Després de les excel·lents i enriquidores experiències polítiques de Cuba, Nicaragua, Veneçuela, Bolívia, Equador..., ara sembla ser que li tocava el torn a Hondures. Dic sembla ser perquè la cuina on es decideix l’agenda estratègica de l’Amèrica llatina mal anomenada progressista està repartida entre La Havana i Caracas, i ja us podeu imaginar que jo en aquells despatxos no hi tinc una entrada franca.El guió bàsic consisteix en canviar les lleis vigents de manera que la nova normativa permeti que el president de torn (que pot haver arribat al càrrec mitjançant mètodes democràtics o no, això ara és secundari) es pugui estar al poder de forma més o menys indefinida, per tal de poder instaurar el sistema cubà-veneçolà que tants bons resultats està donant en els països on s’ha implantat fins ara.
Arribats a aquest punt ens podem preguntar si el cop d’estat que hi ha hagut a Tegucigalpa era la millor solució per evitar la deriva chavista d’Hondures que es veia a venir. Evidentment, la resposta és no. Des d’una sensibilitat mínimament democràtica i encara que el fi (evitar una situació no democràtica) sigui lloable, els mitjans emprats (enviar a l’exili forçat el president constitucional del país, en pijama, de matinada i com qui diu sense poder agafar ni el raspall de dents) només ens poden produir rebuig.
Llavors un es pot preguntar què s’hauria de fer en aquest cas. Potser deixar que Hondures agafés el camí veneçolà i quedar-se creuats de braços mentre la democràcia de facto anés desapareixent, com passa a Veneçuela? Francament, no tinc resposta.
Això em fa pensar que una de les moltes imperfeccions de la democràcia és que mitjançant aquest sistema es pot arribar a una situació de dictadura. Ara mateix també em vénen al cap aquelles eleccions de fa uns anys a Algèria on mitjançant unes votacions democràtiques es va escollir un parlament dominat per unes idees tan extremistes que de democràtiques i respectuoses amb les llibertats individuals en tenien menys que jo de comunista.
És lícit aprofitar-se d’un sistema democràtic per arribar al poder i, un cop allà, instaurar una dictadura? La resposta és tan òbvia que no cal ni escriure-la.
5 comentaris:
La democràcia va quelcom més enllà que la defensa d'una ideologia concreta, que al cap i a la fi és el que defensa la majoria de la població. Trencar amb una constitució determinada, si es fa seguint els procediments previstos en la mateixa, és legítim i legal. Els règims populistes tenen això, que intenten canviar la legalitat amb promeses que no sempre es compleixen però que serveixen per tenir el suport popular. En aquest cas, és legítim que algú canviï les regles per poder ser triat les vegades que el poble decideixi?? En tot cas, determinar que alguns d'aquests països són comunistes em semblaria força arriscat. Del populisme al comunisme hi ha una distància important, principalment la capacitat de controlar la societat per fer una planificació centralitzada. Quelcom que Hondures ha demostrat que està encara lluny. Reitero, la ideologia és només una part del sistema polític, el problema en aquests països és que no tenen institucions estables, creïbles i independents, entenent independents com indiscutibles tant pels governs com per l'oposició. Això genera desconfiança a la mínima que algú vol modificar la regla del joc. Per tant, si aquest senyor en lloc de ser de la corda que és fos d'una corda oposada, la discussió seria la mateixa... institucions, sistema judicial i legitimitat.
Sudamèrica ha estat tradicionalment el camp de pràctiques dels EEUU, on els diferents presidents i sobretot algun secretari d'Estat (Kissinger) han fet d'aprenents de bruixot. Pensa en tota la riquesa en matèria primer, en el narcotràfic i en el potencial com a mercat i veuràs que res del que passi allí és casual. La qüestió indígena està molt mal resolta, vaja no n'està gens ni gota, i el que ens arriba aquí és la quarta part de la quarta part de la ínfima part d'allò que succeeix, ergo ...
El que ha passat a Honduras em sembla que ha sigut una elecció entre dos mals. El que representava la conversió del país en una nova República Bolivariana, amb el que això vol dir, i el cop d'estat contra el President escollit democràticament.
En puritat democràtica els que han fet fora al President han actuat com uns "golpistas", quan haguessin hagut de actuar en el marc de la llei, es a dir, buscant la destitució del President per la via que marquen les lleis del país, cosa que segurament deu voler dir que es necessitaria temps. Donat que Nicaragua no és Alemanya, no sé si aquest procés de destitució s'hauria pogut fer de manera pacífica, sobre tot tenint en compte que Nicaragua, Venezuela, etc... haurien estat fent una pressió brutal.
L'abast i conseqüències del cop es veuran quan es convoquin les eleccions al Novembre per tornar a la normalitat, si es que ho fan. Arribat a aquest punt és quan es tindrà una visió clara dels motius dels que han donat el cop d'estat i se'n podrà fer una millor valoració.
El que m'ha sorprès moltissim ha sigut la diferència de reaccions que ha tingut entre els polítics mundials la situació a Honduras i la del Iran. El que fa tenir força i plans per posseir arsenal nuclear!!!!
Sarrianenc
Andreu,
Puc estar d'acord amb la part teòrica del teu plantejament però sovint la teoria va per una banda i la pràctica per la banda oposada. En qualsevol cas tu has estudiat aquesta disciplina i jo només baso els meus comentaris en allò que veig i toco quan viatjo. I t'asseguro que viatjant, si t’hi fixes, se n’aprèn molt, sovint tant o més que amb els llibres. El meu comentari sobre el comunisme està basat en els fets. I els fets són que allà on hi ha hagut o hi ha comunisme la democràcia ha desaparegut del mapa. Així de clar. Encara que els germans Castro presumeixin que Cuba és el país més democràtic del món. Potser és que no han viatjat gaire i no veuen més enllà de la punta del nas. Cuba és el millor exemple de no democràcia, i Veneçuela i els seus satèl•lits segueixen el model cubà, un model que ja ha demostrar amb escreix el que pot donar de sí. Deixem acabar dient-te que quan algú (i no parlo per tu) em diu que encara creu en la viabilitat pràctica del comunisme jo els recomano anar a passar una temporada a Cuba o a Corea del Nord.
Clidice,
Ergo... estic bastant d'acord amb tu. Però la solució crec que no passa per implantar règims bolivarians, cubans, comunistes o com vulguem anomenar-los.
Sarrianenc,
D'acord. I molt oportú el comentari final sobre les diferents vares internacionals de mesurar els conflictes d'Iran i d'Hondures.
Miquel, lluny estic del comunisme, no m'agrada que em controlin en l'àmbit públic, igual que no vull que l'església em controli el comportament privat.
El que dic amb l'argument teòric és únicament que Hondures està lluny del comunisme i la capacitat de control de la societat en altres casos com Veneçuela o Bolívia. Dit això, reitero que d'inestabilitat política no només hi ha en règims de tarannà populista. I la inestabilitat s'explica per unes regles del joc mal blindades i una separació de poders mal plantejades, siguin de dretes o d'esquerres els que manen. En aquella zona inestabilitat hi ha hagut per tots cantons sense subestimar la capacitat exterior d'intervenir.
Dit això recomano un llibre de Carles Boix, professor català a EUA, anomenat "Democracy and Redistribution". No és un comunista, ans al contrari, però ve a defensar una cosa complementària al que estic dient.
Publica un comentari a l'entrada