Un comentari de la Rosalita sobre la llarga cua que vaig veure dissabte al migdia per entrar al Camp Nou amb motiu del concert de Bruce Springsteen (hi havia gent que quan al vespre s’obrissin les portes ja portaria més de 24 hores d’espera) em van donar l’idea d’escriure aquest article.
Començaré dient que no em considero gens antisocial. M’agrada conèixer gent nova, m’agrada saber què diuen, m’agrada intuir què pensen i, en definitiva, no defujo (però tampoc n’abuso) d’allò que alguns en diuen la vida social. Però, dit això, amb les cues no hi passo. Sempre intento evitar-les, i quasi sempre me’n surto. Si un dissabte s’ha d’anar a Ikea a comprar el que sigui (sobretot si és a la botiga de Badalona), simplement no hi vaig i el que sigui es queda tranquil·lament a la botiga a la disposició d’un altre client més pacient o més necessitat. Si s’estrena una pel·lícula que m’interessa, sempre m’espero que hagi passat la febre dels primers dies (sovint m’espero massa i me la perdo). Si per anar a un determinat restaurant hi ha llista d’espera o simplement s’ha de fer cua, no hi vaig. Ells s’ho perden, i jo potser també, però m’estalvio la cua. Afortunadament no tothom té les mateixes prioritats i no tots anem als mateixos llocs.
Per motius similars, tampoc m’agraden les grans aglomeracions de gent. Sempre que puc intento escapolir-me’n. Així, encara que pugui estar molt a favor de protestar contra un fet determinat (em passa sovint), si la protesta es fa en forma de manifestació multitudinària al carrer em quedo a casa. Cadascú serveix pel que serveix i de vegades es protesta amb la mateixa o més efectivitat i contundència amb un llapis i un paper o un teclat d’ordinador que sortint a cridar consignes pels carrers. Per aquest motiu no he participat mai en cap manifestació si bé algun cop les he observat a distància, ni que només sigui per poder-ne treure conclusions per mi mateix.
Hi ha cues, però, que resulten inevitables. Per exemple, a cal metge, sigui a la xarxa pública o a la privada. Si hi has d’anar hi vas, i si t’has d’esperar t’esperes. I si et canses i marxes és que anar-hi no devia ser tan urgent. A Hisenda i altres organismes públics a vegades també s'hi ha d’anar, no te’n pots escapar. I al Registre Civil, i al Registre de la Propietat, i a Tràfic. Tràfic és un cas apart. Quan algun cop he hagut de fer aquelles cues interminables a l’edifici de la Campana, a la Gran Via de Barcelona, he tingut la sensació d’estar a un país de l’Àfrica.
Recordo una vegada, a Nairobi, que vaig haver de fer una llarga cua per què em vacunessin d’urgència de la febre groga, un tràmit que era necessari per poder entrar al país del costat, Uganda. Al fer un comentari educat per la llarga espera, l’infermer em va contestar amb un vosaltres, els europeus, sempre aneu amb presses, i es va quedar tan ample. En explicar poca estona després l’incident a un advocat –blanc, britànic i relativament jove- que també em va fer esperar una estona tot i tractar-se d'una visita prèviament concertada des d’Europa, només em va dir que els negres són molt sofisticats, i també es va quedar tan ample. Tòpics per ambdues bandes, sí, però cues aquí i allà. En aquell cas, però, eren unes cues inevitables.
No dubto que anar a un concert de Bruce Springsteen en directe ha de ser una gran experiència. Però a mi aquelles cues i, encara més, aquelles aglomeracions, em superen. Vet-ho aquí.
PS: Demà el radar s’agafa festa així que tornarem dimecres parlant, si no hi ha res de nou, del congrés del PSC que va acabar ahir.
Començaré dient que no em considero gens antisocial. M’agrada conèixer gent nova, m’agrada saber què diuen, m’agrada intuir què pensen i, en definitiva, no defujo (però tampoc n’abuso) d’allò que alguns en diuen la vida social. Però, dit això, amb les cues no hi passo. Sempre intento evitar-les, i quasi sempre me’n surto. Si un dissabte s’ha d’anar a Ikea a comprar el que sigui (sobretot si és a la botiga de Badalona), simplement no hi vaig i el que sigui es queda tranquil·lament a la botiga a la disposició d’un altre client més pacient o més necessitat. Si s’estrena una pel·lícula que m’interessa, sempre m’espero que hagi passat la febre dels primers dies (sovint m’espero massa i me la perdo). Si per anar a un determinat restaurant hi ha llista d’espera o simplement s’ha de fer cua, no hi vaig. Ells s’ho perden, i jo potser també, però m’estalvio la cua. Afortunadament no tothom té les mateixes prioritats i no tots anem als mateixos llocs.
Per motius similars, tampoc m’agraden les grans aglomeracions de gent. Sempre que puc intento escapolir-me’n. Així, encara que pugui estar molt a favor de protestar contra un fet determinat (em passa sovint), si la protesta es fa en forma de manifestació multitudinària al carrer em quedo a casa. Cadascú serveix pel que serveix i de vegades es protesta amb la mateixa o més efectivitat i contundència amb un llapis i un paper o un teclat d’ordinador que sortint a cridar consignes pels carrers. Per aquest motiu no he participat mai en cap manifestació si bé algun cop les he observat a distància, ni que només sigui per poder-ne treure conclusions per mi mateix.
Hi ha cues, però, que resulten inevitables. Per exemple, a cal metge, sigui a la xarxa pública o a la privada. Si hi has d’anar hi vas, i si t’has d’esperar t’esperes. I si et canses i marxes és que anar-hi no devia ser tan urgent. A Hisenda i altres organismes públics a vegades també s'hi ha d’anar, no te’n pots escapar. I al Registre Civil, i al Registre de la Propietat, i a Tràfic. Tràfic és un cas apart. Quan algun cop he hagut de fer aquelles cues interminables a l’edifici de la Campana, a la Gran Via de Barcelona, he tingut la sensació d’estar a un país de l’Àfrica.
Recordo una vegada, a Nairobi, que vaig haver de fer una llarga cua per què em vacunessin d’urgència de la febre groga, un tràmit que era necessari per poder entrar al país del costat, Uganda. Al fer un comentari educat per la llarga espera, l’infermer em va contestar amb un vosaltres, els europeus, sempre aneu amb presses, i es va quedar tan ample. En explicar poca estona després l’incident a un advocat –blanc, britànic i relativament jove- que també em va fer esperar una estona tot i tractar-se d'una visita prèviament concertada des d’Europa, només em va dir que els negres són molt sofisticats, i també es va quedar tan ample. Tòpics per ambdues bandes, sí, però cues aquí i allà. En aquell cas, però, eren unes cues inevitables.
No dubto que anar a un concert de Bruce Springsteen en directe ha de ser una gran experiència. Però a mi aquelles cues i, encara més, aquelles aglomeracions, em superen. Vet-ho aquí.
PS: Demà el radar s’agafa festa així que tornarem dimecres parlant, si no hi ha res de nou, del congrés del PSC que va acabar ahir.
4 comentaris:
Miquel, gràcies per l'enllaç :)
He de dir, que comparteixo totalment l'al.lèrgia a les cues, i en general a les grans multituds, em saturen, em cansen, em posen de molt mala llet. Faig les inevitables, com tu, les que tot fill de veí ha d'aguantar: al súper, a Hisenda (Letamendi és el paradigma de les cues), a l'Ikea un cop cada tres anys (quan canvio de pis)...
I ahir "només" vaig fer cinc hores de cua per entrar al Camp, però et diria que n'hauria fet cinc més si hagués sabut que podríem conseguir lloc privilegiat de debò... és la única cua que faig a consciència i contenta.
Amb el tema de les cues estic totalment d'acord amb tu, però et dic per experiència propia que pots anar a un concert de Bruce i no tindre que fer cap tipus de cua. I en aquest cas si no vols fer cua, et compres una entrada de graderia i pots arribar mitja hora abans de començar i tot això que t'estalvies.
Això sí, quan acaba el concert, seu un quart d'hora a la teva cadira fent una cervesa i evitaràs les de sortida, perquè si és " estupid " fer cues per entrar a un lloc on dessitjes estar, encara ho és més fer-les al sortir.
I altres formes d'evitar cues al fer passaports, hisenda ,etc, aquí estem en un forat negre sense solució.
Carai Miquel veig que ets una persona que ha viatjat molt. Hon Kong, Nairovi ect.. Com m'agradaria a mi viatjar i conèixer mon!!! T'envejo però enveja sana, és clar...saludus
Rosalita, no vaig fer res més que el que havies fet tu mateixa uns dies abans. Cortesia de reciprocitat en diuen d'això alguns. Ara ja figures també a la llista anomenada “Altres afinitats i discrepàncies”, perquè vegis que també sé recuperar la iniciativa.
Marc Figols, llegint tot el que llegeixo aquests dies no dubto que això de l'entrada de graderia té avantatges però intueixo que no és exactament el mateix que seguir-ho des de la gespa.
Noctas, en joventut i altres aspectes segur que em guanyes però en hores d'avió t'asseguro que no. A HK hi he estat unes quinze vegades, a Nairobi només quatre.
Publica un comentari a l'entrada