Winners and losers

THE WINNER
Is always a part of the answer,
THE LOSER
Is always a part of the problem.

THE WINNER
Always has a program,
THE LOSER
Always has an excuse.

THE WINNER
Sees a green near every sand trap,
THE LOSER
Sees two or three sand traps near every green.

THE WINNER
Says “Let me do it for you”,
THE LOSER
Says “That’s not my job”

THE WINNER
Sees an answer for every problem,
THE LOSER
Sees a problem in every answer.

THE WINNER
Says “It may be difficult, but it’s possible”,
THE LOSER
Says “It may be possible, but it’s too difficult”

BE A WINNER...

(Aquest text no és pas meu, el tenien penjat en un despatx de Porto Alegre, Brasil. No sé qui n’és l’autor però el missatge em va agradar i ara he pensat que seria bo compartir-lo amb la clientela d’aquest blog)

Denúncia d’uns excessos policials

La rebutjable actitud de prepotència que els dirigents socialistes de l’Ajuntament de Barcelona, encapçalats per Jordi Hereu i Carles Martí, estan tenint aquests dies amb els regidors de l’oposició ja ens dóna una pista bastant fiable d’un tarannà polític que pateix d’evidents mancances democràtiques. Potser a aquestes alçades, després de més de trenta anys continuats ocupant uns despatxos de la plaça de Sant Jaume -banda mar- com si fossin de la seva propietat, els barcelonins ja no en podem esperar gran cosa més. El darrer exemple el trobem en la lamentable reacció que estan tenint aquests senyors després de fer-se públic que també en el nostre ajuntament s’encarreguen informes inútils als amics i coneguts dels governants. Al cap i a la fi CiU i PP només exigeixen conèixer més detalls sobre uns informes que pel que s’ha sabut fins ara s’han encarregat de manera si més no sospitosa. L’equip de govern, intentant amagar a l’oposició una documentació que és pública, o sigui de tots, només tracta d’evitar que se sàpiguen més coses lletges de les que ja han sortit a la llum fins ara.

Per això tampoc ens hauria d’estranyar que la Guàrdia Urbana de Barcelona de vegades s’excedeixi en les seves funcions. Normalment la policia és el reflex dels seus dirigents polítics. La lògica ens diu que d’un equip de govern educat i respectuós amb el ciutadà normalment n’hauria de sortir una policia també educada i respectuosa amb el ciutadà. Dissortadament i pel que dèiem abans aquest no sembla ser el cas de la ciutat de Barcelona. Vull pensar, però, que la nostra Guàrdia Urbana no utilitza com a norma de conducta habitual la provocació, la fatxenderia, els insults i la violència verbal i física gratuïtes contra els seus conciutadans. Però almenys de tant en tant és evident que ho fa, i en aquests casos un ciutadà responsable ha d’exercir el seu civisme i denunciar-ho sense por, encara que aquesta decisió li representi algun maldecap, i un temps i uns diners que per gust segurament utilitzaria d’una altra manera més profitosa.

Els fets als que em refereixo van passar al voltant d’un rutinari control d’alcoholèmia que tenia lloc el passat cap de setmana a Barcelona, concretament al barri del Raval, on la Guàrdia Urbana va acabar agredint gratuïtament, amenaçant i detenint a uns joves espectadors. Resulta que la policia va acabar caient en les provocacions verbals d’un espectador que havia begut més del compte i que juntament amb altres s’ho miraven des d’una distància prudencial. Parlo d’unes provocacions que tot i ser exclusivament verbals jo evidentment no defensaré, de la mateixa manera que tampoc puc defensar que la policia faci un ús forassenyat de les seves atribucions. Em diuen els entesos que ficar-se verbalment amb un policia no pot ser mai motiu d'una detenció. La realitat és, però, que aquest cos policial va acabar perseguint i agredint físicament, amenaçant, emmanillant i portant a la caserna a uns espectadors d’un control d’alcoholèmia, un d’ells transferit posteriorment a la caserna dels mossos on s’hi va estar fins l’endemà, després de passar pels serveis sanitaris per tal d’avaluar-ne les lesions sofertes fruit de la totalment injustificada agressió policial.

Un cop més ens trobem davant d’un clar abús d’autoritat d’uns funcionaris que teòricament ens haurien de protegir, i ara haurà de ser la justícia qui en digui la última paraula.

Viagra, silicona i... antiaging!

El conegut oncòleg i escriptor brasiler Dráuzio Varella és l’autor d’aquesta afirmació: actualment s’està invertint cinc vegades més en medicaments per a la virilitat masculina i silicona per les dones que en la cura del Alzheimer. D’aquí uns anys tindrem velles amb els pits grossos i vells amb el penis dur però cap d’ells se’n recordarà per què serveixen.

Les reflexions de Varella són molt oportunes. Així, semblaria lògic que s’hauria d’invertir més en la investigació sobre l’Alzheimer, i tal vegada podríem concloure que una societat tan superficial com la nostra gasta massa en tunejats com els referits abans per Varella. Sigui com sigui, la seva frase ha fet fortuna i ha estat reproduïda en diversos llocs.

El problema de fons és, però, força més senzill: a la nostra societat, allò que es coneix com el primer món, li costa acceptar que el temps passa inexorablement, també per a les persones, i que aquest fenomen natural té les conseqüències que té, algunes de negatives, això ningú no ho discuteix, però també se’n troben moltes de positives que es tendeixen a obviar.

Relacionat amb tot això veiem també com alguns professionals no paren d’utilitzar el mot antiaging com a gran argument de venda. Sembla ser que avui en dia això d’enganyar el temps té fàcil venda, tot i que no deixa de ser un flagrant autoengany. Però se’ns intenta vendre que el temps no passa, que el podem aturar a voluntat, i sempre hi ha qui s’ho creu i ho compra.

Però quan sento parlar amb tanta fe del antiaging no puc evitar pensar que tal vegada en alguns casos seria molt recomanable fer una visita prèvia al psiquiatre de capçalera o al psicòleg de confiança. I un cop aclarit allò que tots hauríem de tenir clar, que cadascú faci el què vulgui, fins i tot sotmetre’s a un tractament antiaging si creu que en pot treure algun profit. A mi, però, que no m’hi busquin.

Què convé dir quan no es té res a dir?

De Fraga a Geli

Any 1966: dos avions militars dels Estats Units tenen un accident i perden unes bombes termonuclears mentre sobrevolaven la costa de Palomares (Almeria, Espanya). Per demostrar que no hi havia cap mena de perill de contaminació, Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre de Franco, convoca la premsa i es fa retratar mentre es banya a la platja on van caure els artefactes nuclears. Amb posterioritat s’ha demostrat que els temors de la població eren certs, i a dia d’avui Palomares és la localitat amb més radioactivitat d’Espanya. Intueixo que l’espònsor d’aquell bany col·lectiu va ser la casa Meyba però mai hem sabut què els va costar aquella festa.

Any 2009: comença la vacunació voluntària contra la grip nova. Els primers agraciats són els anomenats "grups de risc". Per demostrar que no hi ha cap mena de perill amb una vacuna que tantes suspicàcies ha generat entre la població en general i molt especialment entre els científics en particular, Marina Geli, consellera de Montilla, convoca la premsa i es fa retratar mentre és vacunada en un ambulatori. Ara mateix és massa d’hora per saber quins efectes secundaris tindrà aquesta vacuna sobre la consellera, això suposant que ahir no hagués fet comèdia fent-se injectar un simple placebo en comptes de la vacuna. Ara la consellera Geli potser ens hauria d’explicar en quin grup de risc es troba. O és que tal vegada es va colar passant per davant de tothom?

El PP, un partit d’estratègia anticatalana

El PP potser no és un partit anticatalà com diuen alguns (fins i tot jo mateix potser ho he afirmat alguna vegada) però com a mínim és un partit que segueix una claríssima estratègia anticatalana. Això li dóna molts vots fora de Catalunya a canvi de perdre’n alguns aquí, fins al punt que si s’exclogués Catalunya dels últims resultats electorals ara mateix Rajoy governaria Espanya amb una còmoda majoria i Zapatero seria el cap de l’oposició. Diguin el que diguin els dirigents del PP que el darrer cap de setmana van baixar a Barcelona, Catalunya no és cap prioritat pel PP sinó que és simplement un mitjà més per tractar de recuperar el govern espanyol. Això és així com a mínim des que el PP va assolir aquella majoria absoluta de l’any 2000, a partir de la qual el partit es va treure la careta que Aznar s’havia posat quatre anys abans a la porta del Hotel Majestic de Barcelona, amb aquell yo hablo catalán en la intimidad i tot el que allò significava. Pura comèdia, tot allò era més fals que una moneda de tres euros. Llavors el PP només buscava els vots de CiU i els va tenir. I és que ens agradi o no, defensar sempre i per sobre de tot els interessos d’Espanya com a prioritaris sovint entra en conflicte amb els nostres propis interessos com a catalans. Però no pretenc pas que tothom comparteixi la meva visió sobre el tema i és evident que no tothom la comparteix. Un deu per cent dels catalans en deuen discrepar perquè veig que voten el PP. Un deu per cent dels diputats del Parlament són del PP. 14 de 135. El quart partit de Catalunya. Ningú posa en dubte que el PP és decisiu a Espanya però els resultats electorals ens demostren repetidament que és un partit residual a Catalunya. I tot fa preveure que seguirà sent així.

Llistes obertes: Montilla tria Parlón

En una demostració pràctica de la mena de llistes obertes que defensen alguns, un cop més s’ha demostrat el grau d’autonomia que tenen els ajuntaments i els seus representants. Autonomia zero. Un cop més s’ha demostrat que, en definitiva, qui mana, mana. José Montilla amb l’ajut de José Zaragoza han triat Núria Parlón Gil, novena tinent d’alcalde, com a alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, saltant-se així una bona colla de companys que anaven per davant seu a les llistes. Aquests senyors ja han dit que són contraris a les llistes obertes amb les que els ciutadans podrien decidir una mica més que ara. Això sí, mentrestant ells mantenen el privilegi de gestionar-les com si ho fossin, exercint tot el control no només sobre el partit sinó sobre les persones. Així, Montilla ha demostrat no tenir cap mena de respecte per l’ordre dels candidats que figuraven a les llistes tancades de les últimes eleccions municipals. Ha quedat clar que l’alcaldessa de Santa Coloma ha estat escollida pels cuiners del partit i no pels colomencs o els seus representants. Però que sàpiga la senyora Parlón que de la mateixa manera que aquests senyors avui l’han posat al càrrec, demà mateix la poden treure sense cap mena de problema. D’això en podríem dir la dictadura dels cuiners i segurament no ens equivocaríem gaire.

Banca ètica

Llegint l’altre dia el diari El Punt em va cridar l’atenció que s’utilitzés l’expressió banca ètica com exemple del que podria ser un oxímoron, és a dir, el nom que es dona al conjunt de dues paraules de sentit oposat. Es tractava d’un article molt interessant de la Verónica Sánchez Orpella dedicat al Triodos Bank, una institució financera que es presenta com l’excepció de la regla dintre del món de la banca.

Sóc molt conscient que aquesta societat s’alimenta de determinats tics, al meu entendre massa sovint equivocats, dels que resulta molt difícil desprendre-se’n. Hi ha la idea molt estesa que els empresaris són d’entrada els dolents de la pel·lícula i els treballadors són els bons, que les organitzacions empresarials són l’expressió de la maldat i els sindicats l’expressió de la bondat, i que dintre del món de l‘empresa la banca és lo pitjor de lo pitjor.

En conseqüència, una bona part de la nostra societat accepta de bon grat que l’expressió banca ètica és el típic exemple d’oxímoron, perquè per a molta gent el negoci de la banca té necessàriament unes connotacions negatives, en contraposició a la idea positiva que suggereix l’adjectiu ètica.

Certament no tothom pensa així. Tant en el món de la banca com en el sector de la siderúrgia o entre els fabricants d’ordinadors portàtils hi ha de tot, gent honesta i gent que no ho és, persones ètiques i persones que ni tan sols saben el significat de la paraula ètica aplicada als negocis o a la vida en general. No tinc cap dubte que com diuen a ses illes per tot hi ha de tot, també banquers amb un alt sentit ètic del negoci.

La crisi i la gestió de la crisi

El mes d’octubre es va tancar a Catalunya amb una xifra oficial de 543.603 aturats, que representa un increment del 43.8% sobre les dades de fa un any. Les xifres reals són força més altes doncs se sap amb certesa que determinats col·lectius que ja han perdut tota esperança de trobar feina deixen d’inscriure’s en els corresponents registres.

Per altra banda, les nostres autoritats han afirmat diverses vegades que el pitjor de la crisi ja ha passat. És evident que això no és cert però voldria pensar que ho diuen amb bona intenció, per no alarmar-nos més. Sigui com sigui tenim uns governs amb un molt baix nivell de credibilitat.

Organismes internacionals de tota solvència afirmen que ni aquest any, ni el 2010, ni possiblement el 2011 sortirem de la situació de precarietat econòmica en la que ens trobem. Ens diuen també que, en el context europeu, quan el nostre país torni a treure el cap serà dels últims països en fer-ho, amb tot el que això comporta. Estaria bé que aquests organismes s’equivoquessin però molt em temo que no només no serà així sinó que encara són massa optimistes.

Així mateix resulta trist constatar que a banda de la crisi econòmica aquí ens toca sofrir també la mala gestió que de la crisi en fan les nostres autoritats. Van passant els mesos i no es prenen les mesures imprescindibles per tal d’apaivagar els efectes de la crisi. Encara pitjor, sovint es fa justament el contrari del que s’hauria de fer.

Així, en comptes d’abaixar els impostos per dinamitzar l’economia ens els apugen. Per altra banda, la imprescindible eliminació de les despeses públiques innecessàries és una de les nostres assignatures pendents. De què serveix el Ministerio de la Igualdad? De què serveix mantenir el Ministerio de la Vivienda i el Ministerio de Cultura quan es tracta de sectors traspassats a les autonomies? Són només uns pocs exemples, tres ministeris sobrers, d’una sola administració, la de l’estat. Podríem trobar exemples similars en altres nivells de l'administració pública.

Una altra assignatura pendent és la reforma del mercat laboral, del tot imprescindible si es pretén facilitar la creació d’ocupació, o almenys no entorpir-la. Però aquest sembla un tema tabú tant pels nostres governants com pels líders sindicals de CCOO i UGT que, a la pràctica, actuen com si fossin els veritables vicepresidents del govern. Haver d’escoltar els tronats discursos dels dirigents sindicals d’aquest país és quasi una tortura psicològica. Ja per acabar i sobre aquest mateix tema, deixar la representació dels empresaris de la CEOE en mans d’un personatge que des de fa mesos no paga el sou dels empleats de la seva pròpia empresa tampoc resulta gens engrescador.

Unes preguntes gens innocents

Vista la simpàtica polèmica generada pel meu innocent article d’ahir i tenint en compte els respectables arguments emprats pels benintencionats defensors de la contractació del servei de traducció en ocasió de la visita a Barcelona d’uns senyors nicaragüencs, com és que no es contracten traductors cada cop que una delegació provinent d’Espanya visita el Parlament, un tipus de visites que en aquella institució del Parc de la Ciutadella es dóna molt sovint? És que només hem de fer gestos de dignitat i donar lliçons de protocol als amics nicaragüencs que viuen a milers de quilòmetres de distància? No seria molt més justificat fer aquesta mena de pedagogia amb els nostres veïns espanyols? Què ens interessa més: explicar als nicaragüencs que la nostra peculiar situació lingüística és la que és o intentar convèncer d’una punyetera vegada els espanyols del significat exacte del terme pluralitat lingüística de l’estat, un assumpte que pel que sembla alguns no acaben de tenir prou clar? Potser fins i tot el propi senyor Benach, que també es va sentir molt ofès per aquestes crítiques, ens en podria fer cinc cèntims.

President Benach: paraules i fets

Ernest Benach és el president del Parlament i des que va accedir al càrrec acostuma a fer declaracions institucionals carregades de sentit comú. Va tenir aquella relliscada amb els extres del seu cotxe oficial (la relliscada per la mala gestió que ell mateix en va fer de l’afer, més que per l’afer en sí) però normalment demostra ser un polític bastant sensat. La setmana passada es va adreçar a la ciutadania per parlar de la desafecció política dels ciutadans i de la necessària regeneració política de la que tothom en parla però ningú fa res. Va detallar també algunes idees concretes (sindicatura de comptes, llei electoral, etc.) sobre allò que a parer seu s’hauria de fer sense més dilació per tal d’evitar que el creixent allunyament entre els polítics i la ciutadania acabi esdevenint un divorci definitiu. Unes boniques paraules.

Els fets. El Parlament que presideix Benach va contractar un servei de traducció català/espanyol i espanyol/català amb motiu de la visita a la institució d’una delegació nicaragüenca, cedint així a l’exigència d’alguns diputats que es volien expressar exclusivament en català. Els nicaragüencs lògicament van utilitzar els auriculars quan parlaven els catalans, i amb la mateixa lògica i per motius obvis els catalans en van prescindir olímpicament.

Davant de les crítiques rebudes, la persona que va donar la cara per explicar la contractació del doble servei de traducció va ser el director de l’Agència Catalana de Cooperació, David Minoves, que depèn políticament del vicepresident del govern (que no de la Generalitat), el senyor Carod, el mateix que recentment va anar a Guatemala a comprar una llança que ens va costar un milió d’euros.

Minoves ho va intentar justificar amb l’argument que els visitants “són a Catalunya per saber com s’ha desenvolupat l’autonomia catalana, com han funcionat les institucions i com som capaços de recuperar la nostra llengua i cultura”, afegint que “davant d’aquesta situació, el que no podia era expressar-me al Parlament amb una llengua que no fos el català”.

Considero del tot ridícules aquestes explicacions i, per tant, penso que va ser un error la decisió de contractar el traductor que, convé no oblidar-ho, el paguem entre tots. Una manera més de llençar impunement els nostres diners en temps de crisi. Senyor Benach, sàpiga que amb aquestes ximpleries (*) els desafectes només fan que continuar augmentant.


(*) ximpleria = acció pròpia d’una persona de poc seny.

Berliner Mauer, mai més

Fa dècades que llegeixo el diari cada dia i de totes les notícies que m’han passat pel davant al llarg d’aquests anys la caiguda del mur de Berlín, avui fa vint anys, és la que sense cap mena de dubte m’ha impactat més. Molt més que qualsevol altra.

Avui fa vint anys del principi de la fi d’aquell malson en què es va convertir l’experiment del comunisme a Europa. Avui fa vint anys que es va començar a enderrocar aquell mur inhumà que els d’una banda, la comunista, van construir per tal d’evitar, segons deien, perverses contaminacions ideològiques provinents de l’oest capitalista. Els comunistes en deien “Mur de protecció antifeixista”, i a l’oest era conegut com el “Mur de la vergonya” o el “Teló d’acer”.

Avui fa vint anys que els orientals van recuperar la llibertat de moviments per retrobar-se amb els seus familiars i amics de l’altra banda del mur, després de dècades de separació forçosa imposada per les autoritats comunistes. Avui fa vint anys que els orientals van poder començar a gaudir de totes les altres llibertats a les que fins llavors no tenien accés, amb els lògics inconvenients que l’exercici de la llibertat sempre comporta, sobretot quan un no està acostumat a prendre decisions pel seu compte. Dues generacions d’alemanys orientals havien viscut sota aquell règim i alguns, pocs, especialment la gent que ja tenia una certa edat, no han pogut superar aquell sotrac que els va canviar la vida, i reivindiquen amb nostàlgia el sistema comunista. És el vot residual de la nostàlgia.

Amb independència de les explicacions oficials dels seus constructors, el Berliner Mauer era un mur que a la pràctica només evitava que a algun il·luminat de l’est se li passés pel cap la idea de marxar del paradís comunista cap al pervers oest capitalista. Molts dels que ho van intentar van deixar-hi la vida. Evidentment de candidats a creuar-lo en sentit contrari no n’hi havia, s’entén creuar-lo no per anar-hi uns quants dies de visita sinó per quedar-s’hi a viure.

És per tot això que em costa d’entendre com encara hi ha persones que defensen aquella ideologia, un sistema polític que amb moltes dificultats només pot mig sobreviure en uns pocs racons del planeta (Corea del Nord, Cuba...) a base d’aplicar la mateixa recepta, és a dir, prohibint que la gent marxi, prohibint la llibertat dels ciutadans. Però ja es veu que un disbarat com aquest té els dies comptats. L’últim que apagui el llum i tanqui l’aixeta, suposant que encara hi hagi llum i aigua a disposició dels ciutadans que viuen en aquests falsos paradisos.

Un altre “10” per Xavier Roig

Aquest article del diari Avui d’ahir és el millor resum que he llegit fins ara sobre el cas Pretòria. Pel meu gust, és clar, doncs sóc molt conscient que no serà del gust de tothom.

El drama dels 36 del “Alakrana”

Primer de tot vull deixar constància de tota la meva solidaritat amb els 36 mariners del vaixell Alakrana que porten 36 dies segrestats per pirates de Somàlia. Espero que se’n surtin aviat i sense més conseqüències que els danys psicològics que ja han sofert fins ara.

Però dit això em faig a mi mateix unes reflexions. Tothom sap que fa anys en aigües de Somàlia es produeixen segrestos de vaixells. Tothom sap que allà hi ha molta pirateria descontrolada, vull dir sense control governamental de cap mena ja que tothom sap també que a Somàlia fa anys que no hi ha un govern estable. Tothom ho sap. També ho saben els governs de tot el món. I els pescadors. Tothom.

Llavors, si tothom ho sap, a sant de què alguns pescadors decideixen córrer el risc d’anar a pescar per aquelles aigües tan perilloses? I si tot i ser coneixedors dels molts perills que comporta la pesca a Somàlia prenen l’arriscada decisió d’anar-hi, fins a quin punt el govern espanyol té l’obligació de protegir-los?

Són preguntes que em faig cada cop que un vaixell del nostre país té problemes per aquella zona. I és que no estem davant de cap sorpresa, el cas del Alakrana no és pas el primer, i molt em temo que no serà l’últim.

El ressentiment de dos fiscals

Amb les lamentables declaracions que han fet aquests últims dies Carlos Jiménez Villarejo i José M. Mena sobre la detenció dimarts de la setmana passada de dues persones de l’entorn de Convergència que actualment es troben empresonades a Madrid, aquests exfiscals comunistes només ens han demostrat una vegada més que encara no han paït el seu rotund fracàs professional que els va impedir ficar Jordi Pujol a la presó aviat farà trenta anys, tot i haver-ho intentat pel dret i pel revés amb l’ajut de tot l’aparell polític dels socialistes catalans i espanyols de l'època. Com diuen a l’oest a falta de pan buenas són tortas, i com que amb Pujol no van poder ara s’acarnissen amb dos dels seus excol·laboradors, que algun dia algun jutge ens dirà si són culpables del que se’ls acusa o no ho són. És el ressentiment comunista de dos fiscals espanyols que s’han passat mitja vida destinats a Catalunya però que mai han estat capaços d’expressar-se en la nostra llengua.

No al peatge de la mort

L’impost de successions és fiscalment injust (es paga per un patrimoni que ja ha pagat abans, amb escreix, via IRPF) i socialment insolidari (només l’acostumen a pagar els pobres -les classes mitja i baixa-. Els rics disposen d’uns mecanismes d’enginyeria fiscal –per altra banda 100% legals- i quasi sempre s’estalvien aquest pagament). I no només això. Mentre Catalunya segueixi pertanyent a l’estat espanyol, i aquí em dirigeixo especialment a aquells que tant reivindiquen aquell concepte conegut com unitat de mercat, cal també recordar que es tracta d’un impost estatalment discriminatori (només te’l cobren a Catalunya i a Extremadura).

A més a més, és obvi que es tracta d’un impost que penalitza clarament l’estalvi. El missatge subliminal que se’ns transmet amb el manteniment d’aquest impost és que et gastis tot el que puguis en vida abans que quan et moris se t’ho quedi la Generalitat. I espero que ningú em parli ara d’una obligada solidaritat del mort amb els que es queden. No. El mort ja ha pagat en vida tot el que li tocava i s’ha de permetre que es mori tranquil i no pas amb l’angúnia, com passa ara, de pensar que el Conseller de Finances es troba a l’aguait per cobrar el peatge de la mort als seus familiars tan bon punt surtin del cementiri.

Què podem fer els contribuents que estem en contra de l’impost de successions? La meva proposta és ben senzilla. En les eleccions que es convoquin d’ara en endavant proposo que ens abstinguem de votar els partits que no portin clarament especificada en el seu programa electoral l’eliminació d’aquest impost.

Per evitar malentesos vull aclarir que he pagat aquest impost dues vegades en els darrers 10 anys, i degut a la meva situació familiar és poc previsible que l’hagués de tornar a pagar per tercera vegada suposant que no l’eliminin. Per tant, ara mateix no estic pensant ni molt menys en la meva butxaca particular sinó en el conjunt de les famílies catalanes que, tot just surten del cementiri d’enterrar els seus familiars, han de fer front a una desgràcia afegida: la liquidació del peatge de la mort a la Generalitat.

Lliçons morals i d’un censor amb sou públic

Saül Gordillo és el director d’una empresa pública catalana que ara mateix depèn políticament d’Esquerra. En defensa dels seus legítims interessos polítics, Gordillo segueix impartint lliçons morals des del seu blog, i combina aquesta tasca amb la censura de determinats comentaris que alguns dels seus lectors li fem arribar de tant en tant. Jo puc entendre que no li agradi que alguns ciutadans que contribuïm a pagar-li el sou discrepem de les seves opinions. Però ja em costa més d’acceptar que una persona amb sou públic com ell resolgui les crítiques educades tirant pel dret, és a dir, silenciant els discrepants, encara que ho faci des del seu blog personal. Mort el gos morta la ràbia; mort el crític morta la crítica, aquesta deu ser la filosofia del senyor Gordillo. Dit això, dic també que té tot el dret de censurar-nos, exactament el mateix dret que tinc jo d’explicar-ho.

Dimecres de la setmana passada Gordillo va publicar al seu blog un article on parlava de les primeres reaccions de la classe política sobre l’assumpte de les detencions d’uns polítics i d’uns expolítics fetes el dia abans per la Guardia Civil per ordre del jutge espanyol Garzón. Una de les coses que deia Gordillo és que “Puig (CDC) hauria de fer més cas a Zaragoza (PSC)”, deixant d’aquesta manera molt clar quin és el seu referent. Deia també que “el PSC ha sabut reaccionar”, i es referia a unes paraules de compromís de José Zaragoza, també conegut com el cuiner de Nicaragua, dient que al seu partit “no hi ha lloc per a gent d’aquesta”.

Atenent a la possibilitat que ens ofereix el seu blog de comentar els seus articles, jo li vaig deixar un missatge que deia textualment el següent:

"Està be defensar el tripartit i els seus membres ja que el teu sou depèn d’ells però penso que quan dius que "el PSC ha sabut reaccionar", simplement per unes declaracions de José Zaragoza, t’oblides que, mentre no es demostri el contrari, tots els detinguts d’ahir són innocents, de la mateixa manera que també és innocent el senyor Millet. En canvi, a un condemnat en ferm per delictes similars, Josep M. Sala, el PSC el va nomenar secretari de formació i es va reincorporar a l’executiva del partit tant bon punt va sortir de la presó. Amb això vull dir que les declaracions de Zaragoza dient que al PSC no hi ha lloc per a gent d’aquesta s’han d’agafar amb molta prudència. De moment, “gent d’aquesta” es troba còmodament instal·lada a la direcció del seu partit."

Evidentment aquest comentari va ser censurat per Gordillo, i dic evidentment perquè no és pas la primera vegada que això passa i ja no em ve tant de nou. En quedi, però, constància; un cop més.

Alavedra, Garzón, Millet, Montull, Prenafeta i Solaz

D’aquests sis noms ordenats alfabèticament i mentre no es demostri el contrari, dos són delinqüents confessos, dos són jutges i els altres dos són innocents. Estem davant d’uns episodis judicials que tot just comencen i ningú sap encara com acabaran. Mentrestant, sobre les decisions que han pres fins ara aquests dos jutges aquí hi ha un article que diu més o menys el mateix que penso jo.

·

PS: No em puc estar de dir que ja han passat sis dies des de les detencions i Jordi Pujol encara no ha dit aquesta boca és meva. I francament, això sí que tampoc no hi ha qui ho entengui.

Un tracte degradant innecessari

No acostumo a comprar El Mundo però me’l miro cada dia per internet, com faig amb altres diaris catalans i estrangers. Però com que no en sóc subscriptor no puc accedir a tots els continguts de la versió digital del diari. Una de les coses que no puc llegir són els seus editorials; només puc llegir-ne els títols que, sovint, ja ens ho diuen tot.

El diari El Mundo no destaca precisament per la seva simpatia amb Catalunya i la majoria dels polítics catalans, ni amb CDC i el PSOE-PSC-PSOE en particular. És precisament per aquesta línea editorial tan marcada que avui m’interessa destacar que també en aquest diari s’editorialitza sobre l’innecessari tracte degradant, buscant l’espectacle mediàtic, que la Guardia Civil o la judicatura espanyoles (ignoro qui n’és el responsable directe) van sotmetre ahir a uns detinguts relacionats amb la política catalana. L’editorial porta per títol:

No era necesario esposarlos y menos exhibirlos

Potser convé recordar que quan es fan els trasllats de presumptes terroristes a la Audiencia Nacional de Madrid els furgons acostumen a entrar al pàrquing de l’edifici abans d’obrir les portes. Per tant, resulta materialment impossible veure’ls i menys encara fotografiar-los emmanillats i portant com poden una gran bossa d’escombraries amb les seves pertinences.

Algú ja va dir fa temps que el gran problema d’Espanya no és Euskadi sinó Catalunya. Jo també ho penso, i l’espectacle mediàtic que ens va brindar ahir Espanya n’és una prova més.

Més restaurants econòmics a Lisboa

A banda del Ruca, unes visites que no fallen mai quan sóc a Lisboa, avui podem parlar d’uns altres restaurants lisboetes que compleixen tres característiques: són negocis sense pretensions ni luxes de cap mena, hi pots menjar força bé per uns quinze euros tot inclòs i són molt cèntrics, in a walking distance que diuen els anglesos.

O Cantinho do Bem Estar. Es troba a la Rua do Norte 46, a pocs minuts a peu del conegut i pel meu gust massa turístic Café A Brasileira, aquell que té a la porta la coneguda estàtua de Pessoa en bronze, veritable meca del turista. O Cantinho és un restaurant molt petit (vint o vint-i-cinc places en total) i convé anar-hi d’hora, a quarts d’una. Cuina excel·lent, servei molt correcte tot i que l’amo, que té cura de les taules, a primera vista pot semblar una mica eixut. Però al final t’adones que no ho és.

Palmeira. Tot un clàssic, té més de 50 anys segons em va explicar fa poc, molt orgullós, el seu amo. És a la Rua do Cruxifixo 69, sortint del metro de Chiado a unes poques passes a mà dreta. Entrant al local a mà esquerra hi ha un saló molt agradable per a no fumadors, i al fons del local hi ha la sala de fumadors, normalment amb força més xivarri que l’altra. Parròquia bàsicament de lisboetes, però degut a la zona on es troba també hi entra algun turista.

Casa do Alentejo, Rua Portas de Santo Antao 58. L’entrada discreta i lletja no dona cap pista del que et trobaràs a dins un cop has pujat l’escala. Tenen també botiga on pots trobar tota mena de productes de l’Alentejo. Típica cuina alentejana. Els plats del dia solen estar sempre força bé (millor que agafar-ne un de la carta), però la característica principal d’aquest lloc és el local en si mateix. Una curiositat que cal visitar encara que no t’hi quedis a menjar, amb un petit teatre annex, sala de ball, etc.

Si teniu previst anar properament a Lisboa espero que aquestes noves referències culinàries us puguin ser d'utilitat.