Artur Mas, l’última esperança de Catalunya?

Últimament m’estic trobant amb persones, molt diverses en tots els sentits, de dretes i d’esquerres, joves i no tan joves, de poble i de ciutat, però que tenen una característica comuna: no són votants habituals de CiU tot i que, sent conscients que una oportunitat com aquesta no se’ls tornarà a presentar en molt temps, el 25 de novembre s’estan plantejant molt seriosament prescindir dels seus partits habituals i fer un vot de confiança a Artur Mas. No és un vot a CiU ni als altres candidats que compartiran la llista electoral amb l’actual president de la Generalitat, alguns dels quals ja ens han demostrat repetidament la seva incompetència, algun altre no pot dissimular que és un trepa sense escrúpols i fins i tot algun se’ns mostra massa proper a la corrupció política. I no cal concretar els noms que ara mateix segur que tots tenim al cap.

El fet és que tenim un vergonyós sistema electoral de llistes tancades i bloquejades que, quan vas a votar, t’obliga a votar també alguns bandarres que inexplicablement han estat inclosos a la teva llista pels cuiners del partit. Els meus interlocutors són molt conscients que, votant Artur Mas, de retruc també votaran la resta de candidats de la llista, però després d’una profunda reflexió han arribat a la conclusió que, en aquestes eleccions, això és el mal menor. Fan un plantejament d’estricta confiança personal, no en un partit sinó en la persona d’Artur Mas. A més a més, tinc la sensació que el col·lectiu no ciuenc que el 25 de novembre, de manera molt excepcional i sense que serveixi de precedent, prestarà temporalment el seu vot a Artur Mas, està creixent força. Alguns socialistes m’han reconegut que votaran la llista d’Artur Mas tapant-se el nas, però han decidit que aquesta vegada els toca sacrificar-se i fer un vot més personal que ideològic. Han arribat a la conclusió que Artur Mas és l’última esperança de Catalunya.

Només el temps ens dirà si aquests vots prestats han estat encertats i, sobretot, si han acabat servint per fer realitat el lema de la manifestació de l’onze de setembre: Catalunya, nou estat d’Europa. Aquest moviment pro-Mas comporta, però, un alt risc, i és que el 25 de novembre hi ha la possibilitat que CiU tregui una majoria absoluta tan aclaparadora que, fruit de les pressions que sens dubte rebran, els seus dirigents acabin oblidant-se dels seus compromisos electorals. És el perill que tota majoria absoluta comporta, i per això sempre dic que les majories absolutes no m’agraden gens, siguin del partit que siguin. Les pressions fortíssimes que sense cap mena de dubte rebrà Artur Mas perquè aigualeixi el seu pla, un pla que ja és el de molts catalans, vindran de tot arreu però, molt especialment, intueixo que vindran del seu propi partit, és a dir, del sector peix al cove i del sector negocis que han governat Catalunya durant tants anys. Esperem que Mas s’aïlli de les pressions i se’n surti amb èxit, i que el pujolisme, amb totes les seves llums i ombres, passi aviat a ser només un record més de la nostra història.