El clan Fabra, del “aeropuerto del abuelo” al “que se jodan”

No se m’acudiria mai titllar el Partido Popular de partit corrupte i/o relacionat amb la delinqüència, així, pel broc gros i sense més matisació. A tot arreu hi ha de tot, també als partits polítics, però que perquè en un col·lectiu hi hagi un mal educat o fins i tot un delinqüent no en podem pas treure la conclusió que tot el conjunt estigui contaminat. Del PP se’n poden dir moltes coses, i algunes de lletges, i en aquest blog, sempre que ho considero convenient, no me n’estic pas de comentar-les. D’aquest partit i també de qualsevol altre, sense excepcions. Així, sorprèn que davant de casos flagrants de corrupció per part d’alguns dels seus militants, la reacció dels dirigents del PP hagi estat, tradicionalment, sorprenentment tova, com passant-hi de puntetes. El nostre mal no vol soroll, ens vénen a dir massa sovint. Prova d’aquesta afirmació n’és, per exemple, que un terç dels diputats del PP a les Corts Valencianes es troba, actualment, imputat per la justícia. Poca broma, un de cada tres parlamentaris autonòmics valencians del PP està imputat. Aquesta dada crida poderosament l’atenció tot i que, formalment, mentre no hi hagi una sentència judicial ferma s’imposa la molt democràtica presumpció d’innocència per a tothom i, per tant, també per als membres del PP imputats per la justícia. Però la pudor de socarrim hi és.

A Castelló tenim, per exemple, el cas de la coneguda nissaga dels Fabra, sense cap relació amb l’actual president de la Generalitat Valenciana, que també es diu Fabra. L’actual patriarca de la nissaga és Carlos Fabra, que mentre va ser president de la Diputació feia i desfeia en aquella circumscripció sense que ningú s’atrevís a fer-li ombra. Familiarment, el càrrec de president  tampoc no li venia pas de nou. Anteriorment ja ho havien sigut el seu pare, el seu avi, el seu besavi, els germans del seu besavi i el seu oncle-rebesavi. Vaja, una nissaga política castellonenca d’almenys cinc generacions. Però centrem-nos en l’actual patriarca, Don Carlos. La seva penúltima astracanada ha estat la construcció de l’aeroport de Castelló, un aeroport que té la peculiaritat de no tenir vols ni avions. Es tracta d’una gran obra pública en la qual el negoci va ser l’execució de l’obra mateixa, però no la seva utilitat. Allò ha costat una fortuna i, tot i la seva inactivitat més absoluta, es va inaugurar amb tota solemnitat i la presència de les autoritats fent la gara-gara a Don Carlos. Per acabar d’arrodonir la festa d’autohomenatge i en una actitud típica de nou ric socialment poc evolucionat, el patriarca castellonenc va tenir la pensada de fer-s’hi posar una escultura seva, no feta per ell sinó feta en honor seu. Una escultura, per cert, al meu entendre lletja a matar. Un detall més. El dia de la inauguració, en referir-se al llampant aeroport que estava mostrant als seus néts, al patriarca el va trair el subconscient i se li va escapar de dir, davant de dotzenes de periodistes, ¿os gusta el aeropuerto del abuelo? La sensació d’impunitat fatxenda que hi ha al darrere d’aquesta afirmació no mereix més comentaris. En aquests moments el patriarca està triplement imputat pels tribunals per diversos casos de suborn, tràfic d’influències i frau fiscal.

Però deixem ara el patriarca i centrem-nos en la seva filla, que la nissaga Fabra continua. La setmana passada Rajoy va tenir una àmplia intervenció al Congreso de los Diputados per explicar les duríssimes mesures polítiques, econòmiques i fiscals imposades des de Brussel·les i Berlín. És el preu que s’ha de pagar per la transferència d’uns diners que serviran per salvar una part de la banca que va malament, concretament la part provinent de les antigues caixes d’estalvis de gestió política. Així, en comptes de deixar caure aquestes entitats financeres, com passaria amb qualsevol altre negoci que anés malament, aquest govern –i l’anterior també– ha optat per salvar-les, és a dir, per salvar-se ells mateixos i tapar-se mútuament les vergonyes. Bé, Rajoy va acabar la seva intervenció i els seus es van posar a aplaudir de forma desmesurada, com si els hagués tocat la grossa de Nadal. Entre els entusiastes diputats de la majoria hi havia una senyora que fins aquell moment havia passat desapercebuda. Però tot i que pocs la coneixien, des de dimecres s’ha fet més famosa que la monyos. Es tracta d’Andrea Fabra, diputada del PP per Castelló i, com dèiem abans, filla del patriarca castellonenc triplement imputat per la justícia. Des del seu escó la diputada es va despatxar amb un sonor ¡que se jodan!, que alguns van interpretar dirigit als aturats però que ella va matisar que no es referia als aturats sinó als diputats de l’oposició. Fos com fos, tot sembla indicar que a can PP aquesta senyora farà carrera política, i no seria d’estranyar que aviat la veiéssim de presidenta de la seva diputació. Seria la cinquena generació de la nissaga Fabra al capdavant d’aquella venerable institució. I dic venerable per no dir-ne fabriana, que potser reflectiria millor la realitat de la diputació de Castelló.