Jo també. I què!

Diuen que en aquest país, de tot l’any, els dies immediatament anteriors i posteriors al quinze d’agost són els que més gent agafa fent vacances. A partir d’aquí interpreto que són els dies on menys gent s’endolla a internet per llegir blogs i, per tant, la conclusió més lògica és que tal vegada aquest post serà un dels menys llegits de l’any. Aprofitaré aquesta circumstància per explicar una cosa certament delicada que ja fa temps que la vull deixar anar però a la vegada sense fer, això sí, massa soroll. És per això que avui és precisament el dia que he triat per fer-ho. De vegades un decideix prendre determinades decisions sabent que comporten assumir certs riscos. Però un medita molt abans de decidir-ho i al final acaba tirant pel dret, acceptant com a mal menor el risc de ser titllat per alguns com a discrepant social o coses pitjors. No és cap exageració afirmar que en aquest país les minories sempre han estat mal vistes, que en aquesta societat cada dia més gregària i uniforme no agrada gaire la diferència. Finalment, però, un s’anima a donar el pas al veure que hi ha altres persones més valentes i agosarades que, no ho haguéssim dit mai!, resulta que també són de la mateixa corda, persones que fins ara també s’amagaven, m’imagino que per allò del què diran. Hi ha qui d’un acte com aquest, un acte d’una gran valentia personal, n’ha dit sortir de l’armari, en una expressió al meu entendre poc afortunada i que segurament té més d’una connotació que, per altra banda, sempre seran socialment conflictives. Estarem tots d’acord que fer determinades manifestacions en públic comporten un cert risc. I que determinats posicionaments personals minoritaris no estan gens ben vistos per la gran majoria de la nostra societat. Tot i que tinc familiars molt oberts i comprensius i amics molt guais, i també algun dels altres, sóc molt conscient que amb aquesta decisió que prenc avui corro el risc que a partir d’ara més d’un no em dirigeixi mai més la paraula o que, tot i que intenti fer-se el modern i dissimular en les formes, de mica en mica es vagi allunyant del meu cercle de relacions. A partir d’ara potser més d’un, si em veu venir de cara, fins i tot canviarà de vorera per tal d’evitar-se una trobada i una conversa segurament incòmodes amb una persona que fins ara considerava del tot normal, i que, almenys a ulls de determinades persones, ara resulta que ja no ho és tant. Sóc bastant comprensiu i ho entenc i, si m’hi trobo, dissimularé i faré veure que no el veig per tal de no generar-li encara més incomoditat. Em considero una persona bastant racional i ja us podeu imaginar que abans de donar aquest difícil pas que estic donant ara he posat a la balança el conjunt d’avantatges i d’inconvenients que em comportaria el fet de seguir callant o l’alternativa d’explicar-ho i no mantenir per més temps el meu secret. Doncs és exactament això, avui he decidit explicar-ho i que sigui el que Déu vulgui. Som-hi! Us ho asseguro, jo tampoc he llegit la trilogia Millennium d'Stieg Larsson. Però no només això, és que no tinc cap intenció de fer-ho. Al marge d’altres valoracions, el motiu és ben simple: no em crida gens l’atenció. Tan senzill com això. Intueixo que no som gaires però també sé que no estic sol. Veig que darrerament tant l'articulista de La Vanguardia Francesc-Marc Álvaro com la directora de TV3 la d'ells Mònica Terribas s’han expressat en el mateix sentit que ho estic fent jo ara. No és que ells siguin precisament sants de la meva devoció però almenys em sento una mica acompanyat.