.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 30 d’abril de 2010

Sap greu

És decebedor constatar amb quina efectivitat i contundència l’adversari defensa la seva porteria, ja sigui la porteria constitucional espanyola o la de l’equip de futbol milanès. Encara que això del futbol m’ho miro des d’una certa distància potser aquest fet m’ajuda a entendre-ho millor. No puc dir que dimecres veiés el partit però tampoc seria veritat si digués que no el vaig veure. Era a casa, la tele estava encesa i de tant en tant hi feia una ullada, sobretot quan el veí de dalt es posava a cridar, potser amb la sana intenció d’anunciar al veïnat que al camp hi passava alguna cosa fora de lo normal que no ens podíem perdre. El fet és que cada vegada que mirava la tele veia que la pilota sempre la tenia el Barça, però més important que la possessió de la pilota és que aquesta acabi entrant a la porteria contrària. Dissortadament això només va passar una vegada en una hora i mitja, quan els gols necessaris per classificar-se eren dos.

Vistes les reaccions post partit sorprèn veure que molts atribueixen la responsabilitat de la derrota a l’estratègia de l’equip milanès, que des d’un bon principi es va tancar en banda davant de la seva porteria. I doncs, què se suposa que havien de fer els milanesos? No els era suficient que el Barça no marqués més d’un gol? Doncs si és així, van actuar amb tota la lògica i van assolir l’objectiu: el Barça no va marcar més d’un gol. Que el partit va ser més aviat avorrit i la qualitat del joc no va ser precisament brillant? Doncs sí, però no més que com passa en molts altres partits.

Ara bé, amb la gran dosi d’il·lusió que l’afecció culé hi va posar sap greu que el Barça no es classifiqués. Aquí ens il·lusionem amb poques coses i quan n’hi ha una que mobilitza tanta gent sap greu que no s’assoleixin els objectius. Ja m’agradaria que tota aquesta il·lusió que els culés van posar dimecres amb el Barça la posessin els catalans amb el seu país. D’altra manera ens anirien les coses. Mentrestant és decebedor constatar el tancament en banda amb el que els espanyols defensen la seva porteria. I ja ningú dubta que aquest partit tampoc acabarà bé. Tenen la paella pel mànec.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Què volen els que no voten?

El passat cap de setmana hi ha hagut una nova tongada de consultes per a la independència de Catalunya. Es miri com es miri la participació va ser baixa, tot i que si ens posem a buscar excuses i justificacions les trobarem totes. I es miri com es miri la voluntat independentista dels votants resulta inqüestionable. Dit això ara potser convé recordar una obvietat, i és que en democràcia els vots dels que no voten no compten. En democràcia només compten els vots dels que voten. Cal fer aquests aclariments perquè ja comencen a sorgir com els bolets a la tardor els agosarats intèrprets del sentit del vot dels abstencionistes, els intrèpids endevinadors de les intencions dels votants que es van quedar a casa en comptes de passar per les urnes.

Per tant i responent a la pregunta del títol, la resposta és: no ho sabem. No sabem si els que s’abstenen volen que Catalunya esdevingui un estat europeu independent o prefereixen que segueixi sent una regió d’Espanya. Simplement exerceixen el seu dret a no definir-se, i això tant pot ser degut a que tant els fa l’assumpte posat a votació com per qualsevol altre motiu (viatge, infermetat, mandra, etc.). Després els entesos ens tornaran a dir que segons unes enquestes molt serioses i fiables el percentatge d’independentistes a Catalunya no passa del vint per cent. Però no ens fem trampes nosaltres mateixos, en democràcia les decisions importants es prenen votant, no es prenen fent unes enquestes a la població ni interpretant el sentit del vot d’aquells ciutadans que es queden a casa el dia de la votació. Aquestes són les regles del joc.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Garzón

Tota aquesta història dels grupuscles i sindicats falangistes i d’extrema dreta lluitant judicialment contra el jutge mediàtic per excel·lència és vergonyosa i estrafolària, més pròpia d’un país de pandereta que d’un país seriós. Aquell eslògan de la dictadura que deia Spain is different no només no era cap exageració sinó que manté plena vigència. Però dit això crec que és un greu error l’intent de santificació mediàtica de Garzón que una part de l’esquerra està promovent, no als jutjats sinó als carrers. Sempre s’ha dit que la justícia ha de ser igual per a tothom, i un jutge no pot ser cap excepció. Garzón no és un sant, ha tingut encerts professionals però també ha comés errors. Fins i tot en alguns moments de la seva trajectòria professional aquest jutge ha donat suport, si més no passiu, a rebutjables episodis de tortures policials. En aquest sentit tenim sentències d’alts organismes internacionals que deixen a cadascú al seu lloc. Per cert, davant del silenci difícil d’entendre per part dels que ara fan tan soroll mediàtic a favor del seu jutge. Sóc partidari de deixar que la justícia faci la seva feina però en qualsevol cas si en el nostre ordenament jurídic actuacions com les dels fatxes que dèiem abans són possibles potser que els polítics que van elaborar les lleis que ho permeten s’ho facin mirar: m’imagino que alguna responsabilitat hi deuen tenir. Al final potser tots plegats arribarem a la conclusió que la transició política no va ser tan exemplar com alguns ens volen fer creure. Que cada palo aguante su vela.

divendres, 23 d’abril de 2010

Els matisos del gris

Llegint algunes de les coses que s’han publicat a rel de la mort de Samaranch te n’adones que per molta gent determinats personatges públics són dolents de mena mentre que per altres representen quasi la perfecció. O són bons o són dolents, sense matisos. O només hi veuen el Samaranch franquista que va ser fins el precís moment que es va acabar el franquisme (això suposant que el franquisme s’hagi acabat, però aquí entraríem en un altre debat), o es limiten a quedar-se amb aquell retrato igualment incomplet del personatge que diuen que ha fet grans serveis a la democràcia. Però no és cap secret per ningú que la democràcia és un carro que Samaranch va agafar només quan ell va considerar que li seria útil per als seus interessos, però ni un minut abans, amb aquell oportunisme que sempre el va caracteritzar i que ell dominava com ningú. Sovint ens costa admetre que entre el blanc i el negre hi ha tota una col·lecció de grisos que ens poden ser molt útils per ajudar-nos a definir determinats personatges. Samaranch tenia molts angles i penso que amb aquestes característiques pretendre definir-lo només amb un sol adjectiu és una tasca inútil i condemnada al fracàs.

dijous, 22 d’abril de 2010

Samaranch

Sense cap mena de dubte ha sigut el barceloní i el català amb més projecció al món des de la mort de Franco. Davant de la seva feina feta en democràcia a nivell internacional el fet d’haver ostentat càrrecs polítics durant el franquisme no deixa de ser una simple anècdota en la biografia de Samaranch. Ara i gràcies als Jocs Olímpics Barcelona ja té un lloc al mapa i va ser especialment gràcies a Samaranch que l’any 1992 Barcelona els va poder organitzar. Viatjant pel món t’adones que molts no saben on és Espanya i molts més encara, la majoria, no tenen ni idea sobre què és Catalunya. Doncs bé, des de fa vint anys quan dius el nom de Barcelona ja no cal donar més explicacions. Diuen que és de ben nascuts ser agraïts i des de la meva més absoluta discrepància política amb el personatge, de Samaranch jo em quedo amb aquest llegat. Descansi en pau.

dimecres, 21 d’abril de 2010

I si només toquen una coma?

La llei diu molt clar que abans de l’entrada en vigor els estatuts d’autonomia s’han de sotmetre a referèndum. En el seu dia se’ns va sotmetre a referèndum una llei que, agradi o no, avui és plenament vigent. Però si per sentència del TC l’Estatut es modifica, el text resultant ja no serà el mateix que el que varem aprovar. En conseqüència, els catalans haurem de ratificar el nou text en referèndum abans de la seva entrada en vigor. Per tant i responent a la pregunta del títol, formalment el problema serà el mateix si toquen una coma que si toquen trenta articles. Potser convé recordar que els catalans van aprovar en referèndum un determinat text i no un altre després de discutir-ne, entre moltes altres coses, els punts i les comes. De fet, si toquen una coma serà precisament amb aquest objectiu, que el text digui una cosa diferent de la que deia, doncs si no fos així és de preveure que la coma no la tocarien. Per tant, és evident que el text resultant de la nova passada de ribot, ara per part del TC, s’haurà de sotmetre a la votació dels catalans abans de la seva entrada en vigor. No entenc que aquells que tant insisteixen que les lleis s’han de complir encara conreïn dubtes sobre aquest aspecte de la qüestió. Potser ens ho haurien d’explicar.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Mena & Villarejo

Fem memòria. Professionalment parlant els fiscals Mena & Villarejo segur que han fet coses interessants, però si aquests personatges passen a la història serà únicament per la seva obsessió malaltissa per empresonar Jordi Pujol mentre era president de la Generalitat. I tot plegat amb la complicitat indissimulada dels socialistes que no podien acceptar que Pujol, contra tot pronòstic, hagués guanyat aquelles primeres eleccions de la democràcia.

Mena & Villarejo no van aconseguir el seu objectiu i no hi ha constància que posteriorment haguessin demanat disculpes. Sigui com sigui, aquest és l’episodi cabdal de les seves vides professionals: haver intentat amb tots els mitjans disponibles al seu abast empresonar el president de Catalunya, sense motiu (això no ho dic jo, ho va dir el jutge).

Però en les seves biografies també destaca el fet d’haver viscut molts anys a Catalunya, cobrant sempre del pressupost públic, sense haver estat capaços de dir ni una paraula en català. De fet Mena encara viu a Catalunya, a Sarrià precisament, i en la seva actual etapa de jubilat segueix exercint el seu conegut monolingüisme militant.

Ara aquests individus han rebut la cada dia més desprestigiada Creu de Sant Jordi com a premi a les seves trajectòries. Intueixo que Jordi Pujol i els defensors de la normalització lingüística del català deuen estar més que sorpresos amb aquest reconeixement. Algú ha dit que amb decisions com aquesta el tripartit s’ha proposat morir matant. Penso que és una conclusió força encertada.

divendres, 16 d’abril de 2010

La torna

Durant el franquisme les condemnes a mort de vegades anaven acompanyades d’allò que anys després se’n va dir la torna. Es condemnava a mort a un personatge significatiu i se’n matava també un de desconegut per compensar –és un dir- i tractar de desviar l’atenció del personal. Boadella i Els Joglars, en una magistral obre de teatre, en van dir la torna.

Surt una noticia manifestament negativa pels interessos del govern (ara, la sentència absolutòria del cas Egunkaria) i de seguida se’n fabrica una altra, la torna, per intentar tapar-la. En aquest cas la torna ha estat la detenció d’uns advocats bascos acusats -casualitats de la vida- del mateix delicte que ara un jutge ha qualificat d’inexistent en el lamentable cas d’aquell diari. Ja veurem com acaba tot plegat però molt m’ensumo que la torna d’Egunkaria també acabarà en un no res. Ha passat tantes vegades que ja ens hi anem acostumant.

dijous, 15 d’abril de 2010

Creu de Sant Jordi

Alguns se’ns pixen a sobre i encara tenen la barra de dir que plou. Fa uns anys el cap de l’estat espanyol va dir textualment que "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". Ara la Generalitat de Catalunya ha concedit la Creu de Sant Jordi al cap de la casa del rei espanyol, Alberto Aza, "per la seva sensibilitat envers la llengua i la cultura catalanes" i, per tant, vull suposar que li han donat la medalla a canvi d’una carta de rectificació i disculpes sobre aquelles paraules del rei. Sigui com sigui estaria bé que aquestes disculpes es fessin públiques i en l’improbable cas –no vull ser pas malpensat- que no s’hagin produït s’ha de reconèixer que la decisió del govern català com a mínim crida l’atenció. O potser és que el govern tripartit comparteix aquella afirmació reial. En fi, el pensament és lliure però la condecoració em sembla que se l’haguessin pogut perfectament estalviar.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Tancament il·legal d’un diari

Ahir parlàvem dels dictadors en potència. Tenim dictadures, tenim democràcies, i tenim també democràcies formals que conserven tics dictatorials. Aquest darrer vindria a ser el cas d’Espanya, una democràcia formal que conserva tics dictatorials. Egunkaria era un diari basc i fa set anys un govern amb tics dictatorials, el govern espanyol, va decidir silenciar-lo de la manera més barroera i efectiva: tancant-lo. Mort el gos morta la ràbia devien pensar aquells il·luminats, que potser ignoren que tancar un diari per ordre governativa és quelcom que no passa en els països endreçats, i aquesta és una nova prova del cotó que Espanya té encara moltes mancances democràtiques. Tancant diaris Espanya s’assembla més a Rússia i Veneçuela que als països amb democràcies consolidades. Les conseqüències de l’il·legal tancament d’Egunkaria són ben conegudes: milers de lectors es van quedar sense diari, dotzenes de treballadors es van quedar sense feina, centenars d’accionistes van perdre la seva inversió, i uns dirigents del diari van ser empresonats i torturats per les forces de l’ordre públic (quin eufemisme!) que per tal de justificar aquell disbarat buscaven una relació inexistent entre aquells periodistes i el terrorisme. Ara un jutge ha fallat que tot allò va ser un pur despropòsit i que el tancament del diari va ser inconstitucional. El problema és que ja han passat set anys i als efectes pràctics això vol dir que han guanyat els que van decidir el tancament del diari, i han perdut els grans perjudicats, ara absolts per la justícia, que no en tenien cap culpa. I després encara hi ha qui s’estranya que alguns vulguin marxar i desempallegar-se d’una metròpoli tronada que amb mètodes antidemocràtics tanca impunement diaris que no són seus amb la mateixa facilitat que qui tanca el calaix de la seva tauleta de nit.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Dictadors en potència

Hi ha persones que es pensen que tenen el monopoli de decidir allò que es pot dir i allò que no es pot dir. Se sent massa sovint la frase “això no es pot dir”. Hi ha també la variant en forma de retret més personalitzat: “això no ho pots dir”. Alguns ho deixen anar a les primeres de canvi i es queden tan amples, altres només utilitzen aquesta curiosa fórmula quan en una conversa es veuen molt apurats. Són expressions poc o gens argumentades sorgides d’uns personatges que es pensen que el seu dret a expressar-se en llibertat és incompatible amb que els seus interlocutors puguin gaudir del mateix dret a dir-hi la seva. Com que no hi ha manera de convèncer-los que la llibertat d’expressió és universal, en aquests casos és millor donar la conversa per acabada. Una manera d’acabar-la de forma simpàtica consisteix en posar-se al seu nivell i respondre molt seriosament tot dient “tens tota la raó i jo sóc un porc”. No acostumen a replicar, normalment es tracta d’interlocutors intel·lectualment justets, incapaços d’anar més enllà amb arguments mitjanament sòlids. Consideren que en tenen prou i de sobres amb expressions del tipus “això no ho pots dir”. En el fons són uns dictadors en potència tot i que segurament ni ells mateixos en són prou conscients. Però si arriben a manar poden ser molt perillosos, perquè llavors tenen mitjans per aplicar la seva particular censura. Demà parlarem del tancament il·legal del diari Egunkaria.

dilluns, 12 d’abril de 2010

La coma simbòlica

Catalunya ja no necessita un estatut sinó endegar una nova etapa política, i això només es pot fer amb una constitució amb tots els ets i uts, un nou marc legal que ens permeti mantenir una relació directa amb Brussel·les i restablir un bon veïnatge, ara mateix inexistent, amb Espanya. Amb l’oportunisme que els caracteritza polítics de tots els colors manifesten aquests dies que abans de dir res més s’ha d’esperar a veure com queda l’Estatut després de la sentència pendent del Tribunal Constitucional d’Espanya, una sentència que tant pot arribar aquesta setmana com d’aquí cinc anys. Però parlant en termes polítics i, per tant, no en termes jurídics, serà igualment significatiu si només eliminen una coma de l’Estatut que si toquen uns quants articles. Aquest acte d’autoritat de la metròpoli té per a Espanya molta més importància simbòlica del què pot semblar a primera vista. Per Espanya ha de quedar perfectament clar que qui mana a Catalunya a partir de la sentència segueix sent Espanya, i una manera de demostrar-ho és suprimir aquella coma que dèiem abans.

Però tocar aquella coma equivaldrà a donar un pas més cap al principi del fi de l’estat de les autonomies fundat a partir del vergonyós pacte de l’amnèsia de finals dels anys setanta del segle passat, un episodi que alguns anomenen ejemplar transición política española. Exemplar per Espanya no ho sé, potser sí, però per Catalunya segur que no. Fets canten. Per tant, com més potinegin l’Estatut millor, més aviat cremarem aquesta etapa política de les autonomies que ja no ens porta enlloc. El que no està clar és si a partir del previst trencament anirem endavant o tornarem endarrere, però és evident que dependrà només de nosaltres mateixos i dels nostres representants polítics quina direcció agafarà llavors el nostre país. Esperem que sigui la direcció correcta.

dijous, 8 d’abril de 2010

Cas Gürtel

Començaré amb una confessió personal. Si jo tingués una garantía plena que a les carreteres i autopistes no hi hagués cap mena de control governatiu de velocitat tinc molt clar que conduiria molt més ràpid que ho faig ara. Només em frena saber que si em passo del límit fixat corro el risc de multa i de perdre punts del carnet. Sense córrer aquests riscos el límit de velocitat me’l fixaria jo mateix seguint altres criteris com ara el tipus de carretera, les característiques del cotxe, la fluïdesa del trànsit, la climatologia, etc. A més a més penso que ho faria amb molt més sentit comú que seguint les indicacions vigents, però això ja seria un altre debat que deixarem per un altre dia.

Un dels aspectes que més em crida l’atenció del cas Gürtel i d’altres casos similars és la sensació d’impunitat amb que es mouen determinats personatges, actuant sempre com si no hi haguessin controls de cap mena. Van per la vida com uns perfectes bandarres que no semblen tenir cap altre objectiu que incrementar els seus patrimonis sigui com sigui i peti qui peti, saltant-se totes les normes. Si a partir d’aquí es compren un Lamborghini o fan una donació a un partit polític ho considero absolutament secundari.

Per tant penso que és massa reduccionista intentar acotar el cas Gürtel amb el finançament irregular dels partits polítics, tot i que de ben segur també hi està relacionat. Però al meu entendre la relació entre el cas Gürtel i el finançament d’un partit polític és només un aspecte tangencial d’un problema molt més greu. I és que tot plegat és molt més senzill, aquí estem parlant del finançament irregular d’uns personatges que amb l’excusa del partit s’enriqueixen ells mateixos. I evidentment aquestes coses només les poden fer amb les complicitats, actives o passives, de molta més gent que o mira cap a una altra banda o són uns perfectes inútils.

dimecres, 7 d’abril de 2010

Trampejant les al·lèrgies

Ja se sap, quan arriba aquesta època de l’any arriba també el temps de les al·lèrgies. Però no tothom és igual de sensible i, per tant, no tothom les pateix amb la mateixa intensitat. Dissortadament formo part del grup de les persones més sensibles en aquest aspecte. A la farmàcia ens ofereixen l’Ebastel i altres suposats remeis que no curen l’al·lèrgia sinó que només en pal·lien els efectes.

Ara hi tornem a ser de ple, alerta màxima per els al·lèrgics. I molta paciència. Però hi ha molts tipus d’al·lèrgies. Per exemple, veure que s’acosten eleccions i escoltar els missatges polítics és quelcom que també em produeix un malestar molt semblant a l’al·lèrgia primaveral. Ja són moltes vegades d’escoltar sempre les mateixes promeses: hi posarem cares noves, hi haurà renovació i regeneració, etc. Però els discursos no han canviat en trenta anys. Encara hi ha qui insisteix amb allò tan gastat dels conservadors dolents i els progressistes bons, i que si no guanyem nosaltres vindran els altres, i que si tomba i que si gira. I sempre hi ha persones que s’ho creuen a ulls clucs. D’això viuen en bona part els partits, del vot captiu. Un dels pocs bons columnistes que encara queden a La Vanguardia, Gregorio Morán, ho va definir molt bé fa anys: los que creen y los que están en el secreto.

Això sí, tinc clar que quan toqui aniré a votar, de la mateixa manera que quan arriba la primavera m’acosto a la farmàcia a recollir les pastilles d’Ebastel. Encara no sé a qui votaré, no sé tampoc si ho faré amb la cara alta o tapant-me el nas com he fet altres vegades. Però a casa no m’hi quedaré. I mentrestant el meu millor antídot contra l’al·lèrgia política consisteix en no creure’m res del que uns i altres em prometen. Com diu el president Montilla, fets, no paraules.

Així, només em fixo en allò que uns i altres han fet i, si no m’agrada, sé que a aquells no els haig de votar per més que ara em prometin l’oro i el moro. Vull dir que em refio més de les petites realitats que es poden tocar amb els dits que de les grans promeses que s’emporta el vent. Potser és un plantejament polític massa simple però és el meu plantejament. Si m’hagués de refiar de les promeses tindria serioses dificultats per escollir la meva papereta, i és que a base de promeses totes les opcions polítiques són bones. Però tots sabem que en política la majoria de les promeses només es fan per enredar a los que creen. Els altres, los que están en el secreto, sabem de sobres que les promeses polítiques no s’acostumen a complir.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Turisme solidari: assumir els propis riscos

Determinades activitats comporten uns certs riscos i abans de tirar-les endavant les persones haurien de tenir molt clar que estan disposades a assumir-los. I si això no es té molt clar potser és millor deixar-ho córrer. És un error pretendre que els teus riscos particulars els assumeixi la societat com si fos la cosa més normal del món.

D’uns anys cap aquí s’ha posat de moda viatjar cap a llocs diguem-ne menys turístics i/o utilitzant rutes manifestament perilloses amb l’excusa de la solidaritat. No em sembla pas malament. Ni bé. Si es vol ajudar hi ha moltes maneres de posar en pràctica la solidaritat, algunes de molt efectives i altres que no ho són tant. Però com a possibilitat teòrica admeto que el turisme solidari també en pot ser una.

Ara bé, no es pot marxar com qui diu amb una mà al davant i una al darrere i confiar que tot anirà bé sense prendre unes mínimes precaucions. Això és el que fan alguns turistes solidaris poc responsables, que quan tenen un problema esperen que tot es resoldrà amb l’ajut de l’administració pública, com si l’administració tingués també la responsabilitat d’actuar com una companyia d’assegurances de viatges privats d’alt risc.

Per tant, turisme solidari sí, sempre que el turista solidari sàpiga on es fica i a quins riscos s’exposa. Però els capricis cadascú se’ls hauria de pagar de la seva butxaca i cadascú hauria d’assumir els propis riscos. Si no hi ha cap companyia d’assegurances que cobreixi els riscos afegits d’aquesta mena de viatges (segrest, etc.) deu ser per algun motiu. I si el risc és assegurable i no s’ha contractat la corresponent pòlissa abans de marxar la irresponsabilitat de l’organitzador encara crida més l’atenció.