Benvinguts a Catalunya?

Divendres al vespre aquest cronista tornava a Catalunya per la carretera N-240 que va de Barbastro a Lleida, un tram que actualment l’estant convertint en autovia. De fet, des d’una mica més enllà de Barbastro fins passat Monzón ja està enllestida, i és d’esperar que aviat tot el recorregut deixi de ser la carretera d’un carril per sentit que és ara per esdevenir una autovia amb tots els ets i uts. Només passar la frontera que marca els límits entre Aragó i Catalunya, situada entre Binéfar, última població aragonesa, i Almacelles, primer poble de Catalunya, el viatger es troba amb els tradicionals cartells verds que indiquen que arribes a Catalunya, on es pot llegir el Benvinguts a Catalunya, Província de Lleida i Comarca del Segrià. Almenys el primer cartell se’l podrien perfectament estalviar.

En aquell punt s’inicia una veritable pesadilla per als conductors. Tot d’una comencen a aparèixer cartells lluminosos i dels altres anunciant controls policials, controls de velocitat per radar, uns altres que informen sobre el nombre de morts i ferits que hi ha hagut darrerament a les carreteres de Catalunya, com si totes aquestes informacions fossin imprescindibles per la nostra seguretat. Potser convé recordar que la publicitat estàtica que abans hi havia hagut a les carreteres es va suprimir fa bastants anys perquè es va considerar, al meu entendre amb molt bon criteri, que distreia els conductors. Doncs bé, ara en comptes dels anuncis de Cacaolat i Canals & Nubiola et trobes amb els missatges subliminals del conseller Saura i companyia. És la prova del cotó que ja ets a Catalunya.

Simultàniament comencen a sorgir com a bolets radars de tot tipus, també algun de mòbil, els rectangulars en forma de caixa que hi ha arran de terra i els verticals, incloent-hi els anomenats piezoelèctrics. Aviat un ja té assumit que està entrant en l’estat policial en què s’estan convertint les carreteres de Catalunya. La Generalitat ens vol tenir a tots atemorits i cada dia veig més clar que ho va aconseguint. Abans, el conductor mirava bàsicament endavant i de tant en tant es fixava en el mirall retrovisor; ara, el conductor se sent tan intimidat que va alternant la mirada entre les cada dia més capritxoses limitacions saurenques de velocitat i el velocímetre del seu cotxe.

Bé, poc abans d’arribar a Lleida tornes a agafar una autovia que ja no deixes fins a Barcelona. Però és a partir de Martorell, quan aquest cronista ja porta fets més de 500 quilòmetres i només té ganes d’arribar a casa i deixar el cotxe al garatge, quan arriba la part més feixuga del viatge. Primer hi ha un tram amb limitació de 120 que ja s’està preparant per a la velocitat variable que s’introduirà properament. (Es tracta d’un eufemisme made in Saura per indicar que allà aviat no ens deixaran superar els 80 o molt menys, fins al límit absurd però d’una eficiència recaptatòria indiscutible dels 40 per hora que ja s’ha establert en algun altre tram). Seguim. Poc després es redueix el límit a 100 i bastant abans de Molins de Rei comença el límit clarament recaptatori dels ridículs 80 en una autopista de tres carrils que ja no deixes fins a l’entrada de la Diagonal.

Tot aquest negoci el porta el conseller Saura, que potser recordareu que fa uns anys pretenia introduir en una llei el dret a la felicitat dels catalans, amb el que es demostra que el concepte felicitat té moltes lectures, o que quan Saura es refereix als catalans feliços evidentment no hi inclou els maltractats conductors.