La postura oficial del govern espanyol i de la SGAE consisteix en considerar que el comprador d’un CD és d’entrada sospitós de fer una determinada utilització d’aquest producte i no una altra. L’error d’aquests organismes és donar per fet que allò que enregistrem en un CD està necessàriament subjecte a uns determinats drets de la propietat intel·lectual com pot ser, per exemple, una cançó del Raimon, i basats en aquesta falsedat ens fan pagar el cànon digital. Però aquesta presumpció governamental de culpabilitat no té cap justificació.Aquest article que esteu llegint forma part de la meva creació literària, però no està subjecte a la protecció dels drets d’autor que defensa la SGAE. Doncs bé, si enregistro aquest article en un CD pel meu arxiu particular, quan compro el CD m’obliguen a pagar el cànon digital com si l’utilitzés per copiar una cançó del Raimon. Un altre exemple. Si als alumnes d’una escola se’ls exigeix presentar els treballs en format CD, aquests també es veuen obligats a pagar el cànon digital quan compren el CD. Són situacions injustes però dissortadament el govern no contempla aquests casos i molts d’altres, i considera que qui es compra un CD ho fa exclusivament per copiar-hi quelcom subjecte als drets d’autor defensats per la SGAE. El govern sembla tenir com a model el sistema cubà que es coneix amb la figura del predelito, que consisteix en donar-te el cop de garrot, és a dir, cobrar-te el cànon digital, abans i no després que es demostri que has comés la malifeta.
Ara hi ha hagut una sentència d’àmbit europeu que posa les coses al seu lloc i estableix justament el contrari, és a dir, que l’usuari d’entrada és innocent i no ha de pagar el cànon digital de manera preventiva com passava fins ara. Però la sentència només es refereix a uns determinats usuaris i no, per exemple, al meu cas particular o al cas d’aquells alumnes que dèiem abans. La sentència només podia ser aquesta però resulta evident que s’ha quedat curta sobre el seu àmbit d’aplicació. És d’esperar que els que hi entenen trobin aviat una solució que no ens continuï perjudicant.
9 comentaris:
i quins són aquests usuaris que ja no ho han de pagar?
entenc que només la idea no té sentit, però és molt car aquest cànon?
disculpa, però em sembla que no ho has entès. no és que no permeti cobrar a un tipus d'usuari, és que aquest tipus d'usuari no pot fer còpies privades, i per tant no és susceptible de ser cobrat. estem parlant d'empreses i administracions, no de particulars.
per tant, no esperis que arribi un dia en que ningú no ho pagui, perquè això no és el que diu la sentència que et recomano llegir. el que diu és que és legítim sospitar de la teva possible còpia, i per tant que et cobrin. t'agradi o no, això és el que diu la unió europea.
En tot cas m'ha semblat molt adequada aquesta definició de pre-delito que no coneixia. Fet i fet és el que vivim de temps immemorials, tots som pre-delinqüents, així el so de cash no para mai.
Kika,
La primera resposta la tens al comentari de sota. I el problema no és si el cànon és car o no ho és. Si tu creus que t’estan cobrant quelcom que no t’haurien de cobrar (aquesta és la meva posició), el cànon sempre serà car per més barat que sigui.
Taih,
La sentència la tinc enllaçada al meu post per si algú no ha tingut oportunitat de llegir-se-la. No és el meu cas. La meva queixa, em sembla que raonada i per altra banda molt compartida, és precisament que es doni com a bona una simple sospita no demostrada per justificar el cobrament del cànon als particulars, i que es doni també com a bona aquesta estranya teoria que diu que les empreses i administracions no fan copies privades i els particulars sí. És com si et vas a comprar un Porsche i quan et presenten la factura et fessin pagar per endavant les multes per excés de velocitat abans que et posis a conduir-lo. Un sistema recaptatori com aquest no el defensaré mai, i si la llei està mal feta el que cal és canviar-la, i com més aviat millor.
Clidice,
Exacte, però dissortadament sempre hi haurà qui justifiqui aquests injustos excessos tributaris, sense plantejar-se que a lo millor seria més intel·ligent eliminar-los.
Doncs o be m'admeten a l'SGAE com autor potencialment copiable, (perquè jo també faig 'parides' i algunes millor que algun 'autor'), i em paguen quelcom, encara que sigui poc, perquè be que s'han de crompar cases, oi? o be, en poso a copiar a mansalva tot el que em roti. Ja no cromparé més que CD verges, perquè deixin de ser-ho.
Ramon,
Si et poses a copiar com dius, tant és que ho facis en un disc dur, un CD o qualsevol altra mitjà, com a particular pagaràs el cànon, encara que només copiïs coses teves. És així d’injust.
No, home, compraré un CD i en fare 18 còpies pels nets, i els diré, no sigueu burros, copieu, que ja ho tenim pagat.
Jo estic a favor d'un cànon. Em sembla bé pagar perquè és evident que molts ens fem còpies.
Ara, el que cal discutir és la quantitat del cànon i, sobretot, qui i com ho gestiona.
Si, per exemple, els diners dels cd's verges anéssin a parar a un organisme que es dediqués a promocionar els concerts en petits bars, a la creació de sales d'assaig, a la gravació gratuïta de cd's per nous grups, a l'establiment de circuits musicals i/o literaris, es deixés de dir "xoriços" a qui es baixa material multimèdia d'internet, etc em semblaria collonut. Però que els calés es reparteixin en funció de les ventes "oficials", com passa ara, i a pagar sous estratosfèrics als gestors ja em sembla fatal.
De fet, i si no recordo malament, per comprar folis en blanc i fotocopiadores ja estàs pagant un cànon.
David,
Voldria pensar que pels folis en blanc encara no es paga cànon però per si les mosques més ens val no escampar-ho gaire, que si arriba a oïdes de segons qui en quatre dies també ens el faran pagar, que el senyor Teddy Bautista té moltes despeses i d’algun lloc han de sortir les misses. Dit això, segueixo pensant que el cànon digital és un tema mal resolt i que tard o d’hora s’haurà de modificar. Això de considerar-nos a tots “delinqüents en potència” és quelcom que no m’acaba de convèncer.
Publica un comentari a l'entrada