La xiulada

No sóc gens partidari de xiular ni escridassar ningú, ni menys encara d’insultar. Quan toca fer-ho, que toca sovint, crec que és millor expressar la discrepància sense perdre aquella manera educada d’anar pel món que mai fa nosa. Amb ironia i un somriure sorneguer normalment s’arriba més lluny que amb la mala educació que hi ha al darrere de la cridòria i l’insult per l’insult.

Dit això constato un cop més que aquest no és un país gaire normal. Almenys no considero normal que sobre un partit de futbol com el de l’altre dia s’hagi parlat més del rerefons de xiulets i pancartes que del partit en si. Alguns aspectes col·laterals que en espectacles esportius abans passaven gairebé desapercebuts semblen tenir ara més interès. Em centraré en tres aspectes a l’entorn de la xiulada.

La pancarta. Aquesta imatge del partit resumeix moltes coses que es poden concretar en una: en determinades perifèries peninsulars hi ha un creixent cansament d’Espanya, un cansament al meu entendre justificat i que es va estenent com una taca d’oli. I s’intenta aprofitar qualsevol esdeveniment per fer-lo públic. Ara ha estat el futbol i demà serà un altre acte. Ja no són només els quatre eixelebrats de sempre; aquest és un moviment transversal que poc a poc va en augment. Per cert, hi van haver també altres pancartes, amb el conegut lema Catalonia is not Spain, que van ser requisades a l’entrada del camp, com si fossin les molt perilloses ampolles d’aigua sense gas que et requisen els prosegurs de torn en alguns aeroports.

El rei. Jo no era al camp però estic segur que la xiulada no era res personal. Poca gent li discuteix al rei la seva simpatia personal i el seu savoir faire. Però el rei representa allò que representa. Aguantar estoicament la xiulada com va fer suposo que entra dintre de les obligacions del càrrec. Per cert, un ofici, el de rei, gens mal retribuït, i amb un contracte indefinit de per vida sense el risc d’haver de sotmetre’s mai a cap ero ni al veredicte de les urnes. Un veritable chollo que diria aquell.

TVE. Allò que no és normal és que s’intenti amagar la xiulada com va fer la tele pública d’Espanya, un organisme que paguem entre tots, també els bascos, els catalans, els periquitos i aquells que no vibrem especialment amb el futbol. En censurar la gran escridassada no van fer altra cosa que el ridícul. Decidir fer una transmissió en directe té uns riscos que s’han d’assumir, però amagar l’existència d’un descontentament popular en un acte retransmès en directe és enganyar el personal. La xiulada no em va agradar però aquella desconnexió temporal encara em va agradar menys. Feia temps que no veia un cas tan clar de censura televisiva.

En vista de l’èxit mediàtic de la xiulada (se n’ha parlat a tot Europa) intueixo que de protestes com aquesta cada dia se’n veuran més. I o molt m’equivoco o d’intents de censura també.