Catalunya finalment ha hagut de demanar el rescat a Espanya, i “les condicions del rescat són demolidores”. El país se’ns està enfonsant per moments i aquí encara seguim discutint sobre el sexe dels àngels: que si el text de la pancarta que ha d’encapçalar una manifestació, que si tal dirigent polític s’ha de manifestar o no ho ha de fer, que si l’onze de setembre han de sortir milions de persones al carrer, com si les que van sortir al Passeig de Gràcia fa un parell d’anys haguessin servit per alguna cosa. Des d’aquella gran manifestació ja han passat més de dos anys i... res de res. Estic cada dia més sorprès de la paciència infinita que demostrem tenir els catalans.
A Catalunya els únics que semblen tenir-ho clar són els joves més ben preparats i formats amb idiomes, llicenciatures, postgraus, màsters, doctorats i, sobretot, moltes ganes de treballar. Ells no fan discursos grandiloqüents, ells no es manifesten pels carrers, ells no es queixen en veu alta. Ells simplement han deixat de confiar en el seu país i en els seus dirigents i estudien les possibilitats que hi ha arreu del món per començar una nova vida. Finalment, molts decideixen marxar. No parlo d’oïdes, ho experimento també a la meva pròpia família. Ja m’ho deia aquell: la gent més vàlida d’aquest país quan acaba la carrera només té tres sortides: per terra, per mar i per aire. La gent més ben formada està marxant i el més decebedor és que molts ja no tornaran. Això és gravíssim. Hem invertit molts diners en la formació dels nostres joves i com que el país no els ofereix cap perspectiva de futur els millors acaben emigrant. Al pas que anem aquí gairebé només s’hi quedaran els ni-nis i els jubilats.
Cada dia està més clar que a Catalunya necessitem un líder que sigui valent i realista, que tingui imaginació i no li faci por d’enfrontar-se a la metròpoli i els digui fins aquí hem arribat, que la vaca ja no dóna més llet. S’han de començar a buscar complicitats a l’estranger, que a la península no les trobarem. La política del peix al cove ja està sobradament superada pels esdeveniments. Catalunya necessita un líder que prengui les decisions difícils que calgui prendre en els temps tan complicats que estem vivint, que s’enfronti a qui s’hagi d’enfrontar i n’assumeixi les conseqüències, que ens convenci de quin és el camí de sortida i, si aquesta sortida es diu independència, que posi seriosament fil a l’agulla amb aquest objectiu. Els joves més ben preparats ja han decidit marxar, i d’alguna manera ells ens haurien de servir com a exemple. Ells marxen individualment i els que ens quedem podem marxar col·lectivament. Els catalans a Espanya no tenim cap mena de futur, només ens deixen exercir el trist paper de cornuts i pagar el beure. I a sobre encara ens insulten i ens menyspreen. Si ens ho proposem podem treure Catalunya d’Espanya i començar de zero. Democràticament, és clar. No és tan difícil, només necessitem el cinquanta per cent dels vots més un vot.
A Catalunya els únics que semblen tenir-ho clar són els joves més ben preparats i formats amb idiomes, llicenciatures, postgraus, màsters, doctorats i, sobretot, moltes ganes de treballar. Ells no fan discursos grandiloqüents, ells no es manifesten pels carrers, ells no es queixen en veu alta. Ells simplement han deixat de confiar en el seu país i en els seus dirigents i estudien les possibilitats que hi ha arreu del món per començar una nova vida. Finalment, molts decideixen marxar. No parlo d’oïdes, ho experimento també a la meva pròpia família. Ja m’ho deia aquell: la gent més vàlida d’aquest país quan acaba la carrera només té tres sortides: per terra, per mar i per aire. La gent més ben formada està marxant i el més decebedor és que molts ja no tornaran. Això és gravíssim. Hem invertit molts diners en la formació dels nostres joves i com que el país no els ofereix cap perspectiva de futur els millors acaben emigrant. Al pas que anem aquí gairebé només s’hi quedaran els ni-nis i els jubilats.
Cada dia està més clar que a Catalunya necessitem un líder que sigui valent i realista, que tingui imaginació i no li faci por d’enfrontar-se a la metròpoli i els digui fins aquí hem arribat, que la vaca ja no dóna més llet. S’han de començar a buscar complicitats a l’estranger, que a la península no les trobarem. La política del peix al cove ja està sobradament superada pels esdeveniments. Catalunya necessita un líder que prengui les decisions difícils que calgui prendre en els temps tan complicats que estem vivint, que s’enfronti a qui s’hagi d’enfrontar i n’assumeixi les conseqüències, que ens convenci de quin és el camí de sortida i, si aquesta sortida es diu independència, que posi seriosament fil a l’agulla amb aquest objectiu. Els joves més ben preparats ja han decidit marxar, i d’alguna manera ells ens haurien de servir com a exemple. Ells marxen individualment i els que ens quedem podem marxar col·lectivament. Els catalans a Espanya no tenim cap mena de futur, només ens deixen exercir el trist paper de cornuts i pagar el beure. I a sobre encara ens insulten i ens menyspreen. Si ens ho proposem podem treure Catalunya d’Espanya i començar de zero. Democràticament, és clar. No és tan difícil, només necessitem el cinquanta per cent dels vots més un vot.
8 comentaris:
Anem a mal borràs i caldrà arremangar-se per sortir d'aquest forat.
M'ha agradat quan dius "la gent més vàlida d’aquest país quan acaba la carrera només té tres sortides: per terra, per mar i per aire". És trist, però m'ha arrencat un somriure.
Moltes gràcies, Víctor, i estic especialment content que, en les difícils circumstàncies personals que estàs passant, el meu escrit t’hagi provocat un somriure.
Estic 100% d'acord amb tu Miquel.
És insuportable la situació que estem vivint i si no posem fil a l'agulla ja ara mateix, ens enfonsarem amb aquest vaixell foradat que es diu España. Haurírm de fer una crida ben dramàtica a la població i un referendum ràpit per aconseguir aquest 50+1 que tu dius i que tots desitgem.
A veure si entre tots ho aconseguim
Et felicito per la teva clarividpencia en exposar-ho.
Fa falta un o uns bons líders. Espero que surtin i que aguantin els atacs dels polítics del País més interessats en ells que en Catalunya.
Salvador,
Gràcies. Tu rai, però, que em sembla que et passes més temps fora que aquí, oi? ;-)
Jordi,
Com es diu sovint però no s'aplica gairebé mai, necessitem uns líders polítics que pensin més en les properes generacions que en les properes eleccions.
Hola Miquel,
que la gent més ben preparada marxi, en principi, no és un problema. El mal ve si, al cap d'un temps d'experimentar i formar-se en altres països, no tornen. És aleshores quan perdem tot el capital invertit. I, per la resta, ja ho saps: independència. Tot i així, i crec que t'ho vaig comentar pel 10-J, potser sí que no serveixen les manifestacions -que no ho crec, l'independentisme ha tingut un creixement exponencial des d'aleshores-, però acompanyar els nouvinguts i demostrar que no som quatre és important, no tant pels de fora, com pels de dins mateix.
Clidice,
Ahir potser no em vaig expressar prou bé. Evidentment que jo tampoc no estic en contra de les experiències formatives i laborals a l'estranger, al contrari, les considero gairebé imprescindibles. Però veig que a mesura que va passant el temps i la situació d’aquí no para de deteriorar-se, molts dels que marxen no tenen gens clar que acabaran tornant, i molts dels que ja són fora tenen molt clar que mentre això nostre no millori ja estan bé allà on estan ara. És això.
Verament interessants els articles i també els comentaris. Tant uns com altres lluny de la demagògia, el partidisme i la barroeria que, per desgràcia nostra, abunda a internet.
Suggeriment, encara que ell no vulgui:
"Miquel Saumell for President".
Publica un comentari a l'entrada