De l’onze de setembre al dotze d’octubre

Aquests dies torno a ser fora, i més concretament a Bologna, la capital de la Regione Emilia-Romagna, una zona on, per cert, no em faria res anar-hi a viure una temporada. Aquesta circumstància em permet mirar-me les coses nostres amb la perspectiva més àmplia que em dóna la llunyania física. Anem, doncs, al tema d’avui. Em penso que l’espanyolisme, i més concretament l’espanyolisme català, comet una errada estratègica autoconvocant-se al centre de Barcelona el proper divendres, dotze d’octubre, Fiesta Nacional de España. Ep!, que hi tenen tot el dret, això no es discuteix, però el fet que les falanges, els ciudadanos, els populares, els rosasdíez i companyia hagin decidit posar-se d’acord per sortir al carrer amb banderes espanyoles, talment com si la roja hagués tornat a guanyar el campionat del món de futbol em resulta difícil d’entendre.

Aquestes últimes setmanes s’han dit moltes tonteries. S’ha arribat a afirmar que els més de sis milions de catalans que l’onze de setembre no es van manifestar són, majoritàriament, contraris a la celebració d’una consulta per a la independència. No calen comentaris. Però ara, amb la decisió dels espanyolistes de sortir divendres al carrer per tal de fer-se veure en un dia tan senyalat, la comparació entre les respectives capacitats de convocatòria resultarà del tot inevitable. Si no hi anessin encara podrien continuar especulant amb la farsa mantinguda des de l’onze de setembre, pretenent que ells són molts més que els centenars de milers que van sortir al carrer fa un mes. Però sortint al carrer ells mateixos es posaran en evidència, i no s’ha d’excloure que algú tingui la temptació de fer comparacions.

Cal, però, no perdre de vista que en democràcia no es compten els manifestants sinó els votants. Per més manifestants independentistes que sortissin al carrer l’onze de setembre, si el dia del referèndum es queden a casa, o se’n van a la platja o a esquiar (dependrà de l’època de l’any que se’ns convoqui a votar), la seva voluntat d’una Catalunya, nou estat d’Europa no es tindrà en compte. En democràcia, qui no vota no compta. En democràcia, només es compten els vots dels ciutadans que, quan toca, fan l’esforç d’anar a votar. En democràcia, el sentit del vot dels que no voten ni tan sols s’interpreta, i qui ho fa demostra un tarannà més aviat poc democràtic. Mentrestant, però, podem sortir al carrer sempre que ens vingui de gust, amb banderes o sense. Manifestar-nos és un dret democràtic que tenim però, als efectes pràctics, no té la més mínima conseqüència jurídica si els uns són més que els altres o els altres són més que els uns. Això sí, intueixo que els que siguin menys, molts menys, i ara no puc evitar tornar a pensar en els que sortiran al carrer el dotze d’octubre, faran el ridícul comparatiu més estrepitós.