Integració dels immigrants

No em sembla massa normal pagar el mateix preu en una gasolinera self service que quan el servei te’l facilita un tercer i per tant, preu per preu, prefereixo que la gasolina me la posi un altre. Darrerament a les gasolineres on encara t’omplen el dipòsit, que cada dia són menys però encara en queden unes quantes, aquesta tasca l’acostumen a fer persones vingudes de fora, però de vegades et trobes amb sorpreses. L’altre dia em vaig aturar a omplir el dipòsit en una gasolinera de la Catalunya interior. Quatre empleats a la vista, dos a fora posant gasolina i dos a la botiga, una noia que reposava material i un noi a la caixa. Les dues persones que posaven gasolina eren homes blancs i ja d’una certa edat. El que em va atendre a mi parlava català, l’altre no ho sé. La noia, més jove i també blanca, parlava espanyol. El caixer era el més jove de tots i parlava un català perfecte, i era negre com el carbó. És evident que de totes aquelles tasques, la del caixer era la de més responsabilitat. Una excepció o un signe de normalitat? Francament no ho sé, però una situació com aquella, gens habitual, em va sorprendre agradablement. Quan em parlin d’integració dels immigrants, en comptes de mostrar-nos un grup de senyores tapades amb el vel o una colla de senyors amb gel·laba, fent qualsevol activitat però quasi sempre per separat, seria molt més didàctic que s’utilitzessin exemples més pràctics i entenedors, com per exemple el de la repartició de tasques en aquella gasolinera.