Integració via butxaca

A Sarrià hi viuen molts dels japonesos que les seves empreses (Nissan, etc.) destinen a Barcelona per passar-s’hi uns anys com a alts directius. A banda del japonès i l’anglès amb prou feines parlen una mica d’espanyol. El català no crec que sàpiguen ni que existeixi. De fet no el necessiten per res, a Sarrià es pot viure perfectament sense saber català. Se senten discriminats aquests japonesos? Juraria que no, i fins i tot m’atreviria a afegir que se senten molt ben tractats. Amb el que es confirma que la combinació de ser estranger i no parlar la nostra llengua no és necessariament la causa dels problemes d’integració que comencen a sovintejar. Fixeu-vos en l’Anglada: no acostuma a parlar d’estrangers, així en genèric. Ell sempre parla dels moros i les mores que porten vel però, en el fons, pensa més en les seves minses carteres que en el vel que els tapa més o menys la cara. Intueixo que si l’Anglada visqués a Marbella el seu negoci polític no tindria gaire èxit, i això que de moros allà també n’hi viuen uns quants. Però hi ha una petita diferència. Allà dels moros en diuen àrabs, i no són només rics, que ho són, sinó que els agrada molt demostrar-ho: cases, cotxes, iots, joies i dispendis exagerats de tota mena. Aquests petits detalls patrimonials semblen tranquil·litzar força les sensibles consciències dels defensors de les essències pàtries. Si tens la cartera ben plena ja no hi ha vel que faci nosa, o si més no aquest és un tema que passa a segon terme. Al cap i a la fi normalment qui mana és el compte corrent.