El govern espanyol opta per convertir Espanya en un gran plató d’Intereconomía

Torno a Sarrià després de passar uns dies fora del país. Des de l’onze de setembre les coses de la política van molt ràpides, tan ràpides que els esdeveniments que contínuament s’estan produint es fan molt difícils de digerir. Estàs intentant pair una declaració amenaçadora d’Espanya i ja se’n produeix una altra de més calibre. Hi ha tensió, molta tensió, i no només per part de la dreta espanyola sinó també provinent de l’esquerra guay. Quan ets fora i estàs pràcticament desconnectat dels teus mitjans d’informació habituals, no perquè no siguin accessibles per internet sinó perquè en els viatges professionals més aviat et falten hores i no tens temps de dedicar-t’hi, en premsa de paper només disposes de l’edició europea d’El País, l’únic diari espanyol (i en aquest cas hi incloc també Catalunya) que trobes als quioscos a primera hora del matí. I poso precisament l’exemple d’El País perquè aquest diari, que havia sigut molt progre i que ara ja no ho és tant, tampoc està gens a favor del dret democràtic dels catalans a decidir el seu futur. Deixant les formes a banda, que les del diari del Grupo Prisa són quelcom més educades que les de la resta dels seus col·legues madrilenys, el que defensa El País és exactament el mateix que defensa la resta de la premsa que a Espanya en diuen nacional i que alguns, per diferenciar-la de la nostra premsa nacional, en diem espanyola o estatal. És a dir, tots els diaris espanyols sense excepció fan una forta aposta per deixar les coses pàtries tal com estan. Res a dir, cadascú utilitza la seva intel·ligència per defensar lo seu: uns defensen Espanya i uns altres defensem Catalunya.

Una persona que des de fa anys segueix de molt a prop la política catalana em deia que ha viscut més història en les darreres setmanes que en les últimes dècades. I mirat des de l’òptica catalana segurament té raó. M’adono, però, que des de fa unes setmanes l’Espanya política s’està convertint a marxes forçades en el gran plató bis d’una cadena de televisió fatxa anomenada Intereconomía. I creieu-me que em sap greu titllar-la de fatxa però no hi trobo cap altre adjectiu que la defineixi millor. I dic que em sap greu pels clars lligams catalans que té el grup Intereconomía. Un cop més es demostra que per tot hi ha de tot, i que Catalunya no és una excepció. Així, tant la propietat com l’alta direcció d’aquest grup mediàtic (cadenes de ràdio i televisió, diari de paper La Gaceta, premsa digital diversa, blogs associats, etc.) com bastants dels seus ideòlegs, editorialistes, presentadors i tertulians són catalans o tenen lligams molt forts amb Catalunya. Sap greu, almenys a mi me’n sap, però és així. A Catalunya també hi ha de tot.

Un parell d’exemples. El propietari de la majoria de les accions d’Intereconomía, alt càrrec del Partido Popular, tot i ser navarrès de naixement ha viscut molts anys a Catalunya i va ser diputat al Parlament per aquell partit. Un partit, per cert, que jo no titllo mai de fatxa com fan altres. De fet, persones amigues que conec i que voten popular no en són gens, però Déu n'hi doret la quantitat de fatxes que pul·lulen a l’entorn popular. Segon exemple: el màxim executiu d’aquest grup mediàtic, un advocat també català, havia sigut el cap visible de Fuerza Nueva a Catalunya i va ser dirigent d’un partit anomenat Juntas Españolas, que amb el nom ja ho diu tot. Per acabar de tancar el cercle, val a dir també que ambdós personatges van aterrar a les files de la franquícia catalana del Partido Popular de la mà del conegut demòcrata català Alejo Vidal-Quadras, actualment habitual tertulià d’Intereconomía i, a estones perdudes, eurodiputat d’aquell partit. Dios los cría y ellos se juntan, però el fet és que no se sap mai on acaba el partit i on comença Intereconomía.

Espanya ha optat, doncs, per torejar l’endèmic problema catalán a base de convertir el país en un gran plató de televisió del tipus Intereconomía. En comptes de demostrar una mínima intel·ligència política buscant alguna possibilitat d’entesa (una possibilitat que, amb tota franquesa, penso que a aquestes alçades és inexistent), Espanya ha optat pel debat sorollós i a veure qui la diu més grossa. Només cal repassar les declaracions recents, cada dia més pujades de to, de ministres com Fernández, Gallardón, Margallo, Montoro, Sáenz de Santamaria i el més agosarat i impresentable de tots, un tal Wert, que abans de ser ministre era també un habitual de les tertúlies d’Intereconomía. I sense oblidar tampoc aquella casposa intervenció decimonònica del senyor Borbón en forma de carta oberta els espanyols. Però els catalans que optem per un estat propi hauríem de fer un esforç per contestar des del cervell i no des de l’estomac, utilitzant educadament tots els arguments sòlids que tenim, que ens en sobren, i intentant no perdre mai les formes. I sobretot, i això sí que és cabdal, votant democràticament quan toqui l’opció que ens sembli millor per garantir el nostre benestar i el de les futures generacions de catalans.