.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 17 de juliol del 2009

Finançament de Catalunya (i 2)

Després de la visió general d’ahir, tenim les reaccions dels partits polítics amb representació al Parlament; unes reaccions gens originals, totes molt previsibles.

PSOE, casa central: molt contents. Només faltaria! L’acord l’han redactat ells mateixos i, diguin el que diguin els altres, al seu gust! Això sí, Montilla va ser convidat a mirar-s’ho de prop.

PSOE, sucursal catalana: contents o, si més no, resignats. Són conscients que no es pot anar MAI en contra de la casa central. Això ho tenen molt clar des de l’absorció a terminis (diguem les coses pel seu nom) que el PSOE va fer del PSC ara fa tres dècades. Durant els darrers trenta anys hem tingut exemples a dojo de discrepàncies polítiques, de forma i de fons, entre Catalunya i Espanya. Però els diputats del PSC (millor anomenar-los de la franquícia del PSOE a Catalunya) MAI han votat en contra d’Espanya, i sí ho han fet sovint en contra de Catalunya. I quan dic en contra vull dir exactament això: mentre al Parlament de Catalunya voten a favor d’un determinat tema i es fixa una posició de país, al Congreso de los Diputados d’Espanya voten exactament en sentit oposat. I una altra cosa: aquests diputats MAI semblen tenir remordiments de consciència. Saben perfectament qui és l’amo i què cal fer per donar-li satisfacció.

Ciutadans: la veritat, aquest moviment no m’interessa massa però diuen que també estan contents. Són tres i no s’entenen. Em sembla rebé. Vull dir que em sembla rebé que estiguin contents, que només siguin tres i que no s’entenguin entre ells.

Esquerra i Iniciativa, les crosses necessàries del PSOE: més que contents, estan encantats de la vida. Són els més satisfets de la colla. Només faltaria! S’han de conservar les poltrones del govern al preu que sigui i, de moment, aquest objectiu l’han assolit!

CiU: descontents. Diuen que aquesta proposta d’acord incompleix clarament alguns articles d’una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Encara que sovint no ho sembli, es tracta d'una llei plenament vigent. I afegeixen que si nosaltres mateixos propugnem i/o acceptem des de Catalunya l’incompliment flagrant de l’Estatut, quina força moral tindrem per queixar-nos quan l’incompleixi la metròpoli, o quan ens retornin l’Estatut encara una mica més escapçat, ara des del Tribunal Constitucional? Hi veig força coherència, i això que no els voto! També diuen que no hi posaran traves però aquí em perdo, no sé exactament a què es refereixen. Per cert, el president (*) Laporta i el professor americà Sala i Martín, que d'aquests temes en sap molt, diuen més o menys el mateix, i més coses. Com a mínim, fa rumiar.

PP, casa central i sucursal catalana: oficialment descontents. Però, per altra banda, alguns barones regionales estan encantats de la vida. És a dir, ni chicha ni limoná. La prova és que durant el Consejo de Política Fiscal y Financiera no hi van votar en contra; només es van abstenir. Ara mateix el PP té altres problemes interns molt més greus que el finançament de las regiones, començant pel finançament del seu propi partit.

Vist tot plegat i tenint en compte la poca informació fiable disponible, de moment penso que toca ser responsablement prudents i posar-hi una gran dosi d’escepticisme. Quan puguem disposar de més informació, amb lletres (grans i petites), xifres i percentatges, potser en podrem dir alguna cosa més.

De totes maneres, fa gràcia veure amb quina irresponsable seguretat uns i altres parlen de percentatges i xifres concretes, quan la dura realitat és que tot aquest puzle de números està basat en previsions d’ingressos i de recuperació econòmica (o, com a mínim, de no empitjorament de l’economia), unes previsions que difícilment es compliran a curt termini com ens volen fer creure. Però sembla ser que encara hi ha qui creu en miracles. Dons apa, resem-hi un Parenostre que no ens farà cap nosa.


(*) Alguna vegada s’ha dit, i jo ho comparteixo, que a Catalunya de presidents de veritat només n’hi ha tres i que són, per ordre d’importància, el de la Caixa, el del Barça i el de la Generalitat.

7 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Només per aclarir que l’opinió de Sala i Martín a la que faig referència corre pel facebook des de fa un parell de dies, i surt publicada a la pàgina 19 de La Vanguardia d’avui. Si algú em facilita el link corresponent, l’incorporaré al cos del post per tal de facilitar-ne la lectura.

Clidice ha dit...

a mi, és que tot el que sigui unir CiU i independència com què em fa iuiu, saps em sona a duro sevillano. Tot i que, ja fa temps que a can ERC estem en les mateixes :(

Vida quotidiana ha dit...

Miquel...penso que t'hauries d'apuntar al Facebook i apuntar-te d'amic d'en XSiM. T'ho passaries pipa amb la conversa que corre per allà...

Maurici ha dit...

El senyor Castells ens diu que un conseller d'economia no pot anar per la vida dient mentides ................... bé, tampoc seria ni la primera ni l'última

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Doncs mira, quasi que només et queden els partits que prenen les decisions sobre Catalunya a 600 km de Catalunya. I Sitadans, es clar.

David,
Facequè? Sóc persona de pocs amics, pocs i bons. No hi crec gens en aquestes llargues llistes d’amics. I a més a més, passa que a Sarrià el dia només ens té 24 hores, i a banda de mantenir el blog també haig d’intentar guanyar-me les garrofes. De totes maneres s’agraeix el consell.

Saltenc,
El senyor Castells té raó però sobre les xifres (els euros) i tal com vaig escriure ahir en un altre lloc, TOTES són més falses que un bitllet de dos euros. Al tractar-se d’unes quantitats basades en unes previsions, és allò de si l’encerto l’endevino. Tenim tantes possibilitats de que la xifra de 3.855 milions sigui la bona com que ens toqui la grossa de Nadal jugant al numero 3.855.

PS: L’article de Sala i Martín ja està enllaçat.

Maurici ha dit...

Vaig votar SI a un estatut i tinc la impressió que una vegada més ens estan prenent el pèl, Catalunya necessita!!! xifres i models concrets, les xifres en l'actual i molt em temo futur context són inabastables i el model incompleix punts importants. La impressió d'abans al costat de Zapatero, Salgado per sobre de tot i el "blindat" tripartit fan un coctel intensament decebedor

Miquel Saumell ha dit...

Sí, Saltenc, ens estan prenent el pèl, i ens el seguiran prenent mentre el nostre sistema de finançament no sigui una copia exacte del portuguès, és a dir passant comptes directament amb Brussel·les.