Amb IVA o sense?

Avui parlarem de l’IVA que paga o hauria de pagar el consumidor final. Cada dia és més corrent que, en acabar la seva feina, l’operari que ens ve a casa a resoldre’ns un problema domèstic ens faci aquesta pregunta: amb IVA o sense? De vegades ni tan sols t’ho pregunta, ja s’entén que la factura és un simple paper en blanc. Normalment –ara parlo per mi, encara que no doni gaire bon exemple- la resposta acostuma a ser sense, i el motiu és obvi.

Però consideracions fiscals i morals al marge, als efectes de la butxaca del consumidor és com si ens preguntessin si ho volem amb descompte o sense descompte. És evident que estem davant d'un frau però qui fa el frau, el lampista o el client? Hi participen tots dos però al meu entendre, en aquest cas concret és el client qui s’emporta la major part de la culpa, ja que s’estalvia de pagar un impost del que el lampista només fa de recaptador forçat per compte de l’estat. És a dir, el lampista fa d’intermediari entre el client que hauria de pagar i l’estat que hauria de cobrar.

Per cert, aquesta feina el lampista la fa obligat i de franc, sense cobrar cap mena de remuneració per fer de recaptador d’impostos. Si l’estat pagués al lampista per aquesta feina segurament el lampista tindria menys interès en oferir la possibilitat de cobrar la seva feina sense IVA. Després diuen de l’economia submergida, però des del govern no es busquen solucions imaginatives per reduir-la. Remunerar el lampista amb un punt d’IVA per la seva tasca de recaptador forçat d’impostos potser en seria una. I és que a ningú li agrada pagar l’IVA, però treballar de franc encara menys.

El camí no és l’Estatut

Potser és bo recordar que en cas de dubte la pregunta clau que cal que ens fem és: què ens aporta de positiu continuar sota la tutela espanyola? La meva resposta és res, ser espanyol no m’aporta res de positiu, i sé que el meu punt de vista és bastant estès a Catalunya.

El camí no és l’Estatut. Alguns això ho venim dient des de fa molt temps, però ara ja ho han dit els tribunals espanyols amb tota la solemnitat del cas. Poca broma! Ara ja és definitiu, el camí de Catalunya no és un estatut d’autonomia. L’autonomia ha durat el que ha durat, que no és pas poc, però ara molts pensem que el camí és un altre que no passa pas per l’estat espanyol sinó que passa precisament per evitar-lo, per prescindir d’una vegada per totes dels peatges espanyols.

Però també sóc conscient que hi ha un sector de la societat catalana que s’ho mira de manera diferent, que pensa que ara ens tocaria tornar a abaixar el cap i demanar perdó a la metròpoli pels molts pecats comesos pels catalans, i prometre’ls solemnement que mai més tornarem a importunar-los. Doncs apa, que ho facin, i després comptem quants n’hi ha dels uns i quants n’hi ha dels altres i fem allò que decideixi la majoria.

Més aviat que tard, a la majoria dels catalans els quedarà clar que Espanya només ens vol pels doblers que ens recapta, i que donada la gran importància del negoci faran el que sigui per seguir-los recaptant. Però llavors haurà arribat el moment de dir prou, de dir hasta aquí hemos llegado perquè ho entenguin, i començar seriosament el camí que finalment ens portarà a disposar de cadira pròpia a les taules de Brussel·les i Nova York on es decideixen els temes realment importants.

No som res

Ara que juguen a futbol a l’Àfrica (això de la celebració de les victòries de la roja desfilant pels carrers de Sarrià brazo en alto i cantant el Cara el sol ho deixaríem en una anècdota sense més importància) em ve al cap el campionat mundial de l’any 1998. Durant els dies que va durar aquella competició vaig haver d’anar al Brasil. La competició es jugava a França i per la diferència horària els partits eren al migdia/primera hora de la tarda hora brasilera. Allò era una bogeria. Tan bon punt començava el partit el país sencer s’aturava. Un exemple que recordo bé: els horaris dels bancs i de moltes botigues es modificaven en funció dels horaris dels partits, per no coincidir. A l’hora dels partits allà es parava tot, fins i tot els avions deixaven de volar. Abans de pujar a l’avió tripulació i passatgers veien tranquil·lament el partit a l’aeroport, en unes pantalles gegants preparades a l’efecte, i l’hora de sortida del vol es retardava fins a l’acabament del partit, i no se’n parli més. Tothom ho trobava de lo més normal, ningú es queixava. Bé, jo sí, però amb la boca petita, no fos pas que em cridessin l’atenció. A les fàbriques, almenys en algunes que vaig visitar, hi havia grans pantalles a les naus i els treballadors o paraven de treballar o feien veure que treballaven mentre miraven el partit. No vull ni pensar què devia passar amb els productes que es fabricaven mentre els treballadors estaven més pendents de la pantalla que de la feina.

Aquells dies vaig veure clar que hi ha determinats països que seguiran sent capdavanters mundials en futbol, i és que ho porten a la sang. I n’hi ha d’altres que potser en futbol no fan gran cosa però són els que porten la batuta de les grans decisions que ens afecten a tots. No hi ha cap dubte que el nostre país no forma part d’aquest segon grup. No som res.

Fi de l’apartheid?

He estat a l’Àfrica del Sud durant l’apartheid i després de l’apartheid, i per tant puc comparar la situació d’abans amb la d’ara perquè les he viscut personalment totes dues. Fixeu-vos que dic he viscut i no he patit perquè em semblaria un gran sarcasme que això ho digués un blanc. Sé quina és l’estranya sensació viscuda per un blanc en viatjar còmodament assegut en un vagó de tren mig buit reservat als blancs veient com els vagons reservats als negres del mateix tren anaven absolutament atapeïts. He vist les platges, els bancs de les estacions, els lavabos públics, etc. exclusivament reservats als blancs, i els negres ni acostar-s’hi.

Què ha canviat a la pràctica amb l’abolició oficial de l’apartheid? Bàsicament han canviat les formes. Les lleis que establien l’apartheid evidentment van quedar abolides, ara un negre pot triar la platja que vulgui sense haver de tenir en compte els cartells de prohibició pels negres que hi havia abans. Però no ens enganyem, l’apartheid de fons segueix vigent, només que en comptes de separar blancs i negres ara separa rics i pobres. Els rics segueixen sent els blancs, que ja ho eren abans, però en aquest grup ara s'hi han incorporat alguns negres que han prosperat. Els pobres, però, segueixen sent la majoria dels negres. Podem dir, per tant, que l’apartheid a l’Àfrica del Sud ha quedat abolit? Això ho podria respondre molt millor que jo un negre que no hagi prosperat, és a dir, la majoria de la població sud-africana.

El tir per la culata

Les coses es poden forçar però només fins a un cert punt, i si es forcen més del compte hi ha el perill que es trenquin. La comissió parlamentària que investiga el cas Palau ja va començar de forma matussera degut a l’escandalosa limitació imposada pels socialistes dels temes a tractar i les persones a convocar. Aviat va quedar clar que l’objectiu d’aquella comissió quedava limitat exclusivament a allò que pogués perjudicar Convergència, sense entrar en altres aspectes del negoci on cada dia que passa sembla més clar que també hi pot haver gent del partit del govern emmerdada.

S’intueix que als socialistes tot plegat els acabarà esclatant a les mans i una de tres, o acaben amb aquesta farsa, o es replantegen l’abast de la comissió des d’un bon principi, o sortiran més escaldats ells mateixos que el partit al que des d’un bon principi pretenien castigar. Així com l’altre dia va ser notícia de portada l’entrada del lladre Millet a la presó potser aviat llegirem que en aquest afer també queden imputats uns altres protagonistes. Diguem-ho clar, per que hi hagi tràfic d’influències hi ha d’haver governants susceptibles de tenir-les i treure’n profit, i tractant-se de la Generalitat de Catalunya i de l’ajuntament de Barcelona aquests quasi que només poden ser de l’òrbita socialista.

Resulta molt curiós que totes aquestes consideracions no se les fessin ells mateixos abans de decidir tirar endavant aquella forçada comissió parlamentària. Els socialistes han demostrat tenir molt poca visió de futur ja que ara els pot sortir el tir per la culata. And last but not least, una consideració final: segons la llei, les comissions parlamentàries són per fiscalitzar el govern, no l’oposició. Alguns semblen haver-ho oblidat.

Desena Ateneuesfera

Els membres de l’Ateneuesfera ens varem tornar a reunir dissabte per celebrar la desena edició d’aquestes trobades de blogaires. Set persones més s’han incorporat al grup:

Albert Ullibarri / The daily avalanche
Alessandro Perazzo / Espatriati.it
Jaume Garrós / El Blog d’en Met
Mercè Piqueras / La lectora corrent
Montserrat Vilardosa / Un tel als ulls
Pere Andreu Jariod / El quadern de l'apuntador
Roser Caño Valls / Antaviana

Va ser un veritable plaer compartir la tertúlia de dissabte a l’Ateneu Barcelonès amb aquestes persones. Amb les noves incorporacions ja som 47 els blogaires que hem passat per l’Ateneuesfera, i cal recordar que el mèrit és bàsicament de l’impulsor d’aquestes trobades, l’amic Guillem Carbonell. A la columna de la dreta hi trobareu els 47 enllaços ateneuesfèrics.

Entrevista a Ràdio Esparreguera

La meva amiga virtual Clidice va tenir ahir la cortesia de fer-me una entrevista a Ràdio Esparreguera; la podeu escoltar clicant aquí.

Cura d’humilitat

L'excés de triomfalisme sovint passa factura, i davant d’un començament més aviat poc brillant de la roja a Durban, perdent merescudament contra un equip que tothom qualifica de modest com Suïssa, potser és bo recordar que abans de jugar-se el partit no resulta gens recomanable anar pel món amb aquest posat de prepotència i suficiència que hem vist aquests dies. Potser com diu tothom la roja és l’equip favorit d’aquest campionat, jo aquí no hi entro perquè no hi entenc, però ser favorit sense guanyar no serveix de res.

Poc seriós

Lamento ser tan crític amb els dirigents sindicals, però és que s’ho guanyen a pols. Alguns sindicats han anunciat que després de molt rumiar-s’ho finalment convocaran una vaga general... d’aquí a tres mesos i mig, precisament el dimecres 29 de setembre, Sant Miquel, el dia meu sant. Bé, que sigui el meu sant és purament anecdòtic i no té més importància, però que en comptes de fer la vaga ara la deixin per la tardor em sembla una mica estrany, i això sense entrar en l’oportunitat o no de convocar aquesta vaga. Suposo que ara no s’atreveixen a convocar vaga per por a un nou fracàs estrepitós, com va passar l’altre dia amb la fallida vaga de funcionaris públics. Dos fracassos seguits en tan poc temps seria massa per la ja molt minsa credibilitat dels sindicats. D’aquí a la tardor ja en parlarem, poden passar moltes coses en tant temps, però això sí, mentrestant els líders sindicalistes sempre podran dir que ells ja han complert amb les seves amenaces de convocar la famosa vaga general. Tot plegat resulta poc seriós.

Integració dels immigrants

No em sembla massa normal pagar el mateix preu en una gasolinera self service que quan el servei te’l facilita un tercer i per tant, preu per preu, prefereixo que la gasolina me la posi un altre. Darrerament a les gasolineres on encara t’omplen el dipòsit, que cada dia són menys però encara en queden unes quantes, aquesta tasca l’acostumen a fer persones vingudes de fora, però de vegades et trobes amb sorpreses. L’altre dia em vaig aturar a omplir el dipòsit en una gasolinera de la Catalunya interior. Quatre empleats a la vista, dos a fora posant gasolina i dos a la botiga, una noia que reposava material i un noi a la caixa. Les dues persones que posaven gasolina eren homes blancs i ja d’una certa edat. El que em va atendre a mi parlava català, l’altre no ho sé. La noia, més jove i també blanca, parlava espanyol. El caixer era el més jove de tots i parlava un català perfecte, i era negre com el carbó. És evident que de totes aquelles tasques, la del caixer era la de més responsabilitat. Una excepció o un signe de normalitat? Francament no ho sé, però una situació com aquella, gens habitual, em va sorprendre agradablement. Quan em parlin d’integració dels immigrants, en comptes de mostrar-nos un grup de senyores tapades amb el vel o una colla de senyors amb gel·laba, fent qualsevol activitat però quasi sempre per separat, seria molt més didàctic que s’utilitzessin exemples més pràctics i entenedors, com per exemple el de la repartició de tasques en aquella gasolinera.

Sense sorpreses

Vaig començar a sospitar que potser hi podria haver una sorpresa d’última hora quan el diari La Vanguardia va optar per deixar escandalosament de banda una mínima dosi de la neutralitat i va decidir jugar totes les seves cartes a favor d’un dels candidats a la presidència del Barça, menystenint els altres tres i donant per fet que el seu patrocinat seria el proper president de l’entitat. Sigui com sigui la sorpresa finalment no s’ha produït i Rosell i La Vanguardia han guanyat les eleccions, i tant el nou president com el seus patrocinadors es mereixen una felicitació, tot i que d’aquest procés també se’n poden treure dues lliçons.

La primera: com diu la dita, no diguis mai blat fins que no sigui al sac i ben lligat, i jo encara hi afegeixo, i facturat i cobrat i comprovat que el xec és bo. Rosell i La Vanguardia han pecat al meu entendre d’un excés de confiança i de prepotència que personalment no m’han agradat. Després dels desmesurats excessos pro Rosell dels últims dies hagués estat curiós veure la portada de La Vanguardia d’avui si no hagués guanyat el seu patrocinat.

La segona lliçó té a veure amb el fet que el candidat continuista que tenia el suport explícit del president sortint hagi tret uns resultats més que discrets. I és que no sempre determinats apadrinaments donen els resultats que sobre el paper poden semblar positius a primera vista. No recordo quin dels quatre candidats va dir que Laporta no ha estat el millor president del Barça sinó el president de la millor època del Barça, que no és exactament el mateix, i d’alguna manera els minsos resultats obtinguts pel seu patrocinat han deixat cadascú al seu lloc.

Maneres d’anar pel món

Hi ha persones que no haurien de sortir mai de casa. I és que hi ha moltes maneres de fer el ridícul, i potser una de les que més em crida l’atenció és la de presumir com fan alguns de la seva pròpia incompetència, incompetència lingüística en aquest cas. Sempre recordaré una vegada que a Paris vaig coincidir uns dies per temes de feina amb un senyor de Murcia que es queixava amargament però a la vegada amb un cert posat d’orgull hispà que al quiosc proper a l’hotel on ens estàvem ni tenien l’ABC ni parlaven espanyol. Aquell home només parlava la variant murciana de l’espanyol i puc entendre el seu desencís, però Déu n’hi do la vergonya que vaig passar al seu costat.

Les meves habilitats lingüístiques no són res de l’altre món però una mica més presentables sí que ho són. Me’n surto prou bé en espanyol, em puc defensar en anglès i francès, i no tinc masses problemes per fer-me entendre en italià i portuguès. A més a més, quan viatjo a altres llocs on no domino la llengua procuro com a mínim aprendre’m les quatre fórmules locals de salutació i cortesia més usuals. Si sóc a València parlo de l’eixida i quan vaig a ses illes parlo de s’hora baixa. El fet d’adreçar-te al teu interlocutor àrab dient-li salam aleikum o agrair amb un efharistó quan ets a Atenes obre més portes del que ens podem imaginar, de la mateixa manera que agraïm que un eslovè acabat d’arribar a Catalunya se’ns adreci amb un bon dia encara que el seu accent no sigui precisament el de Torroella de Montgrí.

Doncs és això el que volia dir. Sorprèn que hi hagi persones incapaces de dir bonjour quan són a França, o bon dia quan són a Catalunya, i s’agraeix l’actitud d’aquells estrangers que només arribar a casa nostra ja ens saluden amb un bon dia amb tota naturalitat. Són maneres d’anar pel món.

La vaga vista des de l’Empordà

Dimarts hi va haver una vaga de funcionaris. Segons els sindicats, 3 de cada 4 funcionaris van fer vaga; segons l’administració, 9 de cada 10 funcionaris van anar a treballar. No sóc funcionari ni pertanyo a l’administració però llegint després els titulars de diaris de totes les tendències vaig arribar a la conclusió que la vaga va fer figa, tal com per altra banda ja era mig de preveure.

Vaig passar la jornada de vaga a l’Empordà, que de tant en tant va bé desconnectar una mica. Res de l’altre món, al matí una agradable passejada d’anada i tornada pel camí de ronda que surt de Calella de Palafrugell en direcció sud cap a la banyera de la russa, també coneguda com a Cala d’en Massoni (a la foto). Després de la caminada, dinar a l’Hotel El Pati, a Peratallada, amb un menú de 18 euros força correcte. A la tarda una passejada per aquelles contrades per constatar, entre altres detalls més agradables, que aquells boscos estan plens de branques i arbres morts i molt secs que encara no ha retirat ningú. No cal ser cap expert en incendis per preveure que aquest estiu el combustible latent que hi ha al bosc ens portarà molts més problemes que altres anys.

Tornant a les xifres de la vaga és evident que algú menteix, una situació que es repeteix sempre que hi ha vaga i que, per tant, ja no constitueix cap sorpresa. Amb les vagues ens enreden sempre. Dit això em pregunto si és massa encertat que els sindicats hagin decidit convocar una vaga precisament ara. Jo m’ho miro des de fora i arribo a la conclusió que tant els convocants de la vaga com els vaguistes potser no han estat massa oportuns, tenint en compte que els funcionaris públics viuen rodejats de treballadors que corren un risc seriós de perdre el seu lloc de treball d’un dia per l’altre, així com de milions d’aturats que ja l’han perdut i tenen poques perspectives de recuperar-lo a curt termini. És evident que dimarts els vaguistes no buscaven precisament la complicitat d’aquests dos col·lectius.

Recapitulem

Recapitulem és el títol d’aquest article que m’ha publicat avui el diari El Punt, un article que surt també a les edicions en paper de les Comarques Gironines (pàgina 15) i de Barcelona (pàgina 14).

Vaga general ara, una equivocació

Els sindicats anuncien ara una vaga general, tot i que saben que no servirà de res. Això sí, estan en el seu dret a promoure una vaga, però que sàpiguen que a continuació els empresaris potser tindran la temptació de convocar un lock-out. El número d’empreses que perden diners va en augment i moltes ja han tancat. N’hi ha d’altres que entre la manca de finançament i problemes de tota mena tenen seriosos dubtes sobre la seva viabilitat. No ens enganyem, ara la cosa no està per vagues ni per lock-outs, i menys encara quan les vagues les decideixen uns personatges que no tenen cap mena de representativitat. Evidentment estic pensant en els sindicalistes, però si parlem de manca de representativitat podem posar els dirigents empresarials al mateix sac. Sabeu quin és el percentatge d’afiliació de les empreses a les organitzacions patronals? I el percentatge d’afiliació dels treballadors als sindicats? Per més baix que apunteu encara us quedareu llargs. Així que poca broma, qui tingui feina que miri de conservar-la en comptes d’arriscar-se a perdre-la. I si a canvi de conservar el lloc de treball s’ha de treballar més o cobrar una mica menys tinc molt clar quina és ara la meva opció. Cal recordar també que els dirigents sindicals no arrisquen res personal convocant una vaga. Per altra banda, ara que s’han de reduir despeses potser seria el moment dolç per eliminar per decret les generoses subvencions públiques a patronals i sindicats, i els que necessitin els serveis d’aquestes organitzacions que se’ls paguin de la seva butxaca (ara els paguem entre tots via impostos). Per cert, la CEOE què carai espera per foragitar d’una vegada el seu desacreditat president? Quina força moral pot tenir Díaz Ferrán per negociar amb els sindicats? Vivim en un país que se’n va a can taps i alguns no ho volen veure, i mentrestant aquest desgavell ja l’estem pagant amb escreix entre tots. Tot plegat no pinta gens bé però convocar ara una vaga general, rotundament no.

No ens els mereixem

Els governants que tenim no ens els mereixem. Ara el govern de la Generalitat ha anunciat que les transferències que des d’aquest organisme es fan mensualment als hospitals concertats que donen serveis públics a la població es faran unes setmanes més tard del que toca. Algunes d’aquestes empreses podran pagar a temps les seves nòmines i els seus proveïdors mitjançant un crèdit pont, i unes altres no ho podran fer i ho resoldran de la manera més fàcil, és a dir, retardant unes setmanes els seus pagaments.

No hi ha constància que el president, consellers i alts càrrecs de la Generalitat, parlamentaris, alts directius d’empreses públiques, etc. hagin acordat que les seves remuneracions també les cobraran solidàriament unes setmanes més tard. Queden per tant perfectament clares quines són pel govern les seves prioritats de pagament: primer i per davant de tot ells, els polítics; els treballadors dels hospitals concertats poden esperar.

Novament es demostra que sempre rep la part més dèbil, que ara no només cobrarà menys sinó que a més a més ho farà a deshora. És d’esperar que a les properes eleccions les persones perjudicades per aquestes mesures ho tindran molt en compte a l’hora de decidir el seu vot. Els nostres governants poden castigar-nos a tothora, nosaltres només tenim una única oportunitat cada quatre anys per tornar-nos-hi. A veure si la sabem aprofitar.

Israel té dret a existir?

Ara i no només ara lo més fàcil és dir que Israel i aquells que li donen suport són sempre els dolents de la pel·lícula, i els pobres palestins i els seus aliats uns sants barons. Però en aquell puzle no tot és tan senzill i simple com alguns ens volen fer creure, i un petit però significatiu detall ens pot ajudar a entendre una mica més el conflicte. El mateix dilluns que es va produir l’assalt marítim de l’exèrcit israelià a uns vaixells turcs en aigües internacionals, una operació del tot rebutjable des de qualsevol punt de vista, vaig sentir el president de l’ong que dóna suport als espanyols embarcats en un dels vaixells afirmant amb tota naturalitat que “l’estat d’Israel no té dret a existir”. L’home ho deia molt convençut.

Doncs bé, amb aquesta frase ja en vaig tenir prou. Si tota la seva argumentació per condemnar l’assalt, que no cal dir que jo també condemno sense pal·liatius, es basa en aquesta mena d’arguments, per mi aquests senyors deixen de tenir raó. Potser seran molt coherents amb les seves idees, i si segons ells Israel no té dret a existir lo més coherent és que defensin a qui intenta liquidar aquell estat. I emparats en aquesta coherència no ha de sorprendre que donin suport a Hamas, una organització terrorista que dit pel ells mateixos té com a objectiu principal la destrucció de l’estat d’Israel. Ara bé, que siguin coherents no vol dir que tinguin raó. No sé quina és la solució del conflicte però una cosa tinc molt clara: el mateix dret que tenen els palestins a tenir un estat propi el tenen els jueus a conservar el seu.

Barcelona low cost

L’anunciada entrada de la companyia aèria Ryanair a l’aeroport de Barcelona constitueix un pas més per consolidar una operativa low cost/low quality que no té res a veure amb el model de negoci que se’ns havia venut fins ara per l’aeroport de la nostra ciutat. S’està fent exactament el contrari del que els experts ens deien que s’havia de fer, mentre veiem amb sorpresa que en aquesta societat mig anestesiada i massa conformista quasi ningú es queixa de l’enredada. Amb Ryanair, Barcelona donarà un pas de gegant per convertir-se en el gran aeroport low cost del sud d’Europa, fins i tot en detriment dels de Girona i Reus. Recordem que el model de negoci que ens deien que es volia implantar era el d’un gran hub, és a dir, un aeroport basat en companyies aèries normals que enllaçarien a Barcelona els seus vols intercontinentals amb els europeus, però ara resulta que s’està consolidant el model basat en companyies low cost que només volen punt a punt. A ningú se li escapa que parlar dels diferents tipus de companyies aèries és parlar de les seves respectives clienteles tipus, capacitats econòmiques, etc. Dit en altres paraules, pocs directius de grans empreses veurem arribar a Barcelona amb aquesta companyia. En aquest sentit, no crec que sigui exagerat afirmar que l’arribada de Ryanair a Barcelona és una mala noticia per les justes aspiracions de la nostra ciutat, i això no exclou la possibilitat que algun dia em veieu a El Prat agafant un vol de Ryanair. No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré.

Per cert, la competència s’ha posat nerviosa. Ara ha sortit el president de Vueling dient que volen rectificar l’estratègia de negoci d’aquesta altre low cost, en un intent de diferenciar-se de Ryanair. Però tothom sap que el hub del grup al que pertany Vueling, és a dir, Iberia, és i seguirà estant a Madrid. Tota l’estratègia del grup Iberia des de fa anys ha estat encaminada a potenciar Madrid en detriment de Barcelona, incloent-hi la suspensió de TOTS els vols d’Iberia exclosos els del pont aeri.