.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 20 de juliol del 2009

Moderació/censura de comentaris (1)

Una explicació prèvia
Que poc agrada a alguns blogaires rebre segons quins comentaris crítics! Que poc m’agrada a mi que em moderin fins a l’extrem de censurar-me! I dic això sent ben conscient que qui té un blog el gestiona com vol, com no podria ser d’altra manera. L’any passat ja en vaig parlar. Els blogs no tenen normes, i estic segur que si en tinguessin no es complirien. Però la llibertat del blogaire per practicar la censura no està per sobre de la meva llibertat de fer-ho públic. A partir d’ara obro una petita secció, que apareixerà de tant en tant, per anar comentant casos concrets. Això sí, limitaré les meves crítiques als blogaires que tenen certa notorietat i viuen del pressupost públic, és a dir, dels impostos que paguem els ciutadans. I això al marge de si els seus blogs els bategen com a institucionals o personals ja que, més sovint del que seria desitjable, la frontera de la gestió entre uns i altres resulta bastant difosa. Un exemple sagnant i molt recent, que segurament sortiria al Guinness World Records 2009 si es presentés a concurs, és el blog d’or de Jordi Hereu (que no enllaço per no fer-li més propaganda), amb un cost de manteniment de 315.000 euros l’any i, pel que sembla, poca diligència en la publicació dels comentaris. Un blog d’or que no paga el senyor Hereu ni paga el seu partit sinó el conjunt dels barcelonins. I tot i les crítiques rebudes d’uns i altres, encara no l’han tancat. I això que diuen que hi ha crisi i que s’han de retallar despeses innecessàries. Jo aquí hi veig una combinació de malbaratament dels fons públics i prepotència a parts iguales.

Avui començarem aquesta nova secció amb Saül Gordillo, periodista, director de l’Agencia Catalana de Notícies (ACN). L’he vist alguna vegada però vull aclarir que no el conec de res i, per tant, no tinc res personal en contra d’ell. De fet, el llegeixo sovint i normalment és dels que hi toca força.

Dilluns passat va publicar un article al seu blog personal que porta per títol ERC i el finançament: una lliçó de Realpolitik. Es tracta d’un article molt laudatori amb Esquerra, al meu entendre tan exageradament laudatori que sembla un encàrrec del senyor Puigcercós. Vaig deixar un curt missatge al seu blog que deia textualment el següent:

Senyor Gordillo,
Una pregunta gens innocent: ACN és una empresa pública? De quina conselleria depèn? No, per res.

Es pot comprovar que en l’article enllaçat hi surten més d’una quinzena de comentaris però el meu diguem que s’ha perdut. Ho repeteixo: el blogaire té tot el dret de censurar els comentaris dels seus lectors, el mateix dret que té el comentarista d’explicar-ho. I a partir d’aquestes dues premisses, que cadascú en tregui les conclusions que li semblin convenients.

Ah, per cert, l’ACN és una empresa pública. No, per res.

Complement final
Altres exemples similars, tots ells de la setmana passada, amb comentaris meus enviats i no publicats:

Alícia Sánchez-Camacho (PP), senadora: una pregunta sobre el funcionament del seu nou blog d’internet.
Ramon Tremosa (CiU), eurodiputat: una pregunta sobre el tema dels controls de seguretat als aeroports.
Ernest Benach (ERC), president del Parlament, una pregunta sobre el paper decisiu (segons ell) del seu partit en l’acord del finançament.

Fixeu-vos que tampoc estic demanant que em contestin, tot i que seria no només de bona educació sinó també un signe d’intel·ligència política si ho fessin. Però tenir els comentaris oberts i alguns (o tots) no publicar-los em sembla un menyspreu a la clientela dels seus blogs; parlo de comentaris educats i respectuosos.

El senyor Gordillo, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Tremosa i el senyor Benach tenen, com a mínim, dues característiques comunes: tots quatre gaudeixen d’un sou públic i tots quatre han censurat els meus comentaris en els seus respectius blogs. I només faltaria, tenen tot el dret a fer-ho, el mateix dret que jo tinc d’explicar-ho.

10 comentaris:

Clidice ha dit...

Amb tot el dret :) el dia que aquests polítics entenguin que hi són gràcies a la gent que tan menyspreen, a part dels lobbys corresponents que tinguin el suficient poder com per manipular l'opinió pública, potser mostraran més respecte. O no :(

greips ha dit...

en saul és l'exemple de com no es mossega la mà que et dóna de menjar.

A mi també m'agrada el seu bloc però aquell apunt va servir per demostrar que les subvencions, ja sigui a empreses o a entitats, fan més mal que la censura en quan t'obliguen a auto-censurarte per no perdre-les.

Enfi... país! :)

Miquel Saumell ha dit...

De la mateixa manera que explico el que explico, vull deixar constància que el meu comentari d'aquest matí deixat al blog de Saül Gordillo "no s’ha perdut" com l’altre i surt publicat. Diu així:

""
Bon dia senyor Gordillo,
Primer de tot, moltes felicitats. Cinc anys és per celebrar-ho. Jo el llegeixo sovint i ho seguiré fent.
Sobre els comentaris que li deixen els lectors, vostè diu que en aquests cinc anys ha rebut 8.949 comentaris. El que s’ha oblidat de dir-nos és que no tots els comentaris que rep els publica. Per exemple, el que jo mateix li vaig enviar la setmana passada, i potser (ara estic fent un judici d’intencions) aquest mateix d’ara. Quan el comentari es educat i no es publica jo d’això en dic censura, i el mateix dret que té vostè d’eliminar els comentaris incòmodes el tinc jo d’explicar-ho al meu blog, tal com faig avui mateix.
""

Per tant avui toca dir, i ho faig amb molt de gust, que el meu judici d'intencions no ha estat encertat. Avui no hi ha hagut censura.

Miquel Saumell ha dit...

Només per deixar constància que al blog de Ramon Tremosa avui hi apareixen de cop els vint-i-tants comentaris que havien quedat "retinguts".
Els blogs d’Alícia Sánchez-Camacho i Ernest Benach segueixen erms de comentaris. Potser es podria dir que són els típics exemples de blogaires 1.0 en un món 2.0

Aleix ha dit...

La bidireccionalitat (i, per tant, la comunicació) els falla. De la política només se'n pot esperar propaganda!

Miquel Saumell ha dit...

Aleix,
Segurament tenim els polítics que ens mereixem: molt 2.0 “de boquilla” però a la pràctica la majoria són uns tradicionals 1.0 que s'han quedat parats en els antics sistemes de comunicació del segle XX.

Miquel Saumell ha dit...

Deixant les formes al marge, veig que hi ha certes coincidències amb altres articulistes. Un exemple:

http://paper.avui.cat/article/cultura/170451/catalanista/empleat.html

esparver ha dit...

Per cert, en Tremosa te l'ha publicat, aquest i el que li preguntaves per què no te l'havia publicat. En el segon et demana que li reenvis. Si ho fas i et respon a mi també m'agradaria saber la resposta.

Miquel Saumell ha dit...

Esparver,
Gràcies per avisar-me. Amb aquest post no pretenia res més que aquests personatges es posessin les piles. Però com que veig que el meu primer comentari ara ja sí, surt perfectament publicat en el seu blog, no entenc perquè em demana que li reenviï. No ho faré, no vull entrar en aquest joc de marejar la perdiu. El senyor eurodiputat ja té la meva pregunta perfectament formulada. Que la respongui o no ja no depèn de mi.

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia,
Només per aclarir que amb data d'avui Ramon Tremosa se m'ha disculpat, admetent que l’error és seu, però... encara no ha contestat la pregunta que li vaig deixar al seu blog.
S'accepten les disculpes... i quedem a l'espera de la seva resposta.