Les mesures econòmiques de Rajoy (1)

Seguint estrictament, aquesta vegada sembla que sí, el guió de l’amo, és a dir, les instruccions clares i precises rebudes des de l’Europa rica i endreçada que, cal recordar-ho, és qui paga una bona part de la festa europea, i prescindint, per tant, dels enganys, subterfugis i afirmacions equivoques que s’havien estat utilitzant fins ara, ahir Rajoy, finalment, es va sincerar amb els espanyols. Amb la seva intervenció al Congreso de los Diputados ahir va ser la primera vegada que Rajoy ens va explicar la crua realitat econòmica d’aquest país i les mesures que, al seu entendre, o a l’entendre dels nostres tutors de Berlín i Brussel·les, s’han de prendre des del govern que presideix. Rajoy disposa d’una folgada majoria parlamentària per tirar-les endavant sense problemes. Encara que sigui expressar-ho de forma més matussera, ahir va ser el primer cop des que és president del govern espanyol que Rajoy ens va dir la veritat, tot i que potser encara no ens la va dir tota sencera. Però, sigui com sigui, és d’agrair el pas valent donat ahir per Rajoy, que fins i tot li pot acabar costant la seva continuïtat en el càrrec. Al marge de les particularitats constitucionals i legislatives d’ambdós països, Itàlia podria ser un exemple del que pot acabar passant a Espanya. Al tiempo.

Viure amagant el cap tota l’ala només serveix per ajornar la via de les solucions, i això és el que des del govern espanyol s’ha estat fent fins ara, marejar impunement la perdiu mentre la situació econòmica s’anava deteriorant en progressió geomètrica. I ara no només estic pensant en els pocs mesos que Rajoy porta governant sinó també en els molts anys que va governar el seu antecessor en el càrrec, un personatge polític nefast que té una importantíssima responsabilitat en tot el que ens està passant ara. Segueixo pensant que Zapatero hauria de retre comptes davant dels tribunals de justícia per haver deixat el país en fallida, de la mateixa manera que es demanen responsabilitats penals als gestors de les caixes. Quan recordo algunes de les seves populistes i caríssimes mesures fiscals, sempre a la recerca d’un clientelisme polític fastigós, m’agafen tots els mals. De aquelles polvos salen estos lodos. És en aquest sentit que penso que s’ha d’agrair la franquesa de Don Mariano en prendre mesures dràstiques només set mesos i mig després d’accedir al càrrec de president del govern. I dic només perquè Zapatero es va passar anys enganyant els espanyols i, segurament, enganyant-se a sí mateix. Rajoy també ens ha ben enganyat, i ara es veu obligat a fer -així ens ho justifica ell mateix- exactament el contrari del que va dir que faria durant la campanya electoral.

Sense compartir totes les mesures econòmiques anunciades per Rajoy, penso que, finalment, comencem a anar en la bona direcció, i sóc molt conscient que amb aquesta afirmació no faré gaires amics. Els lectors habituals d’aquest blog potser recordaran que jo havia apostat per un IVA del 22% a partir de l’1 de març. Em vaig equivocar. Després vaig repetir la meva aposta, però amb efectes de l’1 de juliol. Em vaig tornar a equivocar. Finalment el nou IVA no serà del 22 sinó del 21%, i el reduït passarà del 8 al 10%, i entraran en vigor a partir del proper cap de setmana, que no és ni principi de trimestre ni tan sols principi de mes. Després ja es veurà com es gestionen les declaracions d’un nou percentatge d’IVA aplicable a partir de mig mes, però això no deixa de ser un problema menor.

(La resta d’aquest article es publicarà demà)