Avui és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat de Barcelona, i els barcelonins fem festa.
El radar de Sarrià avui fa mitja festa. Només pengem aquesta cosa curteta que esteu llegint i tornem a tancar la barraca, no perquè ho digui un decret de l’alcaldia sinó simplement perquè ens ve de gust. De fet, afortunadament, la xarxa virtual d’internet no té calendari de festes, ni regulació d’horaris, ni cap normativa. Cadascú s’autoregula a la seva manera. Tothom fa el que li sembla, sense intervenció de governs, partits polítics, organitzacions patronals, sindicats de classe i dels altres, etc. Aquí rau la gràcia dels blogs.
Demà tornarem a treballar però no ho farem des de Barcelona sinó des de la capital d’un país situat al nord d’Andorra que, en contrast amb el nostre, té la particularitat de que els seus nacionals poden votar democràticament el seu cap d’estat. A França això ho fan cada cinc anys. Al nostre país no ens ho deixen fer, algú ja ho va decidir per nosaltres aviat farà quaranta anys. De tant en tant cal recordar-ho doncs si no es fa algú pot arribar a pensar que això que passa aquí és normal. I de normal no en té res.
El radar de Sarrià avui fa mitja festa. Només pengem aquesta cosa curteta que esteu llegint i tornem a tancar la barraca, no perquè ho digui un decret de l’alcaldia sinó simplement perquè ens ve de gust. De fet, afortunadament, la xarxa virtual d’internet no té calendari de festes, ni regulació d’horaris, ni cap normativa. Cadascú s’autoregula a la seva manera. Tothom fa el que li sembla, sense intervenció de governs, partits polítics, organitzacions patronals, sindicats de classe i dels altres, etc. Aquí rau la gràcia dels blogs.
Demà tornarem a treballar però no ho farem des de Barcelona sinó des de la capital d’un país situat al nord d’Andorra que, en contrast amb el nostre, té la particularitat de que els seus nacionals poden votar democràticament el seu cap d’estat. A França això ho fan cada cinc anys. Al nostre país no ens ho deixen fer, algú ja ho va decidir per nosaltres aviat farà quaranta anys. De tant en tant cal recordar-ho doncs si no es fa algú pot arribar a pensar que això que passa aquí és normal. I de normal no en té res.
2 comentaris:
Bon viatge Miquel....je vous en prie de retourner...merci bien et a bientôt...
Merci Tgina.
Publica un comentari a l'entrada