Moderació/censura de comentaris (1)

Una explicació prèvia
Que poc agrada a alguns blogaires rebre segons quins comentaris crítics! Que poc m’agrada a mi que em moderin fins a l’extrem de censurar-me! I dic això sent ben conscient que qui té un blog el gestiona com vol, com no podria ser d’altra manera. L’any passat ja en vaig parlar. Els blogs no tenen normes, i estic segur que si en tinguessin no es complirien. Però la llibertat del blogaire per practicar la censura no està per sobre de la meva llibertat de fer-ho públic. A partir d’ara obro una petita secció, que apareixerà de tant en tant, per anar comentant casos concrets. Això sí, limitaré les meves crítiques als blogaires que tenen certa notorietat i viuen del pressupost públic, és a dir, dels impostos que paguem els ciutadans. I això al marge de si els seus blogs els bategen com a institucionals o personals ja que, més sovint del que seria desitjable, la frontera de la gestió entre uns i altres resulta bastant difosa. Un exemple sagnant i molt recent, que segurament sortiria al Guinness World Records 2009 si es presentés a concurs, és el blog d’or de Jordi Hereu (que no enllaço per no fer-li més propaganda), amb un cost de manteniment de 315.000 euros l’any i, pel que sembla, poca diligència en la publicació dels comentaris. Un blog d’or que no paga el senyor Hereu ni paga el seu partit sinó el conjunt dels barcelonins. I tot i les crítiques rebudes d’uns i altres, encara no l’han tancat. I això que diuen que hi ha crisi i que s’han de retallar despeses innecessàries. Jo aquí hi veig una combinació de malbaratament dels fons públics i prepotència a parts iguales.

Avui començarem aquesta nova secció amb Saül Gordillo, periodista, director de l’Agencia Catalana de Notícies (ACN). L’he vist alguna vegada però vull aclarir que no el conec de res i, per tant, no tinc res personal en contra d’ell. De fet, el llegeixo sovint i normalment és dels que hi toca força.

Dilluns passat va publicar un article al seu blog personal que porta per títol ERC i el finançament: una lliçó de Realpolitik. Es tracta d’un article molt laudatori amb Esquerra, al meu entendre tan exageradament laudatori que sembla un encàrrec del senyor Puigcercós. Vaig deixar un curt missatge al seu blog que deia textualment el següent:

Senyor Gordillo,
Una pregunta gens innocent: ACN és una empresa pública? De quina conselleria depèn? No, per res.

Es pot comprovar que en l’article enllaçat hi surten més d’una quinzena de comentaris però el meu diguem que s’ha perdut. Ho repeteixo: el blogaire té tot el dret de censurar els comentaris dels seus lectors, el mateix dret que té el comentarista d’explicar-ho. I a partir d’aquestes dues premisses, que cadascú en tregui les conclusions que li semblin convenients.

Ah, per cert, l’ACN és una empresa pública. No, per res.

Complement final
Altres exemples similars, tots ells de la setmana passada, amb comentaris meus enviats i no publicats:

• Alícia Sánchez-Camacho (PP), senadora: una pregunta sobre el funcionament del seu nou blog d’internet.
• Ramon Tremosa (CiU), eurodiputat: una pregunta sobre el tema dels controls de seguretat als aeroports.
• Ernest Benach (ERC), president del Parlament, una pregunta sobre el paper decisiu (segons ell) del seu partit en l’acord del finançament.

Fixeu-vos que tampoc estic demanant que em contestin, tot i que seria no només de bona educació sinó també un signe d’intel·ligència política si ho fessin. Però tenir els comentaris oberts i alguns (o tots) no publicar-los em sembla un menyspreu a la clientela dels seus blogs; parlo de comentaris educats i respectuosos.

El senyor Gordillo, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Tremosa i el senyor Benach tenen, com a mínim, dues característiques comunes: tots quatre gaudeixen d’un sou públic i tots quatre han censurat els meus comentaris en els seus respectius blogs. I només faltaria, tenen tot el dret a fer-ho, el mateix dret que jo tinc d’explicar-ho.