Un rescat que ens diuen que no és un rescat

A veure, em sembla que veient com els nostres governants ens prenen cínicament per imbècils, potser comença a ser l’hora de parlar clar i de dir les coses pel seu nom. De clar i didàctic ho intento ser sempre, però ara toca anar al gra i deixar de banda els eufemismes, les expressions de doble sentit i el sempre ambigu llenguatge políticament correcte. Ara cal utilitzar paraules senzilles que entengui tothom. Avui em centro en el govern espanyol, que mentre els catalans no resolguem el nostre problema encara és el nostre govern. I ho circumscric a l’àmbit espanyol perquè, a part de donar alguna opinió més o menys assenyada, el govern de la Generalitat poca cosa hi pot fer en tot això del rescat europeu que ens diuen que no és un rescat.

Pretenen convèncer-nos que el rescat europeu anunciat dissabte anirà dirigit exclusivament al sector financer espanyol i només afectarà unes poques entitats en greus dificultats que expressament ho demanin. Parlo bàsicament dels bancs creats recentment i que s’han nodrit dels actius –pocs– i passius –molts– de les tradicionals caixes d’estalvis de gestió política. És a dir, encara que formalment Bankia i CatalunyaCaixa són bancs, tots sabem que el problema s’origina a les caixes que depenien dels governs autonòmics de Madrid, Catalunya, Galícia, València, etc. Totes aquestes entitats tenen com a característica comuna l’amiguisme polític que s’hi havia instal·lat, combinat amb les incapacitats manifestes de gestió de les persones que hi havia al capdavant. És a dir, estem parlant d’una gestió basada en el clientelisme polític i totalment oposada a la gestió estrictament professional que se suposa ha de fer un banquer.

Les causes de la fallida han sigut, bàsicament, dues. La primera ja ha estat apuntada abans: una gestió nefasta d’uns personatges professionalment insolvents i, per tant, incapaços de gestionar no ja una entitat financera sinó ni tan sols la botiga de la cantonada. Aquí hi podem afegir que alguns directius, vull pensar que no tots, eren a més a més uns aprofitats amb moltes més galtes que sentit de la moralitat. Individus que només anaven a omplir-se les butxaques, ja fossin les pròpies o les del partit polític o sindicat que els havia col·locat al consell. La segona causa té a veure amb la manca de vigilància i control per part del Banco de España, que no hem d’oblidar que gairebé no té cap altre feina que vigilar de prop el funcionament de les entitats financeres. El fet evident és que la combinació d’aquestes dues causalitats ha estat letal, i ara tots plegats en pagarem les conseqüències.

Qui pagarà aquesta disbauxa financera? Encara que dissabte el ministre de Guindos, amb aquell cinisme que el caracteritza, ens va assegurar que aquest rescat que ens diuen que no és un rescat afectarà exclusivament les entitats financeres i no el conjunt del país, ell sap perfectament que no és així. Els diners europeus en forma de crèdit no aniran directament a les entitats financeres que els demanin sinó que es canalitzaran a través del FROB i, per tant, en cas d’impagaments, que segur que n’hi haurà, l’estat espanyol és qui finalment se n’haurà de fer càrrec. És a dir, formalment nosaltres no rebrem els crèdits, els rebran els bancs via FROB, però els ciutadans hi posem l’aval. I quan el creditor no paga, qui paga és l’avalador.

Aquí hi ha hagut un clar lladronici per part dels dirigents d’aquestes entitats, o una estafa o digueu-li el nom que vulgueu. Com dèiem abans, resulta del tot irrellevant que alguns d’aquests individus no s’enriquissin personalment sinó que treballessin en favor del seu partit o del seu sindicat. Aquesta circumstància no treu gravetat al delicte. Un lladre és un lladre amb independència del destí que doni al producte del seu robatori. És com si ara ens diguessin que el socialista Narcís Serra ha fet un donatiu a Metges sense Fronteres amb els diners rebuts de la caixa que va presidir i que va deixar en fallida. No val com a excusa. Això lliga, però, amb el tema dels sous desorbitats que es fixaven aquests personatges, així com les forassenyades pensions de jubilació. També fa molt mal als ulls, sí, i possiblement és de jutjat de guàrdia, sí, però no deixa de ser la xocolata del lloro d’aquest gran disbarat financer.

I el presidente Rajoy, n’ha dit alguna cosa? Doncs fins ara no, que avui juga la roja i ell, tan campante, se n’ha anat a Polònia a animar els seus. Prioritzar la banalitat d’un partit de futbol per davant de l’episodi econòmic més greu que s’ha produït a Espanya en molts anys només és el resultat d’una actitud tan irresponsable com mancada de sentit d’estat. Tot plegat resulta molt decebedor tot i que, això sí, hi ha diferents graus d’irresponsabilitat. Alguns encara no enyorem Zapatero, que en bona mesura és el culpable del que ens està passant per no haver actuat com calia fa quatre anys, quan tocava fer-ho. Que cada palo aguante su vela.

***

Afegitó de l’11 de juny: ahir al migdia, després d’escriure aquest article i abans d’agafar l’avió per anar a Polònia a veure com no guanyava la roja, Rajoy va convocar una roda de premsa per repetir, més o menys, el mateix discurs que el dia anterior havia fet el ministre de Guindos. En fi, més val tard que mai. En canvi, l’encarregada de la franquícia catalana del seu partit, una senyora que sempre està disposada a opinar sobre qualsevol tema que se li posi per davant, sobre el rescat de la banca espanyola no em consta que hagi obert boca. Estrany. Potser unes enquestes electorals que no l'afavorien gaire, fetes públiques dissabte, hi tenen quelcom a veure.