(Nota preliminar. Ei! E, em retreies que amb la meva obsessió amb el tema del català que, insisteixo, almenys a Sarrià s’està perdent a marxes forçades, només demostro ser poc multiculti i cosmopolita. Dons apa, avui poso el títol en italià i no se’n parli més)
Vaig acabar i començar l’any a la populosa ciutat de Sant Cugat del Vallés. Ho és, de ciutat, des de fa trenta anys; abans, oficialment, només era una vila. Encara que pel que sembla és un lloc molt agradable per viure-hi a mi, francament, Sant Cugat m’agradava més abans, quan era un poble on tothom es coneixia.
El contrast que representa passar en poques hores de la ciutat de Sant Cugat al petit poble de Tuixent és tota una experiència. Situat a 150 km de Sarrià, amb poc més de cent habitants i a uns 1.200 m d’altitud, Tuixent es troba dins el Parc Natural del Cadí/Moixeró, a la comarca de l’Alt Urgell. Hi vaig anar per primer cop l’any 1991 i des de llavors hi he tornat unes dotze vegades, fins ara sempre a l’estiu.
Aquesta ha sigut la meva primera visita a Tuixent en ple hivern. Res a veure amb les anteriors. Ja una mica més amunt de Solsona, pujant cap al Port del Compte, la neu acumulada en aquell impressionant paisatge de muntanya anava augmentant fins a arribar a gruixos considerables a mida que la carretera s’anava enfilant. I fins a Tuixent la neu dipositada ja no ens va abandonar però, això sí, combinada a estones amb un sol quasi espatarrant. I un trànsit pràcticament inexistent ja que al matí del primer de gener la gent acostuma a dormir.
No faré massa propaganda de Tuixent. Crec que no convé que es massifiqui, que hi vagi massa gent. La justa i prou perquè els seus habitants puguin continuar vivint amb dignitat però sense perdre la tranquil·litat de la que gaudeixen ara. És aquell just equilibri que no sempre s’acaba trobant. Si a Tuixent passés el que ha passat a Sant Cugat no hi ha dubte que en alguns aspectes s’augmentaria la qualitat de vida però també acabaria perdent una bona part del seu encant.
Si aneu algun dia a Tuixent i penseu quedar-vos a dinar us recomano d’anar a Cal Gabriel. Això no és una crítica gastronòmica i per tant no entrarem en detalls, però us asseguro que val molt la pena, en tots els sentits. I tots vol dir tots: l'entorn, la decoració, la simpatia de la Montserrat, el savoir faire del Llorenç a la cuina, la qualitat honesta dels productes i, tot plegat, combinat amb una certa moderació en els preus.
Una curiositat: em van explicar que la majoria dels habitants de Tuixent sempre ha defensat que aquest és el nom del seu poble. Però al poc temps d’arribar el primer tripartit al poder, la Generalitat de Catalunya, un cop més mal assessorada, va resoldre que, a partir d’aleshores, el poble de Tuixent s’havia de dir Tuixén, i així surt escrit a la majoria dels documents oficials (no a tots). Qui té raó? Evidentment qui té la raó és el poble de Tuixent. I qui no la té i a més a més fa el ridícul és el govern de la Generalitat. Però ja no ve d’una, oi?
Vaig acabar i començar l’any a la populosa ciutat de Sant Cugat del Vallés. Ho és, de ciutat, des de fa trenta anys; abans, oficialment, només era una vila. Encara que pel que sembla és un lloc molt agradable per viure-hi a mi, francament, Sant Cugat m’agradava més abans, quan era un poble on tothom es coneixia.
El contrast que representa passar en poques hores de la ciutat de Sant Cugat al petit poble de Tuixent és tota una experiència. Situat a 150 km de Sarrià, amb poc més de cent habitants i a uns 1.200 m d’altitud, Tuixent es troba dins el Parc Natural del Cadí/Moixeró, a la comarca de l’Alt Urgell. Hi vaig anar per primer cop l’any 1991 i des de llavors hi he tornat unes dotze vegades, fins ara sempre a l’estiu.
Aquesta ha sigut la meva primera visita a Tuixent en ple hivern. Res a veure amb les anteriors. Ja una mica més amunt de Solsona, pujant cap al Port del Compte, la neu acumulada en aquell impressionant paisatge de muntanya anava augmentant fins a arribar a gruixos considerables a mida que la carretera s’anava enfilant. I fins a Tuixent la neu dipositada ja no ens va abandonar però, això sí, combinada a estones amb un sol quasi espatarrant. I un trànsit pràcticament inexistent ja que al matí del primer de gener la gent acostuma a dormir.
No faré massa propaganda de Tuixent. Crec que no convé que es massifiqui, que hi vagi massa gent. La justa i prou perquè els seus habitants puguin continuar vivint amb dignitat però sense perdre la tranquil·litat de la que gaudeixen ara. És aquell just equilibri que no sempre s’acaba trobant. Si a Tuixent passés el que ha passat a Sant Cugat no hi ha dubte que en alguns aspectes s’augmentaria la qualitat de vida però també acabaria perdent una bona part del seu encant.
Si aneu algun dia a Tuixent i penseu quedar-vos a dinar us recomano d’anar a Cal Gabriel. Això no és una crítica gastronòmica i per tant no entrarem en detalls, però us asseguro que val molt la pena, en tots els sentits. I tots vol dir tots: l'entorn, la decoració, la simpatia de la Montserrat, el savoir faire del Llorenç a la cuina, la qualitat honesta dels productes i, tot plegat, combinat amb una certa moderació en els preus.
Una curiositat: em van explicar que la majoria dels habitants de Tuixent sempre ha defensat que aquest és el nom del seu poble. Però al poc temps d’arribar el primer tripartit al poder, la Generalitat de Catalunya, un cop més mal assessorada, va resoldre que, a partir d’aleshores, el poble de Tuixent s’havia de dir Tuixén, i així surt escrit a la majoria dels documents oficials (no a tots). Qui té raó? Evidentment qui té la raó és el poble de Tuixent. I qui no la té i a més a més fa el ridícul és el govern de la Generalitat. Però ja no ve d’una, oi?
7 comentaris:
Per sort, el nom no fa la cosa... en tot cas jo tenia entès que que a principis d'aquest any (perdó, del 2008) van tornar a recuperar el nom de Tuixent. No?
Gràcies per la recomanació del restaurant: sempre va bé tenir certs llocs en compte.
I sí que tens raó que fa una certa por parlar de llocs tranquils i remots en un espai obert com un blog: ara imagina't que t'ha llegit tot Catalunya i que aquest proper cap de setmana se'ns concentra mig país a Tuixent!
De tota manera, és difícil estar-se de parlar dels indrets que ens encanten. A mi em passa amb Sardenya, que també és així una mica "wild and lost".
Salutacions des del Poble-sec.
Toni,
No ho sé, ho investigaré. Si fos així (cosa que espero ens confirmi aviat algú des de Tuixent mateix) podríem dir allò que és de savis rectificar, i el meu concepte sobre la qualitat del nostre govern potser milloraria una mica i tot.
Montse,
Mira, si és el proper cap de setmana encara, ja que jo no tinc previst ser-hi.
I aquesta descripció de "wild and lost" no sé si s’aplicaria a Tuixent però m'ha agradat força.
Salutacions ara mateix des de Sarrià, a punt de marxar cap a l'Anoia, per on sense cap mena de dubte passen els millors Reis de Catalunya... i part de l’estranger.
A Tuixent vaig tenir la meva primera experiència blanca (neu, s'entén) i única a casa nostra. Amb 13 anys vaig aprendre a esquiar, en aquest cas esquí de fons. Posteriorment hi he tornat com a turista, accedint des del nord per un camí que tot just es va asfaltar. Coincideixo amb tu en tots els aspectes del poble, inclosa la crítica gastronòmica.
Andreu,
Si vas anar a Tuixent amb l'escola a aprendre esquí de fons intueixo que et vas allotjar a Can Cortina. Ho dic perquè algú de Can Cortina se m'ha queixat, amb tota la raó, per no haver-los mencionat en el meu post, i aprofito per fer-ho ara aquí.
La carretera que dius m'imagino que és la que arriba a Tuixent des de La Seu d'Urgell, un no parar de corbes enmig d'un paisatge fantàstic.
La qüestió de la grafia no és exactament com s'explica i intentaré ampliar la informació ben aviat des de Tuixent estant. Ara només puc dir que en Maragall i en Carretero l'any 2004 van desestimar el canvi de nom de Tuixén per Tuixent "atès que conté incorreccions lingüístiques i no s'adiu amb la toponímia catalana".
Sens dubte, parlar de Tuixent i ni esmentar l'alberg Can Cortina és un despropòsit de dimensions considerables. Ja no només pels plats excel·lents que cuina la Sole sinó també per l'exquisidesa en el tracte i pels anys i panys que vinculen en Saumell del radar amb l'alberg, encara que "només" sigui indirectament.
En fi, si hi aneu, podeu anar a saludar la Sole, a fer un mos o a dormir a uns preus molt raonables.
Miquel,
Esperarem els aclariments que dius i sobre la resta... amen.
Publica un comentari a l'entrada