No som res

Ara que juguen a futbol a l’Àfrica (això de la celebració de les victòries de la roja desfilant pels carrers de Sarrià brazo en alto i cantant el Cara el sol ho deixaríem en una anècdota sense més importància) em ve al cap el campionat mundial de l’any 1998. Durant els dies que va durar aquella competició vaig haver d’anar al Brasil. La competició es jugava a França i per la diferència horària els partits eren al migdia/primera hora de la tarda hora brasilera. Allò era una bogeria. Tan bon punt començava el partit el país sencer s’aturava. Un exemple que recordo bé: els horaris dels bancs i de moltes botigues es modificaven en funció dels horaris dels partits, per no coincidir. A l’hora dels partits allà es parava tot, fins i tot els avions deixaven de volar. Abans de pujar a l’avió tripulació i passatgers veien tranquil·lament el partit a l’aeroport, en unes pantalles gegants preparades a l’efecte, i l’hora de sortida del vol es retardava fins a l’acabament del partit, i no se’n parli més. Tothom ho trobava de lo més normal, ningú es queixava. Bé, jo sí, però amb la boca petita, no fos pas que em cridessin l’atenció. A les fàbriques, almenys en algunes que vaig visitar, hi havia grans pantalles a les naus i els treballadors o paraven de treballar o feien veure que treballaven mentre miraven el partit. No vull ni pensar què devia passar amb els productes que es fabricaven mentre els treballadors estaven més pendents de la pantalla que de la feina.

Aquells dies vaig veure clar que hi ha determinats països que seguiran sent capdavanters mundials en futbol, i és que ho porten a la sang. I n’hi ha d’altres que potser en futbol no fan gran cosa però són els que porten la batuta de les grans decisions que ens afecten a tots. No hi ha cap dubte que el nostre país no forma part d’aquest segon grup. No som res.