta inevitable que no perdin de vista, també, el seu futur particular. Encara que el ciutadà sap que no hauria de ser així, el polític acostuma a governar pensant més en les pròximes eleccions que en les pròximes generacions. I tot i que no la justifico, és una actitud humanament comprensible. Partint d'aquesta realitat, les decisions menys agradables sempre es prenen al principi, deixant per al final del mandat municipal, ja amb les següents eleccions a la vista, les bones notícies pel ciutadà. Igualada no és una excepció.

Encara que a Igualada no hi he viscut mai i en aquesta columna no acostumo a parlar-ne, és també la meva ciutat. Tant per motius familiars com professionals, no exagero si dic que he anat a Igualada més de mil vegades. Els esdeveniments ocorreguts l'últim dia d'octubre a la plaça de l'ajuntament —una institució, per cert, on tant el meu avi com el meu besavi n'havien sigut alcaldes—, em porten a parlar avui de la capital de l'Anoia o, més concretament, de la seva fiscalitat.

Vaig ser a Igualada pocs dies abans de les sorolloses protestes populars que van tenir lloc a la plaça de l'ajuntament l'últim dia d'octubre, i de les quals els mitjans de comunicació se'n van fer força ressò. El dia que hi vaig anar, el projecte de l'augment de l'IBI era vox populi a tot arreu, i em van ensenyar un retall de diari sobre els municipis espanyols on més es paga d'IBI. Tot i que no he pogut verificar la veracitat d'aquell article, em va sorprendre que Igualada ocupés el desè lloc de la llista estatal i, si ho limitem als municipis catalans, figura en el segon lloc del podi, només superada per Sant Cugat del Vallès.

En termes de comunicació política municipal es van cometre algunes relliscades, i algunes explicacions de l'alcaldia intentant justificar l'augment de l'IBI només van servir per embolicar més la troca. Per exemple, va ser un error vendre com a baixada de l'impost en un quatre per cent el que en realitat era un augment del set per cent. És cert que la proposta inicial de l'alcaldia parlava d'un augment de l'11%, així com també ho és que aquest percentatge és inferior a l'augment de l'IPC dels últims quatre anys. Però de baixada de l'IBI com es va intentar vendre, res de res i, finalment, es va aprovar un augment del set per cent. No valoraré ara la seva oportunitat, però afegiré, això sí, que els igualadins es mereixen que se'ls tracti com a persones adultes.

Una assignatura pendent: Via Laietana 43

Via Laietana 43 és l'adreça de l'edifici que, encara ara —abans-d'ahir es van commemorar els quaranta-vuit anys de la mort del dictador—, la policia colonial espanyola utilitza a Barcelona amb ves a saber quins objectius. Via Laietana 43 és el lloc sinistre on durant el franquisme es torturava amb total impunitat a qui no combregava amb el franquisme... i ho expressava en veu alta. No calia ser sindicalista o polític, activitats diguem-ne de més risc; a qualsevol persona la podien fer passar per allà, i tot el que allò representava.

Tinc familiars, amics i coneguts que hi van passar, i encara ara, si caminen per la vorera dels senars, quan arriben a l'altura de Via Laietana 43 canvien de vorera. Ara, però, diuen que ja no s’hi tortura. Tot un detall. Jo només hi vaig entrar una vegada per un tema burocràtic amb el meu passaport (ja no en recordo els detalls), però com que anava ben recomanat sabia que no corria cap risc; tot i això, entrar en aquell edifici i passejar-me per aquells despatxos em va fer molta impressió.

En aquest mig segle han governat Espanya i Catalunya les dretes i les esquerres, però cap governant ha tingut la delicadesa de tancar aquelles instal·lacions. En aquest sentit estem en males mans, tant a Barcelona com a Madrid. Quants anys més haurem d’esperar per perdre definitivament de vista la Jefatura Superior de Policía de la Via Laietana 43?

Intel·ligència artificial vs. estupidesa humana

 

Té tot el sentit que ens comencem a preocupar pels efectes perversos de la intel·ligència artificial, i estic convençut que, amb les mateixes eines tecnològiques, més aviat que tard els experts trobaran un antídot efectiu per evitar els excessos que es comencen a veure.

En canvi, els efectes perversos produïts per l'estupidesa humana els patim cada dia a tot arreu, i no sembla fàcil que es pugui trobar un antídot efectiu per corregir-la. Si més no, fins ara no ens n’hem sortit.

Hi ha qui diu, i al meu entendre l'encerta de ple —lamento no recordar el nom de l'autor de la frase—, que no ens hauria de fer tanta por la intel·ligència artificial com l'estupidesa humana.

D’efectes perversos causats per l'estupidesa humana en veiem i en patim contínuament, i el carril bici que es va instal·lar per anar a l'aeroport de Maó en seria un bon exemple.