Barça 2.0 vs. política 0.2

Potser toca dir alguna cosa sobre el partit de futbol d’abans d’ahir, tal vegada l'anestèsia social més efectiva d’aquests dies. Les comparacions de vegades són odioses però més val que siguem ben conscients d’allò que tenim entre mans. En el món del futbol hi ha el referent indiscutible d’en Pep Guardiola i el seu equip. Però en el món de la política estem orfes, no hi ha ningú que li arribi a la sola de la sabata. Per entendre’ns, a la política no hi ha cap Guardiola, i així ens va. Felicitacions del tot merescudes al Barça2.0, sí, però francament, posats a demanar quelcom difícil però no impossible, alguns voldríem que la política és deixés contaminar, ni que fos només una mica, d’aquesta manera de fer tan ben representada per Guardiola i els seus. D’altra manera ens anirien les coses.

Jo també vull una subvenció

Resulta que em vull comprar unes sabates però ara mateix no tinc prou diners per pagar-les. O potser és que tinc altres prioritats de despesa. O tal vegada no són unes sabates, potser allò que m’agradaria és poder-me canviar la caldera de la calefacció, o la televisió que ja té uns quants anys. O ara que anem de cara a l’estiu, comprar-me una americana de lli. O fer un vol en globus aerostàtic, o anar a sopar al Restaurant Hispània. Tant se val. Però si el govern ajuda al meu veí a comprar-se un cotxe, jo vull que m’ajudi a mi a comprar-me unes sabates. Per què els contribuents hem d’ajudar als fabricants de cotxes, tot empreses estrangeres, i a mi no m’ajuden a comprar-me unes sabates fabricades per una empresa local? Francament, com a contribuent em sento discriminat. I el fabricant de sabates també està sent discriminat pel govern. Vull pensar que aquest sentiment és bastant generalitzat i compartit per tots els que, com jo, ni tenim previst canviar de cotxe a curt termini, ni som treballadors de les empreses que fabriquen cotxes. Per tant, deixant al marge altres consideracions, l’ajut per activar les vendes de cotxes em sembla una mesura socialment discriminatòria, fiscalment insolidària i políticament poc rumiada. A més a més estic convençut que pràcticament no servirà de res. Potser sí que ara es faran algunes vendes de més però, per compensar-ho, l’any vinent se’n faran unes quantes de menys. Una persona que ja ha dinat no acostuma a tornar a fer-ho el mateix dia. Una persona que es canvia el cotxe aquest any no se’l tornarà a canviar l’any vinent. Resumint, o tots moros o tots cristians. I com que no es pot ajudar a tots els sectors productius, ajudar-ne només a algun no deixa de ser una mesura discriminatòria, insolidària i poc rumiada. Si el govern vol activar el consum, que redueixi l’iva. Però no només pels cotxes. Que sigui una baixada generalitzada per a tothom.

Tribunal Constitucional: ...i una d’arena

El Tribunal Constitucional té pendent des de fa molt més temps del que seria raonable la publicació de la sentència sobre els diferents recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya. Potser cal recordar que aquesta llei orgànica va ser aprovada per la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, per la majoria absoluta del Congreso de los Diputados de España i per la majoria absoluta dels catalans que van anar a votar en el corresponent referèndum. Però la llei diu que amb això no n’hi ha prou, que tot aquest llarg procés democràtic no és suficient. Resulta que si tot i haver superat aquests filtres encara surt algú que no està d’acord amb la llei, llavors un petit grup de persones seleccionats per la seva ideologia política n’ha de dir l’última paraula. Molt estrany però del tot legal. I dic recursos, en plural, perquè aquí només es parla sempre del recurs presentat pel Partido Popular, i no s’hauria d’amagar que els socialistes també en van presentar uns quants, no directament com a partit però si mitjançant gent interposada (Defensor del Pueblo així com determinats governs autonòmics, tot sota el control del PSOE). Com que ens insisteixen tant en la separació de poders i ens diuen que, per tant, s’ha d’excloure que el retard en fer-se pública la sentència sigui per motius polítics, a aquells que som ben pensats quasi que només ens queda la possibilitat de justificar aquest retard amb la mandra dels membres del tribunal. A Espanya hi ha un Tribunal Constitucional que no només pot esmenar la plana a dos parlaments sobirans i a tot un poble sinó que, a més a més, és mandrós de mena. Un tribunal que, per acabar-ho d’adobar, també el paguem nosaltres. Cornuts i pagar el beure.

Tribunal Constitucional: una de calç...

De vegades els membres del Tribunal Constitucional (el d’Espanya, aquí encara no en tenim) demostren que, quan volen, no només treballen amb una diligència sorprenent sinó que l’encerten de ple. Ara tenim el cas de la llista electoral “Iniciativa internacionalista - La solidaridad entre los pueblos”, una coalició electoral, sospitosa a ulls del govern espanyol, que es presentava a les properes eleccions europees fins que el Tribunal Supremo la va tombar amb excuses de mal pagador. Presentat el corresponent recurs pels perjudicats, només tres dies més tard el Tribunal Constitucional els va donar la raó, i va deixar el Tribunal Supremo en una posició gens confortable a ulls de la ciutadania.

Potser allò que més crida l’atenció de la sentència del Tribunal Constitucional en la que, finalment, s’autoritza la presentació de la llista electoral, és quan diu textualment que "... la negativa a condenar expresamente el terrorismo no es, por tanto, indicio bastante para acreditar per se una voluntad defraudatoria ...".

Traduït al català corrent, el Tribunal Constitucional ens recorda que ara per ara no hi cap llei (i jo hi afegeixo que, pel bé de la qualitat democràtica d’aquest país, espero que no hi sigui mai) que obligui a condemnar expressament el terrorisme. Una cosa és la moral o l’ètica del ciutadà (aspectes que queden fora de la jurisdicció dels tribunals) i una altra les lleis vigents.

En endavant ja no es podran fer les coses com es feien fins ara. L’excusa de no condemnar el terrorisme ja no serà vàlida per justificar il·legalitzacions polítiques a discreció. Tot fa suposar, però, que amb l’eina de la Ley de Partidos i mentre el Tribunal d’Estrasburg no es defineixi al respecte, les autoritats espanyoles seguiran actuant amb l’arbitrarietat que ens tenen acostumats. Però a partir d’aquesta sentència s’hauran de buscar nous arguments jurídics. La no condemna ja no serà suficient per promoure il·legalitzacions polítiques.

No es mereixen el meu vot

Estic bastant decebut i de cara a les eleccions europees em plantejo votar en blanc o no votar. Passa que no hi ha cap candidat amb possibilitats de sortir elegit que em faci mínimament el pes. I francament, per votar segons què penso que és millor abstenir-se. La teoria del mal menor (si no em votes a mi vindrà l’altre) mai m’ha acabat de convèncer, sobretot quan tots els candidats deixen molt que desitjar. I això per no parlar de les lamentables campanyes electorals pensades per a no sé qui però segur que no per a mi. Els vídeos que fins ara han fet públics els partits més grans els trobo francament vomitius, i més que provocar la participació portaran més abstenció.

En intel·ligència, el senyor Vidal-Quadras (PP) supera a qualsevol dels altres candidats. És una persona intel·lectualment molt brillant, i és trist que molts catalans no el puguem votar per defensar les idees que defensa, al meu entendre totalment contràries a allò que molts volem pel nostre país. Això per no parlar de qui encapçala la seva llista, l’intel·lectual basc Mayor Oreja, que l’altre dia presumia amb orgull que a casa del seu avi estava prohibit parlar en euskera, tot i ser la llengua materna d’aquella família. Al meu entendre el PP es mereix un vot de rebuig, almenys a Catalunya.

Francament, sents el discurs espanyolista i gens europeista de la senyora Badia (PSOE) i ja et vénen ganes de sortir corrents. I encara que ens ho intentin amagar (diuen que el seu nom no sortirà a les paperetes), va acompanyada de la Maleni, de trist record per a Catalunya. Això d’amagar determinats candidats a les paperetes serà tan legal com es vulgui però és un clar frau a l’electorat. Crec que només per això el PSOE es mereix un vot de càstig, almenys a Catalunya.

El senyor Romeva (IVC), defensant cada dos per tres les virtuts de la democràcia cubana i altres règims similars, em resulta més aviat patètic. Al senyor Junqueras (ERC) el veig políticament molt verd, gens preparat. El seu discurs és insuls i tot sembla indicar que el canvi del tractament legal de la llengua catalana a Europa serà el seu gran objectiu. Jo de moment em conformaria amb una cosa molt més senzilla, i és que el català es pogués utilitzar a tot Catalunya amb normalitat, i això encara és una assignatura pendent.

Ens queda el senyor Tremosa (CiU). Sens dubte té una bona base tècnica i segurament, d’entrada, em desagrada menys que els que he esmentat abans. Però ell o el seu partit ens van amagar la seva molt recent militància a Convergència quan ens el presentaven com a gran fitxatge extern, un independent de prestigi. Ens van enredar sense cap necessitat ja que al final tot s’acaba sabent. Només per això el meu vot no se’l mereix i la propera vegada potser aniran més en compte abans de dir-nos segons què. Per cert, des de CiU tampoc ens han explicat encara els motius reals per prescindir de Guardans, que com a diputat europeu no va fer pas una mala tasca.

I de llistes amb possibilitats de sortir em sembla que ja no en queda cap més. Doncs a partir d’aquestes dades ara només queda acabar-ho de madurar i prendre la decisió final que, evidentment, no faré pública.

PS: Sembla ser que això de presentar llistes fraudulentes, on s’amaguen determinats candidats que es voten sense que l’elector ho sàpiga, també ho fan altres partits. Doncs allò que dèiem abans, més arguments per mantenir-se al marge d’aquest frau legal generalitzat.

Independentistes de tots colors

Hi ha la idea equivocada que a Catalunya l’únic partit independentista amb representació parlamentària és Esquerra. I llavors ens diuen que si Esquerra treu un quinze per cent dels vots això vol dir que a Catalunya només hi ha un quinze per cent d’independentistes. I es queden tan amples. Una altra idea equivocada és que per ser independentista s’ha de ser necessàriament d’esquerres. Res més allunyat de la realitat.

Una cosa són els partits i una altra són les persones. Observant una mica el que ens envolta no crec que es pugui negar una clara progressió a l’alça de l’independentisme. Diguin el que diguin les enquestes, sovint esbiaixades, normalment patrocinades per gent ben instal·lada al poder i poc sospitosa de simpatitzar amb aquestes idees. Per tant, quan fan una enquesta ja procuren fer les preguntes de manera que no surti allò que s’ensumen que podria sortir.

Centrant-nos en els partits polítics amb representació parlamentària, cap ni un ho és d’independentista. Hi va haver un temps que, sobre el paper, Esquerra semblava que ho era. En qualsevol cas, la seva trajectòria en els darrers anys ens ha demostrat que ja no ho és. Esquerra ha passat a ser un partit de govern, que vol dir que a canvi de ser-hi, al govern, ha deixat de banda els seus principis. No sé si tots els principis però almenys algun segur que sí. I és que Esquerra ja no és un partit independentista. Com dèiem abans, dels altres partits amb representació al Parlament tampoc n’hi ha cap que, com a tal, propugni la independència de Catalunya. Vist així, semblaria que el moviment independentista fos gairebé inexistent, que anés a menys. Doncs no, la meva teoria és que va a més.

Llavors, d’on surten els independentistes? Surten també d’Esquerra, evidentment. El partit com a tal i la seva direcció ja no ho són però una bona part de la seva clientela sí. Però no només d’aquest partit surten els independentistes. D’independentistes en trobem també entre els votants d’altres partits, i també entre els que no voten. Trobem votants de tot l’arc parlamentari que a nivell particular es declaren independentistes. Conec gent que normalment vota PP però que en cas d’un referèndum votaria sí a la independència de Catalunya, sense dubtar-ho ni un moment. Voten PP bàsicament per motius econòmics i fiscals, i votarien independència exactament per les mateixes raons, prescindint del que digui el Rajoy de torn. Per ser independentista no cal ser ni molt jove, ni ser d’esquerres, ni ballar sardanes ni que t’agradin els castellers. Amb saber fer anar una calculadora quasi que n’hi ha prou.

L’independentisme és actualment molt transversal i, com dèiem abans, va en augment. És un moviment que supera l’àmbit dels partits. No és cap disbarat dir que es pot ser perfectament de dretes i independentista. Els professionals de la política encara no consideren massa seriosament aquesta realitat però ho hauran d’anar acceptant per la via dels fets.

El dia que ens ho deixin votar més d’un tindrà una gran sorpresa. Algú de dalt, però, ja s’ho ensuma, i per això, mentre no hi hagi molt més soroll, no tenen cap interès en preguntar-nos-ho en un referèndum comme il faut, és a dir amb resultats vinculants (guanya l’opció que treu, com a mínim, el cinquanta per cent dels vots més un vot).

Encara podria continuar però ho haig de deixar aquí doncs ara mateix marxo cap a la Catalunya Nord. Allà sí que ho tenen clar: són francesos i prou. Encara que alguns parlin també en català. Dilluns serà un altre dia.

L’amenaça de la vergonya com a mètode

Vaig deixar la droga del tabac amb un mètode propi. Només que hi hagués una persona que també ho deixés aplicant el meu mètode ja em donaria per satisfet. Per això ho explico, no és pas per presumir de res. El mètode és força senzill però, com quasi tot, depèn en primer lloc que hi hagi la ferma voluntat d’abandonar la droga.

Els antecedents. Abans fumava un paquet diari o més. Sempre tabac negre, Habanos, Coronas, etc. Sovint em deia a mi mateix ho has de deixar, molt convençut, però no passava mai de fer-me la reflexió teòrica. No passava mai a l’acció.

La decisió. Un bon dia vaig decidir molt seriosament que a partir d’una data determinada, el dia “x”, unes setmanes més tard, deixaria de fumar definitivament. Sobre el paper n’estava convençut però, com tothom, era conscient que necessitava una ajuda per tenir èxit.

El mètode. Em vaig inventar jo mateix el mètode i us asseguro que el meu invent no l’havia llegit enlloc ni me’l va explicar ningú. Va ser de collita pròpia. Consistia en que des del moment en que vaig decidir deixar-ho vaig començar a dir a tothom que a partir del dia “x” deixaria de fumar. Quan dic tothom vull dir família, amics, coneguts, saludats, clients, proveïdors, l’estanquer, etc. Jo intuïa que com més gent ho sabés més possibilitats hi havien de tenir èxit.

El dia “x”. Poc abans de les dotze de la nit vaig encendre parsimoniosament el darrer Coronas, me’l vaig fumar molt de gust i, un cop acabat, vaig ser molt conscient que aquell plaer s’havia acabat per sempre. Després he descobert que un cop deixes de fumar sorgeixen altres plaers, però això ja seria una altra història.

Per què em va funcionar? És molt senzill. Només de pensar en la vergonya que passaria si després d’haver dit a tothom que ho deixava hi hagués tornat, se’m passaven automàticament les ganes de reincidir. L’amenaça de la vergonya sempre podia més que les ganes de fumar.

Avui. Fa més de vuit anys que vaig deixar de fumar. Això és tot. Ni acupuntura, ni pegats o xiclets de nicotina, ni anar al psicòleg, ni anar reduint la dosi de tabac una mica cada dia. Res de res. Només amb l’amenaça de la vergonya que hauria de passar si hi tornava en vaig tenir prou per deixar-ho definitivament. Algú més s’hi apunta?

Notícies d'Espanya: perdedors i guanyadors

Amb aquest cel no calen més paraules

La xiulada

No sóc gens partidari de xiular ni escridassar ningú, ni menys encara d’insultar. Quan toca fer-ho, que toca sovint, crec que és millor expressar la discrepància sense perdre aquella manera educada d’anar pel món que mai fa nosa. Amb ironia i un somriure sorneguer normalment s’arriba més lluny que amb la mala educació que hi ha al darrere de la cridòria i l’insult per l’insult.

Dit això constato un cop més que aquest no és un país gaire normal. Almenys no considero normal que sobre un partit de futbol com el de l’altre dia s’hagi parlat més del rerefons de xiulets i pancartes que del partit en si. Alguns aspectes col·laterals que en espectacles esportius abans passaven gairebé desapercebuts semblen tenir ara més interès. Em centraré en tres aspectes a l’entorn de la xiulada.

La pancarta. Aquesta imatge del partit resumeix moltes coses que es poden concretar en una: en determinades perifèries peninsulars hi ha un creixent cansament d’Espanya, un cansament al meu entendre justificat i que es va estenent com una taca d’oli. I s’intenta aprofitar qualsevol esdeveniment per fer-lo públic. Ara ha estat el futbol i demà serà un altre acte. Ja no són només els quatre eixelebrats de sempre; aquest és un moviment transversal que poc a poc va en augment. Per cert, hi van haver també altres pancartes, amb el conegut lema Catalonia is not Spain, que van ser requisades a l’entrada del camp, com si fossin les molt perilloses ampolles d’aigua sense gas que et requisen els prosegurs de torn en alguns aeroports.

El rei. Jo no era al camp però estic segur que la xiulada no era res personal. Poca gent li discuteix al rei la seva simpatia personal i el seu savoir faire. Però el rei representa allò que representa. Aguantar estoicament la xiulada com va fer suposo que entra dintre de les obligacions del càrrec. Per cert, un ofici, el de rei, gens mal retribuït, i amb un contracte indefinit de per vida sense el risc d’haver de sotmetre’s mai a cap ero ni al veredicte de les urnes. Un veritable chollo que diria aquell.

TVE. Allò que no és normal és que s’intenti amagar la xiulada com va fer la tele pública d’Espanya, un organisme que paguem entre tots, també els bascos, els catalans, els periquitos i aquells que no vibrem especialment amb el futbol. En censurar la gran escridassada no van fer altra cosa que el ridícul. Decidir fer una transmissió en directe té uns riscos que s’han d’assumir, però amagar l’existència d’un descontentament popular en un acte retransmès en directe és enganyar el personal. La xiulada no em va agradar però aquella desconnexió temporal encara em va agradar menys. Feia temps que no veia un cas tan clar de censura televisiva.

En vista de l’èxit mediàtic de la xiulada (se n’ha parlat a tot Europa) intueixo que de protestes com aquesta cada dia se’n veuran més. I o molt m’equivoco o d’intents de censura també.

La “E” i/o el CAT a les matrícules

Des de la conselleria d’en Saura, que encara no ha plegat ni l’han fet plegar de conseller, s’intenta ara reobrir aquell assumpte sempre recorrent de les matrícules dels cotxes, un tema que molts de nosaltres ja teníem mig oblidat. Una nova saurada, més ganes de fer soroll, segurament per intentar tapar alguna altra cosa. Ben mirat, aquest debat de les matrícules constitueix una absoluta pèrdua de temps. Sempre he pensat que posar-se el CAT a la matrícula no porta enlloc ni resol cap problema petit ni gran. Vull dir que, com a teràpia patriòtica, qui senti la necessitat d’anar identificat potser amb una discreta insígnia a la solapa de l’americana en tindria prou. Tal vegada allò que ens hauríem de plantejar seriosament no és el CAT a la matrícula del cotxe sinó més aviat el CATALUNYA amb totes les lletres a la tapa del passaport. I quan això es produeixi, ja decidirem com fem les matrícules, on hi posem el CT i tantes altres coses, sense cap necessitat que les autoritats del país veí ens hagin de fer de tutors. Mentrestant i de manera provisional, no hi veig cap gran inconvenient en circular amb un vehicle amb plaques estrangeres o amb una matrícula que porta com a única identificació la lletra “E” d’Europa. De fet, sempre he cregut que qui es pensi poder resoldre els seus problemes identitaris posant-se un CAT a la matrícula, potser els resoldria amb més rapidesa i efectivitat si anés directament a demanar consell a un bon especialista. No un especialista en matrícules sinó dels altres. En conec un que ho va fer fa temps i va sortir d’allà convençut que aquella “E” no era d’España com li deien sinó d’Europa. Qui no es conforma és perquè no vol.

Discriminació lingüística a Catalunya

Primer de tot potser convé deixar constància d’un fet que massa sovint s’intenta amagar. I és que a Catalunya existeix una clara discriminació per raó de llengua. Espanyol i català (totes dues llengües oficials) no reben el mateix tracte legal ni social, i molta gent se sent discriminada. Negar l’evidència no ens porta enlloc ni ajudarà a resoldre el problema. Una altra cosa és definir de quina forma es produeix aquesta discriminació, un tema que no tothom el veu de la mateixa manera.

Conseqüentment, hi ha gent que denuncia la discriminació lingüística que hi ha a Catalunya. S’ha de dir que, fins ara, sense massa èxit. Jo mateix sóc un dels que sovint denuncia aquestes discriminacions, tot i que s’ha de reconèixer que aquesta és una de les grans especialitats del Partit Popular. Ara el PP ens amenaça amb un nou recurs al Tribunal Constitucional d’Espanya (a Catalunya encara no en tenim) sobre aquest assumpte, el de la llengua, en aquest cas centrat en la Llei d’Educació que s’està discutint actualment al Parlament.

Per tal de preparar el terreny d’aquesta nova ofensiva contra el català (més val dir les coses pel seu nom), en un anunci del PP a pàgina sencera aparegut a La Vanguardia de diumenge passat (pàgina 29), entre altres demandes i exigències es podia llegir la següent:

Nuestra visión de la educación demanda y exige (...) Libertad para decidir la lengua preferente en la escuela: catalán, español e inglés.

D’entrada se m’acut una observació: s’han oblidat de l’amazig, l’ucranià i tantes altres llengües que es parlen a Catalunya. Per què només en mencionen tres, dues d’oficials i una que no ho és?

Un petit incís. Aquí el PP ens parla de llengua preferent. En un altre apartat del mateix anunci parlen de llengua bàsica. Des d’altres estaments s’utilitza el terme llengua vehicular. Per altra banda, l’Estatut vigent parla de llengua oficial. També ens trobem amb els termes llengua pròpia i llengua curricular, i potser encara me’n deixo algun. Reconec que els que no estem massa ficats en aquest negoci ens perdem entre tanta terminologia.

En fi, tornem al principi. A Catalunya hi ha una clara discriminació lingüística que, tal com jo la veig, és en favor de l’espanyol i en detriment del català. Només cal sortir al carrer i intentar fer les gestions d’un dia qualsevol parlant només en català: tasca impossible. O fer-ho tot en espanyol: cap problema.

Mentre hi hagi aquesta discriminació social de facto (no pretenc ni molt menys que em parlin en català, em conformaria amb que m’entenguessin) tinc clar que s’ha de protegir el català amb una normativa eficaç. I mentrestant, qui vulgui l’ensenyament en romanès sempre té l’opció de buscar una escola privada que ofereixi aquesta opció. I qui diu romanès diu anglès. O Espanyol. O basc. Però a Catalunya la llei diu que, com a norma general, l’ensenyament públic i concertat ha de ser en català. Les lleis i les sentències judicials sempre es poden criticar però s’han de complir.

Crònica incompleta, Elkoreka guanyador

Ahir al vespre tenia la tele posada mentre retransmetien el “debate del estado”, i més o menys escoltava el que anaven dient uns i altres. A Rajoy (PP) no el vaig sentir, no puc dir res. A Zapatero (PSOE) només el vaig veure en les respostes, no en la seva intervenció inicial. A banda de la seva faceta de mentider compulsiu a la que ja ens té acostumats, negant una evidència darrera l’altra, el vaig veure molt tocat, com si fos un boxejador en KO. Duran i Lleida (CiU), com quasi sempre, va voler quedar bé amb tothom; no va estar gens a l’alçada del que ahir tocava. Com a català vaig tenir una decepció, per altra banda gens inesperada. Té tota la pinta que Duran encara veu possibilitats en una sociovergència, i es reserva pel que pugui passar. A Elkoreka (PNV) el vaig veure esplèndid, feia anys que no escoltava un discurs tan brillant al parlament espanyol; de la seva duríssima intervenció se’n sentirà a parlar. Sens dubte, el gran guanyador. Ridao (ERC) també va estar força bé com a plantejament teòric, però poc convincent vistos els suports incondicionals que el seu partit dóna a la franquícia catalana del PSOE. Darrere de Ridao sortien els diputats del grup mixt però ja eren quarts d’onze i ho vaig deixar córrer.

Més que un club?

Un gran club segur que sí. Un dels millors clubs potser també. Però més que un club ja no ho tinc tant clar. I en el cas hipotètic que ho fos, tinc encara menys clar que ens convingui que sigui més que un club. La normalitat arribarà el dia que només sigui un gran club, i que allò del més que ho representi una altra institució, una institució política per entendre’ns. Perquè mentre sigui més que un club no resoldrem el problema de fons, que és aquell que deixarà de ser-ho el dia que el Barça deixi de ser més que un club i torni a ser només un club, el millor club del món si es vol, però sense anar més enllà. Dit d’una altra manera, no és el mateix un club que un estat, encara que a alguns potser ja els està bé que aquesta confusió de termes continuï in aeternum.

Separació de sexes a l’escola

El gran inconvenient que veuen els comunistes, verds, sindicalistes afins i altres companys de viatge per donar suport a la Llei d’Educació de Catalunya és que aquesta llei contempla la possibilitat de mantenir el concert educatiu també per a unes poques escoles que separen els alumnes per sexes. Almenys aquesta és la conclusió que n’he tret després d’escoltar-los diverses vegades i separar el poc gra de la molta palla de les seves intervencions.

Els comunistes i companyia voldrien que tothom fos igual, que tothom pensés de la mateixa manera, que tothom tingués al cap el mateix model d’escola i el mateix model de societat. Sempre han sigut contraris a la discrepància d’opinions. Pensament únic, aquest és el seu gran objectiu. Qui passa de la ralla l’orella se li talla, i si a mi no m’agrada la teva escola jo et suprimeixo el finançament.

Els comunistes i companyia no poden o no volen entendre que els primers i principals responsables de l’educació dels fills són els pares. No poden o no volen entendre que hi ha pares que pensen que la mainada es desenvoluparà millor si els nois i les noies estudien per separat. Els comunistes i companyia sempre han tingut al·lèrgia al pensament discrepant.

Precisament per això el comunisme tan sols ha durat uns pocs anys (que no triomfat) en aquells països on només hi havia un partit, el seu, un partit comunista que ho decidia tot, fins i tot els aspectes més íntims de la vida de la persona. No els cap al cap que hi hagi gent que pugui pensar diferent. Aquí, però, tenim la sort que són quatre gats mal comptats i, afortunadament, no poden imposar el seu ideari.

Des de la meva profunda discrepància amb l’educació diferenciada per sexes, espero que els comunistes i companyia no se’n surtin. Tot i ser-ne contrari, espero que el concert educatiu segueixi sent vigent també per a aquelles poques escoles i famílies que en són partidàries. Això és també la democràcia, que la gent pugui triar com s’eduquen els fills, i es respectin també aquelles minories que optin, encara que al meu parer equivocadament, per l’educació diferenciada.

Ja per acabar, dues obvietats. La primera és que, sexe al marge, d’escoles només n’hi ha de bones, de menys bones i de dolentes, i les que separen per sexes no es troben precisament entre aquestes últimes. La segona és que comunisme per una banda i llibertat i democràcia per l’altra són termes incompatibles. És una combinació utòpica, antagonisme en estat pur.

Blanco

Un tal Blanco que diuen que és ministre d’Espanya va ser ahir a Catalunya i va prometre no sé què sobre el traspàs de rodalies a la Generalitat, i l’oro i el moro sobre altres inversions i compromisos pendents amb Catalunya. Òbviament són promeses que ja s’havien fet abans per part de la seva antecessora en el càrrec, i que naturalment mai es van complir en els terminis establerts. Cadascú decideix la seva especialització i aquesta gent s’ha especialitzat en incomplir terminis i compromisos de tota mena amb Catalunya. De totes maneres, aquí els de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona el van tractar com si fos el rei Mides que venia a fer-nos un obsequi (això sí, amb els nostres doblers), i van fer veure que estaven molt satisfets amb tot allò que aquell home deia i prometia. El conseller Nadal feia aquella cara de murri que tots coneixem però a Hereu li queia literalment la bava. Blanco, però, no ho podia evitar, se li escapava el riure per sota el nas. Se li nota que fa molt poc que és ministre i encara no ha après a mentir amb aquella professionalitat i elegància a la que ens té acostumats el seu cap. Amb tota aquesta tropa jo des de fa temps faig com Sant Tomàs: només em crec allò que es pot tocar. I res del que prometia ahir el ministre es podia tocar. Per tant, el meu diagnòstic és que entre allò d’ahir i res no hi ha cap diferència. Som exactament on érem. Per cert, que la nova terminal de l’aeroport s’obrirà al juny no és cap novetat. Jo ho sabíem des de fa temps. Per això no li calia venir a Barcelona.

La pretesa renovació del Partido Popular

Dia sí i dia també des del PP ens diuen que el partit es va renovant. En alguns àmbits no dubto d’aquesta renovació però en altres em quedo amb el dubte. Per entendre’ns, segueixo veient el renovador Fraga Iribarne assegut a la presidència de moltes reunions.

Ara s’ha fet pública la llista dels candidats del PP al Parlament Europeu i aquí la renovació no l’acabo de veure clara. Ni fosca, no la veig per enlloc. O potser és que el concepte renovació no tothom l’entén de la mateixa manera.

En què consisteix la profunda renovació del PP, ara de cara a les properes eleccions al Parlament Europeu? Per exemple, en posar el renovador Mayor Oreja de candidat numero 1, i en fer-lo acompanyar dels renovadors catalans Vidal-Quadras (veure foto) i Santiago Fisas a la mateixa llista. Aquests darrers candidats (el primer d’elecció segura, el segon d’elecció probable) constitueixen el gruix de la quota catalana renovadora que el PP ens ofereix per Europa. No volíeu renovació? Doncs apa, dues tasses.

O potser la renovació consisteix en copiar del seu antecessor i explicar-nos, com van fer recentment, que Rajoy també parla català en la intimitat, i alhora admetre amb un somriure incòmode que tampoc parla anglès, com si fos un vulgar Aznar bis o un Zapatero qualsevol. Això és renovació? Per renovació jo entendria unes coses diferents i millors que les d’abans, però veig que anem repetint esquemes, discursos i persones.

A veure, Rajoy no és Aznar, això alguns ho tenim clar. Aquí la renovació es veu amb claredat. Jo a Aznar no el podria votar mai, ni que d’un dia per l’altre se’ns fes independentista, es presentés amb una barretina i es posés a cantar L’estaca o La santa espina al bell mig de la Plaça Major de Vic. És un problema de manca de química, o de sintonia, o del que sigui. A Rajoy ara mateix tampoc el votaria però el veig d’entrada més assequible. Tinc la sensació que és una persona amb la que es pot parlar de tot, i només això ja és un important punt de partida.

Però no ens enganyem, el problema d’aquest partit és que parlen de renovació sense creure-hi massa. Els seus estrategs ja tenen ben assumit que a Catalunya mai faran gran cosa però, en canvi, a la resta de l’estat tampoc els va tan malament. De fet, si Catalunya fos un estat dels que passen comptes directament amb Brussel·les, a Espanya ara mateix governaria el PP amb força comoditat, i Zapatero es miraria la crisi tranquil·lament assegut als bancs de l’oposició.

Carta oberta a Patxi López

Egun on lehendakari,

Excepte en assumptes considerats d’estat, és força inusual que es produeixin pactes polítics entre populars i socialistes. A la ciutat de Barcelona, per exemple, un d’aquests pactes ha estat factible fa pocs dies per preservar el Castell de Montjuïc en mans de l’estat espanyol. Pacte d’estat. A Euskadi, per fer-lo a vostè lehendakari. Pacte d’estat.

Però tot i el camí utilitzat, lehendakari, moltes felicitats pel nou càrrec. Vostè volia ser lehendakari al preu que fos, fins i tot amb el suport dels seus grans adversaris polítics, i ja ho és. Enhorabona! Encara que, francament, vist tot plegat des de la distància no crec que sigui per envejar-lo gaire. Governar no és manar, lehendakari. Vostè està lligat de mans i peus pel PP, "el partido que quita y pone lehendakaris” segons ells mateixos van dient a qui els vulgui escoltar. Però és evident que aquest suport no serà incondicional ni gratuït. Aviat s’hauran de començar a pagar les contrapartides.

No es faci il·lusions, lehendakari, no es pensi que serà com a Catalunya, on Montilla governa, amb els suports que tots coneixem, pràcticament sense contrapartides. A partir d’ara a Euskadi governa el PSOE però mana el PP.

Amb vostè de lehendakari ara ja tenim els governs de les dues nacions històriques de l’estat espanyol en mans dels perdedors de les eleccions, els socialistes. Vostès, els socialistes, han obtingut els governs respectius amb tota la legitimitat però sense haver guanyat a les urnes, tot i que de vegades semblen haver-ho oblidat o, si més no, intenten amagar-ho. Per això de tant en tant convé recordar que, tant a Euskadi com a Catalunya, van guanyar les eleccions els dos partits nacionalistes que ara s’estan a l’oposició. Pot semblar estrany, a mi també m’ho sembla, però la llei ho permet. La perfecció no existeix ni en democràcia.

Que tingui sort, lehendakari! Cregui’m, la necessitarà. Vostè ho té molt més complicat que el nostre molt honorable. Espero que se’n surti.

Zorte ona izan!

Europa, la part i el tot

D’aquí a poques setmanes haurem d’anar a votar els diputats del Parlament Europeu. Em sorprèn que la majoria dels polítics espanyols diguin que allò realment important és veure qui guanyarà a la relativament petita circumscripció espanyola, en comptes de centrar-se en com quedaran configurats els grans grups parlamentaris que tallen el bacallà al Parlament Europeu. És curiós però d’això a Espanya no se’n parla, com si se’ns volgués amagar la importància que per a nosaltres té la tasca que es fa en aquell parlament. I és que a Espanya d’aquestes eleccions pràcticament només se’n parla en clau espanyola, és a dir, de si el PP o el PSOE guanyaran a la circumscripció espanyola. És com si hi haguessin eleccions al Congreso de los Diputados i només ens fixéssim en els resultats de la circumscripció de Guadalajara, en comptes d’interessar-nos per com queda configurat el parlament de l’estat. Amb aquests plantejaments uns i altres només demostren creure poc o gens en Europa. En unes eleccions espanyoles és important guanyar a Guadalajara, això no ho discuteix ningú, però allò que realment pesa és qui guanya en el conjunt de l’estat. A Europa passa més o menys el mateix. Segur que té la seva gràcia guanyar a la circumscripció espanyola, però amb mentalitat europea allò que realment pesa és guanyar en el conjunt d’Europa. Si el PP treu aquí més diputats que el PSOE però el grup socialista del Parlament Europeu esdevé més nombrós que el conservador, és evident que els socialistes haurien de tenir més motius d’estar contents que els populars. Doncs pel que es veu, a Espanya passaria exactament al revés: els populars donarien salts d’alegria mentre que els socialistes serien considerats els perdedors. Penso que el camí correcte passa per deixar de pensar amb visió espanyola local i fer-ho en clau europea global. D’altra manera només ens vénen a dir que encara no han entès què és i què representa políticament Europa com a conjunt. Molts encara s’ho miren com una suma d’individualitats que van per lliure.

Nota: no val l’argument que la lectura en clau espanyola és deguda a que aquestes eleccions es consideren unes primàries de les eleccions que tindran lloc a l’estat espanyol quasi tres anys després. Això no s’ho creu ningú. Si en poden arribar a passar de coses en tres anys! Fins i tot seria possible (tant de bo!) que llavors ja ni es parlés de la crisi, i tampoc seria impossible que els socialistes fessin el cim de la majoria absoluta, com va fer Aznar l’any 2.000. Però no cridem el mal temps de les majories absolutes al Congreso de los Diputados, que aquestes situacions mai ens han portat res de bo.

Ara a Madrid ja ho comencen a tenir clar

No sóc gaire futbolero però s’ha de reconèixer que un 2 a 6 no es veu cada dia. Espero que ningú no se m’enfadi per transmetre aquesta particular visió que sobre el tema ens dona avui certa premsa de Madrid. Monarquia o república? Allà ja ho comencen a tenir clar. República.

Aturats i economia submergida

La recomanació de les autoritats sanitàries d’evitar les aglomeracions per córrer menys risc d’agafar l’ara anomenada grip nova m’ha fet decidir a no acostar-me a la manifestació del primer de maig, i quedar-me a casa meditant sobre el tema del treball, els treballadors en actiu i el creixent nombre d’aturats, i algun aspecte col·lateral. De fet, la veritat és que no he anat mai a la manifestació, cada any trobo alguna excusa per quedar-me a casa.

No m’agradaria que aquestes notes s’interpretessin com una defensa de l’economia submergida doncs no és aquesta la meva intenció. Però penso que si no fos per la gent que treballa en negre aquest país ja seria ingovernable. Segons les darreres dades oficials el nombre d’aturats arriba als 4.010.700. Aquí encara s’hi haurien de afegir aquells que no estan registrats com a aturats però que ho són a la pràctica. Parlo, per exemple, dels immigrants que no tenen papers, o dels molts autònoms que ara mateix no tenen feina però que oficialment encara figuren en actiu. En conec uns quants.

Per altra banda les dades oficials també ens diuen que quasi una quarta part del diner que corre per Espanya està allò que se’n diu fora del sistema. Per entendre’ns, estem parlant del diner opac o diner negre, un diner que, entre altres particularitats, no paga impostos. Concretament, les últimes estadístiques ens diuen que l’economia submergida d’Espanya equival a un 23 per cent del PIB, i que a Europa només ens supera Grècia.

(Obro parèntesi per dir que quan surten aquests percentatges tan precisos sempre em quedo amb el dubte de com s’ho fan per filar tant prim. I és que resulta evident que la gent que treballa en negre no omple cap mena d’imprès que desprès serveixi per elaborar la corresponent estadística. D’aquí ve el meu escepticisme quan veig xifres massa concretes.)

Parlo del lampista o el pintor que no et fan factura, de la modista que treballa a casa seva, del mecànic que treballa on i quan pot, del cambrer que viu bàsicament de les propines, del negoci de la prostitució, del pagès que necessita col·laboracions laborals puntuals, del corrector o el traductor de textos que o treballa en negre o no li donen la feina, del jardiner que va per lliure, del treballador de la petita indústria que fa hores extres sense declarar, etc. Estic segur que tots coneixem casos similars.

Té avantatges l’existència de l’economia submergida en temps de crisi? No sé si en té però estic segur que gràcies al diner negre encara es manté una certa pau social. Algú s’imagina un escenari amb un vint per cent d’aturats que no tinguessin cap mena d’ingrés? Sense aquestes activitats econòmiques no controlades, que serveixen a molta gent per resistir i anar fent la viu-viu en espera de temps millors, en moments difícils com aquests no es podria ni sortir de casa amb un mínim de tranquil·litat.