Pacte fiscal? Traguem-nos-ho del cap

Com més ens parlen del pacte fiscal menys creuen en la possibilitat que pugui existir. Avís per a navegants: d’aquestes reflexions, la coalició governant a Catalunya no en sortirà gaire ben parada, però la resta de partits amb negoci polític a Catalunya tampoc en sortiran nets ja que, per acció o per omissió, també tenen la seva part de responsabilitat. Espero que no se’m mal interpreti: criticant l’actitud de CiU no estic pas reivindicant els governs tripartits. Tots sabem que si ara estem com estem, també hem de buscar responsabilitats en els que governaven abans per no haver fet la feina que calia quan calia. Em considero amb el necessari coneixement polític per avaluar i comparar els governs actual i anterior, així com els corresponents presidents, un que porta el càrrec de Molt Honorable amb dignitat i un altre que va preferir rebaixar-se institucionalment per passar a ser un simple senador a Madrid (Espanya). Francament, entre en Mas i en Montilla i tot el que representen aquests personatges, em quedo amb en Mas sense dubtar-ne ni un moment.

Fa temps vaig decidir no llegir més propaganda sobre l’anomenat pacte fiscal. Això inclou totes les variants i derivades del terme: concert econòmic, pacte fiscal en la línia del concert econòmic, clau única de la caixa, recaptació de tots els impostos que es paguen a Catalunya, sobirania fiscal, fixar a la baixa els límits de la solidaritat, etc. Tota aquesta xerrameca va deixar d’interessar-me perquè aviat vaig veure que aquestes reivindicacions de Catalunya, per més justes que les puguem considerar, i al meu entendre ho són, resulten del tot inviables. I la raó és ben senzilla: Espanya no ho permetrà mai, perquè no vol i, també, perquè no pot. Espanya no s’ho pot permetre.

Sóc perfectament conscient que pretendre que un polític parli clar és gairebé una utopia. I el contrari de parlar clar és fer-ho en uns termes que no es creu ni qui els defensa. D’aquesta tàctica, per altra banda tan estesa en el món de la política, alguns en diuen marejar la perdiu. I parlem clar, els que defensen en públic tota aquesta història del pacte fiscal només estan marejant la perdiu, ens estan vacil·lant, estan guanyant temps vés a saber amb quin objectiu, perquè saben perfectament que defensen quelcom impossible. I parlo expressament dels que ho defensen en públic perquè, privadament, de seguida t’admeten que la realitat és la que és. S’han de dir les coses pel seu nom, la realitat del pacte fiscal és que no n’hi haurà mai, almenys en els termes de sobirania fiscal que ens el presenten.

I si algun dia ens diuen que ja hi ha un pacte fiscal amb Espanya, tingueu per segur que no s’assemblarà gens a la moto que ens estan venent. Tothom que hagi pactat, tothom que es dediqui a negociar amb un tercer, tothom amb dos dits de front sap que el pacte fiscal unilateral, que fins al moment només es tracta d’això, se’l pot anomenar de moltes maneres, però mai pacte. Per pactar cal que les dues parts en conflicte (Catalunya i Espanya) es posin d’acord. I això no passarà. I com dèiem, si algun dia ens diuen que ja hi ha pacte, vigileu el cupo perquè segur que hi haurà trampa. Més important que el pacte, que només és el marc, se’n digui concert econòmic o d’una altra manera, hi ha el cupo que es negocia cada any. El cupo és la concreció del concert econòmic expressada en euros.