Excés de protagonisme

Així com després d’un partit de futbol se’ns informa sobre els percentatges de possessió de la pilota que han tingut els equips durant els noranta minuts de joc, seria igualment interessant que després de cada entrevista radiofònica i/o televisiva se’ns facilitessin els percentatges de possessió del micròfon per part de l’entrevistador i de la persona entrevistada. Penso que un percentatge abusiu per part de qui fa l’entrevista ja fa sospitar sobre un intent de protagonisme excessiu que a mi personalment em desagrada.

Sóc conscient que esperar que el protagonisme d’una entrevista se l’emporti la persona entrevistada potser és demanar massa en el cas de segons quins periodistes, especialment aquells a qui tant agrada escoltar-se mentre parlen i acaparar tota l’atenció. Trobo que hi haurien d’haver unes mínimes regles del joc encara que moltes vegades aquestes desmuntarien determinades tàctiques d'entrevistar. Parlo d’aquells entrevistadors que massa sovint donen la sensació que ells ja saben quines són les respostes que toquen, o almenys quines són les respostes que ells voldrien escoltar de la persona entrevistada.

És el que jo anomeno la tàctica Cuní, que consisteix en fer preguntes excessivament llargues i embolicades, farcides de consideracions paral·leles que no sempre vénen al cas, unes preguntes que de vegades fins i tot porten induïda la resposta. Aquesta tàctica sovint es complementa amb tallar sense cap mirament a la persona entrevistada quan es veu que no va pel camí que l’entrevistador prèviament s’ha marcat. Resulta curiós constatar que d’aquestes pràctiques alguns en diuen fer bon periodisme.