Les preguntes toquen totes

Les regles del joc diuen que l’entrevistador tria les preguntes i la persona entrevistada escull les seves respostes, i sembla raonable que sigui així. Dissortadament aquesta regla no sempre es compleix, i un bon exemple per il·lustrar-ho és l’actitud de Jordi Pujol. Quan en el transcurs d’una entrevista li fan una pregunta que no li agrada Pujol té una sortida que amb els anys s’ha convertit en tot un clàssic: “això no toca”. Llegeixo que l’altre dia Manel Fuentes entrevistava Jordi Pujol a Catalunya Ràdio i en un moment determinat Pujol li va dir: "Jo no estic aquí per respondre les teves entremaliadures". Ja hi tornem a ser, és la versió actualitzada del conegut això no toca però ara enriquit amb la definició d’entremaliat concedida al periodista que només intenta fer la seva feina. No m’agraden aquestes sortides de Pujol a la vegada que em sorprèn que encara hi hagi qui li rigui la gràcia, això suposant que en faci, de gràcia. Considero que en pretendre alliçonar amb quelcom que no li pertoca Pujol s’equivoca, intenta posar en evidència al periodista quan en realitat qui es posa en evidència és ell mateix. No és ell qui ha de decidir allò que toca o no toca ni és ell qui ha de triar les preguntes que li faci el periodista, i en qualsevol cas si no vol respondre alguna pregunta no té cap obligació de fer-ho. És ben conegut que quan els convé els polítics tenen una habilitat especial per respondre sense dir res, unes situacions que, per altra banda, penso que sovintegen massa. Les preguntes toquen totes, l’entrevistat que es limiti a demostrar el seu nivell d’intel·ligència amb les seves respostes. És molt demanar?