Curioses coincidències polítiques

Encara que per a un sector de la societat Duran Lleida ha esdevingut el polític més responsable de l’estat, des de l’esquerra s’ha criticat molt l’abstenció dels 10 diputats de CiU en la votació de l’altre dia al parlament espanyol, una decisió estratègica que va permetre als socialistes aprovar pels pèls la tisorada social imposada des d’Europa. Però curiosament s’ha parlat molt poc del vot afirmatiu a la tisorada dels 25 diputats catalans del PSOE. Amb l’abstenció tu no aproves res encara que facilitis que sigui un altre qui ho faci. És a dir, els efectes d’una votació són els que són però no és el mateix votar a favor d’unes mesures que abstenir-se. I per tant no deixa de cridar l’atenció que per alguns els dolents de la pel·lícula siguin els abstencionistes i no aquells que amb el seu vot, ells sí, van aprovar les impopulars mesures. I tot això sense entrar ara en l’oportunitat o no de la tisorada, que segueixo pensant que es va quedar curta i a més a més arriba massa tard. Però estaria bé que els crítics amb l’abstenció de CiU tinguessin la valentia de reconèixer que la seva postura coincideix fil per randa amb la del PP, que aquesta seria la crítica que ara rebria CiU si hagués votat junt amb el PP en contra de la tisorada. Ja ho va dir López Rodó fa molts anys, la política hace estraños compañeros de cama.

Empaitant la crisi

Encara que sembli estrany en comptes d’intentar esquivar la crisi alguns encara l’empaiten, com si no en tinguessin prou i en volguessin més. Parlo d’aquells propietaris i empleats que tant sovintegen en molts establiments on el client té l’estranya i desagradable sensació que allà li estan fent un favor en comptes d’agrair-li la visita.

Imaginem-nos una persona que s’atura a esmorzar en un concorregut bar de carretera. Un cafè i un croissant, res de l’altre món. En acabar i demanar el compte el cambrer es fa l’orni. Tot i demanar el compte dos cops més el client segueix sense saber quant ha de pagar, primer perquè el cambrer està xerrant amb un altre client, i més tard perquè decideix que és el moment més adient per moldre cafè i posar unes begudes a la nevera. Bé, cadascú té les seves prioritats, i és evident que pel cambrer el fet de cobrar aquella venda no és una prioritat.

En un cas com aquest, què se suposa que hagués hagut de fer el client? Potser carregar-se de paciència i demanar el compte per quarta vegada? Doncs no, en aquest cas el client ho va tenir clar: va marxar sense pagar i sense cap remordiment, pensant allò tan nostrat del ja ho trobarem. Al nostre personatge l’esmorzar li va sortir de franc.

Potser algun dia es dirà que degut a la crisi aquell establiment ha acabat tancant, però quedi clar que almenys en aquest cas no tota la culpa serà de la famosa crisi. Hi ha també els clients que sense voler-ho han de marxar sense pagar, i una sangria així no hi ha cap negoci que la pugui suportar.

El veritable debat

No ens perdem en debats secundaris. Ara mateix el veritable debat sobre despeses supèrflues a eliminar no és si al Senado espanyol un català té dret a parlar-hi en català com va fer el president Montilla l’altre dia, obligant a muntar un servei de traducció simultània molt criticat per determinats polítics i mitjans de comunicació. El veritable debat és quina utilitat té el Senado i cóm és que encara no s’ha tancat aquell cementiri d’elefants que al parer de molta gent entesa en política no serveix absolutament per res. No dèiem que hi ha crisi i s’han d’estalviar despeses? Doncs apa, comencem eliminant el Senado, i a continuació el Ministerio de Igualdad. Anirem fent llista de despeses absolutament supèrflues.

Una paella a Nairobi

Una vegada em van convidar a sopar a Nairobi. La persona que em convidava em va fer molta propaganda sobre el lloc on em portava, un restaurant de certa fama de cuina pretesament espanyola, i estava tan entusiasmat que ni em va deixar triar: ell solet va decidir que sent jo espanyol (?) havíem d’anar precisament allà i havíem de menjar-nos una paella (?). Dit i fet.

Ara toquen dos aclariments. El primer: de vegades és perdre el temps o si més no és massa complicat pretendre explicar a un senyor de Kenya que un és català encara que viatgi amb un passaport espanyol. El segon: m’agrada la paella, però m’agrada menjar-ne a l’hora de dinar, no a l’hora de sopar, però sent jo el convidat evidentment no vaig fer públiques les meves preferències horàries.

El resultat més que previsible és que la paella no només era bastant insípida sinó que estava més que covada. No valia res, vaig haver de fer un esforç per no deixar-la al plat. Després de sopar el meu amfitrió tenia molt interès en saber la meva opinió sobre la qualitat d’aquella paella africana. No el vaig voler decebre i li vaig contestar que estava molt sorprès d’haver trobat un kenyà com ell amb aquella afició per un plat típicament espanyol com la paella, i vaig sortir amb el tòpic de sempre, dient-li que hi ha tantes paelles com cuiners, i que si tomba i que si gira. L’home no va insistir.

La conclusió: és un error pretendre menjar el mateix que menges a casa quan et trobes en un altre país de cultura tan diferent, però si et conviden i ho fan amb aquell entusiasme no pots pas dir que no, oi?

Cajasur, un mal exemple

La matinada de dissabte el govern espanyol va decidir intervenir la caixa d’estalvis Cajasur, i se’ns diu que de moment hi han de posar 550 milions per evitar-ne la fallida. Se’ns diu també que el nou equip directiu nomenat a corre cuita pel govern buscarà un comprador per aquella caixa. No queda clar si un possible comprador, suposant que en surti algun, comprarà una empresa podrida o una empresa sanejada, tot i que podem tenir les nostres intuïcions al respecte i segur que no ens equivocarem.

Per tant, la pregunta que ara ens podem fer és molt senzilla: qui acabarà pagant els 550 milions d’euros? El consell d’administració sortint, que és el responsable del desastre de Cajasur? Tots sabem que no ho farà. Potser els pagarà el comprador que surti, suposant que en surti algun, tot i que no hi té cap responsabilitat? Segur que no. Tal vegada acabarà pagant el govern, òbviament amb diner públic, és a dir, acabarem pagant nosaltres? Calent, calent.

Si el cost de sanejar l’empresa es fa finalment amb diner públic, un es pot preguntar si tal vegada no hagués estat millor i més barat deixar caure Cajasur. No havíem quedat que estem en una economia de mercat? Doncs amb els problemes d’aquesta petita caixa teníem l’oportunitat de demostrar-ho. De moment el trist missatge que queda és que el desgavell ocasionat per uns administradors irresponsables sembla estar ben cobert pel govern, evidentment amb els nostres diners.

Cap de setmana llarg

Dilluns és Pasqua de Pentecostes, també coneguda com a segona Pasqua. És festa a Barcelona i també a altres llocs d’Europa. Tanco el blog fins dimarts doncs la veritat és que avui tampoc tinc gran cosa a dir. Espero que mentrestant no surti aquella sentència que molta gent espera (no és el meu cas), ni dimiteixin els nostres poc estimats governants. Que gaudeixin del cap de setmana, que arribats a aquest punt tampoc vindrà d’un dia més de desgavell. Ara bé, que tinguin molt en compte que tots els indicadors apunten a que com més tardin a convocar eleccions més malament els hi anirà. I per cert, demà a Madrid potser millor que guanyi Van Gaal, no?

Excés de protagonisme

Així com després d’un partit de futbol se’ns informa sobre els percentatges de possessió de la pilota que han tingut els equips durant els noranta minuts de joc, seria igualment interessant que després de cada entrevista radiofònica i/o televisiva se’ns facilitessin els percentatges de possessió del micròfon per part de l’entrevistador i de la persona entrevistada. Penso que un percentatge abusiu per part de qui fa l’entrevista ja fa sospitar sobre un intent de protagonisme excessiu que a mi personalment em desagrada.

Sóc conscient que esperar que el protagonisme d’una entrevista se l’emporti la persona entrevistada potser és demanar massa en el cas de segons quins periodistes, especialment aquells a qui tant agrada escoltar-se mentre parlen i acaparar tota l’atenció. Trobo que hi haurien d’haver unes mínimes regles del joc encara que moltes vegades aquestes desmuntarien determinades tàctiques d'entrevistar. Parlo d’aquells entrevistadors que massa sovint donen la sensació que ells ja saben quines són les respostes que toquen, o almenys quines són les respostes que ells voldrien escoltar de la persona entrevistada.

És el que jo anomeno la tàctica Cuní, que consisteix en fer preguntes excessivament llargues i embolicades, farcides de consideracions paral·leles que no sempre vénen al cas, unes preguntes que de vegades fins i tot porten induïda la resposta. Aquesta tàctica sovint es complementa amb tallar sense cap mirament a la persona entrevistada quan es veu que no va pel camí que l’entrevistador prèviament s’ha marcat. Resulta curiós constatar que d’aquestes pràctiques alguns en diuen fer bon periodisme.

Nou intent de sentència

Avui es torna a reunir el Tribunal Constitucional espanyol per decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Pot ser un bon moment per fer-nos algunes preguntes.

És normal tot aquest enrenou que s’està muntant entre Catalunya i Espanya sobre si Catalunya és una nació o és una marca de galetes sense gluten? És que potser no tenim prou clar nosaltres mateixos què és Catalunya que necessitem que ens ho diguin uns senyors de Madrid? Quedarem més tranquils quan ens ho hagin dit? I si diuen que Catalunya no és una nació sinó una marca de galetes sense gluten, perquè ja es veu que la cosa anirà més o menys per aquí, llavors què farem? Canviarem d’opinió? Oi que nosaltres sabem molt millor que ells què és Catalunya? Llavors, per què ens han de preocupar tant les opinions dels nostres veïns? No està prou clar que després de trenta anys a Catalunya la via autonomista està definitivament esgotada? No ens seria més útil deixar de preocupar-nos per la nostra metròpoli i els seus tribunals i plantejar seriosament i d’una vegada per totes el tema de Catalunya directament a les instàncies internacionals?

Dono per fet que aquí la majoria tenim clar que Catalunya no és una marca de galetes sense gluten. Però si fins i tot sobre això tenim dubtes, seria del tot imprescindible preguntar-nos-ho primer nosaltres mateixos via referèndum. Al cap i a la fi, no és més important el futur de Catalunya que el futur de la Diagonal de Barcelona, amb o sense tramvia? Què espera el Parlament, perquè això ho ha de fer el Parlament, per posar-se les piles i organitzar un referèndum amb tots els ets i uts? I ara que no ens surtin dient que això ho tenen prohibit ja que si Hereu ho ha pogut fer a Barcelona amb molta més raó el Parlament ho ha de poder fer a Catalunya. No crec pas que Espanya ens enviï els soldats per impedir que els catalans posem una papereta dintre d’una urna expressant la nostra voluntat.

Per què ens tracten d’ignorants?

Segurament el rei d’Espanya és qui té menys culpa ja que quan va sortir del Clínic potser encara patia els efectes de l’anestèsia, i en aquestes circumstàncies no s’és massa conscient del què es diu. Així que parlo molt especialment de totes les autoritats que s’han omplert la boca, tractant-nos d’ignorants, sobre les virtuts i les bondats de la sanitat pública catalana a rel d’una intervenció quirúrgica practicada al cap d’estat espanyol en unes dependències privades d’un hospital públic. Per entendre’ns, això vol dir que a Barnaclínic (privat) s’utilitzen els mitjans públics del Clínic per practicar la sanitat privada, i per no allargar-me no entraré ara en altres consideracions.

Heu fet alguna vegada un vol de dotze hores o més en classe turista? Doncs ara imagineu-vos que sortiu d’un aeroport d’Europa i en arribar cruixits a Hong Kong o a Buenos Aires sentíssiu que un viatger que ho ha fet en primera classe fes tota mena d’alabances sobre la comoditat de viatjar amb aquella companyia aèria. No us cridaria l’atenció? L’avió i els pilots són els mateixos per a tots els viatgers, sí, però tots sabem que el resultat del viatge no té res a veure entre un que ho ha fet en primera i un que ho ha fet en turista.

Doncs entre l’hospital Clínic (públic) i Barnaclínic (privat) passa més o menys el mateix que entre viatjar en turista i fer-ho en primera. I com que tots som ja grandets demanaria a qui correspongui que no ens prenguessin més el pèl posant-nos l’exemple de la reial cirurgia com a justificació de la bona qualitat de la sanitat pública catalana.

Hereu, plega ja!

Després del gens sorprenent desenllaç del sainet de la Diagonal, amb quasi el 90% d’abstenció i quasi el 80% dels vots contraris a les postures defensades per l’alcalde, no tinc cap dubte que en primer lloc qui hauria de plegar és l’alcalde, a qui a més a més se li hauria d’exigir un compromís en ferm, ja sigui seu personal o compartit amb el seu equip, per restituir a la ciutat els milions d’euros llençats tan alegrement en aquesta comèdia. Recordem-ho un cop més: aquests milions d’euros eren nostres.

Però molt em temo que el pitjor alcalde de Barcelona des de la fundació de Barcino pels romans, tal com vaig llegir no sé on l’altre dia, ni dimitirà ni tornarà els calés. A Barcelona estem en males mans però la culpa és nostra, a aquesta colla d’incompetents que ens governa des de la plaça de Sant Jaume els hi hem posat nosaltres. A veure si almenys tot aquest disbarat ens serveix perquè la propera vegada que anem a votar ens fixem una mica més en quina papereta escollim per tal d’evitar que haguem de tornar a patir lamentables episodis com aquest.

Consideracions sobre la tisorada

Seria massa fàcil carregar-me ara el govern espanyol per haver anunciat unes mesures del tot impopulars com les preses dimecres. No ho faré. Durant aquests últims dos anys m’he lamentat moltes vegades de la manca d’acció del govern i no em queixaré ara que finalment s’hagin posat les piles, encara que sigui com a resultat de tota mena d’empentes i pressions provinents de fora. Només dues crítiques:

1/ que la tisorada arriba massa tard, s’han perdut un parell d’anys vivint d’enganys i ara costaran molt més de resoldre uns greus problemes que a base d’amagar el cap sota l’ala durant massa temps s’han anat agreujant perillosament.

2/ que la tisorada s’ha quedat curta i massa limitada a uns col·lectius molt concrets, és a dir, que el sacrifici hauria d’estar molt més repartit entre altres segments de la societat, especialment aquells més benestants. Els experts diuen que amb les mesures anunciades no n’hi haurà prou ni molt menys i segurament tenen raó, però sóc optimista i vull pensar que almenys ara s'ha fet una passa per situar-nos en el bon camí.

Ergonomia, una ciència mig oblidada

Segons el diccionari, l’ergonomia és la ciència que tracta de l’adaptació del treball a les condicions psicològiques i anatomicofisiològiques de la persona, a fi que el binomi persona-màquina assoleixi la més gran eficàcia possible.

És normal que quan fa només pocs minuts que estàs assegut en determinades cadires ja no sàpigues com posar-t’hi i decideixis estar-te dret abans que continuar en aquella estranya i incòmoda postura? D’una llista que seria interminable aquest és tan sols un exemple de la manca d’aplicació de l’ergonomia als objectes que ens envolten. Suposo que agafat en un sentit més ampli el terme ergonomia també es pot aplicar a altres situacions que afrontem en la nostra vida diària. Segons la meva experiència –i vull pensar que no soc cap excepció- aquesta és una ciència mig oblidada per moltes empreses de tots els rams. Un exemple clàssic és el disseny d’algunes teteres i cafeteres, que fan inevitable que una part de la beguda acabi fora de la tassa. Segur que heu experimentat també la quasi impossible tasca d’obrir un CD nou, és a dir, de treure el paper transparent que l’embolica, sense utilitzar cap estri més que els dits. Ho trobeu normal? Us heu preguntat alguna vegada sobre la dificultat que normalment se’ns presenta quan hem d’obrir els envasos de molts productes d’alimentació? Una llauna de conserva per exemple? Us heu qüestionat si el quasi inevitable esquitx d’oli l’hem de considerar quelcom natural i inevitable? En definitiva, és normal que ens deixem tractar amb tant poca consideració pels fabricants i comerciants que ens col·loquen els seus productes?

Seria bo que ens anéssim acostumant a prescindir d’aquells productes de disseny clarament antiergonòmic, aquells que ja es veu que quan els vulguem utilitzar ens portaran problemes. No estic dient que el continent sigui més important que el contingut però quan comprem un producte ens hauríem de fixar també en l’envàs i en la manera d’obrir-lo. Si tots féssim el mateix estic segur que els fabricants es posarien les piles i tots en sortiríem beneficiats. I una reflexió final: fabricar bé no és necessàriament més car que fabricar malament.

Amb mi que no hi comptin

Estic en contra d’invertir els nostres diners –perquè els diners són nostres, no ho oblidem!- per afavorir l’empresa privada dels tramvies de Barcelona amb l’excusa de remodelar la Diagonal. Perquè es tracta d’això, de donar negoci a canvi de no sabem què a l’empresa privada Tram que hi ha al darrere dels tramvies de Barcelona, una empresa que té com accionistes Alstom, FCC, Moventis, Comsa-Emte, Acciona, Banc Sabadell, Detre, SG i Veolia. L’objecte d’aquesta operació no és la Diagonal com ens volen fer creure, l’objecte és el tramvia, i per això l’empresa Tram s’ha implicat tant en aquesta consulta ja que evidentment hi tenen molt a guanyar, o a perdre.

A banda d’això i tal com ja s’ha denunciat, en aquesta consulta hi ha opacitat informativa i trampes de tota mena, essent la principal la nul·la possibilitat de control de les votacions per part dels que defensen l’opció C, la de deixar de moment les coses tal com estan. Una opció, per cert, que l’ajuntament fa veure que no existeix. No me n’amago, formo part dels immobilistes, així ens ha batejat als partidaris de l’opció C un personatge lamentable que passarà a la història com el pitjor alcalde de Barcelona en molts anys.

Però dit això, no penso participar en aquesta comèdia en forma de consulta que l’alcalde Hereu s’ha tret de la màniga; no vull ser còmplice d’aquesta innecessària i milionària despesa. Esperem que ben aviat s’imposi el seny a la plaça de Sant Jaume i es prenguin les mesures pertinents per anular un projecte faraònic que en unes circumstàncies tan difícils com les actuals no s’hagués hagut de posar sobre la taula. I és que dono per descomptat que entre el disbarat de l’esquiada del 2022 i el disbarat de la Diagonal Hereu no repetirà d’alcalde, i si m’equivoco potser m’hauré de plantejar agafar el camí de l’exili. Quatre anys més d’Hereu a l’ajuntament serien del tot insuportables.

Representativitat parlamentària

Passades les eleccions del Regne Unit és un bon moment per tractar el tema sovint polèmic de la representativitat parlamentària dels partits polítics. Potser cal fer esment que per assolir l’escó al parlament britànic un diputat liberal ha necessitat molts més vots populars que un de conservador o laborista. A conservadors i laboristes això ja els va bé perquè els beneficia però els liberals que en surten perjudicats no hi estan d’acord i ho volen canviar.

Què és més convenient, facilitar que es pugui governar encara que sigui amb un parlament menys representatiu del vot popular, és a dir, una cambra que potenciï els grans partits en detriment dels partits més petits, o potser seria millor un parlament més representatiu del vot popular encara que això dificultés una mica la governabilitat? Aquesta és una discussió clàssica que té partidaris i detractors, cadascuna de les dues opcions té avantatges i inconvenients.

El parlament de Westminster té 650 escons. Si la composició del parlament fos cent per cent representativa del vot popular, els conservadors (36% del vot popular) tindrien 234 escons en comptes dels 306 que el sistema majoritari els hi adjudica, els laboristes (29% del vot) en tindrien 188 en comptes de 258, i els liberals (23% del vot) 150 en comptes de 57. No estem parlant de petites desviacions, conservadors i laboristes guanyen, respectivament, 72 i 70 escons, i els liberals en perden 93. Aquestes són unes xifres que em criden l’atenció.

Doncs bé, posats a triar jo prefereixo que la composició dels parlaments reflecteixi com més millor els percentatges del vot popular, i ho trobo fins i tot més democràtic. Per tant, no m’agrada gaire el sistema britànic que potencia els dos grans partits en detriment de les formacions polítiques més petites, tot i que reconec els avantatges a l’hora formar govern, al poder comptar amb unes còmodes majories parlamentàries que en un sistema més proporcional com el que propugno serien més difícils d’assolir.

Integració via butxaca

A Sarrià hi viuen molts dels japonesos que les seves empreses (Nissan, etc.) destinen a Barcelona per passar-s’hi uns anys com a alts directius. A banda del japonès i l’anglès amb prou feines parlen una mica d’espanyol. El català no crec que sàpiguen ni que existeixi. De fet no el necessiten per res, a Sarrià es pot viure perfectament sense saber català. Se senten discriminats aquests japonesos? Juraria que no, i fins i tot m’atreviria a afegir que se senten molt ben tractats. Amb el que es confirma que la combinació de ser estranger i no parlar la nostra llengua no és necessariament la causa dels problemes d’integració que comencen a sovintejar. Fixeu-vos en l’Anglada: no acostuma a parlar d’estrangers, així en genèric. Ell sempre parla dels moros i les mores que porten vel però, en el fons, pensa més en les seves minses carteres que en el vel que els tapa més o menys la cara. Intueixo que si l’Anglada visqués a Marbella el seu negoci polític no tindria gaire èxit, i això que de moros allà també n’hi viuen uns quants. Però hi ha una petita diferència. Allà dels moros en diuen àrabs, i no són només rics, que ho són, sinó que els agrada molt demostrar-ho: cases, cotxes, iots, joies i dispendis exagerats de tota mena. Aquests petits detalls patrimonials semblen tranquil·litzar força les sensibles consciències dels defensors de les essències pàtries. Si tens la cartera ben plena ja no hi ha vel que faci nosa, o si més no aquest és un tema que passa a segon terme. Al cap i a la fi normalment qui mana és el compte corrent.

De quina integració estem parlant?

Catalunya és un país petit. Als catalans no ens cal viatjar gaire lluny per anar a l’estranger, agafant aquesta expressió en un sentit ampli. La setmana passada conduïa en direcció a l’oest i quan vaig aturar-me per dinar a un poblet d’Aragó tenia clar que ja em trobava en un altre país. Cap problema, canvi de llengua i màxim respecte pels nostres veïns i els seus costums, com no podria ser d’altra manera. Que allà en diuen ternasco? Doncs te n’oblides del xai i demanes ternasco. I no demanis un vi del Montsant, demana’n un del Somontano i quedaràs com un senyor. I cada cosa al seu lloc, digues buenos días i gracias, les versions catalanes allà no toquen. Però precisament per que tinc clares aquestes coses, o almenys m’ho sembla, no deixen de cridar-me l’atenció determinades reaccions a la manca d’integració dels estrangers que viuen a Catalunya.

Molts dels que es lamenten que els africans que han arribat fa quatre dies no s’acaben d’integrar semblem haver oblidat que ells mateixos també van ser uns immigrants que van arribar a Catalunya fa més anys però per motius similars. I ja que parlem d’integració, em permetré recordar que alguns encara no han fet els deures. Parlo d’aquells que com si fos la cosa més normal del món et diuen que yo llevo cincuenta años en Barcelona y no hablo nada de catalán. Una manera força peculiar de respectar la llengua del país que has triat lliurament per anar a viure. I a continuació afegeixen que yo no soy racista pero es que estos moros hablan tan raro! Tots hem sentit afirmacions d’aquesta mena. Però si ens posem a comparar entre els que van arribar fa cinquanta anys i encara no parlen català i els que han arribat més recentment, de quines diferències estem parlant? Només d’uns simples matisos cromàtics, és a dir, el color de la pell i el color de la tapa dels seus respectius passaports. Per això algunes crítiques que els que fa més anys que van arribar a Catalunya dirigeixen als que hi han anat arribant després no deixen de cridar-me l’atenció.

Les preguntes toquen totes

Les regles del joc diuen que l’entrevistador tria les preguntes i la persona entrevistada escull les seves respostes, i sembla raonable que sigui així. Dissortadament aquesta regla no sempre es compleix, i un bon exemple per il·lustrar-ho és l’actitud de Jordi Pujol. Quan en el transcurs d’una entrevista li fan una pregunta que no li agrada Pujol té una sortida que amb els anys s’ha convertit en tot un clàssic: “això no toca”. Llegeixo que l’altre dia Manel Fuentes entrevistava Jordi Pujol a Catalunya Ràdio i en un moment determinat Pujol li va dir: "Jo no estic aquí per respondre les teves entremaliadures". Ja hi tornem a ser, és la versió actualitzada del conegut això no toca però ara enriquit amb la definició d’entremaliat concedida al periodista que només intenta fer la seva feina. No m’agraden aquestes sortides de Pujol a la vegada que em sorprèn que encara hi hagi qui li rigui la gràcia, això suposant que en faci, de gràcia. Considero que en pretendre alliçonar amb quelcom que no li pertoca Pujol s’equivoca, intenta posar en evidència al periodista quan en realitat qui es posa en evidència és ell mateix. No és ell qui ha de decidir allò que toca o no toca ni és ell qui ha de triar les preguntes que li faci el periodista, i en qualsevol cas si no vol respondre alguna pregunta no té cap obligació de fer-ho. És ben conegut que quan els convé els polítics tenen una habilitat especial per respondre sense dir res, unes situacions que, per altra banda, penso que sovintegen massa. Les preguntes toquen totes, l’entrevistat que es limiti a demostrar el seu nivell d’intel·ligència amb les seves respostes. És molt demanar?