.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Unidad de mercado

Permeteu-me avui la llicència de posar el títol en espanyol. Ho faig així perquè el concepte unidad de mercado gairebé només es defensa des de l’Espanya profunda, tota vegada que aquesta pretesa unitat està absolutament superada per la realitat que ens trobem cada dia els que professionalment ens dediquem al comerç internacional. Així, aquesta inexistent unitat del mercat espanyol ja només es defensa des de l’empresariat espanyolista comercialment poc evolucionat, sense oblidar que l’espanyolisme aplicat al comerç no és tan sols un concepte geogràfic sinó també ideològic. És a dir, el discurs de la unitat de mercat també l’escoltem provinent d’un sector, al meu entendre minoritari, de l’empresariat de Catalunya que hi ha a l’entorn de la gran patronal catalana de Foment del Treball Nacional i la cambra particular del senyor Valls, també coneguda com la Cambra de Comerç. Esquematitzant-ho molt podríem concloure que, a Catalunya, els que defensen la unitat de mercat equivaldrien al que en política es comença a conèixer com “el bloc del no” (populares, ciudadanos i assimilats). Encara que fan molt soroll, i molt més que en faran, ells saben molt bé que, a Catalunya, uns i altres es troben en franca minoria. Espanyolistes potser sí que en són, però de tontos no en tenen un pèl.

La unitat de mercat és, per tant, un concepte desfasat que ha deixat de tenir el sentit que potser havia tingut dècades enrere. Actualment, però, amb una economia cada dia més globalitzada, ha passat definitivament a millor vida, tot i que encara hi ha empreses que depenen excessivament d’un sol mercat. Però el mercat d’avui és el món, i l’empresari que no ho entengui així té molt mala peça al taler. Avui en dia s’ha de viatjar més lluny i s’han de parlar més llengües que anys enrere. S’ha d’anar a Guangzhou, i a Johannesburg, i a Porto Alegre, i a Nova York, i a Nairobi, i a Sydney, i a Montevideo... Aquesta és una realitat inqüestionable. Ep! que no estic dient que no s’hagi d’anar a vendre cava i llonganissa a Càceres i a Múrcia, però tant o més important que vendre a Espanya és fer-ho a la resta del món. Són aquells consells tan assenyats de sempre: diversificar mercats, diversificar riscos, no tenir tots els ous a la mateixa cistella. En el món dels negocis diversificar és aplicar el sentit comú. I mentre alguns ja ho fan, altres s’entesten en negar aquesta nova realitat i encara parlen d’una unitat de mercat desapareguda, feliçment desapareguda.

Si el president de la CEOE, el català Joan Rosell, vol mantenir una mínima credibilitat, s’equivoca defensant alhora una posició i la contrària, dient avui a Madrid el contrari del que va dir la setmana passada a Barcelona. No ho hauria de fer però, dissortadament, és el que fa, potser forçat per alguns conspicus afiliats a la gran patronal espanyola. Rosell vol quedar bé amb tothom i, evidentment, no deixa satisfet a ningú. Rep retrets de totes bandes i, deixeu-m’ho dir, els rep amb tot mereixement. Els malabarismes dialèctics no agraden gens a l’empresariat. Aquesta mena de discursos ambigus s’han de deixar pels grans especialistes, com en Duran i Lleida per exemple, tot un expert en la matèria. En la matèria política, és clar, que del món de l’empresa no ha demostrat mai que en sàpiga gran cosa. Els espanyols ho saben i a Duran ja li tenen la mida presa, i amb aquells copets a l’esquena que a Madrid tan bé saben donar ens van prenent el número, tot insistint en el fals discurs de la unitat de mercat que fins i tot acaben comprant alguns catalans.

7 comentaris:

Galderich ha dit...

És fàcil dir que s'ha d'exportar però ahir parlava amb un empresari vinculat al sector de serveis per a administracions i em comentava els problemes que tenia perquè moltes institucions li tanquen les portes per ser català malgrat tenir delegacions a Espanya i a l'estranger!

Estava realment preocupat amb el tema.

Percola ha dit...

No en sé gaire de comerç internacional però...

La unidad de mercado crec que és com a mínim l'espai Schengen.

Més enllà, sí, tot és possible. Però no em sembla una competició justa amb la Xina, per dir un pais que no tingui unes càrregues sobre la producció similars a la d'un pais europeu (cotitzacions socials, sous, consideracions mediambientals, drets de propietat industrial...)

Miquel Saumell ha dit...

Galderich,
Jo també ho estaria, és clar. En un cas similar que se'm va presentar jo vaig trobar-hi una sortida pràctica fent facturar des d'un país tercer. Durant l’apartheid de Sud-àfrica hi havia moltes empreses sud-africanes que es veien obligades a facturar des de filials europees. I els cubans, per posar un altre exemple, fan el mateix quan han de vendre segons què a segons quins mercats. Sempre hi ha solucions, però no sempre són fàcils de trobar.

Percola,
No, no té res a veure unitat de mercat i l'espai Schengen.
I sobre la Xina, on hi he estat una quinzena de vegades, la cosa no és tan senzilla com per despatxar-la amb un curt comentari.

Jordi ha dit...

Per aquesta gent unitat de mercat és "el meu coto privat" on fer i desfer com vulgui.

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
No és tan senzill com això. La defensa de la unitat de mercat simplement és no haver evolucionat amb els temps. Els defensors d’aquest concepte antic són persones que enyoren aquell proteccionisme enganyós d’anys enrere que sortosament va passar a millor vida, enyoren els aranzels que ens protegien dels veïns i d’altres competidors més llunyans però que, alhora, també ens tancava les portes dels mercats mundials per anar-hi a vendre. En definitiva, són persones que enyoren el negoci fàcil basat en la manca de la llibertat de mercat.

Clidice ha dit...

Semblarà una boutade, però en Rosell hauria d'anar a la perruqueria. I és que quan el veig per la TV tinc tirada a preocupar-me per la seva imatge decimonònica i quan acaba penso que m'he despistat i no l'he escoltat gens. Sé el que diu pels que ho diuen i això no és gaire bon senyal.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Si vols, quan el vegi, li puc suggerir que tal vegada necessitaria una bona assessoria d'imatge, i que conec una senyora que podria fer molt bé aquesta feina, perquè és de las persones que s’hi fixa... ;-)