.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 30 de setembre de 2008

Alerta! Vueling també fa trampetes

Antecedents més antics. Des de fa bastants anys procuro evitar volar amb Iberia i altres companyies del seu grup. Sovint em retreuen que la meva postura és una mena de boicot. Doncs sí, és un boicot en tota regla. Deixant de banda el boicot que Iberia, amb l’ajut inestimable de l’estat espanyol, sempre ha fet a Catalunya, mitjançant pràctiques comercials força atípiques com ara prohibir via convenis diplomàtics que altres companyies utilitzin Barcelona com a destinació, quan Iberia era un monopoli jo no em sentia ben tractat i ara que es pot triar ho faig. A vegades, però, no es pot triar, vull dir que si no tinc més remei hi volo sense cap remordiment. Però quan algú em diu que segons on s’ha anar (fora d’Europa) un ha d’acabar passant forçosament per Madrid per agafar l’avió intercontinental sempre contesto que per agafar un avió jo no passo mai per Madrid i vaig allà on em convé passant per Munich, Frankfurt, Zurich, Amsterdam, Londres... i fins ara me n’he sortit.

Antecedents més recents. La companyia Vueling va començar a volar al Juliol de 2004. Quan en una data indeterminada de la primavera d’aquell any vaig veure per primera vegada un anunci de Vueling vaig comprar uns bitllets per viatjar en un dels seus primers vols, concretament a Paris. Vaig ser un dels primers clients de Vueling i des de llavors els hi he comprat dotzenes de bitllets. Recordo que al principi Vueling només disposava de dos avions, nous de trinca, amb base a l’aeroport de Barcelona. El que vaig utilitzar en la meva estrena tenia menys de cent hores de vol. En aquests anys crec que he estat un bon client de Vueling tot i que també he aprofitat, però sense abusar-ne, alguns vols a zero euros taxes incloses. Deixant de banda el reduït espai entre les fileres de seients i el poc lloc disponible que queda per encabir-hi les cames, estic encantat amb el servei d’aquesta companyia. Hi he volat dotzenes de vegades i sempre en parlo bé. És allò del boca a boca, la millor propaganda d’una empresa. O si l’empresa ho fa malament, la pitjor.

La trampeta. Darrerament Vueling et cobra apart la reserva de seient, i els imports d’aquest sobrepreu oscil•len en funció de si vols anar a davant de tot, o a les fileres 12 i 13 (també més amples), o al passadís, etc. Res a dir, ells t’ho anuncien abans i tu ho agafes o no. La setmana passada havia d’anar a Paris i per primer cop vaig voler fer la prova de viatjar sense haver escollit prèviament un seient. Com sempre faig, el dia abans del vol vaig intentar imprimir les targetes d’embarcament per l’anada i la tornada. El sistema em deia que si no havia escollit seient ells me n’assignarien un aleatòriament. Així va ser, em van assignar uns seients a la part del darrera de l’avió. La sorpresa va venir quan al clicar l’opció de que fos Vueling qui triés el meu seient (sense un seient determinat no es pot imprimir la tarja, això ja ho havia provat abans sense èxit) em va sortir un càrrec addicional inesperat de sis euros per escollir seients, tres euros per l’anada i tres més per la tornada. La trampeta consisteix en que enlloc es diu que si el client no escull seient i vol imprimir-se prèviament la tarja d’embarcament ells t’ho acaben cobrant igual que si ho haguessis fet. Vueling abans no queia en aquestes pràctiques comercials atípiques. Es veu que la perspectiva de passar aviat a formar part de l’escuderia d’Iberia s’ha de notar d’alguna manera. Els nous directius deuen haver considerat que aquesta era la més indicada: mirar d’arreplegar uns pocs euros extres per aquí, fent trampeta, i que el client es vagi acostumant a les noves pràctiques.

Reclamació. Vaig intentar fer-la al mateix aeroport però no em van deixar, amb l’argument que Vueling només admet reclamacions via internet. Els vaig dir que d’acord, que ho faria per internet però a la meva manera, que és aquesta: fer-ho públic mitjançant el blog i fer arribar després aquest post a la companyia via correu electrònic.

La ironia. Per un problema informàtic de Vueling que ells mateixos em van admetre finalment no vaig poder imprimir amb la necessària claredat les targetes d’embarcament, i vaig haver de matinar més i passar igualment pel mostrador de l’aeroport. És allò de cornut i pagar el beure. Pagar per escollir uns seients que no has escollit, i tot plegat per poder imprimir unes targetes d’embarcament que finalment tampoc has pogut imprimir.

El sentit comú. El personal de cabina de Vueling acostuma a ser molt jove i força simpàtic. Sempre demostra tenir ganes de quedar bé amb el client. Un cop ha pujat tothom a l’avió sempre et permeten canviar de seient, sense restriccions. Jo solc aprofitar aquesta cortesia i evidentment aquesta vegada també em vaig canviar de lloc.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Ibarretxe

(Nota prèvia: Avui tenia previst deixar la política una mica de banda i parlar d’un restaurant que vaig descobrir fa pocs dies al barri del Raval de Barcelona. L’actualitat més immediata, però, s’imposa. De menjars ja hi haurà ocasió de parlar-ne més endavant).

Ja sé que això que escric avui potser no és gaire políticament correcte i fins i tot hi pot haver qui ho consideri una petita provocació. Doncs bé, m’he llegit el discurs que va fer ahir Ibarretxe al Parlament de Vitòria i només puc dir que hi estic d’acord. Observo que sobretot des d’Espanya molta gent se’l carrega però, amb tota franquesa, des d’un plantejament democràtic jo no hi he sabut trobar res que grinyoli. Però és que res de res.

La conclusió que en torno a treure de tot això és que aquí no agrada gens la discrepància i que molta gent dóna per fet que qui se surt d’unes determinades idees polítiques prefixades ja és mereixedor d’una condemna. I jo ja he deixat clar moltes vegades que les idees polítiques, siguin quines siguin, poden ser objecte de crítica però sempre s’han de respectar. Encara que surtin de la boca del senyor Ibarretxe.

divendres, 26 de setembre de 2008

La (no) separació de poders a Espanya

Per si algú encara ho dubtava, la prova del cotó de la no separació de poders a Espanya ha estat el llarg procés polític que ha desembocat en la recent renovació política del CGPJ. Aquestes són les sigles del Consejo General del Poder Judicial, la cúpula judicial espanyola. Amb el nomenament dels seus nous membres (18 titulars: 9 del PP i 9 del PSOE; i 2 comparses: 1 de CiU i 1 del PNV) queda en evidència que es tracta de vint persones lligades amb més o menys intensitat a uns determinats partits polítics. Amb tota aquesta comèdia ha quedat confirmat que la independència judicial, a Espanya, no existeix ni en la imaginació del polític més optimista. O que ha desaparegut suposant que abans hagués existit, tot i que jo crec que ja no existia. Tots aquells discursos que des de les altes institucions de l’estat ens fan sobre la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i la no ingerència dels uns amb els altres només són pura xerrameca. Aquí el que hi ha són uns polítics que han escollit als membres del Consejo, membres que seran els encarregats de jutjar als mateixos polítics que els han nomenat si es donés el cas, Déu no ho vulgui, que fessin determinades malifetes. Oi que sembla que no pugui ser? Doncs sí, és així d’esperpèntic. La justícia espanyola no sé si és un cachondeo com deia aquell simpàtic polític andalús però ara ha quedat clar que és l’expressió del desprestigi més absolut i com a ciutadà vull expressar la meva desconfiança en aquesta justícia. Per què s’ha de pagar el sou i altres benèfiques als vint membres del CGPJ si al cap i a la fi les decisions les prendran entre els dos partits polítics majoritaris?

Ara tenim una justícia tan independent que quasi sempre se sap per endavant què votaran els blaus i què votaran els vermells. O almenys això ens diuen els entesos dia sí i dia també. Doncs bé, jo proposaria amortitzar el CGPJ, acomiadar els seus membres indemnitzant-los segons marqui la llei, i substituir aquest organisme per dos funcionaris de la confiança dels dos grans partits espanyols, PP i PSOE. Penso que el resultat final no seria massa diferent i el cost pel contribuent seria sensiblement menor.

dimecres, 24 de setembre de 2008

La Mercè, el radar i els francesos

Avui és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat de Barcelona, i els barcelonins fem festa.

El radar de Sarrià avui fa mitja festa. Només pengem aquesta cosa curteta que esteu llegint i tornem a tancar la barraca, no perquè ho digui un decret de l’alcaldia sinó simplement perquè ens ve de gust. De fet, afortunadament, la xarxa virtual d’internet no té calendari de festes, ni regulació d’horaris, ni cap normativa. Cadascú s’autoregula a la seva manera. Tothom fa el que li sembla, sense intervenció de governs, partits polítics, organitzacions patronals, sindicats de classe i dels altres, etc. Aquí rau la gràcia dels blogs.

Demà tornarem a treballar però no ho farem des de Barcelona sinó des de la capital d’un país situat al nord d’Andorra que, en contrast amb el nostre, té la particularitat de que els seus nacionals poden votar democràticament el seu cap d’estat. A França això ho fan cada cinc anys. Al nostre país no ens ho deixen fer, algú ja ho va decidir per nosaltres aviat farà quaranta anys. De tant en tant cal recordar-ho doncs si no es fa algú pot arribar a pensar que això que passa aquí és normal. I de normal no en té res.

dimarts, 23 de setembre de 2008

Un nou domini d’internet “.bcn”? (i 2)

Tres notes finals i un prec:

Primera. Fa uns anys l’Ajuntament de Barcelona es va encapritxar de la web www(punt)barcelona(punt)com. Per raons que ara no venen al cas jo llavors tenia relació amb l’empresa propietària d’aquella web i vaig seguir el tema bastant de prop. Estem parlant de l’empresa Barcelona.com, Inc., registrada als Estats Units. L’ajuntament primer va intentar arribar a un pacte extrajudicial amb els propietaris, i jo hi afegiria que ho van fer amb un plantejament massa prepotent per part del consistori. En no arribar a cap acord, l’ajuntament va iniciar un plet contra ells als Estats Units, un procediment que va resultar caríssim i que òbviament vam acabar pagant tots els barcelonins. Poca broma, estem parlant de més de mig milió d’euros en minutes d’advocats espanyols i americans. Tal com era de preveure, finalment l’ajuntament va perdre el plet i l’empresa Barcelona.com, Inc. segueix sent la legítima propietària d’aquella web. Potser com a premi a l’eficàcia del regidor que va portar aquell assumpte, al cap d’un temps el seu partit el va promoure a conseller de la Generalitat. De fet encara exerceix com a tal des del seu despatx de la Via Augusta.

Segona. Que en ple segle XXI les administracions públiques lluitin per obtenir determinats dominis d’internet o llocs web em sembla una activitat totalment sobrera i fora de lloc. Fa uns anys això potser encara es podia entendre però avui ja no té cap sentit. Bàsicament perquè aquests capritxos municipals costen molts diners i crec que tots coincidirem en que la ciutat de Barcelona en general i, per posar un exemple encara més proper, el barri de Sarrià en particular, tenen altres prioritats de despesa. Tampoc és irrellevant el fet que, pel que sembla, aviat es liberalitzaran els dominis d’internet i se’n podran crear de tota mena. Això és el que vaig sentir fa poc i, sent així, ara potser no caldria precipitar-se en dispendis innecessaris com s’està fent.

Tercera. Com deia abans no he entès mai aquesta fal•lera que tenen algunes administracions públiques per batejar les seves pàgines web i els corresponents dominis d’internet amb determinats noms geogràfics i/o amb certes connotacions polítiques i lingüístiques. Tant a nivell particular com professional jo sempre m’he mogut amb dominis neutres del tipus “.net” “.com” “.org” “.biz” etc., i haig de dir amb tota franquesa que no he tingut mai cap problema identitari. A la meva edat tinc molt clar què sóc jo i a la vegada tinc encara més clar que la xarxa d’internet és global. És com allò de les matrícules dels cotxes, que si la E que si no la E, que si el CAT que si no el CAT. No necessito que la xapa que dugui el meu cotxe m’identifiqui. De fet, prefereixo identificar-me jo quan ho consideri convenient i no sempre que aparqui el cotxe. Com a persones adultes que som no tenim cap necessitat de que el polític de torn ens autoritzi o ens prohibeixi posar unes lletres de més o de menys a la matrícula. I és que si seguim per aquest camí acabarem tots amb un rètol a la solapa informant a la gent sobre la nostra vida i miracles.

El prec. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid el que sí que voldria i que ara capritxosament determinats polítics no em deixen fer és poder circular a més de 80 per l’autopista, amb quatre objectius que ja vaig explicar no fa gaire: arribar abans, consumir menys gasolina, contaminar menys i deixar de fer el ruc veient com els consellers que ens haurien de donar exemple m’avancen a 160 amb total impunitat quan jo haig d'anar a 80 vigilant que no em retratin els radars.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Un nou domini d’internet “.bcn”? (1)

Aquest dies s’ha sabut que l’Ajuntament de Barcelona té unes gestions en marxa per intentar la creació del domini d’internet “.bcn”. Fins aquí la informació diguem-ne oficial. El que suposadament hi ha al darrera de tot això no és altra cosa que l’intent de fer desaparèixer el domini “.cat” que ara utilitzen les webs municipals de la ciutat. Accepto que fer aquesta afirmació potser constitueix un judici d’intencions sobre la voluntat de Hereu, Martí i Cía. Però s’ha de suposar que si el consistori ha tirat endavant aquestes gestions, amb tota la despesa que l’assumpte comporta, és amb la voluntat d’acabar utilitzant el nou domini. Evidentment el portaveu de l’ajuntament va desmentir tot seguit la intenció de canviar el domini però... què voleu que us digui, jo no me’l crec.

Per fer-ho més entenedor, es tractaria de substituir el domini “.cat” que ara utilitzen les webs municipals pel domini “.bcn” amb el que, nacionalment parlant, les nostres autoritats se sentirien més còmodes. Des d’aquest punt de vista ho trobo coherent. Cadascú té els interessos que té i no és cap secret que els del PSC són sempre subsidiaris dels de la seva casa central, el PSOE. Però el que no m’agrada és la despesa que aquest canvi ens comportarà als ciutadans.

No va constituir cap sorpresa que la proposta socialista rebés de seguida el suport incondicional del PP, un partit amb uns interessos polítics determinats que tothom coneix i que lògicament tampoc se sent gens còmode amb el “.cat”. Res a dir, pura coherència també per part del PP.

Els grups dels partits genuïnament catalans, és a dir aquells que no depenen de Madrid, van posar el crit al cel. Per raons igualment nacionalistes –però en el sentit oposat- CiU i ERC no volen renunciar a que el consistori segueixi utilitzant el domini “.cat” mentre no arribi la possibilitat d’utilitzar el “.ct”, un tema que, ara per ara i pel que sembla, va més aviat per llarg.

(Continuarà demà)

dissabte, 20 de setembre de 2008

Els somnis

Aprofitant que durant el cap de setmana l’autor d’aquest blog es troba fora de sa península, el seu blogmaster ha decidit penjar aquell post sobre “els somnis” que estava pendent des de feia temps. Si no us acaba de fer el pes, avui el Miquel no n’és pas responsable. Gràcies i fins a la tornada (Clickair mediante...)

dijous, 18 de setembre de 2008

“The New York Times” i “El radar de Sarrià”

El primer títol que vaig posar a aquest post era “Radarejant” des de Sarrià” però després m’ha semblat que posant-hi l’altre potser tindria una mica més de ganxo. Un dia ja vaig explicar que el títol d’un article venia a ser l’equivalent de l’embolcall d’un regal. Sempre he pensat que si abans d'obrir-lo el regal t’entra per la vista ja tens molt de guanyat encara que segurament sortirà aquell simpàtic que dirà que aunque la mona se vista de seda, mona se queda.

Avui, 18 de setembre, fa 156 anys que va aparèixer als Estats Units el diari The New York Times. Estic segur que per a molta gent (per exemple, els seus editors i els periodistes que hi treballen) avui serà una data rellevant i potser en aquells despatxos novaiorquesos ho celebraran de manera especial.

També avui, 18 de setembre, fa exactament un any que vaig endegar El radar de Sarrià. Per tant i per motius molt diferents la data del 18 de setembre té també, per l'autor d'aquest blog, la seva importància, en aquest cas per ser l’aniversari de la sortida a la xarxa.

Tal com es pot comprovar en aquests exemples tot és relatiu i allò que per a uns pot ser molt important per a uns altres ho és menys o no ho és gens. Assumint el risc que corro en expressar-ho públicament, per a mi és molt més important El radar de Sarrià que The New York Times. No hi ha color. Vull dir que posats en la tessitura d’haver d’escollir entre una cosa i l’altre em quedo sense dubtar-ho amb el meu blog encara que sigui a canvi de renunciar a la lectura d’aquell gran diari. I és que de grans diaris el món n’és ple però de El radar de Sarrià només n’hi ha un.

Si transcorregut un any aquest blog que esteu llegint encara està obert es degut principalment a dos motius: que encara tinc coses a dir i que encara tinc gent que em llegeix. De fet, si l’analytics de Google no menteix (a vegades en tinc seriosos dubtes), El radar de Sarrià té cada dia més visitants. Es tracta d’una progressió lenta, modesta, més aviat aritmètica que geomètrica, però sempre positiva.

Vull aprofitar el post d’avui per deixar constància expressa del meu agraïment als lectors que segueixen habitualment El radar de Sarrià. També i molt especialment als seus comentaristes, tant els que deixen comentaris directes al blog com els que me’ls fan arribar de manera privada. I ja que hi estic posat aprofitaré també per disculpar-me doncs no sempre puc contestar totes les aportacions que rebo. Encara que algunes es quedin sense resposta les agraeixo igualment.

Ens anirem llegint... espero.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Alerta! El bilingüisme pot provocar tartamudeig

El Mundo deia l’altre dia que el bilingüisme pot provocar quequeig. Es basava en l’estudi que havia fet una revista anglesa sobre una mostra de 317 nens que parlaven l’anglès i un altre idioma.

Bé, al marge de si la mostra es pot considerar suficientment representativa, i de que el lloc on s’ha fet l’estudi (Gran Bretanya) sigui extrapolable a Catalunya, jo això del tartamudeig ja ho tenia molt clar abans de llegir aquell diari. Vull dir que tinc molt clar que per tal d’anar cap a l’objectiu ja gens dissimulat de fer desaparèixer el català a Catalunya, alguns espanyols (sortosament no tots, n’hi ha alguns que no es deixen enredar) són capaços de qualsevol cosa. Fins i tot de justificar el suposat quequeig que pateix una bona part de la població europea que, com tothom menys El Mundo sap, és com a mínim bilingüe des que són nens. I dic suposat perquè jo que m’he mogut una mica per Europa això del tartamudeig de les persones bilingües no ho havia observat mai. A partir d’ara m’hi fixaré més. Sort en tenim del diari El Mundo que ens il•lumina i ens il•lustra sobre determinats temes que suposadament ens afecten i que la premsa d’aquí ens amaga i no gosa tractar.

La realitat és, però, que la majoria dels catalans no tartamudegen. Els uns perquè només parlen espanyol (aquests poden estar tranquils, mentre no parlin català no corren cap risc) i molts dels altres perquè a banda del català i l’espanyol s’adonen que amb aquestes dues llengües no en tenen prou per anar pel món i en necessiten una tercera. Alguns fins i tot som capaços de fer-nos entendre en més idiomes. Tot sigui per allunyar el risc de quequejar degut al bilingüisme.

dilluns, 15 de setembre de 2008

"Visca, visca, visca, Catalunya socialista!" o la temptació que sempre tenen alguns de voler imposar les seves idees als demés

Al meu amic d’esquerres (un d’ells):

No em podràs pas negar, amic d’esquerres, que l’eslògan que serveix de títol a aquest post l’has escoltat moltes vegades. Potser l’has cridat i tot. Jo també l’escolto sovint. La darrera vegada va ser dijous passat, durant l’ofrena floral del politburó dels socialistes al xiulòdrom. Tot i no ser notari, d’haver sentit aquest crit moltes vegades en puc donar fe. És un crit recurrent allà on s’ajunten uns quants socialistes organitzats.

Un bisbe de Vic que es deia Torras i Bages no va dir mai “Visca, visca, visca, Catalunya cristiana”. Però m’atreviria a dir sense por a equivocar-me que ho pensava i que s’hagués apuntat a l’eslògan sense dubtar-ho. El que Torras i Bages va dir és que “Catalunya serà cristiana o no serà”. Evidentment el senyor bisbe estava equivocat. Els bisbes també s’equivoquen.

Amb el seu eslògan els socialistes venen a dir més o menys el mateix, que o s’està amb ells o no s’està enlloc. Perquè a veure, què hauríem de fer els altres, la gran majoria dels catalans, aquells que no som socialistes, en una Catalunya socialista? Amb la seva pretensió d’una Catalunya políticament monocromàtica els socialistes ens han sortit una mica torrasibagencs. Ara només els faltaria afegir allò de que “Catalunya serà socialista o no serà”.

“Catalunya serà cristiana o no serà”. “Visca, visca, visca, Catalunya socialista!”. Dos eslògans equivocats, sortosament equivocats. I dic sortosament perquè representa l’intent d’imposar unes determinades idees. Les idees no s’imposen, les idees s’exposen. Qui vol las compra però comprar-les no pot ser mai obligatori. Catalunya serà el que vulguin els catalans, i no el que volia aquell senyor bisbe o el que volen els senyors socialistes. Catalunya és i serà plural. I que duri! Malament rai el dia que Catalunya sigui d’un sol color.

dissabte, 13 de setembre de 2008

El “xiulòdrom”

Aquesta paraula no és meva i possiblement ni tan sols existeixi però l’he sentit recentment a TV3 la d’ells. No sé si ells en són els inventors però si ho són tinc molt clar que se’ls ha de felicitar sense cap mena de recança i amb tot mereixement.

L’onze de setembre de cada any el mot xiulòdrom defineix, al meu entendre amb molta exactitud, la cruïlla del carrer Alí Bei amb la Ronda de Sant Pere de Barcelona. És el lloc on es troba l’estàtua a Rafael Casanova i l’11 de setembre hi ha el costum de fer-hi ofrenes florals per part d’entitats de tota mena.

Els crits de “botiflers”, “espanyols” i altres de més gruixuts que no hi ha cap necessitat de reproduir en pàgines serioses com aquesta van sempre acompanyats de xiulets per a tothom. No se’n salva ningú. Quan no només els partits polítics i els sindicats sinó fins i tot els representants del Barça i els de la mateixa TV3 reben estoicament la seva quota de xiulets vol dir que hi ha alguna cosa que potser se m’escapa però que s’hauria d’estudiar amb seriositat i rigor.

Aquest masoquisme generalitzat que any rere any ens mostren els xiulats no l’acabo d’entendre. És obligat anar a aquella cruïlla? Qui ho diu? Quina imatge donem de portes enfora, i de portes endins, amb tota aquella gent xiulant i insultant a tort i a dret? No sé si Catalunya ja és un país seriós com ens diuen alguns però sé del cert que la imatge que donem és de país tercermundista.

divendres, 12 de setembre de 2008

“Divendres (avui) tothom fa pont”. Fals

Això estic sentint des de fa dies però la realitat m’ho desmenteix. He sortit de casa a quarts de vuit del matí i he trobat La Vanguardia a la bústia, com cada dia. Al garatge on deixo el cotxe m’he trobat el vigilant dels dies laborables, no el dels festius. La Ronda de Dalt anava força plena, potser no tant com els altres divendres però poc li faltava. A la gasolinera BP l’activitat era la d’un dia feiner. Després he parat a prendre cafè al Dole, on serveixen un dels millors cafès de Sarrià (carrer Capità Arenas cantonada amb Manuel de Falla, cap problema si deixes el cotxe en doble fila, la Guardia Urbana fa el mateix), i també estava obert però, això sí, menys ple que de costum. He entrat al banc i també treballaven normalment. He fet un parell de trucades i els meus interlocutors m’han contestat com qualsevol divendres. Ara haig de tornar a sortir però estic segur que la resta del dia serà més o menys com d’habitude.

Ahir em va trucar un senyor alemany i al comentar-li que aquí era festa i que demà (per avui) tothom feia font em va contestar que això del pont institucionalitzat a Alemanya no passava. Resulta que si un dia entre setmana és festa i el laborable anterior o posterior no vas a treballar, no només et descompten aquell dia sinó un o dos dies més, depenent de com quedi el cap de setmana. El resultat pràctic és que en aquell país quasi ningú fa els ponts doncs no els surt gens a compte.

Si ens queixem (i amb tota la raó) de que Catalunya està perdent competitivitat a marxes forçades potser ens hauríem de plantejar, entre moltes altres mesures, la supressió d’aquesta institució tan nostrada com tercermundista dels ponts. No ens hem d’inventar res, només es tracta de copiar allò que fan els països seriosos que van molt per davant nostre.

Nota: sóc molt conscient que avui potser m’arrisco a perdré algun amic però crec que sempre és molt millor plantejar les coses sense por al què diran.

dijous, 11 de setembre de 2008

Avui toca un post "festívol"

Dedicat al eurodiputat Guardans, que ara mateix no recordo exactament a quin grup parlamentari europeu pertany però això és el de menys. S'ha de reconèixer que Guardans és un dels pocs polítics de casa nostra, potser l’únic, que s’ha proposat seriosament resoldre el tema dels abusos legals que es produeixen cada dia als controls dels nostres aeroports. Crec que els viatgers regulars i esporàdics li hem d’estar agraïts per la seva continuada tasca en aquest sentit.

dimecres, 10 de setembre de 2008

El sarrianenc Monestir de Pedralbes

Encara que segurament no seria necessari recordar-ho aquí potser s’ha de començar dient que el Monestir de Pedralbes pertany al barri de Sarrià de Barcelona. Aquest fet no el discuteix ningú amb dos dits de front. És una pertinença basada en fets històrics contrastats i qui tingui interès en saber-ne més sempre pot consultar qualsevol enciclopèdia, sigui de la tendència que sigui, i esvairà dubtes.

Doncs resulta que fent cas a la seva pròpia invitació de fa uns mesos jo havia demanat a l’alcalde Jordi Hereu la rectificació d’una errònia decisió municipal presa anys enrera per un dels seus antecessors a l’alcaldia. Llavors l’ajuntament ens va prendre (als sarrianencs) el Monestir de Pedralbes i el va agregar al barri de Les Corts. Els motius per fer-ho eren estrictament polítics i ja s’han explicat abans en aquestes pàgines.

Jordi Hereu aquest cop m’ha contestat (no sempre ho fa). La resposta textual de l’alcalde diu que la meva aportació sobre Cultura no ha quedat recollida al PAM (Pla d’Actuació Municipal). Havent valorat la seva aportació, hem considerat que no era assumible pels motius que tot seguit li indiquen: Ho sentim pero la seva aportació no respon a les nostres prioritats estratègiques.

Bé, només vull aclarir a Jordi Hereu que:

Resulta evident que la meva aportació al PAM no era sobre Cultura. No tenia res a veure amb Cultura. Això em fa sospitar que potser ni se l’han llegit.
El meu nivell de català deixa bastant que desitjar però aquest "pero" de dalt sense accent és de l’alcalde, no meu.
Que la meva proposta no respon a les seves prioritats estratègiques és obvi. M’hagués agradat, però, que em justifiquessin tant aquella decisió equivocada com la negativa d’ara a esmenar-la, i que ho fessin amb arguments més sòlids que el ja conegut ordeno y mando, o utilitzant la recorreguda fórmula municipal de que és així perquè ho dic jo i no se’n parli més.

Senyors del PSC(PSC-PSOE), senyors de l’ajuntament, senyor Jordi Hereu (per cert, excompany meu d’escola... Hola Jordi!): per aquestes i moltes altres raons molts sarrianencs seguirem sense votar-vos. Vosaltres mateixos.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Post 300, amb una mica de retard

El d’avui és el post numero 302 d’aquest blog. Divendres passat em va passar totalment desapercebut que aquell post era el número tres-cents. Havia previst fer un post especial commemoratiu però finalment em va passar per alt. Tres-cents articles en menys d’un any és una producció que, quantitativament parlant, ja comença a tenir cara i ulls. Si quan vaig obrir el blog m’ho haguessin jurat no m’ho hagués pas cregut. Una altra cosa és la qualitat, això ja són figues d’un altre paner. No em costa gents admetre que per escriure quasi cada dia s’acaben dient moltes bajanades. Sense anar més lluny en aquest blog que esteu llegint en trobareu unes quantes. Però tot i que de vegades m’ha passat pel cap fer una neteja i suprimir uns quants posts, finalment no ho he fet perquè m’ha sabut greu eliminar quelcom que al marge del resultat obtingut també m’ha suposat un esforç. Bé, això és el que avui volia dir, que em va passar per alt la commemoració del post número 300. Si tingués un secretari que em portes el radar potser no m’hagués passat però... no és el cas. Hi ha molta gent important que presumeix de blog però que en realitat se sap que els hi gestiona un negre mentre que ells només hi donen el vist i plau final i, això sí, encabat es posen totes les medalles. Molt aviat aquest blog que esteu llegint farà un any i, llavors sí, espero no oblidar-ho doncs l’ocasió s’ho mereixerà.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Rachida Dati

Potser a alguns aquest nom no us dirà res. Dati és la Ministra de Justícia de França. Segons he pogut llegir aquests dies als mitjans, Dati forma part d’una gran família d’immigrants magrebins, una més de les moltes que viuen als barris marginals que rodegen Paris i altres ciutats franceses. Dati té onze germans, és a dir, els seus pares van tenir dotze fills. El seu pare és marroquí i la seva mare argelina. Per no allargar l’història val a dir que Dati es va proposar sortir de l’ambient marginal en el que es trobava i a base de molt esforç, combinant interminables jornades de treball amb els estudis, finalment se’n va sortir. I ha arribat on ha arribat. Chapeau!

L’anècdota s’ha produït aquesta setmana. Resulta ser que Dati és soltera i s’ha quedat embarassada, una circumstància gens excepcional al país veí. Però tractant-se d’un personatge amb projecció pública els periodistes volien saber qui era el pare de la criatura i l’hi van preguntar. Dati es va negar en rodó a desvetllar el nom del pare perquè considera que aquest fet forma part de la seva vida privada i ningú n’ha de fer res. I crec que aquí s’hauria de donar per acabada l’anècdota personal de la ministra.

Però relacionat amb aquest embaràs, al país veí, Espanya, un expresident del govern s’ha cregut en l’obligació de desmentir que ell, precisament ell, fos el pare de la criatura. Fins aquí res a dir, tothom té dret a desmentir el que consideri convenient. Però el que més m’ha cridat l’atenció de tot això és que el polític espanyol ho ha fet mitjançant una nota oficial de la fundació del seu partit. Un tema estrictament privat com aquest no m’encaixa que s’hagi de barrejar amb l’activitat oficial d’un partit polític. Si l’expresident volia fer pública una nota de caire estrictament privat no tenia perquè fer-ho mitjançant una nota oficial emesa per la fundació del seu partit.

Aquest cap de setmana em trobo reposant a l’Empordanet, sense ordinador, desconnectat de la xarxa virtual. Però una de les coses que faré serà tractar de treure l’entrellat d’aquesta estranya barreja entre l’activitat oficial d’un partit polític espanyol i un assumpte estrictament privat que al meu entendre només afecta a una senyora francesa i a un senyor espanyol. Segur que hi deu haver una explicació però jo no la sé veure. Espero tornar a treure el cap per aquesta pàgina dimarts vinent amb els deures fets.

divendres, 5 de setembre de 2008

Fraga i els nacionalistes traïdors

Referint-se a una intervenció de Manuel Fraga Iribarne feta dissabte passat a Soutomaior (Pontevedra, Espanya), La Vanguardia va titular la notícia així: “Ser nacionalista es traicionar a España”. Després ens aclarien que la frase textual de Don Manuel va ser la següent: “Podemos ser más galleguistas que nadie sin ser nacionalistas, que es la mayor traición a España y a una Constitución que están destrozando”.

Potser sí que Don Manuel té raó. O potser no, vés a saber. Com que jo no sóc ni he sigut mai nacionalista (en tinc ben bé prou amb ser català o, si molt m’apuren, català i europeu), se’m fa difícil jutjar-lo. Però en llegir les seves declaracions se’m van presentar uns dubtes que el PP potser ens hauria d’aclarir, més que res per saber on som tots plegats i especialment per saber on és ara mateix el PP.

Pel context de la noticia ja quedava clar que segons Don Manuel els nacionalistes gallecs són uns traïdors a Espanya. No veig tan clar, però, que Fraga fiqués al mateix sac dels traïdors a altres nacionalistes. Els nacionalistes catalans i bascos, que també n’hi ha, són pel PP també uns traïdors? I els nacionalistes espanyols del PP i del PSOE, el grup més nombrós de la Península Ibérica? Són traïdors a Espanya tots els nacionalistes o només ho són uns quants?

Però crec que no cal esperar els aclariments del PP. Podria molt ben ser que Fraga no es referís només als nacionalistes gallecs sinó que també es referís als nacionalistes bascos i catalans. De fet i per anar acabant aquestes reflexions, això quasi que ho podem donar por suposat.

Llavors la pregunta que ens hauria de respondre el PP seria potser una mica més complicada. Com justifiquen Don Manuel i el PP que aquest partit hagi pactat en diverses ocasions amb uns traïdors a Espanya? Ara mateix recordo el famós Pacte del Majèstic de fa només vuit anys, signat entre Aznar, líder llavors del PP, i Pujol, un líder nacionalista català de tota la vida.

Sempre he pensat que entre els votants potencials que el PP té a Catalunya però que a l’hora d’anar a votar acaben optant per una altra opció política, o simplement es queden a casa, hi ha força sentit comú. M’atreviria a dir que són majoria els que no acceptarien mai votar a un partit que després és quasi segur que pactarà amb uns traïdors. Potser aquí hi ha una nova clau per entendre els èxits electorals que tradicionalment obté el PP per terres catalanes.

dijous, 4 de setembre de 2008

Els impresentables telenotícies de TV3

Sovint critico els impresentables telenotícies de TV3 la d’ells. Abans me’ls mirava cada dia. Ara només ho faig via zapping en funció del que fan als altres canals, suposant que a aquelles hores miri la tele, que potser és molt suposar. Mirar-me els telenotícies de TV3 la d’ells em resulta no només una absoluta pèrdua de temps sinó que els considero un greu insult a la intel•ligència. A més a més cada cop em molesta més veure com es llencen impunement els nostres diners. Però de tant en tant encara me’n miro algun per comprovar si amb la nova direcció de Rosa Cullell i Mònica Terribas rectifiquen. Ahir al migdia (2/4 de 3) ho vaig tornar a provar. Només vaig aguantar 18 minuts (més temps mirant-me aquell bunyol potser hagués posat en perill la meva salut mental). És el temps que ells van dedicar a llegir els titulars i a aprofundir en les primeres 10 notícies del dia. Eren aquestes:

Primera notícia (o, millor dit, la que ells consideraven que ho era):
Possibilitat futura en estudi de pagar menys als peatges de les autopistes i túnels si el cotxe va ple.

Segona notícia (ídem.):
Protesta dels motards per les perilloses bandes rugoses que ajuntaments i altres administracions posen al paviment de carrers i carreteres.

Tercera notícia (ídem.):
Possibilitat futura en estudi d’establir a França un nou impost del patrimoni sota unes determinades condicions.

Quarta notícia (ídem.):
Segons una enquesta oficial espanyola ha millorat la confiança dels consumidors espanyols. (Aquest estudi el paguem entre tots)

Cinquena notícia (ídem.):
Declaració solemne d’una ministra dient que el desenvolupament de la llei de la dependència no es retallarà per la crisis.

Sisena notícia (ídem.):
Sobre la convenció republicana als Estats Units.

Setena notícia (ídem.):
Risc de nous huracans a USA i altres països del Carib.

Vuitena notícia (ídem.):
Un estudi dels sociòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans conclou que actualment els catalans estan perplexos i apàtics. (Per cert, això també ho paguem entre tots o s’ho paguen ells?)

Novena notícia (ídem.):
La Guardia Civil d’Espanya ha interceptat un cayuco.

Desena notícia (ídem.):
Les forces armades espanyoles amb la seva ministra Chacón al capdavant celebren els 20 anys de l’entrada de la dona a l’exercit.

Això no és cap broma, és tan real com que els que en dubteu teniu un web -que també paguem entre tots- per comprovar-ho. Espero que s’entengui, però, que jo no els faré propaganda posant-hi l’enllaç aquí.

Calen més arguments per justificar el meu rebuig als telenotícies de TV3 la d’ells?

dimecres, 3 de setembre de 2008

Censura prèvia els blogs d’internet?

Diumenge passat Núria Escur va entrevistar Jordi Basté a La Vanguardia, una mena d’entrevista promocional sobre el programa de radio que Basté fa als matins a l’emissora RAC1, empresa que pertany al mateix grupo Godó que el diari.

Manuel Trallero ja ho va tractar l’altre dia en el seu interessant blog però crec que val la pena insistir-hi. La part de l’entrevista que més em va cridar l’atenció i que avui m’interessa comentar és concretament aquesta:

Basté: ... Algo que la sociedad de la información aún no tiene resuelto es el tema de los blogs. Desde ahí se pueden decir muchas barbaridades, sín límite.

Escur: ¿Propone filtros a los blogs?

Basté: Desde ya. Creo que todos los medios deberíamos empezar a cuidar nuestros blogs y webs. ...

Tal com ja vaig comentar al blog de Trallero vull pensar que en el fons el que passa és que Basté no acaba d’entendre el fenomen dels blogs d’internet. M’interessa més quedar-me amb aquesta versió que no pas arribar a la conclusió que Basté està proposant la reinstauració de la censura prèvia (los filtros) que fa anys va passar a millor vida. O potser ens proposa l’autocensura regulada dels blogs? Una altra cosa ben diferent és l’autocensura lliure que, més o menys conscientment, penso que ja ens l’apliquem tots els que fem públics els nostres escrits.

A Jordi Basté potser encara ningú li ha dit que el blog no és res més que un nou mitjà de comunicació. Res més ni res menys. I que pot ser tan creïble, seriós, groguenc o pervers com qualsevol dels anomenats mitjans tradicionals. Ara mateix em vénen al cap uns quants mitjans tradicionals que diuen més barbaridades que la suma de tots els blogs.

El blog és una nova forma de comunicar-se amb els demés que té la particularitat de que no cal que estigui dirigit per un periodista (encara que molts periodistes tenen el seu blog), de que no cal fer cap inversió financera ni es necessita el permís de ningú per tirar-lo endavant. I hi afegiria que és així afortunadament. En aquest sentit un blog és molt més lliure i molt menys dependent que La Vanguardia o RAC1.

Que hi ha blogs que no tenen massa credibilitat o que són poc seriosos? Evidentment, aquest mateix que esteu llegint potser en podria ser un bon exemple. Però la censura prèvia (los filtros que proposa Basté) no són pas la solució. No fotem!

dimarts, 2 de setembre de 2008

Policia espanyola

El cas és que fa uns dies vaig ser citat per la policia perquè em presentés en una determinada comissaria de Barcelona. Hi vaig anar a l’hora indicada i després de només tres minuts d’espera em van atendre amb tota correcció i professionalitat. El motiu de la citació és el de menys.

Vull aclarir que no em citaven els mossos d’en Saura sinó que ho feien des del Ministerio del Interior. Dirección General de la Policia y de la Guardia Civil. Poca broma!

En arribar al lloc indicat el policia uniformat de la porta em va rebre amb una evident simpatia i ganes de quedar bé amb el client. Aquell policia era un d’aquells funcionaris que tenen molt clar que són public servants, que estan al servei dels ciutadans. Vull dir que no era d’aquells altres, malauradament tan abundants, que es creuen que tu estàs al seu servei i que si et resolen el tema que portes entre mans sempre surts d’allà amb la impressió que t’han fent un favor. No. N’hi ha alguns, encara pocs, que saben que estan al nostre servei i que per això els paguem el sou.

Si recordem altres experiències personals amb aquest gremi crec que bastants de nosaltres estarem d’acord en que l’actitud d’aquell home era tota una excepció que a tots ens agradaria que s’anés imposant fins a deixar de ser-ho. La cirereta del pastís va ser que aquell policia nacional uniformat em va atendre en un perfecte català.

Ho explico perquè de vegades em retreuen que en aquest blog es parla massa de coses negatives. Potser sí. Però bé, aquest cop és per explicar-ne una de positiva. Vull recordar, però, que per fer alabances a la classe política en general, als governs de torn en particular i als seus funcionaris ja tenim a la totalitat dels mitjans de comunicació públics i a molts de privats. Els blogs vénen a ser, en aquest aspecte, una mena de contrapoder informatiu, o almenys alguns ho pretenem.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Ministres catalans a Madrid

Aquí sempre s’ha parlat dels ministres catalans a Madrid amb una certa devoció. De la quota catalana a la cúpula governamental d’Espanya. De la defensa dels temes estrictament catalans que depenen de Madrid. De la capacitat real d’influència dels ministres catalans sobre temes totalment o parcialment referits a Catalunya. Jo, que encara em considero intel·lectualment jove però que ja tinc una edat, reconec que sóc bastant escèptic. Tot aquest discurs retòric no me l'he cregut mai. Ni abans amb el PP ni ara amb el PSOE. Ni molt abans amb els governs González, ni més abans encara amb els governs Suárez.

Un polític català que pertanyi al Consejo de Ministros de España deixa de ser català en el moment de baixar de l’avió del pont aeri a Barajas i pujar al cotxe oficial. O en el moment de trepitjar l’andana d’Atocha si hi arriba amb l’AVE. No dic que estigui bé o malament, tan sols constato el fet com a contraposició al que sovint ens expliquen des de certes instàncies.

Què hi fan ara Chacón i Corbacho asseguts a la taula del Consejo de Ministros? Què és el que defensen exactament? Doncs això, defensen Espanya que és el que els pertoca pel càrrec que ocupen. I si hi ha conflicte entre Espanya i Catalunya, ells tenen molt clar qui els paga el sou, és a dir, des de quina caixa els fan la transferència mensual. I fan santament no equivocant-se si volen conservar el seu lloc en aquella taula.