El fals discurs de la por no ens ha de fer por

A falta d’arguments democràtics sòlids Espanya ha decidit que ens ha d’ofegar, és la seva forma barroera de reaccionar davant d’una demanda ben democràtica. Vénen temps de provocacions contra Catalunya. Ara ens toca escoltar el discurs negatiu, apocalíptic, el fals discurs de la por, les amenaces de tota mena. En una situació similar, els britànics demostren ser molt més intel·ligents que els espanyols. Així, per tal d’intentar retenir els escocesos independentistes, el govern de Londres utilitza una tàctica política totalment oposada. El seu eslògan ho diu clar: better together (millor junts), en positiu, sense amenaces, i donant totes les facilitats perquè els escocesos puguin anar a votar i decidir democràticament el seu futur. Quina sana enveja que em fan!

D’Espanya, en canvi, només podem esperar tota mena de traves i travetes. Espanya ens diu, cínicament, que tot és possible mitjançant la Constitución, quan tothom sap que, a la pràctica, el camí de la reforma constitucional és inviable. Un petit detall: per modificar una coma d’aquella llei es necessita l’acord dels dos grans partits espanyols. Ens ho van demostrar l’estiu passat quan, a requeriment de les autoritats europees, un parell de trucades telefòniques entre el PP i el PSOE van ser suficients per modificar la constitució. És així de fàcil quan hi ha voluntat, però tots sabem que ni un partit ni l’altre tocaran una coma que pugui facilitar la celebració a Catalunya d’un referèndum comme il faut, és a dir, vinculant.

No caiguem ara en la trampa d’acceptar, si des de Madrid ens l’acabessin oferint, la celebració d’un referèndum consultiu com el que regula l’article 92 de la Constitución. Nosaltres no volem que ens facin una enquesta, que això i res més que això és un referèndum consultiu i, per tant, legalment no vinculant. Nosaltres volem decidir mitjançant un referèndum vinculant, i guanya qui obté la meitat dels vots més un. Alguns entenem que aquest és un dret bàsic de la democràcia que no s’hauria de discutir. Les lleis han d’estar al servei de les persones i no al revés com alguns ens volen fer creure.

Com dèiem abans, es continuaran produint incompliments flagrants de les lleis per part, precisament, d’aquells que es passen el dia repetint que les lleis hi són per complir-les. Però aquest és un principi que no sembla afectar l’estat espanyol. De fet, els incompliments contraris a Catalunya ja s’estan produint. Després del Consejo de Ministros espanyol de divendres passat es van anunciar incompliments de transferències i d’inversions previstes en diverses lleis espanyoles incloent l’Estatut. Ara l’excusa fàcil és que no hi ha diners. Però sí que n’hi ha, per exemple, per continuar les obres de l’AVE cap a Galícia. Allà també tenen eleccions aviat i, segons com actuïn, el PP córrer el risc de perdre el govern gallec. Algú pot pensar que l’argument electoral no és vàlid, perquè a Catalunya també n’hi ha d’eleccions. Però la diferència és que el partit que governa Espanya, i també Galícia, a Catalunya és pràcticament residual: dotze per cent dels vots. El PP a Catalunya no té res a perdre, i per això es pot permetre eliminar el repetidament promès desdoblament de la N-II a les comarques gironines. Pot perdre alguns vots i diputats però no el govern.

El discurs espanyol de la por l’hem de respondre amb un discurs català optimista i esperançador. No hem de caure en les provocacions i els insults. La realitat és que la bola de vidre per saber què passarà en el futur no la té ningú i, per tant, uns i altres només podem especular, i les especulacions són lliures. Les provocacions d’alguns militars espanyols s’han d’ignorar per inconsistents, i les de determinats empresaris també. Si el senyor Lara es vol emportar la seva empresa a un altre lloc hi té tot el dret, que per alguna cosa l’empresa és seva. I si el senyor Lara utilitza el seu poc Razónable diari per fer la feina bruta anticatalana hi té tot el dret. La llibertat d’expressió per davant de tot. El diari és seu, i de marhuendas disposats a fer la feina bruta dels seus senyoritos sempre en trobarà. A Catalunya hi ha de tot, com a tot arreu, però aquí els marhuendas són molt minoritaris. Afortunadament.

Els catalans hem de passar olímpicament de les provocacions casernàries i poligoneres que ens arriben de l’oest, i el temps anirà posant a tothom al lloc que li correspon. El fals discurs de la por no ens ha de fer por. Els espanyols saben perfectament que les nostres reivindicacions estan més que justificades, tot i que no ho reconeixeran mai. Ara és l’hora de deixar enrere la política del peixet al cove que només ens ha servit per anar fent la viu-viu mentre ens anàvem empobrint any rere any. Un peixet que, per cert, havíem pescat nosaltres. El temps ens ha anat demostrant que el problema catalán, tal com l’anomenen a Espanya, és un problema que té una única solució: que Catalunya i Espanya es desvinculin políticament i fiscalment. Espanya es traurà un problema endèmic de sobre, i no cal dir que nosaltres també. Tots hi sortirem guanyant, i estic convençut que en pocs anys, superada la crisi actual amb Espanya, tindrem unes excel·lents relacions de veïnatge.