Finançament de Catalunya (i 2)

Després de la visió general d’ahir, tenim les reaccions dels partits polítics amb representació al Parlament; unes reaccions gens originals, totes molt previsibles.

PSOE, casa central: molt contents. Només faltaria! L’acord l’han redactat ells mateixos i, diguin el que diguin els altres, al seu gust! Això sí, Montilla va ser convidat a mirar-s’ho de prop.

PSOE, sucursal catalana: contents o, si més no, resignats. Són conscients que no es pot anar MAI en contra de la casa central. Això ho tenen molt clar des de l’absorció a terminis (diguem les coses pel seu nom) que el PSOE va fer del PSC ara fa tres dècades. Durant els darrers trenta anys hem tingut exemples a dojo de discrepàncies polítiques, de forma i de fons, entre Catalunya i Espanya. Però els diputats del PSC (millor anomenar-los de la franquícia del PSOE a Catalunya) MAI han votat en contra d’Espanya, i sí ho han fet sovint en contra de Catalunya. I quan dic en contra vull dir exactament això: mentre al Parlament de Catalunya voten a favor d’un determinat tema i es fixa una posició de país, al Congreso de los Diputados d’Espanya voten exactament en sentit oposat. I una altra cosa: aquests diputats MAI semblen tenir remordiments de consciència. Saben perfectament qui és l’amo i què cal fer per donar-li satisfacció.

Ciutadans: la veritat, aquest moviment no m’interessa massa però diuen que també estan contents. Són tres i no s’entenen. Em sembla rebé. Vull dir que em sembla rebé que estiguin contents, que només siguin tres i que no s’entenguin entre ells.

Esquerra i Iniciativa, les crosses necessàries del PSOE: més que contents, estan encantats de la vida. Són els més satisfets de la colla. Només faltaria! S’han de conservar les poltrones del govern al preu que sigui i, de moment, aquest objectiu l’han assolit!

CiU: descontents. Diuen que aquesta proposta d’acord incompleix clarament alguns articles d’una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Encara que sovint no ho sembli, es tracta d'una llei plenament vigent. I afegeixen que si nosaltres mateixos propugnem i/o acceptem des de Catalunya l’incompliment flagrant de l’Estatut, quina força moral tindrem per queixar-nos quan l’incompleixi la metròpoli, o quan ens retornin l’Estatut encara una mica més escapçat, ara des del Tribunal Constitucional? Hi veig força coherència, i això que no els voto! També diuen que no hi posaran traves però aquí em perdo, no sé exactament a què es refereixen. Per cert, el president (*) Laporta i el professor americà Sala i Martín, que d'aquests temes en sap molt, diuen més o menys el mateix, i més coses. Com a mínim, fa rumiar.

PP, casa central i sucursal catalana: oficialment descontents. Però, per altra banda, alguns barones regionales estan encantats de la vida. És a dir, ni chicha ni limoná. La prova és que durant el Consejo de Política Fiscal y Financiera no hi van votar en contra; només es van abstenir. Ara mateix el PP té altres problemes interns molt més greus que el finançament de las regiones, començant pel finançament del seu propi partit.

Vist tot plegat i tenint en compte la poca informació fiable disponible, de moment penso que toca ser responsablement prudents i posar-hi una gran dosi d’escepticisme. Quan puguem disposar de més informació, amb lletres (grans i petites), xifres i percentatges, potser en podrem dir alguna cosa més.

De totes maneres, fa gràcia veure amb quina irresponsable seguretat uns i altres parlen de percentatges i xifres concretes, quan la dura realitat és que tot aquest puzle de números està basat en previsions d’ingressos i de recuperació econòmica (o, com a mínim, de no empitjorament de l’economia), unes previsions que difícilment es compliran a curt termini com ens volen fer creure. Però sembla ser que encara hi ha qui creu en miracles. Dons apa, resem-hi un Parenostre que no ens farà cap nosa.


(*) Alguna vegada s’ha dit, i jo ho comparteixo, que a Catalunya de presidents de veritat només n’hi ha tres i que són, per ordre d’importància, el de la Caixa, el del Barça i el de la Generalitat.