Cinc-cents

Aquest post que estàs llegint és el número 500 des que fa vint-i-dos mesos vaig obrir El radar de Sarrià. Conec algú que se’ls ha llegit tots, i aprofito ara per agrair-li el seu esforç. També vull transmetre el meu agraïment, com no podria ser d’altre manera, a qui no se’ls han llegit tots però se n’ha llegit alguns.

Faig extensiu el meu agraïment al col·lectiu de blogaires, que és d’on he tret el poc que sé sobre blogs. En aquest sentit, toca una menció molt especial als membres de l’Ateneuesfera que l’any passat em van acollir com a membre del grup, i aquest agraïment el personalitzo en la Sílvia Cobo, que va tramitar la meva alta, i el Guillem Carbonell que n’és l’ànima i l’inventor.

Quan al setembre del 2007 vaig obrir El radar de Sarrià no sabia pràcticament res d’aquest negoci dels blogs i ara... segueixo sent un perfecte ignorant. Una de les coses que encara no entenc i segueix sorprenent-me tant com el primer dia és que, a banda de les hores que he passat escrivint els posts, un temps que evidentment té un valor que només conec jo, el cost d’elaborar aquest blog ha sigut de zero euros.

No m’han cobrat ni cinc per utilitzar la plataforma blogger on està allotjat aquest blog, ni ningú m’ha cobrat res per utilitzar la plataforma wordpress on tinc allotjat el blog de reserva, ni m’han demanat de posar publicitat al blog com a compensació. Res de res, el cost s’ha limitat a les meves moltes hores d’escriure juntament amb una petita part de la meva factura de la llum i l’amortització de l’ordinador. Un cost, per a mi, més que raonable.

He tractat molts temes. He escrit també algunes coses que si ara em dediqués a rellegir-les potser s’haurien de modificar, o fins i tot eliminar. Però no ho he fet ni ho faré. Estic satisfet de veure que he estat capaç de mantenir el blog amb una certa dignitat i, alhora, una regularitat de producció sobre la que al principi tenia molts dubtes (es nota que no tinc àvia!)

No he amagat mai que sobre determinats assumptes tractats aquí no en sabia pràcticament res, tot i que m’he atrevit a parlar-ne si ho he considerat oportú. Massa agosarat? Potser sí. Podríem resumir-ho dient que amb aquest blog he fet, i faig, el que m’ha vingut de gust. Així s’han d’entendre els meus cinc-cents posts.


PS: A l’entranyable senyora Manuela de Madre, que ara utilitza el gran argument dels gustos particulars del president Companys per defensar la fiesta nacional davant de la seva clientela política, li diria només dues coses. La primera, que deixem els morts en pau. La segona, que Companys va cometre molts errors, entre ells la seva suposada defensa de la fiesta nacional si es que alguna vegada la va defensar, un tema sobre el que no en tinc ni idea ni el més mínim interès en saber-ho. Aprofito per dir-ho aquí i ara perquè les declaracions d’aquesta senyora no es mereixen un article sencer.