Que difícil és deixar-ho!

El 28 de novembre de l’any passat els socialistes van perdre, amb tot mereixement, el govern de Catalunya. El responsable màxim d’aquella estrepitosa derrota electoral es diu José Montilla, que encara exerceix de primer secretari del partit socialista. El sentit comú ens diu que, després d’una derrota tan contundent, a can socialista s’imposava amb urgència un canvi de líder, i segurament d'algunes coses més. El politburó del partit, però, s’ho va prendre amb tota la calma fins que finalment va decidir fixar la data del proper congrés pel 28 d’octubre, és a dir, exactament onze mesos després d’aquell fracàs electoral sense precedents. Mentrestant els senyors Montilla, Iceta, Zaragoza, Nadal, de Madre, Rangel i companyia han continuat al capdavant del partit com si ells no tinguessin res a veure amb aquell desastre.

Posteriorment, el personatge que als efectes pràctics és també qui porta la batuta dels socialistes catalans, José Luis Rodríguez Zapatero @ ¡apoyaréelestatuto!, va anunciar que les properes eleccions espanyoles seran el 20 de novembre, una data emblemàtica que, per uns motius ben diferents, ja forma part de la història d’Espanya. Es desconeix quin estrany mecanisme mental va portar Zapatero a fer coincidir la data de la seva mort política amb la data de la mort biològica de Franco, però aquest estudi el deixarem pels experts en alta psiquiatria política.

La primera conseqüència de l’avançament electoral ha sigut l’ajornament del congrés dels socialistes catalans que dèiem abans, per tal d’evitar que coincideixi amb la campanya electoral. Que es vulgui evitar aquesta coincidència té tota la lògica, però costa d’entendre que en comptes d’avançar el congrés s’hagi decidit endarrerir-lo encara més. Així, aquell període transitori d’onze mesos s’allargarà fins a superar els quatre-cents dies. Pel que sembla, els actuals dirigents de la franquícia socialista catalana no tenen cap presa per sotmetre’s a l’harakiri polític que els toca fer després dels seus darrers fracassos electorals. Per altra banda, tampoc semblen massa disposats a deixar pas a gent nova amb idees noves com poden ser, per exemple, les diputades Laia Bonet, Rocio Martínez-Sampere i altres components de l’anomenada generació blackberry, que destaquen per la seva gran preparació. Si algú en dubta pot comparar els seus currículums amb els dels que actualment governen el partit, començant pel del primer secretari.

S’especula que el successor de Montilla com a primer secretari del partit pot ser Miquel Iceta, una persona molt intel·ligent que a can socialista ho és tot... menys la imatge de renovació que els socialistes necessiten ara com el pa que mengen. Aquesta difícil successió, però, la decidirà el politburó del partit en petit comitè, i el congrés no farà res més que seguir obedientment les seves instruccions. Es diu també que la ministra de la guerra, que no de defensa, Carme Chacón, podria repetir com a cap de llista per Barcelona on, per cert, durant els darrers quatre anys pràcticament no hi ha posat els peus. Cal constatar que sempre que aquests dos personatges han hagut de triar entre Catalunya i Espanya han optat per la seguretat que els dóna la metròpoli. Ho fan, ho diuen i no se n’amaguen; és la seva opció, tan legítima com qualsevol altra.

Vist des de fora crida l’atenció aquesta indefinició i manca d’iniciativa dels socialistes catalans. Si en una empresa privada hagués passat el que va passar a can socialista el 28 de novembre de l’any passat, amb la cirereta afegida de la patacada bis de les municipals, ningú amb dos dits de front entendria que un any després encara seguissin dirigint l’empresa els mateixos personatges. Amb això es constata una vegada més que les dinàmiques polítiques dels partits no tenen res a veure amb el ritme que porta la societat a la que els polítics pretenen dirigir.