Una opció pràctica: comprar el sindicat

Sovint sorgeixen conflictes entre l’empresari i els seus empleats, i lògicament cadascú defensa aferrissadament allò que considera seu. El treballador, el seu lloc de treball en unes condicions laborals i salarials raonables. L’empresari, una raonable remuneració del capital que ha invertit a l’empresa. Quan apareix el conflicte es discuteix i es negocia en busca d’una sortida consensuada. En la majoria dels casos s’arriba a una solució de compromís, una solució que, normalment, no satisfà del tot cap de les dues parts enfrontades. Aquesta és precisament la prova del cotó que l’acord és bo, que ningú en quedi plenament satisfet. Però de vegades, per més bona voluntat que hi posin les parts en conflicte, l’acord no resulta possible. Llavors només queda, per part del treballador, el recurs a la vaga i, per part de l’empresa, el recurs al lockout o tancament patronal, una opció tan legítima com l’altre però que poques vegades s’utilitza. Així és com funcionen les relacions laborals quan hi ha un conflicte d’interessos.

Però per part de l’empresa és legítim pretendre que els treballadors no utilitzin el recurs de la vaga. Imaginem-nos que una empresa es vulgui assegurar una pau laboral consolidada i duradora. Per assolir-ho l’empresa té dues opcions. Opció 1: tractar bé els treballadors. Si el treballador rep un tracte correcte no tindrà cap motiu per exercir el dret de vaga. A més a més, treballarà content i augmentarà la seva productivitat. Òbviament l’empresa en sortirà igualment beneficiada. Opció 2: comprar els sindicats. Tot i que en aquest país la taxa d’afiliació sindical és molt baixa, inferior al deu per cent, les nostres lleis donen molt poder als sindicats. A la pràctica poden fer i desfer al marge dels interessos dels treballadors, i veiem massa sovint com els dirigents sindicals acaben defensant per davant de tot els seus propis interessos personals. Això és així de lamentable, i seguirà sent-ho mentre no es canviïn les lleis que regulen el nostre cada dia més desacreditat sindicalisme.

Tot i que l’opció 1 seria la més lògica, de vegades l’empresa que vol evitar conflictes s’inclina per l’opció 2. Ras i curt, si el sindicat es deixa estimar l’empresa el compra. Així de clar i així de contundent. Quan l’empresa és una administració pública la temptació de comprar els sindicats augmenta ja que el polític que hi ha al capdavant pensa prioritàriament en la seva reelecció i, per tant, no vol soroll. I evidentment aquí posem-hi totes les excepcions que calguin, que haberlas laylas. Però no deixen de ser això, excepcions que confirmen la regla. Si per garantir la pau laboral s’ha d’untar el sindicat, es paga el que faci falta. Al capdavall es paga amb uns diners que, com diuen equivocadament alguns que no tenen les coses gaire clares, no són de ningú, com si aquests diners no tinguessin amo. O dit en altres paraules, quan el conflicte es dóna en una administració pública, qui pren la decisió no posa en joc els seus propis diners.

Això és el que passa entre la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya i alguns dels seus treballadors, aquells coneguts com els mossos d’esquadra. Un quart de milió d’euros l’any és el preu de la pau laboral dels mossos d’esquadra. Jo, administració, et subvenciono i tu, sindicat, no m’esveres el galliner. Més senzill, impossible. Però dirigents d'un sindicat presumptament agraciat encara tenen la barra de dir que els sindicats per ser independents i poder defensar les iniciatives d’un col·lectiu, han de sobreviure de les quotes dels seus afiliats i no dels diners que li dóna el departament. La teoria d’aquests sindicalistes és certament irrebatible, tot i que ells la prediquen però segons e-noticies.cat aparentment no la posen en pràctica. El cinisme d’alguns sindicalistes és d’antologia.