Quan arribi el moment no fem el ridícul amb els ambaixadors

Fem un exercici d’imaginació i avancem-nos uns pocs anys en el temps. Fem l’esforç d’imaginar-nos que per vies democràtiques, és a dir, mitjançant un referèndum d’autodeterminació, Catalunya ha esdevingut un país normal i lliure, connectat directament amb Europa i amb el món. Imaginem-nos, doncs, una Catalunya que s’ha desempallegat dels seus intermediaris espanyols. Imaginem-nos una Catalunya que té tractes directes amb la Unió Europea (UE) i amb l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb Brussel·les i Estrasburg, i amb Ginebra i Nova York. Sí, ja sé que hi ha catalans que són incapaços d’imaginar-se una cosa així, de la mateixa manera que alguns dels nostres avantpassats van ser incapaços d’imaginar-se les independències de Cuba, Filipines i tants altres territoris que havien estat colonitzats per Espanya. El fet, al meu entendre indiscutible, és que a Catalunya la deriva independentista s’ha anat estenent arreu. Ara la possibilitat d’una Catalunya membre de ple dret de l’UE i de l’ONU ja no és una utopia de quatre grillats. Sigui com sigui, i serà exactament com diguem els catalans en referèndum que volem que sigui, imaginem-nos, en definitiva, una Catalunya lliure.

A partir del moment de la declaració d’independència, Catalunya hauria de fer tot el que estigués a les seves mans per mantenir un tracte exquisit amb els estats veïns: Andorra, Espanya i França. En aquest sentit, una de les primeres mesures a prendre seria el clàssic intercanvi d’ambaixadors. Vull suposar que, almenys pel que fa a Catalunya, a ningú amb dos dits de front se li acudiria enviar com a ambaixador de Catalunya a França a una persona que no parlés francès. Per la mateixa raó, a Madrid s’hi hauria d’enviar un diplomàtic que dominés perfectament l’espanyol. És a dir, el perfil lingüístic d’aquell nen de La Garrotxa que mostrava algunes dificultats per expressar-se amb fluïdesa en espanyol potser no seria el més indicat per exercir d’ambaixador a Madrid. El que intento dir és que a banda de la cortesia i el savoir faire, per a un diplomàtic el coneixement de la llengua del país de destinació hauria de ser una conditio sine qua non per poder exercir el càrrec amb la màxima eficàcia.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar si Catalunya podria esperar dels seus veïns una reciprocitat de tracte lingüístic, és a dir, si els ambaixadors espanyol i francès que ens enviessin a Barcelona tindrien els coneixements de català suficients per poder desenvolupar la seva tasca sense dificultats. I considerant el jacobinisme dels francesos i la prepotent actitud lingüística dels espanyols tinc seriosos dubtes que això fos així. Sóc conscient que ara estic fent un judici d’intencions, però crec tenir alguna base per fer-lo. Una ambaixada tan important con la d’Espanya al Regne Unit té actualment com a titular un polític que no domina la llengua anglesa. Sí, l’actual ambaixador d’Espanya a Londres, Don Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde, @MandaHuevos i @VivaHonduras, ex-quasi-tot a la política espanyola, resulta que gairebé no parla anglès, com tampoc el parlen molts dels seus col·legues espanyols que es dediquen al profitós negoci de la política. És d’esperar que quan Catalunya hagi de nomenar els seus ambaixadors aquí no farem el ridícul i serem més curosos del que ha sigut Espanya amb el nomenament del seu ambaixador polític a la Gran Bretanya.