En un entorn democràtic com el nostre les sentències judicials s’han d’acatar. Però encara no hi res que ens impedeixi criticar-les. Mentre no arribi la prohibició de comentar les decisions dels jutges, una possibilitat que al pas que anem tampoc s’ha de descartar, vull comentar la recent sentència del Tribunal dels Drets Humans d‘Estrasburg sobre el cas Batasuna. La sentència ha tombat el recurs presentat per aquell partit polític sobre la seva il·legalització per part de la justícia espanyola, i un dels arguments principals dels jutges és que Batasuna no condemna el terrorisme.
Es tracta d’una sentència molt important, que marcarà clarament un abans i un després. Fins ara, callar no era delicte. A partir d’aquesta sentència, pel fet de callar et poden condemnar. Aquesta peculiar filosofia de valorar discrecionalment segons quins silencis ja l’aplicava l’estat espanyol des de fa temps, però hi havia la confiança que a Estrasburg posarien tothom al seu lloc. Doncs ara ja ho han fet, però no en el sentit que alguns ens pensàvem. Al meu entendre, la sentència és decebedora.
A partir d’ara, qui no condemni els atemptats terroristes pot ser acusat i condemnat per terrorisme. La sentència d’Estrasburg ho diu molt clar i no deixa escletxes: la no condemna del terrorisme és també, segons la peculiar visió dels jutges, una forma de terrorisme. I no hi ha cap vot particular, unanimitat absoluta.
Allò que no queda clar són els formats de la condemna que et poden estalviar l’acusació de terrorisme. No queda clar si t’has de posar a cridar al mig d’una de les moltes manifestacions convocades a l’efecte dient que condemnes el terrorisme, o si has de signar un comunicat tipus de condemna, o si has de fer uns minuts de silenci a la porta del teu ajuntament el dia següent d’un atemptat, o quina és la fórmula concreta acceptada pels jutges per evitar-te els problemes judicials derivats de la no condemna expressa.
Em preocupa i molt la discrecionalitat que, a partir d’ara i emparant-se en aquesta important sentència, podran aplicar els jutges a aquells que, en l’ús de la seva llibertat, no tenen el costum de fer condemnes públiques. Segueixo dient que no hi ha cap llei (i espero que no hi sigui mai) que ens obligui a manifestar-nos públicament davant de determinats fets. Però dit això també dic que, a partir d’ara, callar comença a ser perillós.
Es tracta d’una sentència molt important, que marcarà clarament un abans i un després. Fins ara, callar no era delicte. A partir d’aquesta sentència, pel fet de callar et poden condemnar. Aquesta peculiar filosofia de valorar discrecionalment segons quins silencis ja l’aplicava l’estat espanyol des de fa temps, però hi havia la confiança que a Estrasburg posarien tothom al seu lloc. Doncs ara ja ho han fet, però no en el sentit que alguns ens pensàvem. Al meu entendre, la sentència és decebedora.
A partir d’ara, qui no condemni els atemptats terroristes pot ser acusat i condemnat per terrorisme. La sentència d’Estrasburg ho diu molt clar i no deixa escletxes: la no condemna del terrorisme és també, segons la peculiar visió dels jutges, una forma de terrorisme. I no hi ha cap vot particular, unanimitat absoluta.
Allò que no queda clar són els formats de la condemna que et poden estalviar l’acusació de terrorisme. No queda clar si t’has de posar a cridar al mig d’una de les moltes manifestacions convocades a l’efecte dient que condemnes el terrorisme, o si has de signar un comunicat tipus de condemna, o si has de fer uns minuts de silenci a la porta del teu ajuntament el dia següent d’un atemptat, o quina és la fórmula concreta acceptada pels jutges per evitar-te els problemes judicials derivats de la no condemna expressa.
Em preocupa i molt la discrecionalitat que, a partir d’ara i emparant-se en aquesta important sentència, podran aplicar els jutges a aquells que, en l’ús de la seva llibertat, no tenen el costum de fer condemnes públiques. Segueixo dient que no hi ha cap llei (i espero que no hi sigui mai) que ens obligui a manifestar-nos públicament davant de determinats fets. Però dit això també dic que, a partir d’ara, callar comença a ser perillós.
6 comentaris:
Des del punt de vista judicial, la decisió del tribunal d'Estrasburg és repugnant. I políticament, és un exemple de la limitada llibertat d'expressió a Europa. Recordem que per posseïr "literatura nazi" et foten a presó.
No només callar és perillós. Esgarrifa veure com l'estat usurpa els poders i les llibertats de la gent, sense que la gent s'adoni.
Com tothom havia llegit el que deien els diaris sobre aquest tema però després de llegir el teu post he fet l'esforç de llegir-me la sentència del Tribunal d'Estrasburg sencera i t'he de dir que m'ha sorprès molt la lectura que tu en fas. M'ha semblat demagògica al màxim i m'han quedat dubtes de si l’has llegit o has fet l'escrit únicament amb la informació i diferents articles d'opinió que han sortit publicats.
Sarrianenc
Martí,
Veig que des dels Estats Units ho veus de manera similar a com ho veig jo des de Sarrià, el que no necessàriament vol dir que tinguem raó, tot i que jo penso que sí.
Sarrianenc,
T'agraeixo molt el comentari, posats a triar prefereixo canviar opinions amb la gent que parla clar. M'he llegit la sentència en versió francesa (una llengua que, per cert, no domino massa), i una mica en diagonal, ja que són quasi quaranta pàgines i jo només sóc un simple afeccionat. Evidentment he llegit també uns quants articles d'opinió, aquí i allà, també el de Francesc de Carreras –que alguns diuen que sobre aquests temes hi entén molt- de dissabte passat a La Vanguardia. I a partir de tot això he fet una reflexió, que tu qualifiques de demagògica, i jo evidentment respecto la teva definició tot i que no la comparteixo. La sentència diu moltes coses però la interpretació que aquí i allà (mitjans de dretes i d'esquerres) se n'ha fet incideix en el detall concret de la no-condemna, potser perquè això ho entén tothom sense necessitat d'entrar en segons quins tecnicismes judicials. Jo he fet el mateix. De totes maneres, com dic a dalt de tot d’aquesta pàgina, tampoc pretenc ser objectiu. Per ser-ne se n'ha de saber molt més que jo.
Sigui quina sigui la interpretació sobre la sentència del tribunal, la mateixa il·legalització d'un partit polític ja és de per sí antidemocràtica. La resta només són excuses per intentar justificar un fet injustificable.
Ostres, Miquel, això és molt fort. El pitjor de tot és que crea un clima encara més crispat i no crec que contribueixi precisament a la pau. En fi, veurem com evoluciona tot plegat.
Marc i Clara,
Moltes gràcies per les vostres aportacions.
Publica un comentari a l'entrada