Forges, a El
País
dimecres, 27 de juny del 2012
dilluns, 25 de juny del 2012
La Catalunya de turisme “low cost”: Lloret de Mar
La setmana passada vaig estar uns dies a la comarca de la Selva, concretament a Lloret de Mar, i després de passar el cap de setmana a Sarrià demà torno a marxar, aquesta vegada més al nord, concretament al Baix Empordà. Potser faré alguna escapada una mica més lluny però tampoc no gaire, que bàsicament l’objectiu d’aquestes curtes escapades és descansar.
Lloret és un poble que està pagant amb escreix la pesada penitència d’haver optat fa anys per un tipus de turisme ultra massificat, que té l’avantatge d’omplir un munt d’hotels però... gairebé tota la resta de les conseqüències d’aquest turisme són greus inconvenients per a la població, amb nombrosos problemes d’ordre públic, saturació de serveis públics, problemes de mobilitat, etc. Lloret es nodreix bàsicament d’un turisme procedent del centre i de l’est d’Europa. Amb totes les excepcions que calguin, estem parlant d’un personal molt jove que, en bona mesura, arriba a Lloret en autocar i/o en vols low cost. És un model de turisme que, personalment, no m’agrada gens, tot i que a Lloret també t’hi trobes famílies normals, amb nens i tal. Però no és cap secret per a ningú que a Lloret abunden els grups de joves que, mentre són a Espanya, semblen tenir com a únic objectiu el d’emborratxar-se dia sí i dia també. I parlo de mentre són a Espanya amb tota la intenció, doncs intueixo que deuen ser ben pocs els que saben que quan són a Lloret es troben a Katalonie. Bàsicament viuen de nit i dormen de dia, i també fan alguna escapada a la platja per descomprimir. És un perfil de turista que omple els nombrosos hotels de 2, 3 i 4 estrelles, i algun de cinc, que hi ha repartits per la població.
Però tot i que molta gent ho ignora, a l’entorn de Lloret hi ha unes platges francament magnífiques (a la foto, Cala Canyelles) i, per sort, no totes són de fàcil accés ni estan prou ben senyalitzades. Per altra banda, persones que viuen tot l’any en aquesta població m’han comentat que Lloret també és coneguda com la platja de Jaén (Espanya), de tanta gent que hi va arribar els anys cinquanta i seixanta del segle passat. Em diuen que darrerament alguns d’aquells immigrants estan tornant a Andalusia, la seva terra d’origen, perquè aquí les coses ja no són tan fàcils com havien estat, mentre que a Andalusia la vida és ara molt més còmoda que a mitjan segle passat quan ells van haver de marxar a buscar-se les garrofes lluny de casa. I sense oblidar tampoc que la vida a Andalusia és bastant més barata que a Catalunya. Molts d’aquests immigrants són dels que no han canviat mai de llengua, i a la primera de canvi et diuen allò tan simpàtic de yo llevo aquí cincuenta años y no hablo catalán, pero lo entiendo todo, eh!
Resumint, Lloret és, en general, molt més Espanya que molts pobles del Baix Empordà on, com deia abans, seré a partir de demà. A Lloret, per exemple, aquests dies era ple de banderes espanyoles, en tots els formats i varietats imaginables, des de la clàssica del torOsborne fins a la oficial d’aquell país, passant per laRoja, etc. Intueixo que quan a Catalunya es convoqui el referèndum d’autodeterminació que un dia o altre haurà d’arribar, Lloret serà un dels llocs on el percentatge de vots contraris a la independència serà elevat.
Lloret és un poble que està pagant amb escreix la pesada penitència d’haver optat fa anys per un tipus de turisme ultra massificat, que té l’avantatge d’omplir un munt d’hotels però... gairebé tota la resta de les conseqüències d’aquest turisme són greus inconvenients per a la població, amb nombrosos problemes d’ordre públic, saturació de serveis públics, problemes de mobilitat, etc. Lloret es nodreix bàsicament d’un turisme procedent del centre i de l’est d’Europa. Amb totes les excepcions que calguin, estem parlant d’un personal molt jove que, en bona mesura, arriba a Lloret en autocar i/o en vols low cost. És un model de turisme que, personalment, no m’agrada gens, tot i que a Lloret també t’hi trobes famílies normals, amb nens i tal. Però no és cap secret per a ningú que a Lloret abunden els grups de joves que, mentre són a Espanya, semblen tenir com a únic objectiu el d’emborratxar-se dia sí i dia també. I parlo de mentre són a Espanya amb tota la intenció, doncs intueixo que deuen ser ben pocs els que saben que quan són a Lloret es troben a Katalonie. Bàsicament viuen de nit i dormen de dia, i també fan alguna escapada a la platja per descomprimir. És un perfil de turista que omple els nombrosos hotels de 2, 3 i 4 estrelles, i algun de cinc, que hi ha repartits per la població.
Però tot i que molta gent ho ignora, a l’entorn de Lloret hi ha unes platges francament magnífiques (a la foto, Cala Canyelles) i, per sort, no totes són de fàcil accés ni estan prou ben senyalitzades. Per altra banda, persones que viuen tot l’any en aquesta població m’han comentat que Lloret també és coneguda com la platja de Jaén (Espanya), de tanta gent que hi va arribar els anys cinquanta i seixanta del segle passat. Em diuen que darrerament alguns d’aquells immigrants estan tornant a Andalusia, la seva terra d’origen, perquè aquí les coses ja no són tan fàcils com havien estat, mentre que a Andalusia la vida és ara molt més còmoda que a mitjan segle passat quan ells van haver de marxar a buscar-se les garrofes lluny de casa. I sense oblidar tampoc que la vida a Andalusia és bastant més barata que a Catalunya. Molts d’aquests immigrants són dels que no han canviat mai de llengua, i a la primera de canvi et diuen allò tan simpàtic de yo llevo aquí cincuenta años y no hablo catalán, pero lo entiendo todo, eh!
Resumint, Lloret és, en general, molt més Espanya que molts pobles del Baix Empordà on, com deia abans, seré a partir de demà. A Lloret, per exemple, aquests dies era ple de banderes espanyoles, en tots els formats i varietats imaginables, des de la clàssica del torOsborne fins a la oficial d’aquell país, passant per laRoja, etc. Intueixo que quan a Catalunya es convoqui el referèndum d’autodeterminació que un dia o altre haurà d’arribar, Lloret serà un dels llocs on el percentatge de vots contraris a la independència serà elevat.
dimecres, 20 de juny del 2012
Anar a contracorrent
Ha arribat un moment en què això ja no hi ha qui ho aguanti. Vagis on vagis tothom et parla de la crisi, però gairebé ningú no et proposa solucions serioses... i factibles. Des de fa unes setmanes escoltar les tertúlies radiofòniques o televisives, llegir qualsevol diari, sigui de dretes o d’esquerres, és anar d’ensurt en ensurt. Sembla que cada dia anem a pitjor, i dissortadament no només ho sembla sinó que hi anem. Que si la taxa d’atur, que si la borsa, que si la prima de risc, que si ja gairebé ningú ens vol facilitar crèdit. I cada dia la mateixa cançoneta. Resulta molt decebedor que, mentre els nostres governants i els suposats grans experts en economia parlen i parlen sense dir gran cosa, es veu molt clar que no saben on van ni on ens porten.
El cas dels dirigents de les patronals i els sindicats, uns organismes directament relacionats amb l’ocupació laboral i, per altra banda, fortament subvencionats amb diner públic, és a dir, diner nostre, és de jutjat de guàrdia. A sobre de no ser capaços d’autofinançar-se exclusivament amb les quotes dels seus associats, encara es permeten la gosadia de donar-nos lliçons sobre com s’ha de gestionar tot aquest guirigall. I contínuament fan esmorzars i dinars per impartir la seva doctrina... que segurament ni ells mateixos es creuen. Tot plegat resulta molt decebedor. Això sí, tothom veu que hi ha coses que s’haurien de fer i no es fan. Es continua retallant per allà on ja no s’hauria de retallar més mentre altres epígrafs del pressupost públic semblen intocables. En el fons el que ens passa és que tenim uns governants molt porucs, uns governants que no tenen la voluntat d’assumir els riscos de prendre determinades decisions, necessàries però impopulars. Polítics petits, que només pensen en les properes eleccions i no en les properes generacions. Dirigents polítics que massa sovint van a contracorrent del poble que els paga el sou.
Una curta desconnexió pot anar bé per mirar-se les coses des de la distància, amb una perspectiva diferent. Diuen que ara sí, ara s’han acabat els núvols i les pluges, i arriba el bon temps i la calor. Així que decideixo marxar avui mateix cap a la platja, cap a La Selva o més amunt. Digueu-ne, si voleu, un cap de setmana una mica avançat, res de l’altre món que no es pugui permetre un humil autònom com l’autor d’aquest blog. M’emporto, però, la BlackBerry, que no s’ha de deixar escapar cap ocasió de negoci que s’ho valgui. Tornaré, això sí que ho tinc clar, quan comencin a arribar a les contrades gironines els meus conciutadans de Can Fanga per passar el cap de setmana, que llavors el que no s’aguanta és haver de compartir amb tanta gent aquelles platges tan boniques però més aviat petites. A la meva manera, jo també vaig a contracorrent.
El cas dels dirigents de les patronals i els sindicats, uns organismes directament relacionats amb l’ocupació laboral i, per altra banda, fortament subvencionats amb diner públic, és a dir, diner nostre, és de jutjat de guàrdia. A sobre de no ser capaços d’autofinançar-se exclusivament amb les quotes dels seus associats, encara es permeten la gosadia de donar-nos lliçons sobre com s’ha de gestionar tot aquest guirigall. I contínuament fan esmorzars i dinars per impartir la seva doctrina... que segurament ni ells mateixos es creuen. Tot plegat resulta molt decebedor. Això sí, tothom veu que hi ha coses que s’haurien de fer i no es fan. Es continua retallant per allà on ja no s’hauria de retallar més mentre altres epígrafs del pressupost públic semblen intocables. En el fons el que ens passa és que tenim uns governants molt porucs, uns governants que no tenen la voluntat d’assumir els riscos de prendre determinades decisions, necessàries però impopulars. Polítics petits, que només pensen en les properes eleccions i no en les properes generacions. Dirigents polítics que massa sovint van a contracorrent del poble que els paga el sou.
Una curta desconnexió pot anar bé per mirar-se les coses des de la distància, amb una perspectiva diferent. Diuen que ara sí, ara s’han acabat els núvols i les pluges, i arriba el bon temps i la calor. Així que decideixo marxar avui mateix cap a la platja, cap a La Selva o més amunt. Digueu-ne, si voleu, un cap de setmana una mica avançat, res de l’altre món que no es pugui permetre un humil autònom com l’autor d’aquest blog. M’emporto, però, la BlackBerry, que no s’ha de deixar escapar cap ocasió de negoci que s’ho valgui. Tornaré, això sí que ho tinc clar, quan comencin a arribar a les contrades gironines els meus conciutadans de Can Fanga per passar el cap de setmana, que llavors el que no s’aguanta és haver de compartir amb tanta gent aquelles platges tan boniques però més aviat petites. A la meva manera, jo també vaig a contracorrent.
dilluns, 18 de juny del 2012
Un pecat imperdonable
Fa anys que penso que el Partido Popular porta en el seu ADN polític una obsessió: uniformar lingüísticament tant sí com no tots els racons de l’estat espanyol. Els populares voldrien veure l’ús de la llengua catalana reduït a l’àmbit estrictament familiar... i ben poca cosa més. Als populares els agradaria la desaparició del català en tots els àmbits que no siguin els estrictament privats. En definitiva, amb les seves actuacions els populares pretenen tornar a una situació lingüística molt similar a la que hi havia durant el franquisme. El català, no sé sap ben bé per què, a alguns els produeix una peculiar urticària mental. Sigui com sigui, els populares sempre ens han donat a entendre que, com a mínim, la llengua pròpia de Catalunya els fa més nosa que servei.
En determinats racons de l’estat, però, suavitzen lleugerament el seu discurs anticatalà per tal d’intentar fer-se passar per menys antipàtics i mirar d’arreplegar els vots de quatre despistats. Catalunya n’és un bon exemple. Però a l’hora de la veritat, a l’hora d’establir les lleis i els reglaments que tenen relació amb la qüestió lingüística, tant a Palma com a Barcelona, Madrid i València els populares ens ensenyen, sense dissimular-les gens, les seves vergonyes lingüístiques. D’això, però, la majoria dels catalans en són plenament conscients i, tot i que a Espanya els populares gaudeixen d’una confortable majoria absoluta, a Catalunya només recullen un minso dotze per cent dels vots.
La setmana passada es va produir un canvi de posicionament lingüístic molt preocupant per part dels populares balears respecte els funcionaris públics: desapareix el requeriment de conèixer la llengua catalana. Així, a partir d’ara, quan t’adrecis en la llengua pròpia de les Balears a un funcionari de les Balears et podrà dir que no t’entén i, si vols que t’atengui, hauràs de ser tu qui prescindeixi de la llengua del teu país i hauràs d’expressar-te en la llengua del funcionari. Kafkià! Però tampoc cal escandalitzar-se més del compte perquè, de fet, això ja passava abans, de la mateixa manera que, dissortadament, això també passa sovint a Catalunya. La diferència és que, amb la nova llei balear a la mà, els analfabets lingüístics de les Balears estaran emparats per una nova legalitat.
La setmana passada, a l’hora de votar-se la llei anticatalana hi va haver, però, una excepció que cal remarcar i, des del meu punt de vista, agrair. Una persona, el diputat Pastor (a la foto), va tenir la valentia de votar-hi en contra. Pastor va demostrar ser una persona carregada de sentit comú i sensible amb la seva llengua, la llengua pròpia de les Balears i, tot i les amenaces rebudes per part de la cúpula dirigent del seu partit, es va posicionar en contra de la nova normativa lingüística. A més de diputat autonòmic al Parlament de les Illes Balears Antoni Pastor és el batle de Manacor. De moment el seu partit ja l’ha suspès temporalment de militància, i no l’han fet fora de l’escó perquè no ho poden fer: legalment l’escó és seu. Per la mateixa raó tampoc l’han fet fora de l’alcaldia, però ho faran a la mínima oportunitat que tinguin. No és cap novetat que a qualsevol partit polític el que se mueve no sale en la foto, i el diputat Pastor s’ha mogut sense el permís del politburó del seu partit. I més greu encara, s’ha mogut en favor del català. I això al Partido Popular és un pecat imperdonable.
En determinats racons de l’estat, però, suavitzen lleugerament el seu discurs anticatalà per tal d’intentar fer-se passar per menys antipàtics i mirar d’arreplegar els vots de quatre despistats. Catalunya n’és un bon exemple. Però a l’hora de la veritat, a l’hora d’establir les lleis i els reglaments que tenen relació amb la qüestió lingüística, tant a Palma com a Barcelona, Madrid i València els populares ens ensenyen, sense dissimular-les gens, les seves vergonyes lingüístiques. D’això, però, la majoria dels catalans en són plenament conscients i, tot i que a Espanya els populares gaudeixen d’una confortable majoria absoluta, a Catalunya només recullen un minso dotze per cent dels vots.
La setmana passada es va produir un canvi de posicionament lingüístic molt preocupant per part dels populares balears respecte els funcionaris públics: desapareix el requeriment de conèixer la llengua catalana. Així, a partir d’ara, quan t’adrecis en la llengua pròpia de les Balears a un funcionari de les Balears et podrà dir que no t’entén i, si vols que t’atengui, hauràs de ser tu qui prescindeixi de la llengua del teu país i hauràs d’expressar-te en la llengua del funcionari. Kafkià! Però tampoc cal escandalitzar-se més del compte perquè, de fet, això ja passava abans, de la mateixa manera que, dissortadament, això també passa sovint a Catalunya. La diferència és que, amb la nova llei balear a la mà, els analfabets lingüístics de les Balears estaran emparats per una nova legalitat.
La setmana passada, a l’hora de votar-se la llei anticatalana hi va haver, però, una excepció que cal remarcar i, des del meu punt de vista, agrair. Una persona, el diputat Pastor (a la foto), va tenir la valentia de votar-hi en contra. Pastor va demostrar ser una persona carregada de sentit comú i sensible amb la seva llengua, la llengua pròpia de les Balears i, tot i les amenaces rebudes per part de la cúpula dirigent del seu partit, es va posicionar en contra de la nova normativa lingüística. A més de diputat autonòmic al Parlament de les Illes Balears Antoni Pastor és el batle de Manacor. De moment el seu partit ja l’ha suspès temporalment de militància, i no l’han fet fora de l’escó perquè no ho poden fer: legalment l’escó és seu. Per la mateixa raó tampoc l’han fet fora de l’alcaldia, però ho faran a la mínima oportunitat que tinguin. No és cap novetat que a qualsevol partit polític el que se mueve no sale en la foto, i el diputat Pastor s’ha mogut sense el permís del politburó del seu partit. I més greu encara, s’ha mogut en favor del català. I això al Partido Popular és un pecat imperdonable.
divendres, 15 de juny del 2012
Els fa por la llibertat
Podem discutir sobre qui mana realment a Catalunya però no hi ha dubte que, sigui qui sigui, no li agrada gaire la llibertat. Una de les característiques de Catalunya, tot i que no és un problema exclusiu d’aquestes contrades, és la por que fa als que manen la nostra llibertat, encara que els dirigents sovint s’omplen la boca proclamant el contrari. El discurs teòric ho aguanta tot però la realitat és la que és. Esquematitzant-ho molt, aquesta amalgama tan peculiar i variada que mana a Catalunya, amb unes poc o gens dissimulades relacions entrecreuades, estaria formada per:
• Una gran entitat financera, amb interessos estratègics en importants empreses pertanyents a sectors bàsics de la nostra economia (petroli, autopistes, etc.).
• Un grup mediàtic privat, però fortament subvencionat amb diner públic, que té com a mitjà d’informació de capçalera un emblemàtic diari fundat l’any 1881 per dos igualadins.
• Un govern elegit democràticament però que ja es preocupa de no portar mai la contrària ni interferir amb els actors principals de la cadena de comandament del país.
A banda dels tres actors principals, com en tota obra de teatre hi ha també uns actors secundaris que, en aquest cas, pretensiosament s’autoanomenen societat civil; són quelcom com les comparses necessàries. Estem parlant d’uns partits polítics, unes organitzacions patronals i uns sindicats fortament subvencionats amb diner públic, així com d’una munió d’entitats molt variades que van des del RACC i la Cambra de Comerç fins als círculos dels quals parlàvem l’altre dia. Entre tots ells s’intercanvien directius com si fossin cromos i no saps mai on acaben les influències dels uns i comencen les dels altres. Així, per exemple, ja és una tradició de llarg recorregut que els exconsellers d’economia, i també d’altres departaments, acabin aterrant en alguna d’aquelles empreses estratègiques que dèiem al principi. Pagament de favors? El fet és que gairebé ningú no s’escandalitza d’aquests transvasaments de personal.
El penúltim episodi, molt lamentable, potser de caire menor però força significatiu, és el proper tancament del Canal Català, una televisió privada que ofereix els únics debats polítics veritablement lliures de Catalunya. A principis d’aquesta setmana l’empresa va fer pública una molt versemblant versió dels fets. Els al·ludits com a responsables directes de l’imminent tancament de Canal Català, és a dir, el grup de comunicació que dèiem abans juntament amb un cementiri d’elefants en forma d’organisme públic anomenat CAC, que bàsicament es dedica a exercir la censura de forma més o menys encoberta, encara no hi han dit la seva. En podríem dir el silenci còmplice i segurament no ens equivocaríem gaire.
Davant d’aquestes realitats ens podem preguntar què es pot fer des de la veritable societat civil catalana, suposant que es pugui fer alguna cosa. Doncs sí, sempre es poden fer coses. Per exemple, deixar de treballar amb aquella institució de crèdit. Deixar de comprar o no renovar la subscripció d’aquell diari que dèiem abans. Respecte els partits polítics directament involucrats, no votant-los. And last but not least, denunciar-ho públicament tal com jo faig ara amb aquest article. Els ciutadans, i especialment en la nostra qualitat de consumidors, sempre tenim a les nostres mans la possibilitat de fer coses, encara que siguin petites. Doncs no ens queixem tant i fem-les!
• Una gran entitat financera, amb interessos estratègics en importants empreses pertanyents a sectors bàsics de la nostra economia (petroli, autopistes, etc.).
• Un grup mediàtic privat, però fortament subvencionat amb diner públic, que té com a mitjà d’informació de capçalera un emblemàtic diari fundat l’any 1881 per dos igualadins.
• Un govern elegit democràticament però que ja es preocupa de no portar mai la contrària ni interferir amb els actors principals de la cadena de comandament del país.
A banda dels tres actors principals, com en tota obra de teatre hi ha també uns actors secundaris que, en aquest cas, pretensiosament s’autoanomenen societat civil; són quelcom com les comparses necessàries. Estem parlant d’uns partits polítics, unes organitzacions patronals i uns sindicats fortament subvencionats amb diner públic, així com d’una munió d’entitats molt variades que van des del RACC i la Cambra de Comerç fins als círculos dels quals parlàvem l’altre dia. Entre tots ells s’intercanvien directius com si fossin cromos i no saps mai on acaben les influències dels uns i comencen les dels altres. Així, per exemple, ja és una tradició de llarg recorregut que els exconsellers d’economia, i també d’altres departaments, acabin aterrant en alguna d’aquelles empreses estratègiques que dèiem al principi. Pagament de favors? El fet és que gairebé ningú no s’escandalitza d’aquests transvasaments de personal.
El penúltim episodi, molt lamentable, potser de caire menor però força significatiu, és el proper tancament del Canal Català, una televisió privada que ofereix els únics debats polítics veritablement lliures de Catalunya. A principis d’aquesta setmana l’empresa va fer pública una molt versemblant versió dels fets. Els al·ludits com a responsables directes de l’imminent tancament de Canal Català, és a dir, el grup de comunicació que dèiem abans juntament amb un cementiri d’elefants en forma d’organisme públic anomenat CAC, que bàsicament es dedica a exercir la censura de forma més o menys encoberta, encara no hi han dit la seva. En podríem dir el silenci còmplice i segurament no ens equivocaríem gaire.
Davant d’aquestes realitats ens podem preguntar què es pot fer des de la veritable societat civil catalana, suposant que es pugui fer alguna cosa. Doncs sí, sempre es poden fer coses. Per exemple, deixar de treballar amb aquella institució de crèdit. Deixar de comprar o no renovar la subscripció d’aquell diari que dèiem abans. Respecte els partits polítics directament involucrats, no votant-los. And last but not least, denunciar-ho públicament tal com jo faig ara amb aquest article. Els ciutadans, i especialment en la nostra qualitat de consumidors, sempre tenim a les nostres mans la possibilitat de fer coses, encara que siguin petites. Doncs no ens queixem tant i fem-les!
dimecres, 13 de juny del 2012
Pacte fiscal? Traguem-nos-ho del cap
Com més ens parlen del pacte fiscal menys creuen en la possibilitat que pugui existir. Avís per a navegants: d’aquestes reflexions, la coalició governant a Catalunya no en sortirà gaire ben parada, però la resta de partits amb negoci polític a Catalunya tampoc en sortiran nets ja que, per acció o per omissió, també tenen la seva part de responsabilitat. Espero que no se’m mal interpreti: criticant l’actitud de CiU no estic pas reivindicant els governs tripartits. Tots sabem que si ara estem com estem, també hem de buscar responsabilitats en els que governaven abans per no haver fet la feina que calia quan calia. Em considero amb el necessari coneixement polític per avaluar i comparar els governs actual i anterior, així com els corresponents presidents, un que porta el càrrec de Molt Honorable amb dignitat i un altre que va preferir rebaixar-se institucionalment per passar a ser un simple senador a Madrid (Espanya). Francament, entre en Mas i en Montilla i tot el que representen aquests personatges, em quedo amb en Mas sense dubtar-ne ni un moment.
Fa temps vaig decidir no llegir més propaganda sobre l’anomenat pacte fiscal. Això inclou totes les variants i derivades del terme: concert econòmic, pacte fiscal en la línia del concert econòmic, clau única de la caixa, recaptació de tots els impostos que es paguen a Catalunya, sobirania fiscal, fixar a la baixa els límits de la solidaritat, etc. Tota aquesta xerrameca va deixar d’interessar-me perquè aviat vaig veure que aquestes reivindicacions de Catalunya, per més justes que les puguem considerar, i al meu entendre ho són, resulten del tot inviables. I la raó és ben senzilla: Espanya no ho permetrà mai, perquè no vol i, també, perquè no pot. Espanya no s’ho pot permetre.
Sóc perfectament conscient que pretendre que un polític parli clar és gairebé una utopia. I el contrari de parlar clar és fer-ho en uns termes que no es creu ni qui els defensa. D’aquesta tàctica, per altra banda tan estesa en el món de la política, alguns en diuen marejar la perdiu. I parlem clar, els que defensen en públic tota aquesta història del pacte fiscal només estan marejant la perdiu, ens estan vacil·lant, estan guanyant temps vés a saber amb quin objectiu, perquè saben perfectament que defensen quelcom impossible. I parlo expressament dels que ho defensen en públic perquè, privadament, de seguida t’admeten que la realitat és la que és. S’han de dir les coses pel seu nom, la realitat del pacte fiscal és que no n’hi haurà mai, almenys en els termes de sobirania fiscal que ens el presenten.
I si algun dia ens diuen que ja hi ha un pacte fiscal amb Espanya, tingueu per segur que no s’assemblarà gens a la moto que ens estan venent. Tothom que hagi pactat, tothom que es dediqui a negociar amb un tercer, tothom amb dos dits de front sap que el pacte fiscal unilateral, que fins al moment només es tracta d’això, se’l pot anomenar de moltes maneres, però mai pacte. Per pactar cal que les dues parts en conflicte (Catalunya i Espanya) es posin d’acord. I això no passarà. I com dèiem, si algun dia ens diuen que ja hi ha pacte, vigileu el cupo perquè segur que hi haurà trampa. Més important que el pacte, que només és el marc, se’n digui concert econòmic o d’una altra manera, hi ha el cupo que es negocia cada any. El cupo és la concreció del concert econòmic expressada en euros.
Fa temps vaig decidir no llegir més propaganda sobre l’anomenat pacte fiscal. Això inclou totes les variants i derivades del terme: concert econòmic, pacte fiscal en la línia del concert econòmic, clau única de la caixa, recaptació de tots els impostos que es paguen a Catalunya, sobirania fiscal, fixar a la baixa els límits de la solidaritat, etc. Tota aquesta xerrameca va deixar d’interessar-me perquè aviat vaig veure que aquestes reivindicacions de Catalunya, per més justes que les puguem considerar, i al meu entendre ho són, resulten del tot inviables. I la raó és ben senzilla: Espanya no ho permetrà mai, perquè no vol i, també, perquè no pot. Espanya no s’ho pot permetre.
Sóc perfectament conscient que pretendre que un polític parli clar és gairebé una utopia. I el contrari de parlar clar és fer-ho en uns termes que no es creu ni qui els defensa. D’aquesta tàctica, per altra banda tan estesa en el món de la política, alguns en diuen marejar la perdiu. I parlem clar, els que defensen en públic tota aquesta història del pacte fiscal només estan marejant la perdiu, ens estan vacil·lant, estan guanyant temps vés a saber amb quin objectiu, perquè saben perfectament que defensen quelcom impossible. I parlo expressament dels que ho defensen en públic perquè, privadament, de seguida t’admeten que la realitat és la que és. S’han de dir les coses pel seu nom, la realitat del pacte fiscal és que no n’hi haurà mai, almenys en els termes de sobirania fiscal que ens el presenten.
I si algun dia ens diuen que ja hi ha un pacte fiscal amb Espanya, tingueu per segur que no s’assemblarà gens a la moto que ens estan venent. Tothom que hagi pactat, tothom que es dediqui a negociar amb un tercer, tothom amb dos dits de front sap que el pacte fiscal unilateral, que fins al moment només es tracta d’això, se’l pot anomenar de moltes maneres, però mai pacte. Per pactar cal que les dues parts en conflicte (Catalunya i Espanya) es posin d’acord. I això no passarà. I com dèiem, si algun dia ens diuen que ja hi ha pacte, vigileu el cupo perquè segur que hi haurà trampa. Més important que el pacte, que només és el marc, se’n digui concert econòmic o d’una altra manera, hi ha el cupo que es negocia cada any. El cupo és la concreció del concert econòmic expressada en euros.
diumenge, 10 de juny del 2012
Un rescat que ens diuen que no és un rescat
A veure, em sembla que veient com els nostres governants ens prenen cínicament per imbècils, potser comença a ser l’hora de parlar clar i de dir les coses pel seu nom. De clar i didàctic ho intento ser sempre, però ara toca anar al gra i deixar de banda els eufemismes, les expressions de doble sentit i el sempre ambigu llenguatge políticament correcte. Ara cal utilitzar paraules senzilles que entengui tothom. Avui em centro en el govern espanyol, que mentre els catalans no resolguem el nostre problema encara és el nostre govern. I ho circumscric a l’àmbit espanyol perquè, a part de donar alguna opinió més o menys assenyada, el govern de la Generalitat poca cosa hi pot fer en tot això del rescat europeu que ens diuen que no és un rescat.
Pretenen convèncer-nos que el rescat europeu anunciat dissabte anirà dirigit exclusivament al sector financer espanyol i només afectarà unes poques entitats en greus dificultats que expressament ho demanin. Parlo bàsicament dels bancs creats recentment i que s’han nodrit dels actius –pocs– i passius –molts– de les tradicionals caixes d’estalvis de gestió política. És a dir, encara que formalment Bankia i CatalunyaCaixa són bancs, tots sabem que el problema s’origina a les caixes que depenien dels governs autonòmics de Madrid, Catalunya, Galícia, València, etc. Totes aquestes entitats tenen com a característica comuna l’amiguisme polític que s’hi havia instal·lat, combinat amb les incapacitats manifestes de gestió de les persones que hi havia al capdavant. És a dir, estem parlant d’una gestió basada en el clientelisme polític i totalment oposada a la gestió estrictament professional que se suposa ha de fer un banquer.
Les causes de la fallida han sigut, bàsicament, dues. La primera ja ha estat apuntada abans: una gestió nefasta d’uns personatges professionalment insolvents i, per tant, incapaços de gestionar no ja una entitat financera sinó ni tan sols la botiga de la cantonada. Aquí hi podem afegir que alguns directius, vull pensar que no tots, eren a més a més uns aprofitats amb moltes més galtes que sentit de la moralitat. Individus que només anaven a omplir-se les butxaques, ja fossin les pròpies o les del partit polític o sindicat que els havia col·locat al consell. La segona causa té a veure amb la manca de vigilància i control per part del Banco de España, que no hem d’oblidar que gairebé no té cap altre feina que vigilar de prop el funcionament de les entitats financeres. El fet evident és que la combinació d’aquestes dues causalitats ha estat letal, i ara tots plegats en pagarem les conseqüències.
Qui pagarà aquesta disbauxa financera? Encara que dissabte el ministre de Guindos, amb aquell cinisme que el caracteritza, ens va assegurar que aquest rescat que ens diuen que no és un rescat afectarà exclusivament les entitats financeres i no el conjunt del país, ell sap perfectament que no és així. Els diners europeus en forma de crèdit no aniran directament a les entitats financeres que els demanin sinó que es canalitzaran a través del FROB i, per tant, en cas d’impagaments, que segur que n’hi haurà, l’estat espanyol és qui finalment se n’haurà de fer càrrec. És a dir, formalment nosaltres no rebrem els crèdits, els rebran els bancs via FROB, però els ciutadans hi posem l’aval. I quan el creditor no paga, qui paga és l’avalador.
Aquí hi ha hagut un clar lladronici per part dels dirigents d’aquestes entitats, o una estafa o digueu-li el nom que vulgueu. Com dèiem abans, resulta del tot irrellevant que alguns d’aquests individus no s’enriquissin personalment sinó que treballessin en favor del seu partit o del seu sindicat. Aquesta circumstància no treu gravetat al delicte. Un lladre és un lladre amb independència del destí que doni al producte del seu robatori. És com si ara ens diguessin que el socialista Narcís Serra ha fet un donatiu a Metges sense Fronteres amb els diners rebuts de la caixa que va presidir i que va deixar en fallida. No val com a excusa. Això lliga, però, amb el tema dels sous desorbitats que es fixaven aquests personatges, així com les forassenyades pensions de jubilació. També fa molt mal als ulls, sí, i possiblement és de jutjat de guàrdia, sí, però no deixa de ser la xocolata del lloro d’aquest gran disbarat financer.
I el presidente Rajoy, n’ha dit alguna cosa? Doncs fins ara no, que avui juga la roja i ell, tan campante, se n’ha anat a Polònia a animar els seus. Prioritzar la banalitat d’un partit de futbol per davant de l’episodi econòmic més greu que s’ha produït a Espanya en molts anys només és el resultat d’una actitud tan irresponsable com mancada de sentit d’estat. Tot plegat resulta molt decebedor tot i que, això sí, hi ha diferents graus d’irresponsabilitat. Alguns encara no enyorem Zapatero, que en bona mesura és el culpable del que ens està passant per no haver actuat com calia fa quatre anys, quan tocava fer-ho. Que cada palo aguante su vela.
***
Afegitó de l’11 de juny: ahir al migdia, després d’escriure aquest article i abans d’agafar l’avió per anar a Polònia a veure com no guanyava la roja, Rajoy va convocar una roda de premsa per repetir, més o menys, el mateix discurs que el dia anterior havia fet el ministre de Guindos. En fi, més val tard que mai. En canvi, l’encarregada de la franquícia catalana del seu partit, una senyora que sempre està disposada a opinar sobre qualsevol tema que se li posi per davant, sobre el rescat de la banca espanyola no em consta que hagi obert boca. Estrany. Potser unes enquestes electorals que no l'afavorien gaire, fetes públiques dissabte, hi tenen quelcom a veure.
Pretenen convèncer-nos que el rescat europeu anunciat dissabte anirà dirigit exclusivament al sector financer espanyol i només afectarà unes poques entitats en greus dificultats que expressament ho demanin. Parlo bàsicament dels bancs creats recentment i que s’han nodrit dels actius –pocs– i passius –molts– de les tradicionals caixes d’estalvis de gestió política. És a dir, encara que formalment Bankia i CatalunyaCaixa són bancs, tots sabem que el problema s’origina a les caixes que depenien dels governs autonòmics de Madrid, Catalunya, Galícia, València, etc. Totes aquestes entitats tenen com a característica comuna l’amiguisme polític que s’hi havia instal·lat, combinat amb les incapacitats manifestes de gestió de les persones que hi havia al capdavant. És a dir, estem parlant d’una gestió basada en el clientelisme polític i totalment oposada a la gestió estrictament professional que se suposa ha de fer un banquer.
Les causes de la fallida han sigut, bàsicament, dues. La primera ja ha estat apuntada abans: una gestió nefasta d’uns personatges professionalment insolvents i, per tant, incapaços de gestionar no ja una entitat financera sinó ni tan sols la botiga de la cantonada. Aquí hi podem afegir que alguns directius, vull pensar que no tots, eren a més a més uns aprofitats amb moltes més galtes que sentit de la moralitat. Individus que només anaven a omplir-se les butxaques, ja fossin les pròpies o les del partit polític o sindicat que els havia col·locat al consell. La segona causa té a veure amb la manca de vigilància i control per part del Banco de España, que no hem d’oblidar que gairebé no té cap altre feina que vigilar de prop el funcionament de les entitats financeres. El fet evident és que la combinació d’aquestes dues causalitats ha estat letal, i ara tots plegats en pagarem les conseqüències.
Qui pagarà aquesta disbauxa financera? Encara que dissabte el ministre de Guindos, amb aquell cinisme que el caracteritza, ens va assegurar que aquest rescat que ens diuen que no és un rescat afectarà exclusivament les entitats financeres i no el conjunt del país, ell sap perfectament que no és així. Els diners europeus en forma de crèdit no aniran directament a les entitats financeres que els demanin sinó que es canalitzaran a través del FROB i, per tant, en cas d’impagaments, que segur que n’hi haurà, l’estat espanyol és qui finalment se n’haurà de fer càrrec. És a dir, formalment nosaltres no rebrem els crèdits, els rebran els bancs via FROB, però els ciutadans hi posem l’aval. I quan el creditor no paga, qui paga és l’avalador.
Aquí hi ha hagut un clar lladronici per part dels dirigents d’aquestes entitats, o una estafa o digueu-li el nom que vulgueu. Com dèiem abans, resulta del tot irrellevant que alguns d’aquests individus no s’enriquissin personalment sinó que treballessin en favor del seu partit o del seu sindicat. Aquesta circumstància no treu gravetat al delicte. Un lladre és un lladre amb independència del destí que doni al producte del seu robatori. És com si ara ens diguessin que el socialista Narcís Serra ha fet un donatiu a Metges sense Fronteres amb els diners rebuts de la caixa que va presidir i que va deixar en fallida. No val com a excusa. Això lliga, però, amb el tema dels sous desorbitats que es fixaven aquests personatges, així com les forassenyades pensions de jubilació. També fa molt mal als ulls, sí, i possiblement és de jutjat de guàrdia, sí, però no deixa de ser la xocolata del lloro d’aquest gran disbarat financer.
I el presidente Rajoy, n’ha dit alguna cosa? Doncs fins ara no, que avui juga la roja i ell, tan campante, se n’ha anat a Polònia a animar els seus. Prioritzar la banalitat d’un partit de futbol per davant de l’episodi econòmic més greu que s’ha produït a Espanya en molts anys només és el resultat d’una actitud tan irresponsable com mancada de sentit d’estat. Tot plegat resulta molt decebedor tot i que, això sí, hi ha diferents graus d’irresponsabilitat. Alguns encara no enyorem Zapatero, que en bona mesura és el culpable del que ens està passant per no haver actuat com calia fa quatre anys, quan tocava fer-ho. Que cada palo aguante su vela.
***
Afegitó de l’11 de juny: ahir al migdia, després d’escriure aquest article i abans d’agafar l’avió per anar a Polònia a veure com no guanyava la roja, Rajoy va convocar una roda de premsa per repetir, més o menys, el mateix discurs que el dia anterior havia fet el ministre de Guindos. En fi, més val tard que mai. En canvi, l’encarregada de la franquícia catalana del seu partit, una senyora que sempre està disposada a opinar sobre qualsevol tema que se li posi per davant, sobre el rescat de la banca espanyola no em consta que hagi obert boca. Estrany. Potser unes enquestes electorals que no l'afavorien gaire, fetes públiques dissabte, hi tenen quelcom a veure.
divendres, 8 de juny del 2012
Meditant
He revisat els diaris així com les piulades que he anat publicant al twitter aquests dies i hi trobo tants temes per comentar que avui no m’acabo de decantar per cap. Mentre hi medito, podeu gaudir d’aquesta imponent vista de Montserrat, amb La Roca Foradada a l’esquerra, tal com es veia fa pocs dies des de la part del darrere de Can Massana. Bon cap de setmana!
dimecres, 6 de juny del 2012
Els tics dictatorials d’un president elegit democràticament
Tot i que no és cap secret per a ningú que Bolívia té el rècord mundial de cops d’estat, vull començar dient quelcom que per a mi és una pura obvietat: Evo Morales és el president legítim de Bolívia per haver guanyat les eleccions presidencials del seu país i no pas per un cop d’estat com els encapçalats per la majoria dels seus antecessors en el càrrec. En aquest sentit, s’ha de dir que Evo Morales és una de les poques excepcions que confirmen la trista regla de la Bolívia colpista dels últims cent anys. Per tant, en la forma democràtica d’accedir al càrrec no hi ha cap dubte que Evo Morales és un president elegit democràticament. Però dit això, cal recordar també que, un cop ocupat al càrrec de president, algunes de les seves actuacions han estat bastant desafortunades per poc o gens democràtiques, i han generat una gran inseguretat jurídica en aquell país. En aquestes situacions, la primera conseqüència pràctica és que els inversors locals i estrangers agafen por i es frenen en sec les inversions, amb tot el que això comporta pel fre del benestar i creixement del país.
Amb el seu peculiar tarannà com a governant ha establert unes originals regles d’actuació que es poden fàcilment titllar d’antidemocràtiques sense por d’equivocar-nos. Evo Morales explica amb tota naturalitat a qui el vulgui escoltar que determinades lleis no hi són per ser complertes ni menys encara perquè els governants s’hi sotmetin. Segons Morales, el que compta per davant de tot és el dret del governant democràticament elegit per tirar endavant els seus projectes, i aquesta voluntat passa per davant de les lleis vigents, unes lleis que, per a Morales, resulten més una nosa que una garantia jurídica vàlida per a tothom. Què passa, doncs, a Bolívia, si, com passa sovint, una decisió del president Morales xoca amb l’ordenament jurídic vigent? Doncs és ben senzill: primer es pren la decisió i es tira endavant l’acte de govern, i a continuació es fa una llei a mida per tal que una il·legalitat manifesta tingui després alguna aparença de legalitat. El president Morales va batejar el mecanisme pervers de fer-se la llei a mida amb posterioritat a l’acte de govern, un sistema gens democràtic però tremendament efectiu, amb la fórmula le meto nomás.
Aquest mecanisme antidemocràtic, que tampoc es va inventar Morales sinó que d’exemples similars la història n’és plena, de moment l’ajuda a governar amb comoditat, tot i que a ningú se li escapa que alhora genera una manca de seguretat jurídica, amb les conseqüències comentades abans. I arribats aquí sí que podríem dir que Evo Morales, que va accedir a la presidència del seu país democràticament, un cop ocupat el càrrec ha deixat de banda els principis democràtics per esdevenir una mena de dictador. Avui en dia Morales fa i desfà a discreció com si Bolívia fos la seva finca particular. El seu equip d’assessors legals s’ocupa després d’anar elaborant i enviant al parlament noves lleis fetes a mida per tal que les seves contínues il·legalitats com a governant es vagin tapant amb una aparença de legalitat. I Morales no només no se n’amaga sinó que encara presumeix d’utilitzar un sistema propi de les dictadures. La meva conclusió és que Morales, que inicialment semblava un dirigent polític demòcrata, ha esdevingut un dictador. Un dictador sense cop d’estat i elegit pel poble, això sí, però al capdavall un dictador.
Amb el seu peculiar tarannà com a governant ha establert unes originals regles d’actuació que es poden fàcilment titllar d’antidemocràtiques sense por d’equivocar-nos. Evo Morales explica amb tota naturalitat a qui el vulgui escoltar que determinades lleis no hi són per ser complertes ni menys encara perquè els governants s’hi sotmetin. Segons Morales, el que compta per davant de tot és el dret del governant democràticament elegit per tirar endavant els seus projectes, i aquesta voluntat passa per davant de les lleis vigents, unes lleis que, per a Morales, resulten més una nosa que una garantia jurídica vàlida per a tothom. Què passa, doncs, a Bolívia, si, com passa sovint, una decisió del president Morales xoca amb l’ordenament jurídic vigent? Doncs és ben senzill: primer es pren la decisió i es tira endavant l’acte de govern, i a continuació es fa una llei a mida per tal que una il·legalitat manifesta tingui després alguna aparença de legalitat. El president Morales va batejar el mecanisme pervers de fer-se la llei a mida amb posterioritat a l’acte de govern, un sistema gens democràtic però tremendament efectiu, amb la fórmula le meto nomás.
Aquest mecanisme antidemocràtic, que tampoc es va inventar Morales sinó que d’exemples similars la història n’és plena, de moment l’ajuda a governar amb comoditat, tot i que a ningú se li escapa que alhora genera una manca de seguretat jurídica, amb les conseqüències comentades abans. I arribats aquí sí que podríem dir que Evo Morales, que va accedir a la presidència del seu país democràticament, un cop ocupat el càrrec ha deixat de banda els principis democràtics per esdevenir una mena de dictador. Avui en dia Morales fa i desfà a discreció com si Bolívia fos la seva finca particular. El seu equip d’assessors legals s’ocupa després d’anar elaborant i enviant al parlament noves lleis fetes a mida per tal que les seves contínues il·legalitats com a governant es vagin tapant amb una aparença de legalitat. I Morales no només no se n’amaga sinó que encara presumeix d’utilitzar un sistema propi de les dictadures. La meva conclusió és que Morales, que inicialment semblava un dirigent polític demòcrata, ha esdevingut un dictador. Un dictador sense cop d’estat i elegit pel poble, això sí, però al capdavall un dictador.
dilluns, 4 de juny del 2012
Jo no sóc independentista
Tal vegada recordareu l’article que portava per títol Jo no sóc catalanista. Llegint aquell títol alguns potser vàreu pensar que allò era una provocació simpàtica de qui escriu aquest blog, i certament no puc pas negar que la cosa anava una mica per aquí. En qualsevol cas la provocació es limitava al títol, perquè de vegades has de fer mans i mànigues per cridar l’atenció del lector habitual, i alhora buscar-ne de nous. Però títol a banda, el contingut d’aquell article deixava ben clar el meu punt de vista sobre el catalanisme i els catalanistes.
L’article d’avui porta el títol que porta, i tampoc no discutiré que potser té la seva dosi d’innocent provocació. El fet cert és, però, que quan algú m’ho pregunta, jo no tinc costum de declarar-me com a independentista. Avui intentaré explicar-ho. Hi ha dues causes per no identificar-me amb l’independentisme català oficial. La primera és que es tracta d’un terme que amb els anys s’ha anat prostituint, i ara mateix no em sento gens identificat amb determinats col·lectius que, als efectes pràctics, se l’han apropiat gairebé en exclusiva. I és que algunes persones encara pretenen que només es pot ser independentista des de l’esquerra, i com més esquerranosa millor, quan és més que evident que, almenys a Catalunya, l’independentisme és un moviment políticament transversal. I sort en tenim! Vaja, que la visió del món que tenen les CUP es troba a les antípodes de les meves idees econòmiques i polítiques.
Bé, això serien les formes que d’alguna manera justificarien la meva incomoditat amb el terme independentisme, però anem ara al fons de l’assumpte. Ben entrats al segle XXI i vivint en un món tan interrelacionat com el nostre, penso que declarar-se independentista, així, sense més explicacions, és una mica com tornar a l’antigor. És com oblidar-se del correu electrònic i els telèfons intel·ligents i tornar al telegrama i a aquells telèfons negres de baquelita que per marcar el numero s’havia de girar un disc. Avui en dia hi ha tanta dependència mútua entre persones i territoris, volguda o imposada per la realitat que ens envolta, que declarar-se independentista és, més que un error, una utopia. Ni tan sols un país tan suposadament aïllat del món com Corea del Nord pot pretendre ser independent. Així, més que parlar d’independència el que ens cal és redefinir les nostres relacions i les nostres actuals dependències.
Sobre la nostra vinculació amb el territori, una vinculació que acaba definint una identitat nacional o, si més no, administrativa, existeixen al meu entendre tres adscripcions molt clares. Bàsicament cadascú de nosaltres és d’un poble o d’una ciutat, sigui per haver-hi nascut o per viure-hi i trobar-s'hi com a casa. Pels mateixos motius també som d’un país i, finalment, d’un continent. En el meu cas particular, sóc barceloní, català i europeu. Així, de tots els nivells administratius que actualment regulen la nostra vida i escuren les nostres butxaques, n’hi ha uns quants que es podrien perfectament eliminar, bàsicament perquè no ens aporten res de positiu, i les seves funcions que es considerin útils per a la societat podrien ser perfectament assumides pels nivells superior o inferior de l’escala burocràtica vigent.
Així, partint dels nostres ajuntaments -primer nivell administratiu- passaríem directament a la Generalitat de Catalunya -segon nivell-, eliminant els nivells administratius de les comarques, les vegueries que alguns encara reivindiquen amb nostàlgia, i les obsoletes províncies. No cal dir que aquesta simplificació administrativa no exclou la possibilitat que es poguessin mancomunar determinats serveis entre diversos ajuntaments. Però per fer això només cal que els consistoris es posin d’acord i no hi veig, per tant, cap necessitat de crear un nou nivell polític i/o administratiu que actuï com a tutor de l’alcalde. Aquesta simplificació administrativa tampoc hauria de condicionar la possibilitat que la llei electoral establís unes circumscripcions electorals diferents de les actuals. Continuant amb la meva proposta de simplificació administrativa, de la Generalitat de Catalunya passaríem directament a la Unió Europea -tercer nivell-. Ras i curt, en el meu cas jo proposo l’eix Barcelona*Catalunya*Europa, amb la millor voluntat, això ho dono per descomptat, de mantenir unes excel·lents relacions amb tots els nostres veïns.
L’article d’avui porta el títol que porta, i tampoc no discutiré que potser té la seva dosi d’innocent provocació. El fet cert és, però, que quan algú m’ho pregunta, jo no tinc costum de declarar-me com a independentista. Avui intentaré explicar-ho. Hi ha dues causes per no identificar-me amb l’independentisme català oficial. La primera és que es tracta d’un terme que amb els anys s’ha anat prostituint, i ara mateix no em sento gens identificat amb determinats col·lectius que, als efectes pràctics, se l’han apropiat gairebé en exclusiva. I és que algunes persones encara pretenen que només es pot ser independentista des de l’esquerra, i com més esquerranosa millor, quan és més que evident que, almenys a Catalunya, l’independentisme és un moviment políticament transversal. I sort en tenim! Vaja, que la visió del món que tenen les CUP es troba a les antípodes de les meves idees econòmiques i polítiques.
Bé, això serien les formes que d’alguna manera justificarien la meva incomoditat amb el terme independentisme, però anem ara al fons de l’assumpte. Ben entrats al segle XXI i vivint en un món tan interrelacionat com el nostre, penso que declarar-se independentista, així, sense més explicacions, és una mica com tornar a l’antigor. És com oblidar-se del correu electrònic i els telèfons intel·ligents i tornar al telegrama i a aquells telèfons negres de baquelita que per marcar el numero s’havia de girar un disc. Avui en dia hi ha tanta dependència mútua entre persones i territoris, volguda o imposada per la realitat que ens envolta, que declarar-se independentista és, més que un error, una utopia. Ni tan sols un país tan suposadament aïllat del món com Corea del Nord pot pretendre ser independent. Així, més que parlar d’independència el que ens cal és redefinir les nostres relacions i les nostres actuals dependències.
Sobre la nostra vinculació amb el territori, una vinculació que acaba definint una identitat nacional o, si més no, administrativa, existeixen al meu entendre tres adscripcions molt clares. Bàsicament cadascú de nosaltres és d’un poble o d’una ciutat, sigui per haver-hi nascut o per viure-hi i trobar-s'hi com a casa. Pels mateixos motius també som d’un país i, finalment, d’un continent. En el meu cas particular, sóc barceloní, català i europeu. Així, de tots els nivells administratius que actualment regulen la nostra vida i escuren les nostres butxaques, n’hi ha uns quants que es podrien perfectament eliminar, bàsicament perquè no ens aporten res de positiu, i les seves funcions que es considerin útils per a la societat podrien ser perfectament assumides pels nivells superior o inferior de l’escala burocràtica vigent.
Així, partint dels nostres ajuntaments -primer nivell administratiu- passaríem directament a la Generalitat de Catalunya -segon nivell-, eliminant els nivells administratius de les comarques, les vegueries que alguns encara reivindiquen amb nostàlgia, i les obsoletes províncies. No cal dir que aquesta simplificació administrativa no exclou la possibilitat que es poguessin mancomunar determinats serveis entre diversos ajuntaments. Però per fer això només cal que els consistoris es posin d’acord i no hi veig, per tant, cap necessitat de crear un nou nivell polític i/o administratiu que actuï com a tutor de l’alcalde. Aquesta simplificació administrativa tampoc hauria de condicionar la possibilitat que la llei electoral establís unes circumscripcions electorals diferents de les actuals. Continuant amb la meva proposta de simplificació administrativa, de la Generalitat de Catalunya passaríem directament a la Unió Europea -tercer nivell-. Ras i curt, en el meu cas jo proposo l’eix Barcelona*Catalunya*Europa, amb la millor voluntat, això ho dono per descomptat, de mantenir unes excel·lents relacions amb tots els nostres veïns.
divendres, 1 de juny del 2012
Disset minuts de retard no disculpat i una absència no explicada, o la desconsideració municipal envers uns ciutadans
Quan i on: abans d’ahir al vespre, dimecres 30 de maig, a la seu del districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. El regidor del districte ens havia convocat a una sessió informativa sobre la nova xarxa de bus de Barcelona. A l’hora prevista, 7 del vespre, ja hi havia la sala preparada i els tècnics que havien de donar les explicacions llestos per començar, així com una vintena llarga de persones disposades a escoltar-los. Però l’encarregada de presentar l’acte no ho va fer fins a les 19.17, és a dir, amb disset minuts de retard. Bé, l’acte va transcórrer amb tota normalitat i al final s’obrí un torn d’intervencions dels assistents. Quan va arribar el meu torn vaig exposar la meva sorpresa per l’absència d’una explicació sobre la no presència de l’autoritat municipal que ens havia convocat, i també vaig manifestar la meva estranyesa per la manca de disculpes als presents pels disset minuts de retard injustificat amb què l’Ajuntament ens va obsequiar. No hi va haver cap resposta per part dels membres de la taula, només un silenci incòmode que ho deia tot. La senyora que tenia asseguda al meu costat em va comentar, divertida, la seva sorpresa per aquella manera tan silenciosa de respondre’m.
Acabada la sessió, quan tots els assistents ens disposàvem a marxar, l’encarregada de presentar l’acte se’m va acostar mostrant la seva estranyesa per la meva intervenció. Va intentar justificar el retard despatxant-ho amb un misteriós “havíem d’esperar que arribés la gent”, sense més detalls i sense cap disculpa per part seva. Intueixo que “la gent” esmentada devien ser unes poques persones que van arribar més tard de l’hora convinguda, però tampoc ho sé del cert perquè no m’ho va aclarir. Per acabar-ho d’adobar, no em va donar cap explicació sobre l’absència del conseller del districte que ens havia convocat a l’acte. No es va queixar ningú més, i algunes persones es miraven a distància, de reüll, la nostra conversa, i vaig tenir la sensació que alguns empleats municipals presents a la sala em miraven com si fos un marcià. Ho puc arribar a entendre, però no justificar, segurament no hi deuen estar acostumats. A la sortida, però, se’m va acostar una persona que em va dir: “deu ser la primera vegada que véns, oi? Et felicito, perquè aquests retards injustificats són marca de la casa i mai ningú no es queixa, i és bo que tu ho hagis fet”.
No és cap secret que, dissortadament, la puntualitat no és encara un dels valors incorporats a la nostra societat, amb tot el que això comporta per a la tradicional manca de competitivitat d’aquest país. I si algú en dubta només li cal creuar els Pirineus per veure com funcionen aquestes coses a l’Europa endreçada. Aquí, en canvi, no es dóna cap importància a fer perdre inútilment el temps a la gent. Poca broma, disset minuts aplicats a una vintena llarga de persones són una innecessària pèrdua de temps equivalent a una jornada laboral completa. Es comença considerant normal una descortesia com la de dimecres i s’acaba donant per bo l’incompliment del programa electoral del partit que governa la ciutat: en campanya electoral es va comprometre a tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià i a dia d’avui el més calent és a l’aigüera. Tenint en compte que ja fa més d’un any de les eleccions municipals, haig de confessar que vaig anar a la reunió pensant que aprofitaria la presencia de la màxima autoritat del districte per preguntar-li sobre aquest assumpte que tenim pendent al barri. Però com que no ho vaig poder fer ho faig ara mitjançant aquest escrit, que faig arribar a l’alcalde i al nostre regidor del districte per si hi tenen alguna cosa a dir.
Acabada la sessió, quan tots els assistents ens disposàvem a marxar, l’encarregada de presentar l’acte se’m va acostar mostrant la seva estranyesa per la meva intervenció. Va intentar justificar el retard despatxant-ho amb un misteriós “havíem d’esperar que arribés la gent”, sense més detalls i sense cap disculpa per part seva. Intueixo que “la gent” esmentada devien ser unes poques persones que van arribar més tard de l’hora convinguda, però tampoc ho sé del cert perquè no m’ho va aclarir. Per acabar-ho d’adobar, no em va donar cap explicació sobre l’absència del conseller del districte que ens havia convocat a l’acte. No es va queixar ningú més, i algunes persones es miraven a distància, de reüll, la nostra conversa, i vaig tenir la sensació que alguns empleats municipals presents a la sala em miraven com si fos un marcià. Ho puc arribar a entendre, però no justificar, segurament no hi deuen estar acostumats. A la sortida, però, se’m va acostar una persona que em va dir: “deu ser la primera vegada que véns, oi? Et felicito, perquè aquests retards injustificats són marca de la casa i mai ningú no es queixa, i és bo que tu ho hagis fet”.
No és cap secret que, dissortadament, la puntualitat no és encara un dels valors incorporats a la nostra societat, amb tot el que això comporta per a la tradicional manca de competitivitat d’aquest país. I si algú en dubta només li cal creuar els Pirineus per veure com funcionen aquestes coses a l’Europa endreçada. Aquí, en canvi, no es dóna cap importància a fer perdre inútilment el temps a la gent. Poca broma, disset minuts aplicats a una vintena llarga de persones són una innecessària pèrdua de temps equivalent a una jornada laboral completa. Es comença considerant normal una descortesia com la de dimecres i s’acaba donant per bo l’incompliment del programa electoral del partit que governa la ciutat: en campanya electoral es va comprometre a tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià i a dia d’avui el més calent és a l’aigüera. Tenint en compte que ja fa més d’un any de les eleccions municipals, haig de confessar que vaig anar a la reunió pensant que aprofitaria la presencia de la màxima autoritat del districte per preguntar-li sobre aquest assumpte que tenim pendent al barri. Però com que no ho vaig poder fer ho faig ara mitjançant aquest escrit, que faig arribar a l’alcalde i al nostre regidor del districte per si hi tenen alguna cosa a dir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)